Resultats 25N

La meva primera impressió diria que va ser la mateixa que vam tenir la immensa majoria: sorpresa. Els sondejos i l'ambient almenys del meu voltant no feia preveure un descens de CiU, ara bé, passades les hores i escoltades vàries reaccions he de dir que no estic gens d'acord que els resultats, com s'ha dit de manera majoritària, han representat un clatellot al president Mas.

Sí és cert que el resultat és molt inferior al que el Sr. Mas esperava i desitjava, evident, però per mi és un error dir que és una bufetada al Presdient Mas i al procés que ha engegat el país.

L'error que crec ha comès CiU, i ho dic com a anàlisi no com a crítica, ha estat aspirar assolir al que en deien la majoria excepcional comptant amb el que han anomenat el vot prestat. Apel·lar al vot prestat per créixer pressuposava comptar amb els vots del 2010, i la meva opinió és que aquí és on s'han equivocat.

El vot prestat precisament el van tenir al 2010, perquè en aquelles eleccions la majoria de l'electorat el que va voler va ser escombrar el tripartit. D'aquesta manera PSC i ERC van tenir descensos destacables i només Iniciativa va aguantar prou bé el cop. Van ser en aquelles eleccions on Convergència va comptar amb el vot prestat.

El desgast lògic fruit de la política de retallades, i sobretot l'excepional paper d'Oriol Junqueras, han fet que el vot prestat d'ERC tornés al seu lloc. Junqueras ha aconseguit transmetre un discurs inequívoc i fer-ho amb un to i un tarannà que ha aconseguit canviar la imatge de l'ERC integrant del tripartit.

Per altra banda CiU té una petita fuga cap al PP de la banda més conservadora del seu tradicional electorat en eleccions al Parlament, aquell que votava en Pujol a les autonòmiques però al PP a les estatals.

Per altra banda s'ha de tenir en compte que per primer cop CiU es presentava a unes eleccions amb un punt central al seu programa com és la convocatòria del Referèndum pel dret a decidir dins del procés que havia de dur a Catalunya a esdevenir un nou estat d'Europa. Per tant, era el primer cop que es presentava  davant l'electorat amb un programa tan explícitament i innegociable sobiranista. Un altre factor que sota el meu punt de vista no permetia comptar amb tots els vots del passat.

Mirat així, el resultat de Convergència em sembla del tot destacable, i el vot sobiranista o independentista em sembla que és qui ha guanyat les eleccions. CiU amb aquest programa explícit ha guanyat a tota Catalunya llevat del Baix LLobregat, i ERC totalment independentista ha passat a ser segona força.

Per tant no tinc dubte que l'independentisme ha guanyat les eleccions, em sembla que la ciutadania ha confirmat que vol que anem cap aquesta direcció. No hi ha clatellot al Sr. Mas.

Ara bé, essent veritat això el que sí també queda clar és que aquesta majoria sobiranista quedarà representada al Parlament d'una manera que pot, no necessàriament, però pot dificultar el procés.

Em sembla evident que el millor escenari per presenar-nos davant del món i buscar aquelles complicitats necessàries per plantar cara a l'oposició ferotge espanyola passaven per tenir un govern fort amb el suport d'una segona força clarament també sobiranista, i això es pot donar però serà difícil.

 No vull entrar ara a valorar la disjuntiva en la que es trobarà ERC entre les polítiques nacionals i les socials en les que coincidirà en tot amb CiU en les primeres i es voldrà distingir en les segones. 

Si ERC del tripartit preveia distingir-se dels altres dos socis davant l'electorat per la seva vessant nacionalista, cosa que no va aconseguir ni de bon tros, l'ERC d'ara em sembla que voldrà ditingir-se de CiU per les polítiques socials, i això que em sembla del tot respectacle pot frenar el procés.

Però com dic no pretenc pas entrar en aquest terreny, només volia argumentar la meva opinió davant el fet que considero que el resultat, no essent el que Mas volia, no és cap clatellot cap a ell, quasi diria que al contrari. Va dir que convocava eleccions per sentir la veu del poble, per comprovar si volíem anar en aquesta direcció, i ha quedat clar que sí.

Sota el meu punt de vista, la gran paradoxa dels resultats d'ahir és que havent votat majoritàriament sobiranisme, mai d'una manera tan clara i explícita, pot ser que no ens en sortim de caminar-hi. Ahir a la seu dels guanyadors CiU i a la de la segona força, d'ERC es cridava exactament el mateix lema: Independència. Hem de renunciar doncs a caminar-hi amb tota convicció? 

La independència no és un caprici improvisat, és l'estat natural d'un poble que té més de mil anys d'història com a tal i que cap de les circumstàncies històriques adeverses que li ha tocat viure han deteriorat la seva identitat col·lectiva, forjada en una llengua, una cultura, unes tradicions pròpies, i una cohesió que per més intents que hi ha hagut, no s'ha trencat. I com a tal estat natural acabarà arribant, només hem de complir una sola cosa: seguir-ho volent

Això de l'internet és l'òstia

Un bon amic em diu: mira el que em va passar l'altre dia

Resulta que fa uns dies estava parlant amb un seu company de feina de la mili que si jo la vaig fer allà i ens va passar tal cosa,que si això que si allò. El meu amic li va explicar que ell va estar a marina, i que precisament estant ell fent el servei es va cremar un barco emblemàtic, a mitjans dels 70.

L'altre, de la seva mateixa edat doncs no recordava el barco en qüestió. Sí home, aquell que tal i qual, enfí, que van acabar davant d'un ordinador per buscar-ne informació.

Efectivament van trobar informació detallada del barco i no només això si no que casualitats de les casualitats la foto que il·lustrava la informació era precisament el barco en flames i els bombers treballant-hi.

El meu amic va i diu: veus com si? mira precisament una foto de quan s'estava cremant. i veus aquest d'aquí que s'ho està mirant? Sóc jo

Selecció pròpia

Fa uns dies es va presentar la samarreta de la selecció catalana per al partit previst per al proper dia 2 de gener, i automàticament va sorgir la gran pregunta: us agrada? Passa el mateix cada any amb el nou disseny de la samarreta del Barça.

En el cas de la samarreta del Barça cada any responc el mateix, la pregunta no és si m'agrada o no, la pregunta que hem de respondre és: aquesta és la samarreta del Barça? la que respon a la seva història, la seva trajevtòria, la seva identitat?. La d'aquesta temporada a mi m'encanta, però trobo que no és la samarreta del Barça.

