Jana insuperable

Avui he parlat amb un excompany de feina amb el que mantenim un contacte no molt sovintejat però sí regular. Ens hem desitjat un Bon Nadal i com s'acostuma a fer amb una persona que hi parles només de tant en tant hem arreglat el món en cinc minuts. Li he preguntat per les nenes, en té tres. Una de 6 anys, una de 3 i una de 8 mesos. M'ha explicat que fa uns dies li va dir a la seva filla de 3 anys que ja anés pensant amb la carta als Reis.

- Jo ja sé què vull. Només demano una cosa

- Ah sí? I què és?

-Un tió

Tres anys, insuperable.

Si gonta així, no

Quan era petit davant de casa nostra a Sant Pol vivia un pescador, en Quimet Digu. El recordo molt bé a les tardes assegut a terra, a la vorera, cosint xarxes. És sabut que els pescadors, com els pagesos, saben llegir molt bé el cèl i així pronosticar quin temps ha de fer en les properes hores. Sovint, quan el cèl estava tapadot, els pares o els avis em deien que li anés a preguntar a en Quimet si plouria o no. Jo feliç corria escales avall a cercar-lo. Ell aixecava la mirada lentament i amb la mà fent de visera mirava cerimoniós ara a la dreta, ara a l'esquerre, per a finalment deixar anar de manera solemne: "si gonta així, no" Quina obvietat, oi? Però jo content d'haver constatat un cop més com n'arribava a saber en Quimet anava cap a casa a comunicar-ho immediatament sense adonar-me'n que tant en Quimet com els meus pares o avis somreien per sota el nas.

Ve a tomb perquè em meravella, ara que ja no sóc tan petitet, la de vegades que sento aquesta obvietat de la boca d'analistes, opinadors ... persones en definitiva que ostenten el rol de veus qualificades en l'anàlisi política, social, cultural o esportiva. I aquestes persones, cultivades i triades entre els que no tenim prou criteri, no diuen res més que en Quimet Digu mentre cosia xarxes, "si gonta així, no". De fet no sé què em meravella més, si el fet que es digui o el fet que ningú mai en faci cap comentari. No només això, fins i tot s'arriben a construir arguments molt elaborats fonamentats en una obvietat d'aquest estil.

Per a il·lustrar-ho ara mateix només em venen al cap dos exemples i els dos són de l'àmbit esportiu del que,admeto, consumeixo molta ràdio.

En Ricard Torquemada és l'analista qualificat de les trasnmissions de Catalunya Ràdio, fa els comentaris tècnics. (Ep! em mereix molt respecte no fotem). En un partit el Barça empatava a zero en el minut 41 de la segona part i en Ricard deixa anar: "Si el Barça marca, serà al final"

Però fa poc en vaig sentir una altra encara millor, no puc recordar de qui, però un qualificat analista, un d'aquests que es van a buscar per a que ens faci llum als que no hi entenem. Referint-se a que l'Espanyol ha començat molt bé la lliga va deixar anar "Si l'Espanyol continua guanyant partits, al final de la lliga serà a dalt de la classificació" O sigui, si gonta així, sí, hauria dit en Quimet

Tot plegat em reafirma una cosa que he pensat en moltes ocasions, que quasi no hi ha res que sigui veritat ni mentida sinó que rau molt en la que li atorguen els que l'envolten.

Liar i Enrollar

La meva filla de 10 anys té nòvio. Poca broma, fa 4 o cinc anys ben bé. No cada dia però sí ens explica coses de tant en tant. L'altre dia em deia que uns de la classe li van preguntar si s'havien liat. Jo la vaig interrompre per a demanar-li que m'aclarís què significava això de si s'havien liat. "Home pare, si ens havíem liat, si havíem fet allò que vau fer tu i la mare per tenir-me a mi. Els vaig dir que no, menys mal vaig pensar jo, i llavors em van preguntar si ens havíem enrollat" La vaig tornar a interrompre amb la mateixa intenció que abans, per a que em deixés clar què volia dir exactament això d'enrollar-se. "Enrollar-se és fer-se petons i així"

