Avi,
Aquestes darreres setmanes hem recordat molt la teva figura, la teva vida, la teva obra, les teves conviccions, el teu sentit de l'humor, el teu enorme amor, i inevitablement la teva mort.
Ara estava revisant fotografies, videos i audios d'aquests dies i m'he adonat de cop i volta que mai he gosat dirigir-me a tu de nét a avi. No sóc molt capaç de saber-ne el perquè i el que intueixo com a motiu no em deixa gaire bé.
Saber-me tan poca cosa al teu costat segur que n'ha sigut una de les raons. Vas tenir una vida molt curta, molt, però molt i molt plena dins i fora de casa i pel que sé vas assolir el màxim, estar satisfet i amb pau amb tu mateix.
Em sembla que tots aquests anys t'he viscut molt més des de la profunda admiració i impressió de la teva vida i mort, que no pas des de la proximitat del pare del pare.
Però què coi, sóc el teu nét, i el fet que no ens haguem conegut directament i que no m'hagis tingut a la falda, ni que jo recordi de tu converses o passejos, no treu ni una mica el dret i la possibilitat de dir allò que sí he tingut l'oportunitat de dir als meus altres avis. No em veig en cor, ni em sembla he de fer, una carta lloant la teva vida, cosa que evidentment mereixes, simplement em ve molt de gust resumir-ho tot plegat com correspon a un nét.
Avi, t'estimo