Des que fem partits de la selecció un cop l'any per Nadal, em sembla des de l'any 1997, la selecció catalana ha vestit amb una samarreta que era blanca amb tocs blaus vermells i grocs, una blau marí llisa, una negra llisa, una altra negra amb una gran senyera al pit, una blanca amb una gran creu de Sant Jordi al pit, una blanca amb la senyera al pit, una blanca amb la senyera a les mànigues ...

El que a mi em sembla que ha de fer la selecció és triar d'una vegada quin color vol que sigui el seu color esportiu, i mantenir-lo. Així agafarà identitat, serà reconeixible. I si us plau, no cal que sigui la senyera com molta gent proposa.

Moltes seleccions a tot el món són perfectament reconexibles pels seus colors esportius que no tenen res a veure amb els colors de la seva bandera i no per això tenen menys potència identitària. Alemanya va de blanc, Itàlia de blau, Anglaterra de blanc, Holanda taronja, Estats Units de blanc, Noruega també de blanc ...

Triem un color, mantinguem-lo, fem-nos conèixer, reconeguem la nostra samarreta de lluny, i no cal que ens emboliquem amb la bandera.

Fem una selecció pròpia

Ah, i altra vegada, moltes gràcies Johan

Ai es fon

A la feina hem fet un concurs que tenia de premi un Ipad. Em va tocar anar-lo a comprar i com que treballo a Via Laietana cantonada Princesa doncs vaig anar xino xano a la botiga Apple de Passeig de Gràcia, plaça Catalunya.

Hi vaig arribar a les onze en punt, la botiga obre a les deu, i el primer que vaig veure va ser un rètol a l'entrada ben bé al mig del pas. Un rètol no pas improvisat, un paper manuscrit, no, ni tan sols fet amb un dels ordinadors de la botiga, no, un rètol que es veia ben bé que estava fet per una empresa de rètols per entendre'ns. 

Hi deia alguna cosa així com "Srs. clients, els informem que avui se'ns han acabat els Iphone 5, però que diàriament ens n'arriben amb la qual cosa demà en tornarem a tenir ..." 

Quan vaig acabar de fer la compra, recomano a tothom aquesta botiga, una atenció d'una amabilitat i qualitat de somni, li vaig fer el comentari al venedor. Em va dir que efectivament des que havia sortit el nou Iphone, feia més de deu dies,  cada dia l'havien acabat. És cert que no li vaig preguntar quants n'hi portaven cada dia, però no estem parlant d'una botiga de barri, és l'apple store de passeig de gràcia plaça catalunya que ha obert fa dos mesos, amb un potencial d'atraure clientela molt gran, de fet, en aquell moment era plena. El venedor em va dir textualment "cregui'm que si ens en portessin 50.000, en un dia els vendríem tots" és evident que era una manera de parlar, però m'explicava que era una bogeria, així ho va qualificar. 

Li vaig preguntar què valia, el més barat quasi 700 € i el més car quasi 900 €. 

També li vaig comentar si tothom pagava aquests diners o molts es podien acollir a campanyes dels operadors de telefonia. Em va explicar que pel que fa a l'Iphone ha passat a la història que surti a cost 0 o quasi, que els que s'acullen a alguna promoció o als punts, s'estalvien alguns centimets però al cap i a la fi acaben pagant com a mínim entre 400 i 500 €

Jo entenc que és un producte que més enllà de la seva utilitat desperta una alta dosi d'il·lusió, és el que més s'acosta a joguina no infantil. Fa coses realment sorprenents que entenc molt bé que desperti el desig de tenir-lo, gaudir-lo i sí això que deia, jugar-hi. Per tant entenc que les persones que es poden permetre gastar-se prop de 1.000 € en una joguina, caiguin en la temptació de comprar-se-la. No valoraré de cap manera aquest fet, només dic que ho entenc. El que no m'entra el cap és que una cosa que val prop de 1.000 € s'esgoti cada dia des de fa deu dies, això vol dir que hi ha milers de persones que es poden permetre gastar-se prop de 1.000 € en un caprici?

No, de cap manera, no hi ha ni ara ni quan les coses anaven més o menys bé, milers i milers de persones que el seu poder adquisitiu els permeti gastar-se això perquè sí, no és veritat.

Estic educat d'una manera que per comprar una cosa només contempla dues possibilitats: o bé perquè fa falta, es necessita, o bé perquè fa molta il·lusió. En el primer cas, si realment fa falta, es mira de fer l'esforç econòmic necessari. En el segon cas, si només fa il·lusió però no fa falta, el factor econòmic passa a ser decisiu, si t'ho pots permetre ho fas i si no doncs no.

A mi em sembla evident que el fet que cada dia en una hora s'esgotin tots els Iphones de la botiga més important de Bacelona, no respon a aquests dos supòsits.

No faré una filosofada mirant d'esbrinar què significa, no ho descabdellaré, no en sé prou, no tinc prou nivell, només explico que em va causar impacte, i és indiscutible que no respon a una necessitat ni a un generós poder adquisitiu, segur que no, i per tant ha de respondre més a una evolució de la societat que no sé intepretar però que sí percebo que em fa engúnia.

El 25 N, no falsegem el resultat

Aquests dies és notícia el fracàs de les negociacions dels partits independentistes per presentar-se junts el proper 25 N.

He de dir que ho trobo del tot decebedor, i inacceptable, estan obligats a arribar a un acord.

En unes eleccions hi concorren diferents partits polítics, amb diferents models nacionals, socials, econòmics ... els separen moltes coses.

Per tant els ciutadans en el moment que amb el nostre vot ens decantem per aquest o per aquell partit també ens separen entre nosaltres moltes coses.

El sistema preveu que en funció del nombre de vots obtinguts per cada una de les diferents opcions, s'obté una determinada representació al Parlament proporcionada. Així cada opció política té veu al Parlament en la mateixa proporció que existeix al carrer. Per això se li diu representació.

Resumit és així de senzill, oi?

En el cas dels partits independentistes no va així, pel que es veu. Dels seus models no els separa res, i en conseqüència  als votants de les diferents opcions tampoc, no els separa o diferencia res. 

Algú em pot dir si us plau què diferencia un votant d'ERC, un de Reagrupament, un de Solidaritat i un de Democràcia Catalana pel que fa a ideari polític que és exclusivament el que votem els ciutadans?

Encanvi, oi que tots ens veiem en cor de trobar moltes diferències entre un votant de CiU, un del PSC, un d'Iniciativa i un del PP?

