Espanya no canvia. Benvinguts a la República Catalana

Moltes persones de bona fe i escèptiques amb l'independentisme han argumentat durant els darrers anys que el problema no era Espanya, si no exclusivament el PP. Que fent fora el PP del govern, la relació Catalunya Espanya es normalitzaria notablement i per tant la solució no era la independència.

PSOE i Ciutadans han evitat que el ministre Fernandez Diaz comparegui al Congrés per donar explicacions sobre jo diria l'escàndol més gros des del punt de vista de funcionament democràtic, de la història recent d'Espanya. Queda demostrat doncs que "el problema" no és només el PP, si no que Espanya té molt clar que per sobre de preservar el funcionament democràtic i net de la societat, hi ha el concepte d'unitat de la nacion española.

Que PSOE i Ciutadans avalin aquesta conducta només es pot llegir en aquests termes.

L'independentisme té com a objectiu anar eixamplant la majoria social. És evident que aquesta decisió ajuda i molt a aquestes persones que deia de bona fe que es mostraven escèptiques front l'independentisme, arribin a la conclusió que no hi ha cap altre camí. Són persones que es van sumant a la independència no per la via de la identitat, no per la via del sentiment, no per la via dels origens, si no per la via de constatar que Espanya en el segle XXI de la globalitzacio encara fonamenta tota la seva manera de ser en el concepte racial innegociable de la unidad de la patria forjat els anys 30 del segle XX.

La independència doncs no només és per a independentistes, si no que acull a tota aquella persona que té la il·lusió d'una societat oberta, diversa, rica, i amb esperança en el futur.

Tan se val si veniu del nord o veniu del sud, sigueu benvinguts al projecte d'una nova república, la República Catalana, que no us obligarà a deixar de ser el que sou, si no que us agrairà que aporteu el que sou a la construcció d'una societat millor

Junts pel Sí

A data d'avui  ningú posa en dubte que les eleccions del 27 de setembre, són unes eleccions plebiscitàrties. El discurs de la por del PP i el seu darrer video electoral en el que l'únic que diu és que el PP estima Catalunya i no s'imaginen una Espanya sense Catalunya, ho ha acabat de demostrar. Tota la premsa internacional informa d'aquestes eleccions en clau plebiscit. Per tant aquesta és la nosta primera victòria, aconseguir que davant de tothom, en aquestes eleccions es vota si volem o no volem la independpencia de Catalunya.

No era fàcil, i com que no era fàcil, no estava clar que ho aonseguissim. Ho hem aconseguit. Davant de tothom, dels partidaris i no partidaris, dels analistes d'aquí i d'allà, dels partits que es presenten i dels que observen, davant de l'estat espanyol i davant de tot el món. 

Per tant un cop hem aconseguit això, nosaltres hem d'actuar en conseqüència i fer que el Sí guanyi de manera contundent i que es faci impossible cap interpretació que no sigui aquesta. I això es fa votant tots que Sí. Votant Junts pel Sí

Si aquest "consens" plebiscitari no s'hagués aconseguit, tenir més d'una formació que en el seu programa tingués la independència com a objectiu era del tot positiu, però un cop és inqüestionable per tothom que això és el referèndum que no ens han permès, deixem de banda els partits i votem tots sí.

Si s'hagués produït el referèndum només amb les paperetes del Sí i del No, oi que tots els que som partidaris del Sí no hauríem dubtat de quina papereta agafar? Doncs hem aconseguit que unes autonòmoiques signifiquin això.

No debilitem el Sí, votant en clau de partit.

Si ets partidari de la independència i ets simpatitzant i votant d'Iniciativa, de la Cup, d'Unió, del PSC ... en aquestes eleccions entenc que has de votar Sí.

Aquestes són les úniques eleccions que podrem votar per la independpencia, no tindrem una altra oportunitat. Totes les eleccions que vindran després ja tornaran a ser en clau de partit i podràs per tant votar l'opció que vulguis.

Si estàs pensant que aquesta no és la teva llista, amb tot respecte, t'equivoques. Hem aconseguit que no siguin unes eleccions de partits si no del Sí i del No. Si ets del Sí, vota Sí.

