Una pregunta, una resposta

Aquests dies és notícia la negociació de la pregunta de la consulta. Que si ha de dir això que si no pot parlar d'allò, que si tal partit exigeix que no aparegui tal paraula, que si tal altre amenaça amb no sé quina conseqüència ...

D'aquest tema em ve molt de gust dir dues coses. La primera que ja n'hi ha prou de la retransmissió en directe de la negociació. És inadmissible, inacceptable, només fa que perjudicar i desprestigiar el procés. Les negociacions i converses per definició porten estira i arronses, i això tothom ho pot entendre. El que fatiga al ciutadà és saber dia rere dia que es posa en qüestió fins al límit del trencament, tal paraula o tal detall. No ho hem de saber. Coi, les negociacions són tràmits necessaris per arribar als fets, que hauria de ser l'´única cosa que ens hauria d'interessar.

El que és un fet formal, oficial, solemne, és la signatura conjunta de Convergència i Unió, Esquerra Republicana, CUP, i Iniciativa del pacte pel dret a decidir. El següent realment important que ens ha d'ocupar als ciutadans que ens ho mirem des de casa, complint el compromís d'aquest pacte, és el següent fet: la pregunta i la data que en el pacte es va establir per abans d'acabar l'any.  El que passi entremig no n'hem de fotre res, collons. Retransmetre en directe detall a detall de l'estira i arronsa només desprestigia el FET: que es va signar el pacte.

A final de novembre com som, dins del termini que van pactar, ja m'ho imagino que deuen negociar, però no n'he de fotre res del detall de cada conversa. L'única cosa que he de saber és la pregunta i la data abans de final d'any tal com em van enunciar. Si no es posen d'acord, a final d'any ja m'ho diran, però si efectivament em donen una pregunta i una data i entremig no he sabut res, simplement hauran complert amb el pacte signat, per tant perfecte.

Saber en el "durant" que un diu això i l'altre diu allò, no aporta res de res, només desprestigia l'única cosa certa i objectiva: el pacte.

Van signar un pacte que deia que la següent estació seria a final d'any. Som a final de novembre, què no han acomplert? Res de res. Com podem permetre doncs estar fatigats si no estan de cap manera fora dels terminis que van fixar? Si entremig no haguéssim sabut res, ara tots els ciutadans estaríem impacients en que passessin els dies per conèixer la pregunta i la data, i el prestigi del procés estaria intacte. Ja està bé d'anticipar-nos als fets i fer-nos mal nosaltres mateixos.

Segona cosa. No puc evitar fer una reflexió sobre la famosa pregunta.

Tots ens hem omplert la boca, polítics i no polítics, de dir que el fenomen que s'està vivint a Catalunya és un fenomen promogut, provocat, protagonitzat per la societat civil. S'ha utilitzat sovint l'expressió que la ciutadania ha passat per sobre dels polítics. Certament treure dues vegades en un sol any cap a dos milions de persones al carrer, setembre de 2012 i 2013 no és poca cosa.

Si el fenomen que està vivint Catalunya l'ha protagonitzat la ciutadania, i per tant la convocatòria de la consulta és conseqüència d'aquesta mobilització, la pregunta que s'ha de fer no té cap dubte, cap, és impossible. Les dues mobilitzacions van ser claríssimes i amb la mateixa claredat ho van recollir tots els mitjans del món que se'n van fer ressò

El dubte el posen els partits polítics per mirar de transportar la pregunta evident cap a un terreny de mitges tintes amb l'objectiu del màxim consens possible.

La voluntat del màxim consens possible és lloable i aquest consens seria desitjable, però de cap manera s'ha de pagar el preu de desvirtuar la pregunta, de cap manera. La que s'ha de fer és evident, no pot ser una altra.

Què és el que em fa por?

S'ha parlat molt de la necessitat que la pregunta sigui inequívoca i per tant amb resposta inequívoca.

Sembla que en el cas que es guanyi la consulta, el següent pas seria presentar-se a Espanya, a Europa, al món i dir-los: Nois, els catalans hem votat majoritàriament l'opció de la independència, potser que ens asseiem per mirar de posar fil a l'agulla.

Estem d'acord oi que aquest és el següent pas si es guanya la consulta?

El que fa por és que no sigui inequívoca no per a Espanya, per Europa o el món, si no per nosaltres mateixos. Que després de l'esforç i desgast que segur representarà dur a terme la consulta, encara hi hagi qui interpreti que el resultat no és inequívoc.

Recordem que l'onze de setembre de 2012 amb dos milions de persones cridant independència encara hi va haver, de casa nostra, qui deia que s'havia demanat el pacte fiscal. Que l'onze de setembre de 2013 per poder mantenir una postura alhora de sí i de no, hi va haver qui, de casa nostra, va convocar una encerclada a la Caixa per tenir un argument no compromès per no haver anat a la Via Catalana.