El que separa a cada una d'aquestes formacions són temes de relacions personals i d'aspiracions personals. Legítimes, sí, però que no poden, en el moment que estem vivint impedir que la veu independentista arribi com li correspon al Parlament.

Tan difícil és posar per davant l'interès del país a l'interès personal? 

No anar junts és falsejar el resultat electoral i això és inacceptable, inacceptable. Si totes les opcions van juntes, la representació que obtinguin serà indiscutiblement la que correspondrà a la realitat, coi que per això es fan unes eleccions, per saber què vol la ciutadania. I a ningú se li escapa que en aquest moment el vot independentista obtindria un gran resultat, insisteixo, resultat exacte del que està succeïnt en la ciutadania.

Presentar-se per separat torno a dir que és falsejar el resultat, que és el pitjor que li pot passar a la democràcia. El vot dividit entre 4 obtindrà, com ja va passar fa dos anys, una representació que no correspondrà al nombre de vots.

Si els votants d'aquestes 4 formacions voten el mateix, el mateix, perquè coi no ha d'estar representat al parlament en la seva real mesura?

Recentment he dit que la Democràcia va crear la Constitució i per tant aquesta no pot impedir de cap manera la democràcia. Per tant qui posa per davant la constitutció a la democràcia, es presenta al món com a no demòcrata, així de senzill.

Em sap molt de greu dir en aquest cas una cosa semblant. El país, és la suma de la seva ciutadania, i unes eleccions es fan per saber què vol la ciutadania. Queda clar que si es presenten per separat es falseja el resultat i la representació que s'obtingui no correspondrà a la realitat, únic objectiu de les eleccions. Per tant qui posi per davant el seu interès personal al del país, no goso trobar-li adjectiu, però a qui perjudica no és al partit veí si no a tot el país, a sí mateix i a les conviccions per les quals lluita.

Breus d'estiu

Pastilles

Abans de començar vacances toca fer rodes al cotxe. El mecànic em diu que estarà llest en un parell d'hores, que m'avisarà pel mòbil. Abans d'aquestes dues hores em truca i em diu que també s'haurien de posar noves les pastilles, que si ho autoritzo. Li vaig respondre: Si també en té per a mi, sí.

Vacances

La noia arriba tard a cada àpat i a cada hora que convenim. L'he de renyar, clar, però m'encanta el que significa.

La bellesa de la imperfecció

Diu: l'únic defecte que tenen és que són perfectes

El cristal con el que se mira

diu: "aquell és l'òstia, té molta matèria gris" diu l'altre "colló jo la tinc tota gris i em diuen mediocre"

Fem mitja part, Peret

Diu que en Song té més de 20 germans? Tà bé. Es veu que el seu pare és Song però tenir-ne no en té

Revisió de vida

Revisió de gas a casa els pares El tècnic diu que tot OK i que la propera revisió serà d'aquí 5 anys. El pare, 88 anys, li respon: d'aquí 5 anys? tan de gust d'haver-lo conegut

Veure-s'hi en pit

Hi ha mercat a Sant Pol. Unes dones d'entre 70 i 80 anys miren i s'emproven vestits posant-se'ls així per sobre per a fer-se la idea com els queda. Una diu: Què et sembla? em queda bé? l'altre respon: només t'entra una teta

Impacte de Contrast

Sortim de casa per anar a l'enterrament, mudats, jo agafat de la mà de la noia, mirant a terra, un silenci tangible ... al replà coincidim amb els veïns. Xancletes, i tovallola de colors tirada a l'esquena, van a la platja.

Qüestio d'ordre

Altra cop a la feina, reunit amb una empresa de publicitat, per a argumentar-me la importància de planificar bé les accions va i em deixa anar: "n'hi ha que tenen un milió € i no saben què fer" jo li vaig contestar, "a mi em passa exactament el revés, jo no sé què fer per tenir un milió €"
No li va fer gaire gràcia.

Haberlas haylas 1

Dissabte al matí. Encenc un llum de casa i la bombeta explota i surt, no ho havia vist mai, disparada en mil bocins anant a parar tots junts ben bé un metre lluny d'on era. Un quart d'hora després si fa o no fa, érem tots al menjador esmorzant i de cop va caure el llum del sostre de l'habitació del noi. Haberlas haylas? un missatge del més enllà? una campanya d'Ikea, gran beneficiat finalment?

Haberlas haylas 2

L'altre dia, al vespre, quan estava  a punt de plegar de la feina va entrar un missatge al facebook de l'empresa. Era d'un Sr. que preguntava a qui s'havia d'adreçar (ho havia de fer a mi) per a proposar-nos que patrocinéssim una jove pilot de motociclisme. La pilot en qüestió es diu nom i cognom com la noia de casa. L'endemà al matí el primer que vaig fer va ser obrir correspondència. La primera carta que vaig obrir era d'una empresa d'interiorisme que oferia els seus serveis, la signava la Directora Comercial que es deia nom i cognom com la noia de casa. La de casa té 12 anys, en tot aquest temps no m'he topat ni una sola vegada, ni una, amb aquesta coincidència. Per tant automàticament em van venir al cap algunes reflexions: haberlas haylas? alguna força sobrenatural em vol dir alguna cosa? Estic menystenint les capacitats de la meva filla? Fins ara sabia que feia ESO i gimnàs 4 dies la setmana, si realment fa totes aquestes altres coses, entenc molt bé que vagi en moto. 

Breus

La causa afecta a l'efecte
em diu: quan els nanos eren petits els vaig apuntar a extraescolars perquè treballava. Ara treballo perquè fan extraescolars.

Què preval?
(frase sentida)
n'hi ha que saben el preu de tot i no saben el valor de res

Atenció, pregunta
Sabem què són, però per a què serveixen el nombres imparells?

Ep, i els parells?

Ella
em diu: noi, mala peça al taller.
Així no ho arreglarem pas, vaig pensar jo

Matís important
22 de juny 2012, últim dia d'escola. Pels nois de casa, últim dia a l'escola

Ordre
Em corregeix: el meu nom és Edith. Sí, he dit

Aprendre del futur
El directiu del Barça de Bàsquet, Joan Bladé, va dir textualment a una ràdio després de guanyar la lliga "ojalá ho puguem repetir l'any passat"


Fins a la passada

Refugi emocional

(blog, no saps com t'he enyorat i t'enyoro encara)

Està clar de què parlem tots, totes les hores del dia.

Vivim molt a prop del límit de les nostres possibilitats, de la nostra resistència psicològica i anímica.

El somriure i el bon humor han pujat molt de preu.