Va bé tenir una filla tan enrollada, si no et lies

Neus

Quina putada, quina grandíssima putada. Se t'han endut. 48 anys. Tant per viure, tant per donar.
Hi ha coses difícils i hi ha coses que no han de passar, i aquesta és de les segones, no han de passar.
Els teus germans m'han explicat que heu estat tots junts amb el Non i els teus fills fins al darrer moment.
Una de les poques coses boniques que tenen els enterraments és constatar l'estela que deixa el que se'n va. Quanta gent hi havia, quanta, quanta gent que t'estima. Hi érem quasi tots. Som una família enorme i és impossible que ens tractem tots de manera sovintejada, però coi, això no vol dir que no sentim molt profundament el sentit col·lectiu de pertinença. T'he tractat poc, però que present que et tinc!. T'he tractat poc però em pertanys. T'he tractat poc, però com t'estimo. Quina putada t'han fet Neus!

Una profunda tristesa per tu, pels teus fills, pel Non, per tots els teus germans, pel meu pare, pal de paller d'aquesta grandíssima família, que ha enterrat tres fills, molts dels seus germans i cunyats, i tres nebots.

És el que sento i el que he sentit, quina putada t'han fet, no et tocava, no et tocava, que propera que et tenia tot i tractar-nos poc perquè ens pertanyíem, no sé com explicar aquest sentit de pertinença amb tota la meva família, però que present que és.

Un petó

Tot a Zero

El Barça va guanyar dilluns 5 a 0 al Madrid i tothom ha coincidit a dir que el resultat és anècdota, que la veritable notícia és el bany que li va fúmer el Barça al Madrid. Hi estic totalment d'acord. No és una victòria que es mesura només en qui dels dos ha fet més gols.

El Barça és molt difícil de definir, i sobretot no el podríem definir d'una manera breu. Hi ha una cosa però que és indiscutible si mirem la seva història i trajectòria, la seva enorme càrrega identitària, representativa, simbòlica, allò que tan encertadament es va resumir en "Més que un Club". Curiosament aquest "més que un club" feia referència a moltes coses que ara no comentaré, tot i què em vindrà de gust algun dia, i cap d'aquestes tenia a veure amb el terreny de joc estrictement. Es refereix a una capacitat de representativitat, una capacitat de simbolitzar, una capacitat de transversalitat que ha tingut i té aquest club pel que és, pel que representa i sobretot ha representat per als seus socis i seguidors de manera individual i també col·lectiva. Aquell que ho perd tot, li queda la seva identitat, el seu valor més preuat. Diu Victor Frankl a "El Hombre en busca de sentido" que al camp de concentració nazi on la vida no tenia cap valor i cada dia mataven a gent, el que el va mantenir sense tornar-se boig era l'única cosa que no li podien treure: la seva identitat.

