Quant sacrifici, quant esforç, quantes llàgrimes, quantes ferides, hi ha darrera aquest podi. I només sé jo com l'he arribat a desitjar, quin descans. L'he desitjat tant, no per veure la nena dalt del podi per satisfacció i ganes d'eixugar-me la baba, no, només per a que ella abans que es retiri, com a mínim hagi fet un podi, hagi palpat una satisfacció, perquè fins a quin punt arriba a ser d'ingrat aquest esport de la gimnàstica.
Què diré, el 80, el 90% de les noies passen tota la seva carrera sense cap podi. Perquè dic que és tan dur i tan ingrat? Diré alguns motius
Primer
Estem d'acord que la perfecció no existeix? Doncs aquest esport un dels motius pels quals és tan ingrat és que competeix contra la perfecció. La gran majoria d'esports es competeix contra un rival sigui col·lectiu com individual, contra un crono ... fins i tot n'hi ha que es competeix contra un mateix. Aquí no, aquí es competeix contra la perfecció. No perquè l'entrenadora està sonada i és massa exigent, no perquè la noia si no és perfecte no està contenta, no, no, perquè l'esport està muntat així. Comences l'exercici amb un 10 i durant l'exercici els jutges et van restant nota per les imperfeccions que vas cometent. Per tant durant l'exercici no hi ha "gols" que sumen, hi ha "errors" que resten. És molt i molt diferent, oi?
Segon
En futbol, en bàsquet, en handbol ... tens partit, competició, cada setmana. Un dia pot ser un desastre però la setmana que ve pot ser perfecte. A la gimnàstica hi ha tres competicions l'any. Entre competició i competició passen mesos i mesos d'entrenaments, esforç, superació ... Si una competició no t'ha sortit bé, falta molt de temps per a la següent
Tercer
En futbol, bàsquet, handbol, tennis ... durant el partit pots fer una mala acció, fallar una passada, fallar un gol cantat, coi ensopegar, fer un gol en pròpia porta ... i en el mateix partit fer-ne 10 de bones. Fer un triple, una molt bona assistència o passada de gol, o salvar un gol ... o simplement haver fet un molt bon partit sense haver participat directament en les accions decisives. En la gimnàstica no. Quan et toca fer l'exercici només tens una oportunitat, aquella, o ho fas perfecte o ho fas perfecte, no hi ha segona oportunitat, ni tercera ni quarta. Allò que fa mesos que prepares i prepares i prepares ... ho has de fer ara. Si portes tres mesos fent-ho perfecte cada cop però a la competició rellisques, és un zero i punt. No hi ha matisos ni segones oportunitats. La següent oportunitat serà la propera competició, mesos després.
Quart
En futbol, bàsquet, handbol ... cometre un error per gros que sigui, pot no tenir cap conseqüència en el resultat final del partit. Pots fer un gol en pròpia porta, pots fallar un penal ... i acabar guanyant 3 a 1, o 5 a 2 i per tant la sensació global és de plena satisfacció. En gimnàstica la nota final de la competició és la suma de les notes de cada un dels exercicis. Pots treure un 10 de tres exercicis, si comets un sol error en el quart, no passes de primera a segona classificada, no, pots anar a parar la desena o la vintena. Un sol error.
Cinquè
En futbol, bàsquet, handbol, ... és molt difícil guanyar la lliga, o la copa o el que sigui, però durant la competició tens moltes satisfaccions. És difícil ser tan dolent que perdis tots els partits, pot passar, però només li passa a una ínfima minoria. En una lliga hi pot haver 14, 16, 18 equips, contra alguns perdràs, contra alguns guanyaràs ... i per tant durant tot l'any vas tenint satisfaccions. Quedar quart, cinquè, sisè ... de 14, 16, 18 equips és haver fet un molt bon campionat. En gimnàstica la noia competeix cada cop contra un nombre diferent de gimnastes, però acostumen a ser 50, 60, 70 ... quedar la 20, la 30 ... està prou bé però no deixa de ser la 20 o la 30. Només tenen reconeixement 3 d'aquestes 50, 60 o 70 i en la classificació per equips, uns altres tres de 20 o 30 equips ...
Sisè
El futbol, bàsquet, handbol ...és un esport col·lectiu. Si un dia estàs malalt i no pots anar al partit, no passa res de res, juga un company per tu i l'equip pot competir amb les mateixes possibilitats d'èxit. En gimnàstica, no. La competició és alhora individual i per equips. Els equips el formen 3 o 4 gimnastes, depèn, i aquestes tenen noms i cognoms, l'equip no és una abstracció, l'equip el formen aquesta aquesta i aquesta gimnasta. Cert és que cada competició poden ser gimnastes diferents, però per la competició concreta de demà, seran aquesta aquesta i aquesta altra. Això vol dir que si el dia de la competició et lleves a 40 de febre, cap allà, perquè si no hi vas el teu equip ja no té cap possibilitat, cap, perquè enlloc de sumar 4 notes de 4 gimnastes, sumarien 3 i per tant front les 4 gimnastes dels altres equips, cap possibilitat. I recordem que aquí no es pot dir: què hi farem, la setmana que ve serà, no. Només hi ha 3 competicions l'any. En tots els anys que fa que competeix, ja ha passat a totes les que formen l'equip. A la noia de casa també. Va competir a Vic fa un parell d'anys a 39 de febre. Va ser el dia que més ens va emocionar, veure-la fer els exercicis amb una aparent normalitat, somriure posat i fent totes les giragonces i bots ... i un cop acabat a córrer que l'entrenadora la tapés amb el xandall. Ella no es va plantejar ni un segon no anar a competir ... valga'm Déu
Setè
Perquè la gimàstica és d'una superació constant i ininterrompuda. Quan aconsegueixes que surti bé tal element i tal salt, tal dificultat ... canvies de nivell i hi ha nous elements, nous salts, noves dificultats per afrontar. I aquí hi ha dues filosofies de clubs. Hi ha clubs que mantenen les noies en el mateix nivell el temps que faci falta fins que guanyin medalles, i la filosofia del Club on va la noia en el que el que es mira és el progrés de la gimnasta independentment de si ha tocat medalles o no. Quan l'entrenadora considera que la noia ha assolit tal nivell, automàticament la fa competir en el nivell següent. D'aquesta manera al llarg de tota la trajectòria haurà, segur, afrontat sempre nous reptes, la manera de progressar i tenir un recorregut. No cal dir que estic completament d'acord amb la filosofia del nostre club, completament. Però pel que fa a les medalles, amb aquesta idea és més difícil d'aconseguir-les.
Per tot això i més, fa temps i temps que desitjava que tingués un podi, per ella, perquè pugués fer tangible tot l'esforç, tot el sacrifici, tot el patiment, tota la determinació de superar nous reptes constantment. Per poder tenir la medalla penjada a l'habitació i sentir-se orgullosa no de la medalla, no, si no del que significa. A més vam tenir la sort que va ser del calaix més alt. Campiona per equips. Recordo que el primer que li vaig dir va ser que aquella medalla no l'havia guanyat aquest dia, si no que era el fruit d'anys de feina ben feta.
Com a anècdota final. Aquest dia va quedar campiona per equips, i sisena individual. Va cometre un error concret en un exercici, sense la penalització d'aquest error, hauria sigut campiona individual.
Ara, pot semblar que explico un drama, no és així, i és el que ho fa encara més meravellós. La noia de casa tot i l'esforç, tot i els sacrificis, tot i els plors, no hi ha res al món que la faci més feliç.