El bombardeig de notícies apocalíptiques que rebem a totes hores des de ja fa anys, la pèrdua de feina nostra o de persones molt properes, els enormes problemes econòmics nostres o de persones molt properes, l'ensorrament de persones molt properes, la nul·la perspectiva de futur que veiem per als nostres fills, l'ambient a tot arreu irrespirable.

Tots aquests factors ataquen directament la nostra autoestima. Ens sentim petits, vulnerables, fràgils, sols.

Un cop més es demostra com l'arribem a necessitar aquesta autoestima, sentir pau amb nosaltres mateixos, i es disparen els mecanismes inconscients per a protegir-la i estimular-la. 

Com? reculant. Reculant enrere i recorrent allà on ets sempre acceptat, no jutjat, no avaluat, menystingut, oblidat. A la família, a les amistats més arrelades. i sense ni adonar-nos-en hem augmentat significativament les trucades i les trobades amb aquest nostre entorn. 

Aquell contacte en circumstàncies normals més esporàdic, superficial, s'ha anat convertint en freqüent i més profund.

És el nostre refugi amocional, allà on som escoltats i aprovats, allà on podem alimentar el nostre ego, allà on podem trobar la pau necessària, per a seguir mantenint la nostra resistència psíquica i anímica a aquest costat de la ratlla.

És la consigna!

Dimarts el noi marxava cap a Menorca amb l'escola. La convocatòria era a les 4h. a la porta de l'escola. A mesura que anàvem arribant, tot i ser negre nit,  sorprenentment els pares ens saludàvem amb un "bon dia". Ben mirat potser sí, ens acabàvem de llevar, els nois encaraven un viatge i moltes il·lusions, tot i l'hora estaven engrescats i enriolats, en uns minuts allà hi havia una fressa considerable.

Quan l'autocar va arrencar el silenci es va fer de cop, la foscor ens va caure a sobre i la buidor ens va fer baixar el cap.Va ser curiosísim com ens vam escampar en totes direccions dient-nos, en veu baixa, "bona nit"

4 molt breus

Canvi de cicle

Per una sèrie de situacions viscudes a casa, a la feina, a la família, al cos, a l'interior, a la ment, he percebut claríssimament que he passat de ser un jove molt gran a un gran molt jove

Noves situacions, noves situacions


Em pregunta: la parella de la meva mare va morir. Els seus fills què són meus?

D'engúnia a dependència


Si fa 20 anys m'haguessin dit que em passaria un mínim de 8 hores seguides cada dia amb la mà sobre un ratolí, no m'ho hauria cregut ni de conya.

Gràcies Pep


Quan el Pep diu que està buit, que necessita reomplir-se, vol dir que ha de fer guardiola?

No és el mateix Pou

Ahir a la tertúlia del "Tu diràs" de Rac1 comentaven la darrera polèmica. Arran d'un article de Salvador Sostres en el que entre altres coses, va ser molt dur amb el president Rossell, el Club havia emès un comunicat en el que per exemple anunciava que emprendria accions legals contra l'autor de l'article.

Partint d'aquí els tertulians van criticar molt durament Joan Laporta per considerar-lo responsable de l'ambient enrarit en el que sembla viu darrerament l'entorn del club. El van acusar d'oportunista i de perseguir només atacar Rossell sense pensar ni un moment el que més li convé al club en aquests moments. Fins aquí no tinc res a dir, no vull comentar ni un segon si el Jan té raó o no, si són oportunes, encertades o no les seves darreres declaracions, si és cert o no és cert que és el responsable d'aquest ambient enrarit. Tinc la meva opinió però no té res a veure, res, amb el que vull comentar avui. 

El que vull comentar és que en un moment determinat, en ple acarnissament a l'expresident, en Joan Mª Pou, que em mereix tot respecte i contra el que no tinc absolutament res, va dir que Joan Laporta ara a l'oposició fa el mateix que va fer Sandro quan era ell a l'oposició: torpedinar tot el que podia a la junta i molt especialment al president, amb estils això sí del tot diferents. Que Laporta s'abraona davant dels micròfons i que Rossell ho feia amb múltiples reunions i trobades a casa seva, centenars de sopars a restaurants, reunions amb penyes i els seus representants ... i que per tant com ja va dir Guardiola en una ocasió, s'assemblen molt tots dos personatges, amb estils diferents però que tots dos a l'oposició han fet el mateix. 

No és el mateix Pou

Hi ha una diferència descomunal. Quan passava això que tu dius que feia Sandro, el linxament mediàtic era per Laporta. Em sembla que ningú pot negar que va viure una pressió mediàtica irrespirable. Ara que dius que ho fa el Jan, el linxament mediàtic torna a ser per Laporta. Insisteixo en el fet que no vull entrar en si Laporta té raó o no, si la té Sandro, si hi havia motius o no per acusar Laporta o si n'hi ha ara per assenyalar Rossell. El que sí que, coi, si dius que fan el mateix tots dos, com és que el linxament mediàtic només és per un dels dos? Si ara és cert que l'actuació de Laporta és recriminable, si Sandro dius que feia el mateix, com és que no vam sentir cap mitjà, ni el programa que tu condiuies cada nit, que l'acusés de res? 

Aquest comentari fet ara, que el president Rossell ja porta dos anys de mandat, em va recordar moltes situacions que hem viscut en el passat més recent, només en citaré una. A la campanya per a les eleccions 2010, en Joan Laporta va dir diverses vegades que a Sandro Rossell li estava fent la campanya el Grup Godó. Se li va dir paranoic, que veia conspiracions per tot arreu, no a un micròfon determinat o a una columna concreta, en general. 

L'endemà de les eleccions, un cop Sandro escollit, i durant unes setmanes va aparèixer al Crackòvia el personatge de Santi Nolla, director del Mundo Deportivo, que el van caracteritzar al servei de Sandro, per exemple desplegant-li la catifa vermella que conduïa Rossell cap al despatx presidencial. Més clar l'aigua, però l'endemà. No va quedar aquí, en diferents tertúlies es va parlar obertament del suport del grup Godó a la candidatura Rossell. Però l'endemà.

Jo sóc un simple ciutadà que no tinc informació directa de què passa o no passa. Com he d'encaixar per tant que els mitjans que consumeixo em diguin avui que Laporta és un paranoic i dos dies després que acceptin obertament la submissió del Grup Godó al projecte Rossell?

Per tant mirem de ser més rigorosos. Si honestament considerem que l'actuació de Laporta és censurable, censurem-la amb la duresa que mereixi la gravetat de la seva actuació, però com a mínim no diguem si us plau, que és el mateix que feia Rossell, perquè si ho fem ens posem en evidència de no haver-lo censurat, ni amb duresa ni sense.