Des de fa anys el Barça ha construït la seva identitat també al terreny de joc, confiant en un estil, en una manera de jugar que ha anat evolucionant i millorant amb el temps fins a arribar al nivell actual que sembla difícil d'igualar i no cal dir millorar. Un estil que m'atreviria a dir que neix en Michels amb jugadors tècnics que ja el·laboraven el futbol com Marcial, Rexach, Asensi i no cal dir Cruyff. En Cruyff entrenador el va recuperar en versió renovada després de Lattek, Menotti o Venables per citar els més significatius, que estaven molt lluny d'aquesta idea. Cruyff la va instal·lar trencant motlles, quasi escandalitzant, va aplicar al 100% la seva idea de jugar amb tres defenses creant el 4 per davant i l'altre gran concepte on neix tot el que ha de venir: "Si tú tienes balón, contrario no hase gol" Com que començava de zero al Club, va haver de servir-se de jugadors de fora, Koeman, Laudrup, Begiristain, ... i ja comptant amb alguns de casa Guardiola, Ferrer, Sergi ... i a partir de llavors tots els equips inferiors han après a jugar a futbol amb aquesta filosofia. Van Gaal tot i utilitzar excessius holandesos la va mantenir i amb l'arribada de Rijkard, però sobretot Guardiola s'ha acabat d'arrodonir i recollir els fruits de tanta trajectòria.
El Pep ha afegit una solidesa defensiva que ni Cruyff, ni Van Gaal, ni Rijkard van aconseguir, i l'ha aconseguit jugant més a l'atac que cap d'ells. Com m'agrada el futbol !!!! Però d'això ja en parlarem un altre dia. El Pep ha inundat l'equip de nanos de la casa, començant per ell, el Pep ha aconseguit fer jugar l'equip millor que tots els seus anteriors. Però el més important, el Pep ha portat l'equip al nivell, a la importància del Club, a dignificar el que representa i significa. La cultura de l'esforç, no hi ha Déus a l'equip, la cultura de la humilitat, del respecte pel rival, de jugar en la plenitud del verb jugar, treure el màxim rendiment esportiu però alhora també lúdic del terme jugar, de gaudir i fer gaudir, de ser feliç i fer feliç, de no fer trampa, ser honest amb el propi joc. Cada declaració dels seus jugadors però sobretot cada cop que parla el Pep, dignifica el Club que representa amb la seva educació, mesura, prudència, respecte per tothom. Ha tancat el cercle, el club ja té una enorme càrrega identitària també en el terreny de joc. Aquest estil ja ens pertany, tot el món reconeix aquest estil com del Barça. Un estil que insisteixo va més enllà del joc, és el joc i el comportament i actitut.
Ara el Barça ja té una identitat i una representativitat fora del camp i dins del camp.
Aquesta és la grandíssima victòria emmarcada en el 5 a 0. La victòria d'un club que ha apostat per una identitat esportiva que l'ha vist néixer, que hi ha confiat i l'ha fet créixer, i que ja forma part del club mateix. El Barça va guanyar essent ell mateix i ho va fer amb 8 jugadors de la casa, el Barça, que diuen que fa el millor futbol del món, l'està fent amb nanos de la casa, amb l'estil de la casa, amb la cultura de la casa, amb l'actitut de la casa, aquest és l'autèntic i grandíssim orgull, aquest. El que basa la seva existència, el seu èxit o fracàs exclusivament en la victòria no és res, perquè el dia que perd no li queda res. El Madrid ara mateix no té identitat esportiva fa anys que canvien d'entrenador i cada un que ve té un concepte futbolístic diferent, per tant no tenen identitat esportiva pròpia. No han fitxat un entrenador, han comprat un entrenador que guanya que és molt diferent. Tenen un equipàs i poden guanyar-ho tot no ens equivoquem, però l'alegria els la donarà exclusivament la copa perquè seguiran sense ser res. Allò que han comprat, 500 milions en dos anys, ho poden vendre i quedar-se sense res. El Barça ho pot perdre tot, és clar que sí, però seguirem estant-ne orgullosos pel que són, pel que som.

Jo no sóc del Barça pel que guanya, jo sóc del Barça pel que és, i la identitat no es ven.

Moltes gràcies Pep, moltes gràcies Jan per haver-hi apostat per mantenir el model jugant-te el coll quan una moció de censura, i un linxament mediàtic inhumà, el que convidaven era portar casualment el Mourinho que hauria acabat amb el model però t'hauria salvat a tu.

