Re Botí

Fa uns dies vaig quedar amb aquell Sr. per tornar-li tot aquell bé de Déu de coses que em va donar per a que em quedés el que volgués i li tornés la resta.

Mentre hi anava mirava de trobar la inspiració necessària per alhora deixar clar que no em regalés mai més res, més enllà del pacte tradicional, i alhora no ferir-lo ni mostrar-me ni desagraït ni desagradable. 

Ens vam asseure en un banc com ja hem fet altres vegades i vaig fer el que vaig poder. Va mirar d'interrompre'm al principi de tot un parell de vegades, no el vaig deixar, i va escoltar pacient més aviat amb el cap baix. 

El discurs? fàcil d'imaginar, que ens podíem veure quan vulgués, que ens truquem ... però que m'agradaria que entengués que no m'ha de regalar res ...

Un cop vaig haver acabat, amb mirada perduda i veu fina va deixar anar: tenia preparat vi dolç i carquinyolis per portar-te i a darrera hora no m'he atrevit perquè ja m'esperava aquesta bronca

Nens al Camp Nou

El dimarts dia 15 d'octubre la Junta del Barça va anunciar per sorpresa de tothom la prohibició a partir del proper partit i ja de manera definitiva, que ningú entrés a l'estadi sense entrada. Això evidentment afecta directament als nens menors de 7 anys que tradicionalment han entrat lliurement i de la mà del pare, la manera de passar de generació a generació què és, què representa el Barça individualment, familiarment, col·lectivament, socialment, nacionalment ...

He sigut i sóc crític amb aquesta junta, no comparteixo la majoria de decisions que prenen, i no m'agrada el seu estil i tarannà, i molts dels gestos, aproximacions, picades d'ullet que han fet ... però sempre ho faig i ho procuro seguir fent des del respecte. És la junta que més suport popular ha rebut a la història de les eleccions del club i tenen tota la legitimiat, i tot el dret de governar de la manera que, d'acord amb el seu programa, els sembli. A més, i fonamental, com qualsevol equip dirigent en qualsevol àmbit, la junta té la responsabilitat que jo no tinc des del sofà de casa, i té tota la informació que els fa prendre aquesta o aquella decisió, que jo no tinc des del sofà de casa.

Això no em treu a mi ni a ningú, el dret d'opinar i de ser crític, naturalment, però almenys jo procuro no oblidar mai aquestes dues premises, no tinc la responsabilitat i no tinc tota la informació, i per tant la meva a voltes ferma discrepància sempre és des del respecte.

Per tot això que dic, no entro a valorar la decisió de no permetre més l'accés de nens a l'estadi. Evidentment que així d'entrada em sembla molt malament, em sembla atemptar directament contra un dels pilars fonamentals de la manera que entenem el barcelonisme. Jo he anat, com tothom, a futbol de la mà del meu pare i més tard de la mà dels meus fills, i no puc saber què és més plaent ... però no conec la llei amb el que tant el president com el portaveu justifiquen la decisió, no tinc per tant prou elements de judici. 

El que sí em sembla que genera molts dubtes i per tant interrogants i en conseqüència desconfiança, és la manera com s'ha comunicat.

No sé quina importància té, potser és una tonteria, però no deixo de preguntar-me: perquè el 15 d'octubre?

El portaveu de la junta va dir que han pres la decisió ara quan van saber que el Barça Madrid seria a les sis de la tarda i per tant es podia preveure una presència massiva de nens. No puc afirmar que menteix, però em sap molt greu tenir-ne tota la sensació.

Si el motiu d'anunciar-ho ara és perquè el Barça Madrid és a les sis, perquè anuncia el 15 d'octubre que aquesta prohibició és definitiva i per a tots els partits a l'estadi?

Dit d'una altra manera, si la prohibició com va anunciar el portaveu és per a tots els partits, per a tots, quina importància té que el Barça Madrid sigui a les sis? 

El portaveu va dir que com que és per a complir la llei, el que no poden fer és complir-la en uns partits sí i uns altres no, que s'ha de complir sempre. Si és així, insisteixo, perquè s'anuncia el 15 d'octubre en plena temporada i perquè es justifiquen amb l'horari del Barça Madrid quan la pròpia argumentació del portaveu explica que serà per sempre?