Això mai !

Avui m'ha trucat la comercial de l'empresa a la que vam encarregar les agendes l'any passat allà on treballo. Més de 2.000.

Amb un català matern i ben educat m'explica que em truca per fer-me saber que de cara l'any que ve ja no faran agendes en català. De totes maneres em comenta que en fan unes, mmm com ho ha dit?,  d'autonòmiques en les que hi haurà les diferents llengües de l'estat, entre elles, naturalment, el català. I per altra banda les íntegrament en castellà.

Li he preguntat pel motiu pel qual havien pres aquesta decisió i textualment m'ha contestat: "qüestió de números".

Dona, li dic jo, si és qüestió de números potser que les feu en anglès i xinès

Això mai ! m'ha contestat de manera contundent

Per tant sembla que vol dir que hi ha números que tenen més identitat que altres.

Hi ha molta feina per fer, i la farem. Jo ho tinc apuntat a l'agenda

Messi és molt bo però no té gol

Aquest vespre Messi ha passat a la història del Barça per ser el jugador que ha fet més gols en partits oficials en tots els més de 112 anys d'història del club. Dit així ja és prou extraordinari, excepcional, si hi afegim que el noi té 24 anys ho fa quasi bé increïble. Tornem-ho a dir, Messi amb 24 anys d'edat ja és el jugador dels 112 anys d'història del club que ha fet més gols en partit oficial.

Em ve de gust recordar que quan aquest noi ja era jugador del primer equip es deia que era molt bon jugador però que no tenia gol. Em ve de gust recordar-ho perquè no es va tractar d'un comentari puntual en un moment determinat, no. No diré que va arribar a polèmica però sí que va ser un tema que va generar durant  temps articles d'opinió, protagonitzar tertúlies radiofòniques ...

No ho vull recordar per a assenyalar ningú dient-li que no en té ni idea, si no que ho vull recordar per a demanar a tothom que es dedica professionalment a la informació i opinió que no es parli i teoritzi sobre coses que no existeixen. La seva feina és explicar i opinar sobre el que passa, no sobre coses que no passen.

El fet que Messi hagi batut aquest rècord amb només 24 anys no demostra que tots aquells opinadors estaven equivocats, el que demostra és que no tenia cap sentit que es parlés d'aquest tema en aquell moment. És completament legítim equivocar-se, el que no ho és llençar sentències sobre coses que no existeixen.

Malauradament és un defecte massa estès en la premsa esportiva, crear temes artificialment sense que existeixin realment.

I em sembla que el cas que ens ocupa és una claríssima demostració. Aquell noi que va protagonitzar articles de diaris i debats en els que es deia que era molt i molt hàbil però que no tenia gol, resulta que als 24 anys ja ha esdevingut el màxim golejador de la història del club.

Ah, i al noi, moltíssimes gràcies, i per molts gols més sí

La crisi de la vaga de la crisi

Dijous de la setmana que ve està convocada una vaga general. Ara mateix no puc saber quin èxit tindrà, només sé allò que m'han dit les persones amb les que he parlat: "Jo potser la faria, però és que no m'ho puc permetre".

Vet ací perquè es convoca i vet ací per què podria tenir un seguiment no majoritari.

S'ha se ser viu, o no?

Diumenge passat al partit de futbol del noi, quan faltaven cinc minuts amb 1 a 0 a favor i joc igualat, l'àrbitre assenyala una falta i es dirigeix directament cap al jugador que l'havia comesa. Una falta clara que tot i ser  opinable es podria sancionar amb targeta groga. El jugador conscient que ja en tenia una i pensant en els 5 minuts que faltaven i el resultat tan justet, intenta salvar aquests cinc minuts i li diu a l'àrbitre que no ha fet la falta ell, que s'ha confós que l'havia feta un compay. Jo era a pocs metres i tot i que li deia amb exquisida educació l'autor de la falta havia sigut ell sense dubte. Mà a la butxaca, groga i per tant vermella. Es va donar el cas que quan faltava un minut l'equip contrari va empatar. Quan es va acabar el partit, el jugador en qüestió va esperar la sortida de l'àrbitre i amb aquest partit ja acabat va mirar de salvar el partit següent que es perdria per sanció. Va caminar amb ell un tros i altra vegada de manera tranquila i educada li va dir que s'havia equivocat, que la falta l'havia fet un company seu. Això són fets. A continuació jo m'imagino l'àrbitre dutxant-se i pensant: "potser sí que m'he confós de paiu, la jugada ha sigut ràpida, han intervingut diferents jugadors, potser sí, he deixat l'equip amb 10 i va i a més els han empatat a l'últim minut. Pobre xaval, a sobre la setmana que ve sancionat". Sigui com sigui el fet és que a l'hora de redactar  l'acta del partit va posar que li havia ensenyat una groga, no dues. Per tant net, sense sanció. A l'entrenament de dilluns el xicot tenia un somrís que li anava d'orella a orella.

Dimarts la noia va tenir examen de mates. Al vespre, sopant,  li vam preguntar què tal li havia anat. Ens va dir que li havia anat prou bé però que li havia passat una cosa. Resulta que quan ja tenia l'examen pràcticament acabat tenia un problema en blanc perquè no recordava com es resolia. A una companya seva, la Laura, li va passar el mateix, no va recordar com es resolia el mateix problema. Quan la Laura va lliurar l'examen a la senyu li va dir que havia deixat el problema tal en blanc perquè no havia recordat com es feia. La senyu en veu baixa li va recordar que era aquell problema que es feia així i aixà. La noia ens explica que clar, ella seu a primera fila i que tot i que la mestra havia xiuxiuejat a la Laura, ella ho havia sentit. I què has fet? li vam preguntar de seguida. "Doncs deixar-lo en blanc"

Culpable d'entrada

En la societat actual la presumpció d'inocència, un valor que reposadament estic segur que tots coincidirem en considerar com uns dels pilars fonamentals d'una societat democràtica i justa, no existeix.

Em sembla que actualment la presumpció d'inocència no existeix per tres motius, segur entre molts d'altres.