Quants cops hem dit que en el 11S del 2013 ens vam donar la mà amb la persona del costat sense preguntar-li quin partit votava, que hem format la V el 2014 sense qüestionar la persona del costat, que hem aixecat el punter el 2015 cridant el mateix... i ara que és el moment de votar el mateix ens preguntarem de quin partit és el del costat?


Aquestes eleccions són les úniques que podem votar independpència, que podem votar junts pel Sí

Unió

Si us plau Unió, si us plau, manifesteu-vos clarament.

Tan difícil és?

L'única cosa que transmeteu si no ho feu és que no ho voleu fer per poder-vos perpetuar en una ambigüitat que us permeti ser presents en qualsevol escenari futur.

No, no és això, a vosaltres us toca escriure aquest escenari futur, hi esteu obligats, no podeu ser-ne espectadors esperant ho facin altres i vosaltres aprofitar-vos del que surti.

Si ja és preocupant l'abstenció dels ciutadans en les diferents eleccions, és imperdonable que s'abstingui un actor principal de la política, que existeix precisament per actuar, si compta amb el suport de la ciutadania.

No s'hi val., és una baixesa inqualificable fer-ho a l'inrevés. Ja sóc al mapa, i ara miro de no manifetar-me per a poder-hi seguir essent.

En d'altres ocasions he comentat i ara potser és més clar que mai, que en el moment que un polític calcula ha de plegar immediatament.

L'unica cosa que ha de moure un polític ha de ser la seva voluntat de servei a la societat fonamentant-se en un ideal que ha de defensar amb convicció i honestedat. La primera honestedat és mantenir-se en les seves conviccions i el dia que la ciutadania li retira la reprentativitat marxar cap a casa amb tota naturalitat.

La política no és un modus vivendi, i en el moment que un polític traeix les conviccions que representa i per les qual va ser escollit per perpetuar-se deixa de ser un políitic per esdevenir un paràsit.

El moment del país, el moment de la història que vivim, mai havíem sigut tan conscients d'estar escrivint pàgines trascendents de la història, exigeix que tots els actors es posicionin clarament, en la postura que honestament i d'acord amb l'ideal del seu partit considerin millor.

Tenim una data, unes eleccions, potser no és l'ideal, però és el que tenim, i que ho tinguem sí que és molt. Pot guanyar una opció o pot guanyar una altra opció, i ho acceptarem democràticament, el que no pot i no ha de passar és no aprofitar aquesta data per parlar clar.

L'argument de no manifestar-se clarament pel fet que en el partit hi ha militants d'una tendència i militants d'una altra tendència, no serveix. Un partit polític no és una empresa que ha de mirar d'acontentar a tots els seus clients, no. Un partit polític defensa un  model de societat ben definit. Si es posa per davant els equilibiris de la clientela es traeix el prinicpi fonamental pel qual fou creat, i deixa per tant de tenir raó de ser.

Si seguiu creient en la política, la de debò, la del servei als ciutadans i a la societat, sigueu honestos amb vosaltres mateixos, sigueu honestos amb tothom, què vol Unió? Vol treballar colze am colze amb d'altres partits, entitats civils, societat per asolir la independència del seu país?

Sí o No?

Unió Democràtica per Catalunya

Des que ahir es va conèixer la pregunta que UDC plantejarà a la seva militància que he llegit diverses reaccions diguem-ne instintives en la direcció, fem-ho suau, de decepció. Les entenc i les comparteixo, jo també vaig tenir una primera reacció així, però un cop deixats anar un parell de renecs, posem-nos altre cop tots a la feina d'aconseguir costi el que costi i sense tirar mai la tovallola, que UDC signi el full de ruta.

He sentit dirigents d'UDC defensant que el seu partit té dret a tenir el seu propi full de ruta. Em permeto discrepar.En aquest moment no.

El moment és massa trascendent, és massa decisiu, és massa irrepetible com per deixar-lo passar.

El full de ruta signat no és ni el de Convergència, ni el d'Esquerra Republicana ni el de l'Assemblea Nacional, ni el d'Òmnium Cultural, ni el de l'Associació de Municipis per la independència, que són qui l'han signat de moment. És el de l'acord d'aquestes entitats i partits. Així de simple, així de necessari.

