Una pregunta, una resposta

Aquests dies és notícia la negociació de la pregunta de la consulta. Que si ha de dir això que si no pot parlar d'allò, que si tal partit exigeix que no aparegui tal paraula, que si tal altre amenaça amb no sé quina conseqüència ...

D'aquest tema em ve molt de gust dir dues coses. La primera que ja n'hi ha prou de la retransmissió en directe de la negociació. És inadmissible, inacceptable, només fa que perjudicar i desprestigiar el procés. Les negociacions i converses per definició porten estira i arronses, i això tothom ho pot entendre. El que fatiga al ciutadà és saber dia rere dia que es posa en qüestió fins al límit del trencament, tal paraula o tal detall. No ho hem de saber. Coi, les negociacions són tràmits necessaris per arribar als fets, que hauria de ser l'´única cosa que ens hauria d'interessar.

El que és un fet formal, oficial, solemne, és la signatura conjunta de Convergència i Unió, Esquerra Republicana, CUP, i Iniciativa del pacte pel dret a decidir. El següent realment important que ens ha d'ocupar als ciutadans que ens ho mirem des de casa, complint el compromís d'aquest pacte, és el següent fet: la pregunta i la data que en el pacte es va establir per abans d'acabar l'any.  El que passi entremig no n'hem de fotre res, collons. Retransmetre en directe detall a detall de l'estira i arronsa només desprestigia el FET: que es va signar el pacte.

A final de novembre com som, dins del termini que van pactar, ja m'ho imagino que deuen negociar, però no n'he de fotre res del detall de cada conversa. L'única cosa que he de saber és la pregunta i la data abans de final d'any tal com em van enunciar. Si no es posen d'acord, a final d'any ja m'ho diran, però si efectivament em donen una pregunta i una data i entremig no he sabut res, simplement hauran complert amb el pacte signat, per tant perfecte.

Saber en el "durant" que un diu això i l'altre diu allò, no aporta res de res, només desprestigia l'única cosa certa i objectiva: el pacte.

Van signar un pacte que deia que la següent estació seria a final d'any. Som a final de novembre, què no han acomplert? Res de res. Com podem permetre doncs estar fatigats si no estan de cap manera fora dels terminis que van fixar? Si entremig no haguéssim sabut res, ara tots els ciutadans estaríem impacients en que passessin els dies per conèixer la pregunta i la data, i el prestigi del procés estaria intacte. Ja està bé d'anticipar-nos als fets i fer-nos mal nosaltres mateixos.

Segona cosa. No puc evitar fer una reflexió sobre la famosa pregunta.

Tots ens hem omplert la boca, polítics i no polítics, de dir que el fenomen que s'està vivint a Catalunya és un fenomen promogut, provocat, protagonitzat per la societat civil. S'ha utilitzat sovint l'expressió que la ciutadania ha passat per sobre dels polítics. Certament treure dues vegades en un sol any cap a dos milions de persones al carrer, setembre de 2012 i 2013 no és poca cosa.

Si el fenomen que està vivint Catalunya l'ha protagonitzat la ciutadania, i per tant la convocatòria de la consulta és conseqüència d'aquesta mobilització, la pregunta que s'ha de fer no té cap dubte, cap, és impossible. Les dues mobilitzacions van ser claríssimes i amb la mateixa claredat ho van recollir tots els mitjans del món que se'n van fer ressò

El dubte el posen els partits polítics per mirar de transportar la pregunta evident cap a un terreny de mitges tintes amb l'objectiu del màxim consens possible.

La voluntat del màxim consens possible és lloable i aquest consens seria desitjable, però de cap manera s'ha de pagar el preu de desvirtuar la pregunta, de cap manera. La que s'ha de fer és evident, no pot ser una altra.

Què és el que em fa por?

S'ha parlat molt de la necessitat que la pregunta sigui inequívoca i per tant amb resposta inequívoca.

Sembla que en el cas que es guanyi la consulta, el següent pas seria presentar-se a Espanya, a Europa, al món i dir-los: Nois, els catalans hem votat majoritàriament l'opció de la independència, potser que ens asseiem per mirar de posar fil a l'agulla.

Estem d'acord oi que aquest és el següent pas si es guanya la consulta?

El que fa por és que no sigui inequívoca no per a Espanya, per Europa o el món, si no per nosaltres mateixos. Que després de l'esforç i desgast que segur representarà dur a terme la consulta, encara hi hagi qui interpreti que el resultat no és inequívoc.

Recordem que l'onze de setembre de 2012 amb dos milions de persones cridant independència encara hi va haver, de casa nostra, qui deia que s'havia demanat el pacte fiscal. Que l'onze de setembre de 2013 per poder mantenir una postura alhora de sí i de no, hi va haver qui, de casa nostra, va convocar una encerclada a la Caixa per tenir un argument no compromès per no haver anat a la Via Catalana.

Per tant el primer objectiu, i més important, és que la pregunta i per tant la resposta sigui inequívoca per nosaltres mateixos, única forma que ens permetrà, si guanyem, presentar-nos al món amb una realitat neta i clara.

Això significa, ai las, que d'una vegada hi ha partits que s'han de pronunciar, s'han d'acabar les ambigüitats i s'han d'acabar les excuses efímeres. En Duran que avui és independentista i demà vol ser ministre ha de donar una sola cara, i deixar de contaminar. Si es posicona en el No, serà una opció legítima i deixarà de contaminar. Iniciativa ha de deixar de posar excuses per no haver de posicionar-se com acusar Convergència d'apropiar-se del procés. Com deia en Toni Soler la setmana passada a l'Ara, el que ha de fer és afegir-s'hi i s'haurà acabat aquesta suposada apropiació.

La societat ha demostrat clarament que està posicionada en el sí i en el no, i que vol exercir el dret a decidir. 

Si democràcia vol dir el poder del poble, el poble té molt clar el que vol, i els seus representants estan obligats a dur-ho a terme. 

Que la possibilitat de tenir un peu a les dues bandes per part dels polítics sigui el que desvirtui la consulta seria una estafa a la democràcia d'una màxima gravetat.

La societat ha demostrat sobradament el que vol, per dur a terme aquesta voluntat, els partits polítics s'han de pronunciar clarament, si no, senzillament no estaran fent de representants, la seva única funció i raó d'existir.

Que nosaltres mateixos no matem el procés.