Si l'argument principal d'anunciar-ho ara i no abans és l'horari del Barça Madrid, això vol dir que si hagués sigut a les 10 de la nit no s'hauria anunciat aquesta prohibició? Com és llavors que el segon argument que utilitza el portaveu és que la prohibició serà sempre perquè s'ha de complir la llei tots els partits i no alguns?

Per altra banda, si un dels arguments és complir la llei i expliquen que és d'obligatori compliment des del 2010, perquè han tardat tres anys? i perquè no des del primer dia de la temporada?

Conclusió.

Si és obligatori des del 2010, no ho anuncien el 15 d'octubre 2013 per complir la llei. 

Si s'ha de complir a tots els partits, que el Barça Madrid sigui a les sis no té cap rellevància. 

Per tant, perquè han decidit aquesta mesura i perquè el 15 d'octubre?

Adéu?

Recordo que quan vaig obrir aquest bloc ho vaig comentar a una persona. Em va respondre que sí, que s'havia posat com de moda això de crear-se un bloc, que tothom es pensava que se'n podia fer un, però que evidentment la immensa majoria l'acaba abandonant, que la mitjana de durada era de tres anys. Em va dir a la cara vaja que era un putu snob, i que de la mateixa manera que queda molt bé dir que t'has apuntat a un gimnàs i naturalment no hi vas cap dia, que estava condemnat a abandonar als tres anys com un mediocre més del nostre entorn el meu bloc acabat d'estrenar.

Tà bé.

El mes que ve farà tres anys que vaig obrir el bloc i per tant m'ha semblat prudent, educat i apropiat acomiadar-me si és que algú el llegeix mai, ja que pel que sembla d'aquí pocs dies l'abandonaré, com em correspon com a mediocre snob.

La cultura de la trampa

Deixeu-me ser ingenu i pensar que és una influència espanyola i no pas natural nostra, però és innegable que la nostra societat té la trampa absolutament interioritzada. Tan interioritzada que la viu amb absoluta naturalitat i com que la viu amb absoluta naturalitat perdem la consciència que fer trampa està mal fet. De fet corregeixo, no és que pensem que no està mal fet, és que senzillament ja no ho identifiquem com una trampa i ja hem arribat a veure-ho com a comportament o conducta normal.

I això, no en aquelles situacions excepcionals, no, en les coses més quotidianes i trivials. Tan quotidianes i trivials que fins i tot som incapaços de detectar-les, les vivim amb normalitat.

Però explicaré aquí tres casos concrets no per ser més grossos que uns altres, si no per posar exemples del que estic parlant. I en podríem posar més i més i més.

Un dia dinant, un company va explicar que el seu cunyat s'acabava de comprar un cotxe, que li havia sortit bé de preu perquè s'havia acollit a no sé quina promoció i a més, li havien aplicat el pla Pive i això que no tenia cotxe per donar. Es veu que quan va dir que no tenia cotxe amb el que poder acollir-se al pla Pive, el comercial del concessionari li va contestar: per això no pateixi, ara mateix em signa un paper i vostè ja té cotxe. No recordo els detalls però la cosa és que el concessionari disposava d'una sèrie de cotxes per desvallestar sense nom, quan un client no es podia acollir al pla Pive per no tenir cotxe, signava la documentació, i ja tenia cotxe per donar a canvi del nou. Els detalls no els sé però la jugada era més o menys així.

Això el meu company ho va explicar com una cosa més del relat, no va fer èmfasi pas en aquest punt. Vaig esperar uns minuts i quan vaig veure que cap dels altres cinc que érem a taula deia res, vaig preguntar si no s'havien quedat de pedra de la trampa aquella. Per unanimitat em van dir que, bé això és normal, tu també ho faries ... fins al punt que no només cap d'ells es va creure que no, jo no ho faria, si no que se n'enfotien de mi directament

Cada diumenge discutim si el penal que li han xiulat al Madrid ho era o no, i el que no li han xiulat al Barça ho era o no (això és frase del meu germà Jordi). En qualsevol cas el que no té cap dubte és que l'àrbitre és un fill de puta.