Si ets un partit sobiranista, com UDC ha tornat a confirmar en el dia d'avui en diferents mitjans, en aquest moment no tens elecció, has d'afegir-te al full de ruta.


El 27S el podem guanyar, i tant que sí, i així iniciar el procés cap a la plena sobirania, però només el guanyarem, un cop descartada la llista única, si totes les forces sobiranistes signen el full de ruta i les que no ho són no el signen, esdevenint per tant plebiscitàries indubtablement. Si una sola força sobiranista no el signa, no hi ha possibilitats.

Ens ha costat molt arribar fins a tenir l'oportunitat de poder decidir. Estem a molt pocs mesos d'iniciar el camí irreversible cap a la independència, no la podem deixar passar de cap de les maneres.

La història no ens pot jutjar dient que junts vam aconseguir, amb molts esforços, tenir l'oportunitat de votar la independència, però que la vam desaprofitar per diferències de matís.

Hem fet manifestacions massives el 2010, 2012, 2013 i 2014 cridant independència, 2.300.000 persones vam desafiar la prohibició del govern espanyol i vam participar en el 9N. Tot plegat ens ha dut a un escenari d'eleccions que només depèn de nosaltres que siguin plebiscitàries a ulls de tot el món. Ho hem fet junts, ara seria imperdonabable no arribar-hi també junts. Si passés seria inadmissible que un polític que hagi intervingut per impedir-ho es pregunti el perquè del distanciament entre partits i societat.

Des de la més humil modèstia però alhora amb tota la fermesa de la que sóc capaç demano, suplico a Unió Democràtica de Catalunya, que sigui coherent amb sí mateixa, amb la seva llarga i dolorosa història, i ara que en té l'oportunitat s'adhereixi a un full de ruta que ens ha de dur a la plena sobirania, principal anhel del partit.

Igual que quan sigui el moment ho demanaré a la CUP i a Iniciativa per Catalunya i tan de bo ho pugués fer al PSC.

No és cert que adherir-se al full de ruta farà debilitar i desdibuixar el partit front altres formacions, és exactament a l'inrevés. A partir d'aquesta adhesió permetrà al partit posar en relleu el model de país, de societat que vulgui defensar.

No podrem perdonar que ens posem d'acord "contra l'estat espanyol" per muntar el 9N amb una pregunta que totes les formacions van subscriure i que siguem incapaços de fer-ho ara que només depèn de nosaltres.

Guanyem el 27S, guanyem-lo, i això permetrà a cada una de les diferents formacions defensar el model de societat que considera millor. Si el perdem, cap d'aquestes formacions, cap, el podrà desenvolupar.

Una pregunta, una resposta

Aquests dies és notícia la negociació de la pregunta de la consulta. Que si ha de dir això que si no pot parlar d'allò, que si tal partit exigeix que no aparegui tal paraula, que si tal altre amenaça amb no sé quina conseqüència ...

D'aquest tema em ve molt de gust dir dues coses. La primera que ja n'hi ha prou de la retransmissió en directe de la negociació. És inadmissible, inacceptable, només fa que perjudicar i desprestigiar el procés. Les negociacions i converses per definició porten estira i arronses, i això tothom ho pot entendre. El que fatiga al ciutadà és saber dia rere dia que es posa en qüestió fins al límit del trencament, tal paraula o tal detall. No ho hem de saber. Coi, les negociacions són tràmits necessaris per arribar als fets, que hauria de ser l'´única cosa que ens hauria d'interessar.

El que és un fet formal, oficial, solemne, és la signatura conjunta de Convergència i Unió, Esquerra Republicana, CUP, i Iniciativa del pacte pel dret a decidir. El següent realment important que ens ha d'ocupar als ciutadans que ens ho mirem des de casa, complint el compromís d'aquest pacte, és el següent fet: la pregunta i la data que en el pacte es va establir per abans d'acabar l'any.  El que passi entremig no n'hem de fotre res, collons. Retransmetre en directe detall a detall de l'estira i arronsa només desprestigia el FET: que es va signar el pacte.