Viure, producte de luxe

Un luxe, té un component de caprici, d'innecessari, quasi d'exhibicionisme, d'excessiu, d'anar molt més enllà del que és necessari i anar-hi de manera conscient, per tant a gaudir d'una cosa excepcional, que és fora del que és habitual.

De fet existeix l'expressió: m'he permès el luxe de ... que precisament ve a confirmar aquest component d'excepció i d'innecessari. És innecessari, però m'he autoritzat a mi mateix fer-ho. Necessitem aquesta auto autorització per poder mantenir la consciència tranquil·la, precisament pel component d'excés, de caprici.

Està bé poder-ho fer, de manera mesurada, clar que sí.

El fomut, és que viure s'està convertint en un luxe, i viure ja no és una cosa que ens puguem autoritzar de manera excepcional. Concretament ara mateix em refereixo a allò que en la despesa domèstica en diem "els suministres" Dins els suministres incluim: telèfon, gas, llum, i aigua. Cada un d'aquests elements pràcticament imprescindibles per viure.

Des que em vaig casar i, per tant estrenar en assumir de ple el cost de viure, que fent servir una expressió del meu pare, afortunadament el plat a taula no ha faltat mai. Però diguem-ho sense embuts, allò sobradets no hi hem anat mai, i sovint el calendari el mirem més per comptar quants dies falten per acabar el mes que no pas per saber qun dia és.

Essent així, la despesa dels suministres mai ha estat un mal de cap fins fa ... mmm ... potser un parell o tres d'anys. Les despeses fortes de casa sempre han estat l'habitatge, el menjar, les escoles ... els suministres eren despeses completament secundàries.

Sempre, no pels diners, si no per una educació rebuda, hem sigut curosos amb el consum ... llums sempre apagats quan les habitacions són buides, dutxar-se de pressa per no malbaratar aigua, trucades curtes ... Abans les trucades es pagaven per estona, i a casa ens havien ensenyat que el telèfon és per donar un encàrrec i no pas per tenir-hi converses. Tot i que ara es paguen tarifes planes, seguim tenint aquesta mentalitat i procurem fer trucades curtes ...

El fet és que en molt pocs anys a casa hem passat de pagar un parell de suministres al mes amb una determinada quantitat a que cada un d'ells ens costi aquesta mateixa quantitat.

Han passat de ser una despesa secundària, a una més de les principals. Però amb un component que a mi em resulta angoixant. Que agafes consciència que tenir llum, aigua, o gas avui és un producte de luxe i per tant com a tal l'has de tractar.

En definitiva podríem sintetitzar el luxe en l'expressió: viure bé.

De manera accelerada el luxe s'està situant senzillament en : viure

Ser o fer

D'aquí poquet, al gener, farà 22 anys que em vaig casar, si hi afegim els 4 anys que vaig festejar (paraula perduda) vol dir que fa quasi 30 anys que tinc una relació sovintejada amb la meva família política i en concret amb la meva sogra amb la que particularment sempre hem tingut una relació molt fluïda.

Per tant hauríem de concloure que els meus cunyats, nebots, sogres, em coneixen suficientment, i jo a ells. Només suficientment perquè les persones no s'acaben de conèixer del tot mai pel fet que sovint no es coneixen prou elles mateixes, però això com deia en Tomàs Molina de Polònia, "ja en parlarem més tard". Diguem doncs que sabem tots més o menys de quin peu calcem.

En tots aquests anys, coi, hem parlat de moltes i moltes coses, però segur que es poden quasi totes contenir en: la feina, temes d'actualitat i situació del país, les que tenen a veure amb les aficions de cadascú, i circumstàncies dels fills i família en general.

D'aquests, el que és més obert i indeterminat, on hi poden cabre més coses és en el terreny de les aficions de cadascú. Dins les que pugui haver dut a terme jo en tot aquest temps, i per tant susceptible d'haver-ne parlat, mai hi ha hagut la d'actor de teatre. Ni he fet teatre amateur, ni he fet cap curs d'interpretació, ni res que se li assembli. Per tant diguem que en els temes que hagin pogut sortir en 26 anys, aquest no ha estat mai sobre la taula.

La meva sogra l'altre dia em va dir que havia anat a veure en Jordi Bosch i en Jordi Boixaderas, que li havia encantat i que havia pensat tota l'estona en mi. Ah sí? i com és això? li vaig preguntar alhora encuriosit i alhora desprevingut. Va respondre: perquè ja t'hi veia dalt de l'escenari, ho faries perfecte.

Re Botí

Fa uns dies vaig quedar amb aquell Sr. per tornar-li tot aquell bé de Déu de coses que em va donar per a que em quedés el que volgués i li tornés la resta.

Mentre hi anava mirava de trobar la inspiració necessària per alhora deixar clar que no em regalés mai més res, més enllà del pacte tradicional, i alhora no ferir-lo ni mostrar-me ni desagraït ni desagradable. 

Ens vam asseure en un banc com ja hem fet altres vegades i vaig fer el que vaig poder. Va mirar d'interrompre'm al principi de tot un parell de vegades, no el vaig deixar, i va escoltar pacient més aviat amb el cap baix. 

El discurs? fàcil d'imaginar, que ens podíem veure quan vulgués, que ens truquem ... però que m'agradaria que entengués que no m'ha de regalar res ...

Un cop vaig haver acabat, amb mirada perduda i veu fina va deixar anar: tenia preparat vi dolç i carquinyolis per portar-te i a darrera hora no m'he atrevit perquè ja m'esperava aquesta bronca

Nens al Camp Nou

El dimarts dia 15 d'octubre la Junta del Barça va anunciar per sorpresa de tothom la prohibició a partir del proper partit i ja de manera definitiva, que ningú entrés a l'estadi sense entrada. Això evidentment afecta directament als nens menors de 7 anys que tradicionalment han entrat lliurement i de la mà del pare, la manera de passar de generació a generació què és, què representa el Barça individualment, familiarment, col·lectivament, socialment, nacionalment ...

He sigut i sóc crític amb aquesta junta, no comparteixo la majoria de decisions que prenen, i no m'agrada el seu estil i tarannà, i molts dels gestos, aproximacions, picades d'ullet que han fet ... però sempre ho faig i ho procuro seguir fent des del respecte. És la junta que més suport popular ha rebut a la història de les eleccions del club i tenen tota la legitimiat, i tot el dret de governar de la manera que, d'acord amb el seu programa, els sembli. A més, i fonamental, com qualsevol equip dirigent en qualsevol àmbit, la junta té la responsabilitat que jo no tinc des del sofà de casa, i té tota la informació que els fa prendre aquesta o aquella decisió, que jo no tinc des del sofà de casa.