En primer lloc perquè vivim en la societat de la immediatesa absoluta.  No només disposem dels mitjans tècnics que ens ho permeten, sinó que el model de societat evoluciona cada vegada més cap a la necessitat que l'individu estigui connectat al món totes les hores i sigui on sigui. Aquesta permanent connexió amb la immediatesa que es produeix a qualsevol lloc del món ens porta al segon motiu que és conseqüència d'aquest primer. La informació ens arriba superficial, no podem ni volem aporfundir, no tenim temps, amb un titular en tenim de sobres. Si hem d'estar al cas de tot a tot el món immediatament no podem ni volem aprofundir. No cal dir que un exemple clar d'això és el twitter, un mitjà immediat de comunicar qualsevol cosa però només en poques paraules.

La riquesa i bellesa del matís, del dubte, el gaudir del dubte raonat, de l'argumentació fonamentada amb la intel·ligència, la mateixa intel·ligència que combinada amb l'esperit crític cultivat des del respecte, et permet discrepar també de manera raonada, arribar a la conclusió que tot és opinable, que tot i convençut dels teus arguments, hi ha punts de vista diferents ... no tenen cabuda, no hi ha temps, consumim blancs o negres, ep i de pressa, perquè a cada cosa només hi podem destinar uns segons.

El tercer motiu és que vivim un moment molt dur col·lectivament i en coseqüència també individual. Un moment de decepció, indignació, desorientació, de desesperança, d'incertesa, de por, de falta de referents polítics, ideològics ... en moments així l'autoestima a falta de poder-se agafar a referents positius necesstia retroalimentar-se assenyalant culpables. La identitat no només es referma aplegant-se en allò que vols ser, sinó també manifestant allò que menyprees. En aquest sentit asenyalar culpables ens va molt bé per a poder-nos presentar com a innocents, no només davant dels altres sinó sobretot davant de nosaltres mateixos.

Quanta raó té el gran monologuista uruguaià Godoy quan diu que en 2.000 anys d'humanitat s'han dit moltíssimes coses, moltíssimes, però que només n'hi ha una que sigui veritat: tot allò que em passa a mi és culpa d'un altre.

Per tot això a la mínima que sentim que aquest o aquell personatge públic podria haver fet això o allò, que no se sap però que sembla que hi ha un indici que  ... nosaltres l'hem jutjat immediatament: és culpable. Fora, a una altra cosa, és culpable i ja està. I com que ja està, en fem broma al bar, a les tires còmiques de tots els diaris, el personatge en qüestió apareix en els programes d'humor de ràdio i televisió caracteritzat com a lladre, corrupte ... i quan tot això passa, en molts dels casos ni tan sols s'ha iniciat la investigació.

Està clar que la justícia "oficial" no s'ha afegit al món de la immediatesa, tot i que sembla que cada vegada més sí al de la superficialitat, amb la qual cosa "la justícia social" té via lliure. Quan anys després dicta sentència, sigui la que sigui, sempre ens sembla poc. Fa tants anys que tot i no tenir cap coneixement del cas per a nosaltres és un tema tancat, que no ens cap al cap que no faci els mateixos anys que estigui complint condemna. I com que la nostra de condemna no es fonamenta en el coneixement del cas sinó en la necessitat d'atribuir culpabilitats a allò que ens passa, la condemna oficial també la jutgem automàticament  de corrupta i tramposa.

No pretenc defensar a ningú i molt menys si ocupa un lloc públic, servir-se des del lloc destinat a servir és d'una baixesa que mereix tot el menyspreu. Només m'ha vingut de gust fer una reflexió en el sentit que hem de mirar d'evitar que la societat de la immediatesa, que ens serveix titulars superficials, ens faci perdre la nostra capacitat d'anàlisi que permeti crear-nos una opinió pròpia més fonamentada. Que la realitat de decepció, d'indignació, no ens faci assenyalar culpables de manera precipitada.

Breus

No haze falta dezir nada más

No hi parlo sovint, només de tant en tant. Que si la dona això, que si els fills allò, que si la feina ... l'altre dia em diu: la meva parella allò ...

Ben engreixada

M'explica que el seu fill no estudiava res, que era un manta, res de res ... però que va ser començar a estudiar mecànica i que és un màquina.

Tà bé

Com està el pati

Una companya de feina m'explica que a vegades va a un colmadet prop de casa seva obert fins molt tard obert diumenges i tot, que el duu un pakistaní. (Prop de casa també n'hi ha un parell). Doncs bé que l'altre dia hi va anar i el noi li va oferir 4.000 € per casar-se amb un seu cosí que vol venir a Barcelona, amb divorci garantit als sis mesos.

Y también dos huevos duros

Avui a la feina he fet un document excel amb unes xifres amb dos decimals al final de les quals he fet el sumatori, resultat 14,01. L'he copiat en la mateixa pàgina excel en una altra banda, resultat del sumatori? 14,00

Feines repartides

No és per dir-ho, amb la dona ens entenem bé i ens repartim bé les feines. Ella obre totes les finestres i encén tots els llums. Jo les tanco i apago.

Expressions de pagès

Això és fet, fotut i deixat estar

Home de no paraula

Em considero home de paraula. Miro de fer allò que dic. Normalment no dic gran cosa

Lliga antiga

Hi ha molta gent que diu que la lliga de futbol ara ja no té color.

Ben cert, és d'una altra època, és en blanc i negre

Faré tot el que pugui per ajudar-lo

- Bona tarda Benvingut a Movistar, el meu nom és Rocío .... faré tot el que pugui per ajudar-lo, digui'm si li plau el motiu de la seva trucada

- Bona tarda, mira jo tinc allò que en dieu el trio, telèfon, internet i imagenio. Em vau fer una oferta  d'un any de durada amb un preu reduït que s'ha acabat ara fa un parell de mesos. Aquests dos darrers mesos he pagat quasi 100 €, i com que és una quantitat que no puc pagar trucava per a preguntar-vos si em podíeu fer alguna altra oferta i si no doncs que m'informis com em sortiria si dono de baixa imagenio.

- Té un mòbil amb Movistar de contracte?

- Sí

- Doncs així li podem fer una oferta que mantenint els mateixos serveis i condicons que té li sortiria per 69 € al mes preu final.

- I si dongués de baixa imagenio?

- Llavors li quedaria per 45 €/ mes preu final

- D'acord, doncs dóna'm de baixa imagenio.

- Molt bé, permeti'm que el passo al departament de baixes

- Bona tarda Benvingut a Movistar, el meu nom és Manuel .... faré tot el que pugui per ajudar-lo, digui'm si li plau el motiu de la seva trucada

- Mira és per donar-me de baixa d'imagenio

- Em pot dir si li plau el motiu pel qual ha pres aquesta decisió?