Fa pocs dies van xiular un penal a favor del Madrid escandalós. Aquell que Pepe agafa descaradament el braç d'un contrari i se'l llença a sobre simulant que era ell que l'estava empenyent. En aquest cas no hi va haver debat. Tothom absolutament d'acord en que no ho era ni de broma i per tant tota la crítica cruel mediàtica va ser per l'àrbitre. Se'n va fer tota la crítica que va convenir, des d'humorística fins la de mal gust. Tothom tenia clar que era un fill ... daaixonsis.

I Pepe? No, Pepe impune de cap ni sanció, ni crítica ni cap comentari. Absolutament ningú va ni mencionar-lo. No formava part de la conversa. Per poder afirmar amb totes les lletres que l'àrbitre era això i allò, el que les televisions passaven una i una altra i una altra vegada no era l'àrbitre pixant en un arbre, no, era Pepe fent una trampa com de les més grosses que jo he vist a primera divisió.

Tenim tan interioritzada la cultura de la trampa, que veiem una i mil vegades la jugada i una i mil vegades la conclusió és que l'àrbitre és un desgraciat. Ni una sola vegada, ni una, diem que Pepe és un trampós.

Ja fa uns anys que organitzo un concurs fotogràfic a la pàgina Facebook de la feina. Proposo un tema i convido als seguidors de la pàgina a participar amb fotografies seves d'aquell tema. Ja procuro que sigui una cosa prou genèrica per a que tothom pugui tenir o pugui fer fotos d'allò que proposem. Existeixen eines autoritzades per facebook específiques per muntar aquests concursos, i per tant el que és l'administració del concurs i seguiment es fa sol. Per tant molta molta feina no m'hauria de dur. Doncs cada any he de deixar un munt d'hores, un munt, per controlar trampes. Quines trampes es fan? Molt senzill. Si per accedir als premis és important que la fotografia rebi vots, hi ha participants que tenen centenars de perfils de facebook falsos. Voten amb aquests perfils i avall va. I naturalment, perquè he de fer una foto si a Google Imatges hi ha les que vulgui?. Simplement he de dir-li al Sr. Google que m'ensenyi fotos del tema del concurs i ja està. Trio la més bonica i ja està.

Però el que ho fa tot plegat genial, és que els concursants que han fet la trampa participant amb una foto de google o que tenen molts vots de perfils falsos, com que naturalment no resulten guanyadors del concurs, són precisament aquests els que t'omplen la pàgina de queixes i acusacions, insults, dient que el concurs ha estat un frau perquè hi havia fotografies d'internet i votacions de perfils falsos ... és sensacional i acusen, i afirmen saber-ho del cert, a l'empresa d'haver donat el premi a un amic, o client amb influència, que no s'ha fet de manera neta etc. etc etc etc

Suposo que el seu raonament deu ser: A veure, com pot ser que no sigui el guanyador, si he fet trampa per ser-ho? i arriben a la conclusió:  l'organització fa trampa, perquè si no n'hagués fet, el guanyador seria sense dubte jo perquè he fet trampa per ser-ho.

A mi de petit em van ensenyar que no se n'han de fer de trampes, i de moment no he rebut contraordre

Sol sona

Fa més de dos anys vaig explicar aquí mateix que un company de feina que canviava de funcions em va presentar un Sr. jubilat i em va demanar que mantingués la tradició que ells dos havien iniciat feia una colla d'anys. La tradició consistia en que a mitjans de novembre aquest Sr. es presentava al nostre despatx amb una ampolla de vi dolç que feia ell mateix i el meu company li canviava per un parell d'agendes i de calendaris corporatius del nou any que estava prop d'arribar. La gràcia de la tradició és que no es veien ni parlaven ni un sol cop durant l'any. Ni eren amics, ni aquest Sr. és ni ha sigut mai client ... simplement va treballar molts anys un parell de pisos més avall del mateix edifici i ves per on no sé com van establir aquesta tradició.

Em vaig comprometre a mantenir la tradició i efectivament no vaig saber res d'aquell home fins un any després.

Però un cop passat aquest any o fins i tot potser dos ara no ho recordo ben bé, per sorpresa meva va venir un altre dia. El vaig saludar em va demanar una altra agenda, li vaig donar i poca cosa més. Unes setmanes més tard va tornar a venir i tornava a portar una ampolla per a mi.