Cap a la Independència

Caminem-hi amb naturalitat, amb tranquilitat però no deixem de caminar-hi. Mirem d'evitar els salts bruscos a conseqüència de l'enèssim menyspreu espanyol. Anem-hi pel que som, no moguts per la rauxa d'una nova ofensa. El que som és l'únic argument incontestable i objectiu, i per tant és l'únic que no es pot vèncer. Podem reinvindicar allò que no tenim, no allò que som. El fet que no ens deixin dir que som una nació no ens resta ni un gram de ser-ho. Els catalans no som espanyols, Catalunya no és Espanya, i els primers que ho saben són els espanyols, Espanya. Som una nació abans que existís Espanya, tenim una llengua pròpia anterior a l'espanyola, el primer parlament europeu va ser el català, etc. amb tot això es fa difícil afirmar que som espanyols. Tot i així no em sembla una mala idea mirar de conviure amb dins Espanya, però els anys han demostrat que això no és possible. Que després de 35 anys de la fi de la dictadura a Espanya encara no entenguin amb naturalitat que aquí parlem català, quina cosa tan simple oi?, per sí sol ja és prou argument per deixar-ho córrer. Si realment som espanyols, la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions les haurien de veure com a pròpies, no? Per què per tant els fa por que les potenciem i defensem? Precisament perquè saben que no ho són de pròpies perquè saben que no ho som d'espanyols, perquè consideren que com més mantinguem els nostres signes identitaris més consciència tenim de la nostra pròpia identitat. Li vaig sentir dir a en Quim Monzó una cosa que em va agradar molt. "Hi ha gent que vol que siguis amic d'ella però amb la condició que siguis com ella vol. La primera condició de l'amic és que ho vulgui ser acceptant exactament com sóc". Doncs ja està, així de simple, nosaltres no en som d'espanyols i ells ho saben, doncs llavors no n'hi ha cap de conflicte, caminem-hi amb total normalitat. Fugim de les polèmiques,  discussions, enfrontaments, no cal i a més no és el camí. Espanya és un país sensacional amb moltíssimes riqueses, senzillament però no és el nostre, hem mirat de viure junts i no ens hem entès, doncs sense cap enfrontament ni polèmica, senzillament cadascú cap a casa seva. Quan dius que ets indenpendetista, encara ara s'entén que tens una actitut en contra de. Jo no estic en contra de ningú, respecto a tothom, senzillament no sóc espanyol, el meu país no és Espanya, i com que queda clar que Espanya i Catalunya encara no s'han posat d'acord de com han de conviure, doncs sembla que l'opció més natural és deixar de conviure. Fer-ho amb naturalitat, amb tranquilitat

Jo ja t'ho vaig dir

Em sorprèn cada vegada, com pot ser? Em meravella, em deixa perplex, no em permet reaccionar, em quedo immobilitzat.

Com és que tantíssima gent, almenys al meu entorn, en una conversa en la que hi participen diverses persones, recorren a aquesta frase mentint? Perquè la immnesa majoria de les vegades no és veritat, no, no m'ho havia dit. És evident que ho fa per a dsitingir-se davant dels altres, per a obtenir una aprovació, per a mirar de deixar clar que ell, o ella, sí que està al cas, que sí sap les coses, que sí se sap anticipar als fets. Però no és només això, va més enllà, perquè en el "jo ja t'ho vaig dir" hi ha, amb la mateixa intensitat, la voluntat de destacar que ell, o ella, sí sabia, sí estava al cas, sí havia previst ... i evidenciar igualment que jo no. Per tant que quedi clar davant d'aquesta gent que jo sí que en sé i tu no. En la mateixa frase hi ha un enaltiment de qui ho diu i una ridiculització i humiliació de l'altre amb la combinació boja que l'únic que sap que allò és mentida és el ridiculitzat i humiliat.

Si et passa un dia que algú et diu això davant d'altres per a destacar-se ell i deixar-te en mal lloc a tu, essent mentida el que diu, és empipador però és anècdota, el que a mi em té fascinat és la immensa quantitat de vegades que em passa. No crec tenir cap tret que atregui persones amb aquest comportament per tant de d'imaginar que són moltíssimes les persones que ho fan.

Hi ha una variant també genial que m'ha passat menys vegades però també he viscut en més d'una ocasió. Es dóna una circumstància que precisament ets tu que havies previst o endevinat, que passaria i ho havies comentat amb el teu company. Per discreció, modèstia, prudència ... no dius res i de sobte és ell que et sorprèn dient la frase. La situació és fascinant. Els altres poden creure que efectivament ell "ja m'ho havia dit" i jo ser l'únic de saber, no de creure, de saber que no només no m'ho havia dit sinó que havia sigut jo que li havia dit a ell, ep o a ella.