Això no em treu a mi ni a ningú, el dret d'opinar i de ser crític, naturalment, però almenys jo procuro no oblidar mai aquestes dues premises, no tinc la responsabilitat i no tinc tota la informació, i per tant la meva a voltes ferma discrepància sempre és des del respecte.

Per tot això que dic, no entro a valorar la decisió de no permetre més l'accés de nens a l'estadi. Evidentment que així d'entrada em sembla molt malament, em sembla atemptar directament contra un dels pilars fonamentals de la manera que entenem el barcelonisme. Jo he anat, com tothom, a futbol de la mà del meu pare i més tard de la mà dels meus fills, i no puc saber què és més plaent ... però no conec la llei amb el que tant el president com el portaveu justifiquen la decisió, no tinc per tant prou elements de judici. 

El que sí em sembla que genera molts dubtes i per tant interrogants i en conseqüència desconfiança, és la manera com s'ha comunicat.

No sé quina importància té, potser és una tonteria, però no deixo de preguntar-me: perquè el 15 d'octubre?

El portaveu de la junta va dir que han pres la decisió ara quan van saber que el Barça Madrid seria a les sis de la tarda i per tant es podia preveure una presència massiva de nens. No puc afirmar que menteix, però em sap molt greu tenir-ne tota la sensació.

Si el motiu d'anunciar-ho ara és perquè el Barça Madrid és a les sis, perquè anuncia el 15 d'octubre que aquesta prohibició és definitiva i per a tots els partits a l'estadi?

Dit d'una altra manera, si la prohibició com va anunciar el portaveu és per a tots els partits, per a tots, quina importància té que el Barça Madrid sigui a les sis? 

El portaveu va dir que com que és per a complir la llei, el que no poden fer és complir-la en uns partits sí i uns altres no, que s'ha de complir sempre. Si és així, insisteixo, perquè s'anuncia el 15 d'octubre en plena temporada i perquè es justifiquen amb l'horari del Barça Madrid quan la pròpia argumentació del portaveu explica que serà per sempre?

Si l'argument principal d'anunciar-ho ara i no abans és l'horari del Barça Madrid, això vol dir que si hagués sigut a les 10 de la nit no s'hauria anunciat aquesta prohibició? Com és llavors que el segon argument que utilitza el portaveu és que la prohibició serà sempre perquè s'ha de complir la llei tots els partits i no alguns?

Per altra banda, si un dels arguments és complir la llei i expliquen que és d'obligatori compliment des del 2010, perquè han tardat tres anys? i perquè no des del primer dia de la temporada?

Conclusió.

Si és obligatori des del 2010, no ho anuncien el 15 d'octubre 2013 per complir la llei. 

Si s'ha de complir a tots els partits, que el Barça Madrid sigui a les sis no té cap rellevància. 

Per tant, perquè han decidit aquesta mesura i perquè el 15 d'octubre?

Adéu?

Recordo que quan vaig obrir aquest bloc ho vaig comentar a una persona. Em va respondre que sí, que s'havia posat com de moda això de crear-se un bloc, que tothom es pensava que se'n podia fer un, però que evidentment la immensa majoria l'acaba abandonant, que la mitjana de durada era de tres anys. Em va dir a la cara vaja que era un putu snob, i que de la mateixa manera que queda molt bé dir que t'has apuntat a un gimnàs i naturalment no hi vas cap dia, que estava condemnat a abandonar als tres anys com un mediocre més del nostre entorn el meu bloc acabat d'estrenar.

Tà bé.

El mes que ve farà tres anys que vaig obrir el bloc i per tant m'ha semblat prudent, educat i apropiat acomiadar-me si és que algú el llegeix mai, ja que pel que sembla d'aquí pocs dies l'abandonaré, com em correspon com a mediocre snob.

La cultura de la trampa

Deixeu-me ser ingenu i pensar que és una influència espanyola i no pas natural nostra, però és innegable que la nostra societat té la trampa absolutament interioritzada. Tan interioritzada que la viu amb absoluta naturalitat i com que la viu amb absoluta naturalitat perdem la consciència que fer trampa està mal fet. De fet corregeixo, no és que pensem que no està mal fet, és que senzillament ja no ho identifiquem com una trampa i ja hem arribat a veure-ho com a comportament o conducta normal.

I això, no en aquelles situacions excepcionals, no, en les coses més quotidianes i trivials. Tan quotidianes i trivials que fins i tot som incapaços de detectar-les, les vivim amb normalitat.

Però explicaré aquí tres casos concrets no per ser més grossos que uns altres, si no per posar exemples del que estic parlant. I en podríem posar més i més i més.

Un dia dinant, un company va explicar que el seu cunyat s'acabava de comprar un cotxe, que li havia sortit bé de preu perquè s'havia acollit a no sé quina promoció i a més, li havien aplicat el pla Pive i això que no tenia cotxe per donar. Es veu que quan va dir que no tenia cotxe amb el que poder acollir-se al pla Pive, el comercial del concessionari li va contestar: per això no pateixi, ara mateix em signa un paper i vostè ja té cotxe. No recordo els detalls però la cosa és que el concessionari disposava d'una sèrie de cotxes per desvallestar sense nom, quan un client no es podia acollir al pla Pive per no tenir cotxe, signava la documentació, i ja tenia cotxe per donar a canvi del nou. Els detalls no els sé però la jugada era més o menys així.

Això el meu company ho va explicar com una cosa més del relat, no va fer èmfasi pas en aquest punt. Vaig esperar uns minuts i quan vaig veure que cap dels altres cinc que érem a taula deia res, vaig preguntar si no s'havien quedat de pedra de la trampa aquella. Per unanimitat em van dir que, bé això és normal, tu també ho faries ... fins al punt que no només cap d'ells es va creure que no, jo no ho faria, si no que se n'enfotien de mi directament

Cada diumenge discutim si el penal que li han xiulat al Madrid ho era o no, i el que no li han xiulat al Barça ho era o no (això és frase del meu germà Jordi). En qualsevol cas el que no té cap dubte és que l'àrbitre és un fill de puta.

Fa pocs dies van xiular un penal a favor del Madrid escandalós. Aquell que Pepe agafa descaradament el braç d'un contrari i se'l llença a sobre simulant que era ell que l'estava empenyent. En aquest cas no hi va haver debat. Tothom absolutament d'acord en que no ho era ni de broma i per tant tota la crítica cruel mediàtica va ser per l'àrbitre. Se'n va fer tota la crítica que va convenir, des d'humorística fins la de mal gust. Tothom tenia clar que era un fill ... daaixonsis.