Vaig començar a no entendre què passava. Un home que no coneixia de res, que no li havia donat cap afecte, que per altra banda tampoc m'havia demanat, va començar a venir de tant en tant a portar-me regals. Vi, galetes, llibres pels meus fills, un rellotge, un anell, clauers, entrades per la sagrada família ... No havia fet res de res per donar peu a que aquella desbocament ... amb el temps ha anat a més i a més.

Fa dos anys i mig explicava aquí mateix que no ho entenia, que em tenia descol·locat, que era objectiu i no opinable que jo no li havia donat peu a res. Vaig arribar a la conclusió llavors que la únca explicació que li trobava és que l'escoltava. Cert, quan ve o quan em truca l'escolto. Però també he de dir que no és un rollero que necessita explicar batalletes. Les seves trucades no duren mai, mai, més de mig minut. I els cops que ha vingut o ens hem vist, les trobades no han anat mai més enllà de cinc minuts. Una trucada normal seva és així:
- Hola Marc, què? tot bé?
- Anem fent, i tu?
- Mira anar aguantant. encara tens vi?
. Sí coi, no pateixis
- Molt bé, adéu

Mai és més llarg que això.

Sí és veritat que el fa feliç que li digui que he trobat bo el vi, o que la noia o el noi han estat contents amb el regal, però això és el més normal del món.

No crec que hagi sigut mai desagradable amb ell, però sí absolutament contundent, inequívoc. Més de deu vegades ha marxat cap a casa amb el regal que m'havia vingut a portar. Li he dit de totes les maneres, amb to còmic, amb to tendre, amb to rotund ... que no em porti mai més res. I com dic moltes vegades se n'ha anat amb el regal sota el braç altre cop. Però insisteix i insisteix i torna a insistir. També vull deixar clar que no és pesat. No em truca ni cada dia ni cada dos, truca o ve de tant en tant, però no hi ha manera de fer-li entendre que no em regali res.

Precisament és tot el conjunt el que em fa estar descol·locat i quasi angoixat. No és que li aguanti el rollo perquè no me'l fot mai, no és que l'aguanti cada dia perquè només em truca de tant en tant, i sobretot jo ni l'he trucat mai ni li dic mai res.

Bé, el fet és que porto ja no sé quants anys amb aquesta relació estranya. Ara fa uns dies em va descol·locar definitivament. Em va demanar que ens veiéssim, no ho féiem des d'abans de vacances, es dóna la circumstància que no vivim gens lluny un de l'altre. Quan ens vam trobar em va fer una abraçada que em va commoure, no ho havia fet mai. Ens vam asseure en un banc màxim 5 minuts i mentre parlàvem m'anava acariciant l'esquena, el braç, com ho fa un pare a un fill malalt. Després d'una conversa buida, cinc minuts no donen per gaire ... les vacances bé, quina calor, els néts això i els fills allò, es va aixecar i ens vam acomiadar.

Avui m'ha demanat que ens veiéssim perquè tenia un rellotge pel meu fill i un per la meva filla, li he dit que d'acord però que no els agafaria.

Més que un regal sembla el botí d'una redada policial, m'esperava amb unes bosses que contenien tot això: 11 llibres, dues calculadores, unes galetes, tres ràdios de dutxa, un telèfon, i de rellotges quan en portava comptats 50 ho he deixat córrer, n'hi deu haver 80, 90 ...

Abans de separar-nos i de fer-li jurar que acceptarà que no m'ho quedaré pas tot (i en aquell moment em pensava que hi havia la meitat de la meitat), s'ha tret un paper de la butxaca i l'ha començat a mirar. Què fas? li he preguntat. Repasso que no m'hagi deixat res.

M'he adonat de la magnitud de la tragèdia quan he sigut a casa ... evidentment no em quedaré res de tot això, i el repte és fer-li entendre sense que tingui un disgust.

Diu de tant en tant que valora tant i tant la nostra amistat i que jo represento tant per a ell. Quina amistat? com puc representar res per ell si no he fet mai res per a ell?

No estic dient que no li tingui apreci, estima, clar que sí, però la relació que tenim és la que ell s'imagina que tenim i no la que tenim de debò.

La única cosa que faig per aquest home és escoltar-lo, i ell parla molt poc. Imaginem-nos doncs quant d'afecte ens cal i com podem arribar a ser capaços de fabricar-nos-el.