Per tant el primer objectiu, i més important, és que la pregunta i per tant la resposta sigui inequívoca per nosaltres mateixos, única forma que ens permetrà, si guanyem, presentar-nos al món amb una realitat neta i clara.

Això significa, ai las, que d'una vegada hi ha partits que s'han de pronunciar, s'han d'acabar les ambigüitats i s'han d'acabar les excuses efímeres. En Duran que avui és independentista i demà vol ser ministre ha de donar una sola cara, i deixar de contaminar. Si es posicona en el No, serà una opció legítima i deixarà de contaminar. Iniciativa ha de deixar de posar excuses per no haver de posicionar-se com acusar Convergència d'apropiar-se del procés. Com deia en Toni Soler la setmana passada a l'Ara, el que ha de fer és afegir-s'hi i s'haurà acabat aquesta suposada apropiació.

La societat ha demostrat clarament que està posicionada en el sí i en el no, i que vol exercir el dret a decidir. 

Si democràcia vol dir el poder del poble, el poble té molt clar el que vol, i els seus representants estan obligats a dur-ho a terme. 

Que la possibilitat de tenir un peu a les dues bandes per part dels polítics sigui el que desvirtui la consulta seria una estafa a la democràcia d'una màxima gravetat.

La societat ha demostrat sobradament el que vol, per dur a terme aquesta voluntat, els partits polítics s'han de pronunciar clarament, si no, senzillament no estaran fent de representants, la seva única funció i raó d'existir.

Que nosaltres mateixos no matem el procés.

El 25 N, no falsegem el resultat

Aquests dies és notícia el fracàs de les negociacions dels partits independentistes per presentar-se junts el proper 25 N.

He de dir que ho trobo del tot decebedor, i inacceptable, estan obligats a arribar a un acord.

En unes eleccions hi concorren diferents partits polítics, amb diferents models nacionals, socials, econòmics ... els separen moltes coses.

Per tant els ciutadans en el moment que amb el nostre vot ens decantem per aquest o per aquell partit també ens separen entre nosaltres moltes coses.

El sistema preveu que en funció del nombre de vots obtinguts per cada una de les diferents opcions, s'obté una determinada representació al Parlament proporcionada. Així cada opció política té veu al Parlament en la mateixa proporció que existeix al carrer. Per això se li diu representació.

Resumit és així de senzill, oi?

En el cas dels partits independentistes no va així, pel que es veu. Dels seus models no els separa res, i en conseqüència  als votants de les diferents opcions tampoc, no els separa o diferencia res. 

Algú em pot dir si us plau què diferencia un votant d'ERC, un de Reagrupament, un de Solidaritat i un de Democràcia Catalana pel que fa a ideari polític que és exclusivament el que votem els ciutadans?

Encanvi, oi que tots ens veiem en cor de trobar moltes diferències entre un votant de CiU, un del PSC, un d'Iniciativa i un del PP?

El que separa a cada una d'aquestes formacions són temes de relacions personals i d'aspiracions personals. Legítimes, sí, però que no poden, en el moment que estem vivint impedir que la veu independentista arribi com li correspon al Parlament.

Tan difícil és posar per davant l'interès del país a l'interès personal? 

No anar junts és falsejar el resultat electoral i això és inacceptable, inacceptable. Si totes les opcions van juntes, la representació que obtinguin serà indiscutiblement la que correspondrà a la realitat, coi que per això es fan unes eleccions, per saber què vol la ciutadania. I a ningú se li escapa que en aquest moment el vot independentista obtindria un gran resultat, insisteixo, resultat exacte del que està succeïnt en la ciutadania.

Presentar-se per separat torno a dir que és falsejar el resultat, que és el pitjor que li pot passar a la democràcia. El vot dividit entre 4 obtindrà, com ja va passar fa dos anys, una representació que no correspondrà al nombre de vots.

Si els votants d'aquestes 4 formacions voten el mateix, el mateix, perquè coi no ha d'estar representat al parlament en la seva real mesura?

Recentment he dit que la Democràcia va crear la Constitució i per tant aquesta no pot impedir de cap manera la democràcia. Per tant qui posa per davant la constitutció a la democràcia, es presenta al món com a no demòcrata, així de senzill.

Em sap molt de greu dir en aquest cas una cosa semblant. El país, és la suma de la seva ciutadania, i unes eleccions es fan per saber què vol la ciutadania. Queda clar que si es presenten per separat es falseja el resultat i la representació que s'obtingui no correspondrà a la realitat, únic objectiu de les eleccions. Per tant qui posi per davant el seu interès personal al del país, no goso trobar-li adjectiu, però a qui perjudica no és al partit veí si no a tot el país, a sí mateix i a les conviccions per les quals lluita.