I Pepe? No, Pepe impune de cap ni sanció, ni crítica ni cap comentari. Absolutament ningú va ni mencionar-lo. No formava part de la conversa. Per poder afirmar amb totes les lletres que l'àrbitre era això i allò, el que les televisions passaven una i una altra i una altra vegada no era l'àrbitre pixant en un arbre, no, era Pepe fent una trampa com de les més grosses que jo he vist a primera divisió.

Tenim tan interioritzada la cultura de la trampa, que veiem una i mil vegades la jugada i una i mil vegades la conclusió és que l'àrbitre és un desgraciat. Ni una sola vegada, ni una, diem que Pepe és un trampós.

Ja fa uns anys que organitzo un concurs fotogràfic a la pàgina Facebook de la feina. Proposo un tema i convido als seguidors de la pàgina a participar amb fotografies seves d'aquell tema. Ja procuro que sigui una cosa prou genèrica per a que tothom pugui tenir o pugui fer fotos d'allò que proposem. Existeixen eines autoritzades per facebook específiques per muntar aquests concursos, i per tant el que és l'administració del concurs i seguiment es fa sol. Per tant molta molta feina no m'hauria de dur. Doncs cada any he de deixar un munt d'hores, un munt, per controlar trampes. Quines trampes es fan? Molt senzill. Si per accedir als premis és important que la fotografia rebi vots, hi ha participants que tenen centenars de perfils de facebook falsos. Voten amb aquests perfils i avall va. I naturalment, perquè he de fer una foto si a Google Imatges hi ha les que vulgui?. Simplement he de dir-li al Sr. Google que m'ensenyi fotos del tema del concurs i ja està. Trio la més bonica i ja està.

Però el que ho fa tot plegat genial, és que els concursants que han fet la trampa participant amb una foto de google o que tenen molts vots de perfils falsos, com que naturalment no resulten guanyadors del concurs, són precisament aquests els que t'omplen la pàgina de queixes i acusacions, insults, dient que el concurs ha estat un frau perquè hi havia fotografies d'internet i votacions de perfils falsos ... és sensacional i acusen, i afirmen saber-ho del cert, a l'empresa d'haver donat el premi a un amic, o client amb influència, que no s'ha fet de manera neta etc. etc etc etc

Suposo que el seu raonament deu ser: A veure, com pot ser que no sigui el guanyador, si he fet trampa per ser-ho? i arriben a la conclusió:  l'organització fa trampa, perquè si no n'hagués fet, el guanyador seria sense dubte jo perquè he fet trampa per ser-ho.

A mi de petit em van ensenyar que no se n'han de fer de trampes, i de moment no he rebut contraordre

Sol sona

Fa més de dos anys vaig explicar aquí mateix que un company de feina que canviava de funcions em va presentar un Sr. jubilat i em va demanar que mantingués la tradició que ells dos havien iniciat feia una colla d'anys. La tradició consistia en que a mitjans de novembre aquest Sr. es presentava al nostre despatx amb una ampolla de vi dolç que feia ell mateix i el meu company li canviava per un parell d'agendes i de calendaris corporatius del nou any que estava prop d'arribar. La gràcia de la tradició és que no es veien ni parlaven ni un sol cop durant l'any. Ni eren amics, ni aquest Sr. és ni ha sigut mai client ... simplement va treballar molts anys un parell de pisos més avall del mateix edifici i ves per on no sé com van establir aquesta tradició.

Em vaig comprometre a mantenir la tradició i efectivament no vaig saber res d'aquell home fins un any després.

Però un cop passat aquest any o fins i tot potser dos ara no ho recordo ben bé, per sorpresa meva va venir un altre dia. El vaig saludar em va demanar una altra agenda, li vaig donar i poca cosa més. Unes setmanes més tard va tornar a venir i tornava a portar una ampolla per a mi.

Vaig començar a no entendre què passava. Un home que no coneixia de res, que no li havia donat cap afecte, que per altra banda tampoc m'havia demanat, va començar a venir de tant en tant a portar-me regals. Vi, galetes, llibres pels meus fills, un rellotge, un anell, clauers, entrades per la sagrada família ... No havia fet res de res per donar peu a que aquella desbocament ... amb el temps ha anat a més i a més.

Fa dos anys i mig explicava aquí mateix que no ho entenia, que em tenia descol·locat, que era objectiu i no opinable que jo no li havia donat peu a res. Vaig arribar a la conclusió llavors que la únca explicació que li trobava és que l'escoltava. Cert, quan ve o quan em truca l'escolto. Però també he de dir que no és un rollero que necessita explicar batalletes. Les seves trucades no duren mai, mai, més de mig minut. I els cops que ha vingut o ens hem vist, les trobades no han anat mai més enllà de cinc minuts. Una trucada normal seva és així:
- Hola Marc, què? tot bé?
- Anem fent, i tu?
- Mira anar aguantant. encara tens vi?
. Sí coi, no pateixis
- Molt bé, adéu

Mai és més llarg que això.

Sí és veritat que el fa feliç que li digui que he trobat bo el vi, o que la noia o el noi han estat contents amb el regal, però això és el més normal del món.

No crec que hagi sigut mai desagradable amb ell, però sí absolutament contundent, inequívoc. Més de deu vegades ha marxat cap a casa amb el regal que m'havia vingut a portar. Li he dit de totes les maneres, amb to còmic, amb to tendre, amb to rotund ... que no em porti mai més res. I com dic moltes vegades se n'ha anat amb el regal sota el braç altre cop. Però insisteix i insisteix i torna a insistir. També vull deixar clar que no és pesat. No em truca ni cada dia ni cada dos, truca o ve de tant en tant, però no hi ha manera de fer-li entendre que no em regali res.

Precisament és tot el conjunt el que em fa estar descol·locat i quasi angoixat. No és que li aguanti el rollo perquè no me'l fot mai, no és que l'aguanti cada dia perquè només em truca de tant en tant, i sobretot jo ni l'he trucat mai ni li dic mai res.