- Perquè és desproporcionat el que em costa amb les vegades que el miro. El miro en poquíssimes ocasions

- L'entenc perfectament. mm, a veure, sí, veig que està pagant 92 € al mes, té un mòbil Movistar de contracte?

- Sí.

- Doncs així li podem fer una promoció amb la que mantindria tots els serveis en les condicions que té en aquest moment i pagaria 72 € al mes, preu final. Què li sembla?

- Em sembla molt bé, però em continua semblant excessiu, no, mira t'ho agraeixo però sí, dóna'm de baixa l'imagenio si et plau.

- Clar me'n faig el càrrec, mmm, permeti'm, en aquest cas li podríem fer una altra promoció amb la que mantnindria els mateixos serveis i durant un any pagaria 65 €/mes. D'aquí un any ens truca i li mirarem quina promoció li podrem fer en aquell moment.

- Caram, mmh, nno, mira de debò t'ho agraiexo molt però no, mira, em dones de baixa l'imagenio i ja està, és que el miro tan poc que ...

- Sí, l'entenc, en aquest cas li podríem fer una altra promoció de sis mesos de durada amb la que mantindria els mateixos serveis, només que no estarien incloses les trucades a mòbils, i pagaria rebut final 58 €/mes

- Ara tmpoc les tenia les trucades a mòbils ...

- Doncs miri, els mateixcos serveis que tenia fins ara i durant 6 mesos 58 €/mes enlloc dels 92 que està pagant ara. D'aquí sis mesos ens truca i li mirem quina altra promoció li podem fer

- D'acord, doncs ja em pots fer això

- Permeti'm un segon ... a veure, sí, ja està donada d'alta la promoció, a partir d'aquest moment ja té les condicions que li he comentat. El puc ajudar en alguna cosa més?

- No, gràcies

Fa 30 anys em van trencar el menisc

Avui fa trenta anys, sí dia 13, jugant a futbol amb l'equip de l'escola contra una escola de fatxes, un paio em va trencar el menisc. I ho dic així, me'l va trencar brutalment. Recordo perfectament la jugada. Era una pilota llarga que anava paral·lela a la lína de banda, a molt pocs centímetres. Una passada a l'espai del seu extrem dret que va sortir massa llarga. L'extrem efectivament corria per la banda darrera la pilota cap al nostre camp. Jo, des del mig camp corria cap a la meva banda esquerra, trajectòries perpendiculars vaja. Vaig arribar jo abans però com que el vaig veure molt a prop enlloc d'intentar una maniobra de dribling arriscada vaig optar senzillament per a empènyer amb l'exterior del peu dret la pilota fora de banda. Com que aquesta era la meva intenció, senzillament empènyer-la fora de banda, vaig posar el peu tou, total la pilota era a pocs centímetres de la línia. Just quan tenia l'exterior del peu tocant la bimba, aquell energúmen va decidir xutar amb l'empenta del peu dret amb la mateixa potència com si ho fes a porta. Resultat, el peu se'm va torçar completament cap a l'interior notant immediatament un intensíssim dolor al genoll, al peu zero, i vaig saber de seguida que m'havia fet una cosa greu.

Això era a Sant Cugat, hi havíem anat amb el tren de Sarrià, i vaig tenir la gran sort que ens havia vingut a veure en Francesc Garriga, professor per a nosaltres, poeta per a tothom, i em va portar cap a casa en cotxe perquè no podia ni posar el peu a terra.

Vaig aguantar fins dilluns i dilluns amb la mare cap a veure l'oncle Jordi. Després d'examinar-me l'oncle Jordi va fer d'oncle Jordi, va dir que aquell menisc no estava trencat perquè ho decidia ell i per tant m'estalviava la radiografia de menisc que era molt molesta.

A partir de llavors periòdicament anava a veure l'oncle per a que em fes "corrents" que es deia llavors i em buidés el genoll de líquid, una cosa molt però que molt dolorosa. Per a mirar d'estalvair-me el dolor, es tancava amb mi, apagava els llums i quasi a les fosques jo estirat a la camilla m'anava aplicant tècniques de relaxació amb un estil oncle Jordi. Ho recordo pefectament, deia "com pesen els talons, molt pesen, notes com es claven contra la camilla ... i els colzes? pesen molt els colzes ... " quan em tenia relaxat em clavava l'agulla i feia l'extracció que, ben cert, feia menys mal. Un cop acabat tot això i abans que marxés cridava a la seva infermera, una noia jove i bonica i li preguntava: "Qui és la persona que t'estimes més del món ..." en aquest punt canviava radicalment de to i posant-se el dit índex entre el nas i la boca per emfatitzar més acabava la pregunta, això sí eh? després del teu marit eh?!!" Ella amb un somrís dolç responia: " vostè Doctor" l'oncle posava la galta, la noia li feia un petó i l'oncle somrient i amb els ulls humits espetava "entesos"

Sovint hi havia a la consulta algú de Sant Pol que es visitava. Anant cap a la porta per marxar acompanyats per l'oncle, preguntaven què havien de pagar, l'oncle cridava la mateixa infermera : "aquests Srs. són de Sant Pol i em preungten què han de pagar" la noia s'acostava i acabant-los d'acompanyar a la porta els deia que el Doctor Carrasco no cobrava mai a ningú de Sant Pol.

Aquell genoll però  no anava, se m'inflava em feia mal ... fins que un dia de novembre finalment em va fer la ditxosa radiografia de menisc. S'havia d'inflar amb aire, molt, i sí, era molesta. Jo era cap per avall, darrere meu la mare i l'oncle. A mitja ràdio l'oncle va sortir de l'habitació plorant i la mare darrere. El menisc estava trencat per tres llocs. No em van dir res, quan em vaig veure sol em vaig vestir i vaig anar cap al despatx on les primeres paraules que vaig sentir van ser: "Bé, qui l'ha d'operar aquest noi?"

Les operacions de menisc en aquella època eren sinònim de cremallera al genoll, tres mesos de guix sense posar el peu a terra, i una llarguíssima recuperació.

Va donar la casualitat que molt pocs dies després venia un cirugià indú-americà a un simposi a ensenyar una nova tècnica que aquí només coneixia en Pitu Figueras que ja havia utilitzat per a operar l'exfutbolista Josep Mª Fusté: l'artroscòpia

L'oncle va parlar amb en Pitu Figueras i ja em veus a mi cap a l'hospital de la Creu Roja a que m'operés l'americà-indú retrasnmès a més en directe a una sala de l'hospital on hi havia desenes, potser un centenar de metges.