Un dels casos més sensacionals que he viscut va ser el següent: Fa anys, però el recordo amb molt d'afecte

Va venir a la feina un informàtic extern a explicar-nos una nova aplicació informàtica que poc després s'instal·laria a l'empresa. Naturalment a aquell xicot no el coneixíem de res ni l'havíem de veure mai més. Vam fer grups de 3 persones amb un portàtil a cada grup. Ell feia una explicació i després passava pels grups per veure com anàvem aplicant les explicacions. Jo era el que teclejava en el meu "trio" i la veritat és que ens va costar entendre el programa aquell i al principi anàvem molt perduts, no teníem ni puta idea de què fèiem, vaja. Quan el "profe" ens venia a veure ens parlava als 3 però es dirigia una mica més a mi precisament perquè era el que teclejava.Un dels companys no parava de dir "clar, és el que jo li deia, ja li he dit jo ..." combinant-ho amb "ara, ja ho has entès?" dirigint-se a mi.

Em va meravellar. Potser va aconseguir que aquell noi s'emportés una gran impressió d'ell, ep o ella, potser sí, però aquell noi se'n va anar i no l'hem vist mai més, encanvi jo que sabia, no que em semblava, que sí sabia que ell tampoc entenia ni una puta paraula em quedava allà seguint essent el seu company de feina, reunint-nos contínuament, fent broma, dinant junts ...

Un altre tema és com s'ha de reaccionar, què s'ha de dir o fer, però això és molt menys interessant.

Som Riures

Ahir vaig assistir a la quarta gala de Som Riures sense Fronteres, associació creada pel popular Màgic Andreu al 2002 que es dedica a anar cada dimarts i cada dijous, ell i tot un equip, a fer màgia i humor a nens amb càncer a l'Hospital de la Vall d'Hebró de Barcelona.

L'empresa on treballo n'és Entitat Col·laboradora, es va donar el cas que el vam contractar per a fer dues gales, em va explicar l'Associació i no vaig dubtar ni un moment en acceptar-ho. És una persona que no li cal ni per diners, ni per popularitat ni notorietat, que tingui la determinació i la il·lusió d'aquesta iniciativa és per treure's el barret. Estic orgullós que l'empresa hi col·labori, i no ha de fer més, senzillament estar al darrere del seu talent i de la seva bondat en posar-lo a disposició dels que és més injust que pateixin.

Hi havia d'anar amb un company de feina, a darrera hora no va poder venir i en el seu lloc ho vaig proposar als meus fills que no ho van dubtar ni un moment. Per tant hi vam anar tota la família, em va fer molta il·lusió. Ens van passar un vídeo resum de totes les activitats realitzades durant l'any i es van veure imatges de les actuacions, algunes realment colpidores. La que més sense dubte, una actuació del màgic a través d'un vidre a l'altre costat del qual hi havia un nano calb i blanc a coll dels seu pare vestit amb mascareta, gorro, guants ... pell de gallina i aplaudiment etern al màgic, l'alegria que posava en aquella actuació el somriure que encomanava, l'alegria que transmetia a través del vidre. El nano va anar dibuixant un somriure que va començar malalt i tímid fins a acabar a ser ple i de color, i el moment màgic va arribar quan el nano des de l'altra banda li va fer un truc a l'Andreu, res, senzill, una bestiesa ... però que gros el que significa. La reacció de l'Andreu, un somriure d'admiració i aplaudiment, aixecant els polzes felicitant-lo i aplaudint-lo, una escena meravellosa. Una escena que resumeix i exemplifica el que tant l'Andreu com els metges ja anomenen Magiateràpia.

El màgic va explicar que al primer sopar eren 6 persones i una idea, i ara uns anys després érem ahir 230 persones i un munt de col·laboradors. Efectivament érem 230 persones i un munt d'empreses que van cedir fins a 170 regals a sortejar entre els assistents, tot plegat per recaptar fons per a fer que segueixi creixent aquesta meravellosa iniciativa. Han estat ja a diversos Hospitals d'Aragó, Castella, i tenen previst anar a altres països d'Europa.