Bé, el fet és que porto ja no sé quants anys amb aquesta relació estranya. Ara fa uns dies em va descol·locar definitivament. Em va demanar que ens veiéssim, no ho féiem des d'abans de vacances, es dóna la circumstància que no vivim gens lluny un de l'altre. Quan ens vam trobar em va fer una abraçada que em va commoure, no ho havia fet mai. Ens vam asseure en un banc màxim 5 minuts i mentre parlàvem m'anava acariciant l'esquena, el braç, com ho fa un pare a un fill malalt. Després d'una conversa buida, cinc minuts no donen per gaire ... les vacances bé, quina calor, els néts això i els fills allò, es va aixecar i ens vam acomiadar.

Avui m'ha demanat que ens veiéssim perquè tenia un rellotge pel meu fill i un per la meva filla, li he dit que d'acord però que no els agafaria.

Més que un regal sembla el botí d'una redada policial, m'esperava amb unes bosses que contenien tot això: 11 llibres, dues calculadores, unes galetes, tres ràdios de dutxa, un telèfon, i de rellotges quan en portava comptats 50 ho he deixat córrer, n'hi deu haver 80, 90 ...

Abans de separar-nos i de fer-li jurar que acceptarà que no m'ho quedaré pas tot (i en aquell moment em pensava que hi havia la meitat de la meitat), s'ha tret un paper de la butxaca i l'ha començat a mirar. Què fas? li he preguntat. Repasso que no m'hagi deixat res.

M'he adonat de la magnitud de la tragèdia quan he sigut a casa ... evidentment no em quedaré res de tot això, i el repte és fer-li entendre sense que tingui un disgust.

Diu de tant en tant que valora tant i tant la nostra amistat i que jo represento tant per a ell. Quina amistat? com puc representar res per ell si no he fet mai res per a ell?

No estic dient que no li tingui apreci, estima, clar que sí, però la relació que tenim és la que ell s'imagina que tenim i no la que tenim de debò.

La única cosa que faig per aquest home és escoltar-lo, i ell parla molt poc. Imaginem-nos doncs quant d'afecte ens cal i com podem arribar a ser capaços de fabricar-nos-el.

La Barca Nova

Una de les millors coses que he fet aquestes vacances que han acabat fa poc però que ja fa molt que enyoro, va ser anar a veure, gràcies a la mare com tantes i tantes coses, l'obra de teatre "La Barca Nova".

Una obra de teatre que més enllà del detall de l'argument, retrata la vida de Sant Pol i els santpolencs de principis del segle XX. La vida del mar, del pescador, de la seva duresa, del seu amor per la mar, per la marc com diuen encara ara a Sant Pol.

Dirigida, interpretada, so, llums, escenografia ... per santpolencs, l'obra va molt més enllà d'un muntatge teatral, de la posada en escena d'una ficció. És una oportunitat de donar vida a l'avi, el pare, l'oncle, el veí ... tothom és conegut encara que els personatges siguin fruit de la ploma de l'autor.

Tots com a individus, com a col·lectiu, com a societat, som fruit del que han sigut els que ens han precedit, que ens han donat no només la vida sinó la manera d'entendre-la i interpretar-la. És llei de vida que les coses evolucionin, vagin canviant i desapareixent en certa manera, però sense renunciar-hi és molt bo recordar sovint d'on venim, quines són les nostres arrels que expliquen qui i què som.

Un altre encert definitiu és que el darrer acte de l'obra es du a terme a la sorra, a tocar del mar, del marc, el so del qual acompanyava i que cada ona que besava la sorra semblava ben bé que empenyia cap als actors i espectadors la memòria dels que allà estaven essent representats.

I per si hi havia cap dubte, al final de la representació el Director de l'obra va sortir a dirigir unes paraules als espectadors simplement per dedicar la representació d'aquell dia, a un santpolenc, pescador o palé, desaparegut els darrers mesos. Tres dies de representació, dedicat a tres diferents. No com a símbols per ells mateixos, si no com a membres de la cadena de transmissió d'una tradició, d'una vida rebuda per un costat i lliurada per l'altre, per continuar, per mantenir malgrat l'evolució la identitat pròpia.

Moltes gràcies Centre Cultural i d'Esbarjo, enhorabona. Pepe, ets un putu crack, no saps com t'admiro i t'envejo.

Per cagar-s'hi

A la feina t'hi passes tantes hores, et relaciones amb tanta gent que és evident que es donen sovint anècdotes del tot curioses. Al sector on jo treballo segur que no més que en altres, però sí que es presta a que se'n donin de bones.

Ahir em ve a veure una companya i em diu que necessita compartir amb algú el que li acabava de passar. Es veu que va trucar un Sr. que té contractada amb nosaltres una assegurança que en diem de caçador. Els caçadors estan obligats a tenir una assegurança de Responsabilitat Civil que els cobreixi dels danys que puguin causar a terceres persones o a béns de terceres persones. És del tot lògica aquesta obligació, van amb una arma carregada a l'esquena i naturalment hi ha el risc que facin mal a algú, com malauradament passa relativament sovint. L'assegurança a més també cobreix els danys que pugui causar el o els gossos que acompanyen el caçador. Sembla també lògic, es pot donar el cas que mossegui algú ... 

Doncs bé ahir va trucar un Sr. que té amb nosaltres una assegurança d'aquestes característiques. Volia fer una pregunta i la pregunta era si en l'assegurança tenia cobert recórrer una multa que li havien posat. Va explicar que el seu gos s'havia cagat al carrer, ell no ho va recollir i un fill de puta de veí, va dir es veu textualment, l'havia denunciat i ara tenia una multa. L'assegurança em farà el recurs de la multa?

La meva companya que és tota dolçor li va explicar doncs que no, que li sabia greu però no, i es veu que es va posar com una fiera i va començar a cridar-la. 

Per a mi ara ve la part genial. És del tot habitual que quan li dius a un client que tal cosa no està coberta la resposta sigui "doncs si no cobreix això, ja em diràs de què em serveix" Es veu que tota la cridòria era en aquest sentit. Que el Sr. estava indignat perquè no li entrava al cap que la seva assegurança de caçador no cobrís presentar recurs per una multa a conseqüència que ell havia decidit no recollir la caca del seu gos.

La companya em va explicar mig avergonyida que no s'hi va poder estar i li va respondre: serveix per si mai mata algú.

Carta tancada

Avi,

Aquestes darreres setmanes hem recordat molt la teva figura, la teva vida, la teva obra, les teves conviccions, el teu sentit de l'humor, el teu enorme amor, i inevitablement la teva mort.

Ara estava revisant fotografies, videos i audios d'aquests dies i m'he adonat de cop i volta que mai he gosat dirigir-me a tu de nét a avi. No sóc molt capaç de saber-ne el perquè i el que intueixo com a motiu no em deixa gaire bé. 