A final de novembre com som, dins del termini que van pactar, ja m'ho imagino que deuen negociar, però no n'he de fotre res del detall de cada conversa. L'única cosa que he de saber és la pregunta i la data abans de final d'any tal com em van enunciar. Si no es posen d'acord, a final d'any ja m'ho diran, però si efectivament em donen una pregunta i una data i entremig no he sabut res, simplement hauran complert amb el pacte signat, per tant perfecte.

Saber en el "durant" que un diu això i l'altre diu allò, no aporta res de res, només desprestigia l'única cosa certa i objectiva: el pacte.

Van signar un pacte que deia que la següent estació seria a final d'any. Som a final de novembre, què no han acomplert? Res de res. Com podem permetre doncs estar fatigats si no estan de cap manera fora dels terminis que van fixar? Si entremig no haguéssim sabut res, ara tots els ciutadans estaríem impacients en que passessin els dies per conèixer la pregunta i la data, i el prestigi del procés estaria intacte. Ja està bé d'anticipar-nos als fets i fer-nos mal nosaltres mateixos.

Segona cosa. No puc evitar fer una reflexió sobre la famosa pregunta.

Tots ens hem omplert la boca, polítics i no polítics, de dir que el fenomen que s'està vivint a Catalunya és un fenomen promogut, provocat, protagonitzat per la societat civil. S'ha utilitzat sovint l'expressió que la ciutadania ha passat per sobre dels polítics. Certament treure dues vegades en un sol any cap a dos milions de persones al carrer, setembre de 2012 i 2013 no és poca cosa.

Si el fenomen que està vivint Catalunya l'ha protagonitzat la ciutadania, i per tant la convocatòria de la consulta és conseqüència d'aquesta mobilització, la pregunta que s'ha de fer no té cap dubte, cap, és impossible. Les dues mobilitzacions van ser claríssimes i amb la mateixa claredat ho van recollir tots els mitjans del món que se'n van fer ressò

El dubte el posen els partits polítics per mirar de transportar la pregunta evident cap a un terreny de mitges tintes amb l'objectiu del màxim consens possible.

La voluntat del màxim consens possible és lloable i aquest consens seria desitjable, però de cap manera s'ha de pagar el preu de desvirtuar la pregunta, de cap manera. La que s'ha de fer és evident, no pot ser una altra.

Què és el que em fa por?

S'ha parlat molt de la necessitat que la pregunta sigui inequívoca i per tant amb resposta inequívoca.

Sembla que en el cas que es guanyi la consulta, el següent pas seria presentar-se a Espanya, a Europa, al món i dir-los: Nois, els catalans hem votat majoritàriament l'opció de la independència, potser que ens asseiem per mirar de posar fil a l'agulla.

Estem d'acord oi que aquest és el següent pas si es guanya la consulta?

El que fa por és que no sigui inequívoca no per a Espanya, per Europa o el món, si no per nosaltres mateixos. Que després de l'esforç i desgast que segur representarà dur a terme la consulta, encara hi hagi qui interpreti que el resultat no és inequívoc.

Recordem que l'onze de setembre de 2012 amb dos milions de persones cridant independència encara hi va haver, de casa nostra, qui deia que s'havia demanat el pacte fiscal. Que l'onze de setembre de 2013 per poder mantenir una postura alhora de sí i de no, hi va haver qui, de casa nostra, va convocar una encerclada a la Caixa per tenir un argument no compromès per no haver anat a la Via Catalana.

Per tant el primer objectiu, i més important, és que la pregunta i per tant la resposta sigui inequívoca per nosaltres mateixos, única forma que ens permetrà, si guanyem, presentar-nos al món amb una realitat neta i clara.

Això significa, ai las, que d'una vegada hi ha partits que s'han de pronunciar, s'han d'acabar les ambigüitats i s'han d'acabar les excuses efímeres. En Duran que avui és independentista i demà vol ser ministre ha de donar una sola cara, i deixar de contaminar. Si es posicona en el No, serà una opció legítima i deixarà de contaminar. Iniciativa ha de deixar de posar excuses per no haver de posicionar-se com acusar Convergència d'apropiar-se del procés. Com deia en Toni Soler la setmana passada a l'Ara, el que ha de fer és afegir-s'hi i s'haurà acabat aquesta suposada apropiació.

La societat ha demostrat clarament que està posicionada en el sí i en el no, i que vol exercir el dret a decidir. 