M'hi va acompanyar la mare i el pare que llavors tenia mil responsabilitats va cancel·lar un viatge a Madrid per a ser tot el dia allà, em va impressionar. Era el dia 26 de novembre.

L'oncle era a quiròfan, ell no jugava però va demanar ser-hi, m'operava l'americà-indú amb la presència d'en en Pitu Figueras. (Poques setmanes després el rei d'espanya es va lesionar un genoll esquiant i el va intervenir el Pitu Figueras.en broma dèiem que l'havia operat el meu assistent)

Em van adormir a poc a poc, me n'adonava perfectament que mica en mica m'anava adormint, l'oncle em tenia la mà esquerra agafada i me l'acariciava sense parar a l'hora que anava dient "l'onclu sóc aquí, jo sóc aquí amb tu l'onclu" així em vaig adormir.(teníem aquesta mena de codi, jo a ell li deia onclu i ell a mi també)

Em vaig despertar ja a l'habitació. La mare, tota generositat, em va preguntar si volia que truqués a la novieta, naturalment li vaig dir que no i naturalment li vaig dir per vergonya de dir-li que sí. Van passar uns estudiants a veure'm i recordo que un d'ells em va remenar el genoll sa encuriosit per un bony que tenia i encara tinc però que mai m'ha molestat.

Només uns minuts després de despertar-me em van fer vestir i caminant sense quasi cap dificultat vaig  entrar a la sala on l'indú-americà repassava el video de la meva intervenció explicant tots els detalls als assistents. Recordo que vaig entrar com si fos un personatge,entre un oohh generalitzat tenia davant meu un fotògraf que no parava de disparar el flaix mentre caminava enrere al mateix pas que jo ho feia endavant.

Quan vaig arribar al mig de la sala em van fer seure en una taula i amb la cama penjant em van fer doblegar la cama vàries vegades mentre l'americà-indú anava explicant i explicant. Entre els oohh es va sentir també clarament una veu que va dir "es su hermano gemelo" i vaig ser acomiadat entre aplaudiments.

Després d'aquesta exhibició, cap a casa, ni una nit d'hospital, era divendres, i dilluns cap a escola. Un mes després tornava a jugar a futbol.

Avui fa 30 anys que aquell cabró em va trencar brutalment el menisc, i que es va iniciar tota aquesta història que, com totes les que vivim, explica com hem anat construint la nostra manera de ser.

Entre Pinto i Valdemoro

Dimecres la feina em va dur a Madrid, (això de l'Ave és una meravella) bé a Madrid, no ben bé. Ja em van advertir que a Atocha m'estaria esperant un Sr. per a acompanyar-me a una població propera on hi ha la seu de l'empresa que anava a visitar.

Arribo a Atocha i efectivament m'estava esperant aquell Sr. que em diu que no cal ni que sortim de l'estació perquè agafarem un altre tren per a portar-nos a destí, més ràpid i pràctic. Jo que va i li pregunto si és gaire estona i on anem, i ell va i em respon, "no, uns vint-i-cinc minuts, anem a Valdemoro, després de Pinto."

Ai coi, tota la vida sentint l'expressió entre pinto i valdemoro per a referir-se a una situació indefinida, poc clara, per decidir, dubtosa, i resulta que són dues poblacions una al costat de l'altre i a tocar de Madrid. Com aquell que va descobrir que el búlgar era una idioma.

Sí, sí, després d'unes estacions amb uns noms molt estranys, vam arribar a Pinto. I sí, quan va arrencar vaig viure l'experiència de ser entre Pinto i Valdemoro, una gran experiència. Més que fixar-me en tot el que veia al voltant, que és el que havia fet en tot el trajecte anterior, entre aquestes dues estacions vaig fixar-me molt en les meves pròpies sensacions. Coi què es sent estant entre Pinto i Valdemoro? ho havia de percebre, era una oportunitat única, irrepetible probablement, era entre Pinto i Valdemoro, no podia deixar passar l'oportunitat i m'havia de concentrar perquè el tren no s'aturava i es dirigia tot decidit cap a la següent estació i sabia perfectament que un cop allà tot hauria acabat. No, no valia refugiar-se en la segona oportunitat del viatge de tornada que faria unes hores després, no, de tornada seria entre Valdemoro i Pinto, per l'amor de Deú res a veure.

Sí, ho vaig viure, ho he fet i què voleu que us digui, difícil d'explicar, és una sensació poc definida, em costaria concretar-la aquí en quatre paraules, és com estar ... és com estar, no sé, tampoc és molt, no, tampoc ho és molt, tampoc poc, és més aviat un entremig una cosa entre ...

Breus

Obvietats que passen com grans idees. Si gonta així no

Ja he explicat alguna vegada que em meravella la quantitat d'obvietats monumentals que diem tots plegats i que encaixem com a grans pensaments, molts cops dites per persones de reconegut prestigi precisament pels seu pensaments brillants. Recull de les darreres setmanes

El dia que jugàvem la tornada de la copa del rei amb el Madrid a casa portant un 1 a 2 d'allà, un amic em diu tal qual "si al principi ens en fan un i després de qualsevol bestiesa ens en fan un altre, coi, la cosa es pot complicar"

El dia que el Madrid va guanyar 1 a 2 a Mallorca després de remuntar un 1 a 0, un comentarista radiofònic d'aquests que cobra va dir textual: "les possibilitats del Mallorca de puntuar passaven per a arribar amb 1 a 0 fins al final"

Ahir un amic em diu: "si anem passant rondes i eliminem al madrid, no et pensis eh? podríem guanyar una altra champions"

Clar com l'aigua

Un amic del meu germà, de cognom es diu Mujeriego, diu que s'ha separat de la dona. És andalús i quan torna de la seva terra li regala oli al meu germà, li regala, no en perd.


Cop de sort

L'altre dia vaig trobar uns mitjons aparellats

És això?

Un amic m'explica que han fet nova l'habitació de la seva filla de 18 anys. Armaris, la taula per a estudiar ... diu que la noia va demanar que li posessin llit de matrimoni per si de cas algun dia es quedava una estona el seu xicot. I què vas fer? li vaig preguntar jo, coi, em va respondre, comprar un llit de matrimoni, ves.

Batalla perduda

A la pregunta: l'habitació està endreçada? la noia respon: no, però es pot passar.
Si es pot passar estem salvats.

Brots verds

En els darrers mesos diverses persones parlant del tema únic m'han dit que atesa la situació estan tirant de guardiola. A casa també ens passa, ens aguantem d'un fil i sort en tenim de poder anar tirant del Pep Guardiola.