Saber-me tan poca cosa al teu costat segur que n'ha sigut una de les raons. Vas tenir una vida molt curta, molt, però molt i molt plena dins i fora de casa i pel que sé vas assolir el màxim, estar satisfet i amb pau amb tu mateix. 

Em sembla que tots aquests anys t'he viscut molt més des de la profunda admiració i impressió de la teva vida i mort, que no pas des de la proximitat del pare del pare. 

Però què coi, sóc el teu nét, i el fet que no ens haguem conegut directament i que no m'hagis tingut a la falda, ni que jo recordi de tu converses o passejos, no treu ni una mica el dret i la possibilitat de dir allò que sí he tingut l'oportunitat de dir als meus altres avis. No em veig en cor, ni em sembla he de fer, una carta lloant la teva vida, cosa que evidentment mereixes, simplement em ve molt de gust resumir-ho tot plegat com correspon a un nét.

Avi, t'estimo

Cara A cara B

Coincindeixo a l'ascensor amb la veïna del pis de dalt.

La conversa ha estat textualment

- (Amb un amable somriure posat) Caram el teu noi ha progessat molt amb el saxo eh? Comparat d'un temps enrere a ara ...

- Sí, li agrada molt, de fet és el que vol estudiar.

- Ja veus, quina gràcia, així que vol seguir estudiant música. Sí, sí, ja es veu que hi té traça, ha progressat molt

- Sí, sí, no té dubte, vol fer la carrera de música

- Tà bé, passi-ho bé

- Adéu siau



He mirat de reproduir-la textualment, però la repeteixo per si no ha quedat prou clar


- Tiu, comencem a estar fins a les pilotes de sentir el putu saxo, ja fa anys que dura

- Doncs tia ho tens clar, no saps el que t'espera

- Què dius cabró? després del que hem aguantat encara durarà més?

- Tota la carrera de música tia

- Cagun tot

- A cagar a la via

Què vaig sentir a Burgos?

Què vaig sentir a Burgos?  Moltes emocions, molt fortes, contradictòries i totes alhora. No m'havia passat mai, encara ara em tenen trasblasat i per això em ve de gust i potser fins i tot em convé explicar-les.

El 9 d'abril feia 75 anys que van afusellar el meu avi al penal de Burgos. Omnium Cultural i en Quim Torra davant de tot, va organitzar un acte de record.

Vaig sotmetre-ho a casa. No em veia a mi mateix viatjant sol a Burgos i sense dir-ho pensava que o hi anava  amb la dona i els meus fills o probablement no hi aniria. Primera emoció, els nois no ho van dubtar ni un segon tot i ser un viatge pesat i que havien de renunciar a les seves passions del cap de setmana amb les quals hi tenen tots dos un compromís exemplar. Així doncs la dona i jo vam organitzar el viatge.

Una de les coses que em va passar és que no vaig saber preveure les emocions que viuria. M'imaginava que principalment m'impressionaria l'emoció del meu pare que presidiria l'acte amb 89 anys i el llacet posat com sempre duia l'avi.

Tot va començar quan estàvem arribant al penal. En sabíem el carrer però no el nº i per tant un cop al carrer en qüestió circulàvem a poc a poc pendents de no passar de llarg. Vam passar més d'un edifici que ho podia haver sigut ... anàvem a poc a poc per aquell carrer llarg i recte. De cop, allà al final de tot vaig veure voleiar una estelada. No hi havia dubte.

A partir d'aquell precís moment vaig començar a tremolar de dalt a baix, com si de cop em fes càrrec d'on era en tot el seu significat. El carrer acabava en una rotonda i allà començava una mena de camí d'uns 100 metres fins a la presó. Vam aparcar al costat de la rotonda i hi vam arribar caminant.

Era un matí mig assoleiat mig entrenyinat, feia molt de fred, molt, que problablement l'emoció i el tremolor conseqüent feia que semblés superior.

Següent impacte. L'acte era a la una i nosaltres hi vam arribar a 2/4, faltava mitja hora per tant i mentre ens hi acostàvem em va sorprendre veure tanta gent. Numèricament potser no eren molts, 30 potser? però sí em va commoure pensar que s'havien desplaçat expressament. I en l'estona que faltava en van arribar més. A partir d'aquell moment i fins encara ara vaig començar a notar un profund sentiment d'agraïment. Recordo que quan em venien a saludar jo els anava dient que eren tots uns herois, alguns els coneixia, molt pocs, la majoria no.

L'escenari era difícil de superar. La presó com dic era al final d'un camí envoltat de camps. Acabat el camí doncs t'abocaves a la porta del penal, per cert en actiu i en ple moviment. A la banda esquerre de la porta amb la presó de fons era on es faria l'acte. Per tant en aquest cantó esquerre però a tocar de la porta hi havia a terra una estelada que potser feia, què sé jo, 6 o 8 metres d'alt per 3 d'ample. Una mica més a l'esquerre el faristol i el micro i darrera una senyera preciosa que no va parar de voleiar tot l'acte. Darrere, el descampat. Per tant tots els assistents vam estar de cara a l'orador, darrere seu la senyera i de fons el descampat on van matar l'avi.

Tornem a la porta. A la banda dreta, per tant a pocs metres de l'estelada gegant i de tots nosaltres, l'espai era petitet, hi havia dos cotxes de policia i fora drets i amb una cara difícil de descriure quatre policies que ens feien companyia.

Per tant com dic l'escenari no podia ser més impactant.

El meu germà Xavier va voler fotografiar aquella escena tan potent: la presó de fons amb tots els seus ets i uts, a la porta en un cantó una estelada gegant i en l'altre la policia, i ja hi vam ser. Un policia, de males maneres li va demanar la documentació, per wlakie va parlar jo què sé amb qui per demanar antecedents penals i entre tant amb to de fàstig li anava dient "ustedes tienen permiso para hacer un acto y lo vamos a respetar, pero el acto de aquí para allá, hagan lo que tengan que hacer y ya está, a mi y al edificio no me saque en sus fotografías. Ya recibirá la correspondiente sanción en su domicilio" No va passar d'aquí però va ser molt desagradable.

Ah, i pel que fa als antecedents penals, ja li aclareixo jo quins són. Els antecedents penals del meu germà són que el seu antecedent avi va ser afusellat en aquell penal.