Si democràcia vol dir el poder del poble, el poble té molt clar el que vol, i els seus representants estan obligats a dur-ho a terme. 

Que la possibilitat de tenir un peu a les dues bandes per part dels polítics sigui el que desvirtui la consulta seria una estafa a la democràcia d'una màxima gravetat.

La societat ha demostrat sobradament el que vol, per dur a terme aquesta voluntat, els partits polítics s'han de pronunciar clarament, si no, senzillament no estaran fent de representants, la seva única funció i raó d'existir.

Que nosaltres mateixos no matem el procés.

Estat, no Paradís

Darrerament i des des diferents altaveus estic sentint que s'està escampant la idea que o la Catalunya independent es constitueix amb una regeneració de la política, de la democràcia, de la justícia social ... o no té sentit.

Des del respecte a les persones que defensen aquesta tesi, totes elles molt més qualificades que no pas jo, he de dir no hi estic gens d'acord.

Naturalment que el procés cap a la plena sobirania és una oportunitat per posar les bases d'una societat més justa des de tots els punts de vista, clar que sí, però de cap manera situem aquesta oportunitat en el camp del sine qua non.

Això situa el procés allà on no hi ha de ser de cap manera: en la solució de les circumstàncies. La solució de la crisi econòmica, la solució a l'ambient irrespirable de corrupció, la solució a l'atur, a les nul·les espectatives de la gent jove, la solució a la rebaixa de drets socials ... en definitiva la solució de les circumstàncies. 

Les circumstàncies per pròpia definició són efímeres, canviants, i per tant és equivocat fonamentar el procés definitiu a una situació cojuntural. Quan canviin les circumstàncies doncs, optarem per deixar de ser independents? 

Per altra banda és pràcticament impossible que resolgui tots aquests problemes com qui prem un interruptor, per tant si ho enfoquem així és una derrota assegurada i una generació de decepció i frustració del tot injusta i inadmissible.

Catalunya lluita per recuperar la seva plena sobirania perquè hi té tot el dret, ves, així de simple. Perquè té tots els elements necessaris per ser reconegut per tot el món com un estat, sobretot compta amb el fonamental i imprescindible: té identitat pròpia com a nació. Una identitat forjada al llarg de la història a través d'una llengua pròpia, una cultura, unes tradicions ... i això sí és imperturbable.

La identitat és allò que et fa ser, que et fa ser únic i diferent, inequívoc, que et distingeix dels demés. I Catalunya és, i tant, no fotem.

Cert que vivim una situació límit que ens fa tenir l'esperança que amb una Catalunya independent tindrem l'oportunitat de reconduir mica en mica, però no ho vinculem directament a que si no és així no podem ser independents. O sigui que o Catalunya soluciona els problemes del món amb una nova societat, o no té dret a ser lliure?

Per què nosaltres? coi, si ho fem així, quants països haurien d'abandonar la seva condició d'estat per passar a ser regions? Països del nostre entorn, amb uns índex d'atur que fan esgarrifar i uns nivells de corrupció irrespirables i no se'ns ha passat pel cap ni un segon que ja no tinguin dret a ser un Estat, no?

Aquest argument em recorda la meva època a la Plataforma Pro Seleccions Catalanes. En vaig ser fundador i membre de la primera junta directiva. Com a tal vaig donar algunes conferències i vaig participar en alguns col·loquis. 

Una de les objeccions que em van posar en més d'una i més de dues ocasions va ser: "com és que lluiteu per tenir seleccions pròpies, si Catalunya no té cap possibilitat de guanyar res?"

Ai coi, o sigui que Catalunya per poder tenir seleccions nacionals se li ha d'exigir que guanyi? tàbé. Encanvi a Suïssa, Bèlgica, Andorra, Paraguai, Xina ... que no han guanyat ni guanyaran mai res només se'ls demana ser una nació? tàbé.

No, no,  Catalunya vol tenir seleccions esportives pròpies, vol la independència, perquè hi té tot el dret. Perquè té tots els requisits necessaris per ser un país lliure com qualsevol altre. No ho supeditem a guanyar el mundial, a ser el paradís. 

Catalunya no és el millor país del món, simplement és el nostre