Afortunadament en un món cada cop més assèptic, encara existeixen coses que ens permeten recordar que som homes.

Moltes gràcies Andreu

Sonny Rollins a l'auditori

El meu fill de 14 anys estudia saxo des de fa un parell d'anys. Ja feia setmanes que em deia que havíem d'anar a veure el Sonny Rolins, potser el millor saxofonista de jazz viu del món. I finalment em vaig deixar convèncer i li vaig acompanyar. A la sala Pau Casals de l'Auditori ple absolutament, abans de començar el concert li van concedir la medalla d'or del Festival de Jazz de Barcelona. Quan va entrar a l'escenari de cop ens vam mirar el meu fill i jo espantats. Va entrar a l'escenari un vellet xaruc, caminava a passetes i amb l'esquena quasi paral·lela al terra. De fet a Barcelona iniciava una gira europea per a celebrar els seus 80 anys. Amb prou feines s'aguantava dret. El meu fill i jo ens vam mirar i sense dir-nos res quedava clar que teníem plena sensació d'haver fet tard, la sensació que anàvem a veure un exsaxofonista al que se li feia un reconeixement pels mèrits que quedava clar que ja havien passat. Res més lluny de la realitat, quan aquell vellet es va posar el saxo a la boca de cop tot va canviar. Tota l'energia d'aquell home circulava pel seu saxo fins a fer-lo sonar amb una potència, amb una netedat, amb un virtuosisme, abolutament a l'alçada del millor saxofonista del món. Si li afegim, el seu talent, i la qualitat també dels músics que l'acompanyaven, el resultat va ser un concert sensacional que tant el noi com jo recordarem molt de temps. Quantes coses hi vaig aprendre, la primera, la més immediata, senzillament el gaudir de la qualitat del concert. La segona que era allà gràcies al meu fill perquè jo francament quan m'ho va dir el primer cop no el coneixia pas. Finalment veure aquell home que amb 80 anys i tronadet, tenia la força, la determinació, l'energia, de passejar-se per Europa a oferir concerts enlloc d'estar-se a casa amb una manta a la falda escoltant als vespres els seus discs al costat de la llar de foc. Em vaig sentir molt poqueta cosaUn tastet

Pare, vull una bateria

Aquesta frase l'ha sentit el meu pare tota la meva infantesa, la meva joventut, enfí permanentment mentre vaig viure a casa seva. Era i és una de les meves il·lusions. Quin problema pobre pare, però com que n'és molt d'intel·ligent sempre em va donar la mateixa resposta que per definitiva deixava resolt qualsevol dubte: "quan s'inventi amb auriculars te la compraré". Recordo molt bé que uns Reis em van regalar una mena de baquetes que depenent com les movies a l'aire, sonaven, en uns fantàstics auticulars, imitant el so de plats o tambors. Quan em vaig casar, els meus amics me'n van regalar una de joguina ...  Un any els Reis es van rendir i van encarregar una bateria a una botiga, però quan amb l'ajuda de patges la van anar a buscar el dia 5 de gener, em van explicar que el Rei en trobar-se-la allà davant muntada no s'hi va veure en cor. Enlloc de la bateria aquell any els Reis em van portar un gat siamès, el recordat Kasparov.

Han passat els anys, jo sóc pare ara, el meu fill gran fa un parell d'anys que estudia saxo tenor i la veritat és que hi té molta traça, el fet és que de totes totes desprevingut, l'altre dia se m'acosta i em deixa anar sense previ avís ni anestèsia: "Pare, vull una bateria" De cop i volta em vaig veure a l'altre banda de la barrera amb la meva mateixa frase.Em vaig quedar sense resposta, però em van passar pel cap tots els arguments contraris que segur li passaven pel cap al meu pare i que jo mai havia pensat.

Ho tinc molt més difícil, el meu pis és infinitament més petit que el dels meus pares, em suposaria un esforç econòmic molt gran, però sobretot el meu drama és que ara ja existeixen amb auriculars.