No feia cinc minuts que havíem arribat per recordar un Carrasco afusellat allà, i allà mateix un Carrasco va ser multat. És anecdòtic però simbòlic i per tant també provocava emocions.

Mentre esperàvem que fos l'hora i acabés d'arribar tothom, les persones que eren allà, la majoria de l'Unió de joves, es van voler fer fotografies amb el pare. Ara un ara l'altre s'anaven passant de mà en mà les respectives càmeres per fer-se les fotos. Següent impacte i ja no sé quants en duc, em va commoure sentir com comentaven entre ells l'emoció que els representava fotografiar-se amb en Raimon Carrasco.

A la una en punt, davant mateix de la presó, amb l'estelada gegant allà terra, la senyera onejant i la companyia dels policies va començar l'acte.

Van intervenir en Quim Torra, verdadera ànima de tots els actes d'aquests dies i que em produeix una gran tristesa tenir la certesa que no li sabrem agrair i correspondre com escauria, l'Antoni Castellà d'Unió Democràtica, l'alcalde de Masquefa que va llegir l'himne a la bandera que havia encarregat el meu avi, dos militants i regidors d'Unió que van llegir de manera excel·lent cartes que s'havien enviat l'avi i l'àvia durant el captiveri, i dels que em sap molt greu però no en sé els noms, l'Oriol Segarra en nom d'Omnium, un gran amic de la família i a més el pare del qual va compartir presó amb l'avi fins el dia de la seva execució i per tant també tenia ell motius personals per estar trasbalsat, i finalment el pare. El pare per primer cop a la vida ens va fer patir. Feia molt fred, molt, feia aire, una hora i mitja dret sense moure's i el cop emocional de ser allà on el darrer cop que hi va ser fou per acomaidar-se del seu pare ... va estar a prop de fer figa. De fet cap al final de la seva intervenció li van fallar les cames i va acabar marterialment aguantat pel meu germà Jaume i el meu cosí Manel. Tot i l'emoció i les forces al límit literalment, el pare és un gran orador i té el do del comunicador, i com acostuma, va estar brillant.

Entremig en Jordi Cortada va cantar l'emigrant i el cant de la senyera. Voleu més impactes emocionals? Cantar l'emigrant i el cant de la senyera allà on van executar l'avi, i amb l'atenta mirada i cara de fàstig dels policies?

Potser però el més gros per a les emocions va ser quan tres besnéts de l'avi, dos fills del meu germà Xavier i el gran del meu germà Jaume, van posar veu a l'avi. (Gran encert Quim, moltes gràcies per enèssima vegada)Van llegir intercaladament ara un ara l'altre, frases de l'avi, el seu besavi. L'avi Manel recuperava la seva pròpia veu, sí, la seva pròpia veu a través dels seus més recent descendents. Els seus més recents descendents penals per entendre'ns.

Per cert, un d'ells, un dels que va recuperar la veu de l'avi es diu Manel Carrasco

Els meus nois també havien de fer-ho. La meva filla ja d'entrada va dir que no s'hi veia en cor, amb 12 anys era la més jove de la trobada i s'entén molt bé, però al noi li feia molta il·lusió i va dir que sí. De fet, el vespre abans van estar assajant els 4. El mateix matí, un parell d'hores abans de l'acte em va dir que tot i que es moria de ganes de fer-ho no s'hi veia en cor. El motiu sóc jo que no em veig en cor de reproduir-lo però  no té res a veure ni amb vergonya, ni amb impressió ... té a veure amb una limitació que demano a Déu no l'impedeixi ser feliç.

Per tant mentre llegien els meus nebots sentia alhora l'orgull, satisfacció i esperança de veure aquests xicots joves i forts posant veu al seu besavi com el més profund sentiment de tristesa pel fet que el meu fill no pugués, com ell volia, participar. Afegim-li, naturalment, l'emoció de les pròpies paraules que reproduïen els nois. Paraules tan beligerants com democràcia, justícia social, fe, amor per la família, pels seus fills i naturalment per Catalunya, tot plegat el que el va dur a la mort.

Però és que hi ha una cosa més que s'ha de dir i que donava un definitiu toc emocional a l'acte. Mentre parlava qualsevol dels diferents oradors, hi havia un silenci absolut, recordo que els assistents teníem davant nostre l'orador, darrere seu la senyera al vol i de fons el descampat on van assassinar l'avi, tot l'acte vèiem això. Doncs mentre en aquest silenci l'orador recordava que Manel Carrasco va defensar la justícia social, o la catalanitat, o la democràcia, .... intercaladament de manera llunyana però claríssima se sentien trets. No sé si eren caçadors o una màquina espantaocells ... però eren uns trets sense ritme constant ... ara un, ara dos de seguits, ara tres ... que sentits entremig del relat de la vida i la mort de l'avi feia esfereir.

El darrer que vam fer va ser cantar els segadors i finalment fer-nos una foto tots els assistents. Enlloc de dir el clàssic i tradicional Lluííííííísss per sortir somrients, se'ns va ocórrer cridar tots alhora amb la presó a l'esquena, estelada al costat i policies davant: Independència

Què vaig sentir a Burgos? Profund agraïment a totes les persones que s'hi van desplaçar, admiració i agraïment infinit a en Quim Torra i Omnium Cultural, ràbia davant l'odi de la policia, impressió màxima per saber-me allà on van assassinar l'avi, sentit de pertinença i complicitat amb els meus cosins allà presents tots integrants d'una família enorme i unida per la figura de l'avi estant cadascú a casa seva, patiment de veure el patiment del pare, orgull de la meva petiteta família, la meva dona, els meus fills que no van dubtar de voler-hi ser i viure-ho, profunda tristesa per la circumstàmncia del meu fill .... presència de l'avi, saber-se allà on va ser empresonat, allà on va ser assassinat ... i finalment una sensació d'alegria per un acte senzill però preciós, perquè va ser de debò.

Resum en video de l'acte

Estat, no Paradís

Darrerament i des des diferents altaveus estic sentint que s'està escampant la idea que o la Catalunya independent es constitueix amb una regeneració de la política, de la democràcia, de la justícia social ... o no té sentit.

Des del respecte a les persones que defensen aquesta tesi, totes elles molt més qualificades que no pas jo, he de dir no hi estic gens d'acord.

Naturalment que el procés cap a la plena sobirania és una oportunitat per posar les bases d'una societat més justa des de tots els punts de vista, clar que sí, però de cap manera situem aquesta oportunitat en el camp del sine qua non.

Això situa el procés allà on no hi ha de ser de cap manera: en la solució de les circumstàncies. La solució de la crisi econòmica, la solució a l'ambient irrespirable de corrupció, la solució a l'atur, a les nul·les espectatives de la gent jove, la solució a la rebaixa de drets socials ... en definitiva la solució de les circumstàncies. 

Les circumstàncies per pròpia definició són efímeres, canviants, i per tant és equivocat fonamentar el procés definitiu a una situació cojuntural. Quan canviin les circumstàncies doncs, optarem per deixar de ser independents? 

Per altra banda és pràcticament impossible que resolgui tots aquests problemes com qui prem un interruptor, per tant si ho enfoquem així és una derrota assegurada i una generació de decepció i frustració del tot injusta i inadmissible.

Catalunya lluita per recuperar la seva plena sobirania perquè hi té tot el dret, ves, així de simple. Perquè té tots els elements necessaris per ser reconegut per tot el món com un estat, sobretot compta amb el fonamental i imprescindible: té identitat pròpia com a nació. Una identitat forjada al llarg de la història a través d'una llengua pròpia, una cultura, unes tradicions ... i això sí és imperturbable.

La identitat és allò que et fa ser, que et fa ser únic i diferent, inequívoc, que et distingeix dels demés. I Catalunya és, i tant, no fotem.

Cert que vivim una situació límit que ens fa tenir l'esperança que amb una Catalunya independent tindrem l'oportunitat de reconduir mica en mica, però no ho vinculem directament a que si no és així no podem ser independents. O sigui que o Catalunya soluciona els problemes del món amb una nova societat, o no té dret a ser lliure?

Per què nosaltres? coi, si ho fem així, quants països haurien d'abandonar la seva condició d'estat per passar a ser regions? Països del nostre entorn, amb uns índex d'atur que fan esgarrifar i uns nivells de corrupció irrespirables i no se'ns ha passat pel cap ni un segon que ja no tinguin dret a ser un Estat, no?

Aquest argument em recorda la meva època a la Plataforma Pro Seleccions Catalanes. En vaig ser fundador i membre de la primera junta directiva. Com a tal vaig donar algunes conferències i vaig participar en alguns col·loquis. 

Una de les objeccions que em van posar en més d'una i més de dues ocasions va ser: "com és que lluiteu per tenir seleccions pròpies, si Catalunya no té cap possibilitat de guanyar res?"

Ai coi, o sigui que Catalunya per poder tenir seleccions nacionals se li ha d'exigir que guanyi? tàbé. Encanvi a Suïssa, Bèlgica, Andorra, Paraguai, Xina ... que no han guanyat ni guanyaran mai res només se'ls demana ser una nació? tàbé.

No, no,  Catalunya vol tenir seleccions esportives pròpies, vol la independència, perquè hi té tot el dret. Perquè té tots els requisits necessaris per ser un país lliure com qualsevol altre. No ho supeditem a guanyar el mundial, a ser el paradís. 

Catalunya no és el millor país del món, simplement és el nostre

Eines noves

Avui han vingut uns operaris a casa. El seu aspecte com els operaris que hem vist tota la vida. La mateixa samarreta fosca de sempre, pantalons blau marí de sempre, sabates velles i brutes ...

Havien de treballar ajupits sota el marbre de la cuina i en un moment donat un d'ells, mà a la butxaca i treu  un sensacional Galaxy S3, i el comença a remenar. He pensat, coi, a qui ha de trucar aquest de cop i volta?

No trucava pas, en uns segons de remenar ha convertit el que fins fa molt poc en dèiem telèfon mòbil, en una potent llanterna per ajudar el seu company.

I tu Espanya on vas?

Dues de les coses que protgonitzen l'actualitat catalana en aquest moment són la negociació pel text de la declaració de sobirania que ha d'obrir la nova legisltura parlamentària, i la campanya publicitària envàs on vas?

En la negociació s'està treballant per arribar a un text que aconsegueixi el màxim de consens possible. Així, cada formació política mira que el tipus de redactat s'acosti el màxim possible als seus interessos tàctics, el país sempre va després, i posen els seus esforços en fer aparèixer o no les expressions dret a decidir, procés sobiranista, estat propi, independència ... tots termes al cap i  la fi que giren al voltant de la possibilitat de "separar-nos", o no, d'Espanya

En aquest sentit la coincidència en el temps amb la campanya publicitària envàs on vas?, que ens matxaca a totes hores, és extraordinària.

Curiosament la falca de ràdio, l'anunci de televisió i les tanques al carrer acaben amb aquest missatge: "separar bé, la nostra responsabilitat, Generalitat de Catalunya"

Em puc imaginar doncs els diferents partits polítics mirant de convèncer a la resta del tipus de material amb el que està fet Espanya i en conseqüència quin tractament ha de rebre. Imagino que CiU deu defensar que ha d'anar al paper i cartró plegat, ERC deu apostar pel contenidor del vidre, la CUP a rebuig, i el PSC canta la cançó.

Breus

Compte amb les barreges

Un col·lectiu de gais i lesbianes espanyol ha fet pública la seva oposició al procés sobiranista de Catalunya ja que les enormes retallades en la sanitat ha frenat la investigació de la sida. Un col·lectiu de gais i lesbianes català ha sortit al pas dient que això era barrejar naps amb cols. Tàbé

He quedat

En Basté entrevistava el president Sandro Rossell l'endemà que atorguessin a Messi la quarta pilota d'or i comentava que el que està fent aquest noi ho recordarem d'aquí 100 anys. Em sap greu, jo d'aquí 100 anys tinc un compromís ineludible

Informació valuosa

La nit de Reis a casa des de fa uns anys fem un generós aperitiu. En un moment donat la noia diu de sobte: aquest musclo que t'acabes de menjar era femella. Vaig valorar una vegada més l'ensenyament públic

L'important és participar

Fa uns dies un Barça de bàsquet en hores baixes va guanyar brillantment a un imbatut Real Madrid. El millor del partit va ser Navarro, no es va abstenir vaja

Recerca

Hi ha algun ciutadà de Barcelona que hagi aconseguit pagar en un parquímetre amb targeta? Si n'hi ha algun, li faria res signar-me un autògraf?

Senyal?

El fet que l'any 13 comencés en dimarts, és sarcasme del destí per confirmar el que diu tothom que encara serà pitjor?

Españolizar

Així que tots som escola menys els "ciutadans" del PP, tàbé, una llei vivir para Wert