El Barça és molt difícil de definir, i sobretot no el podríem definir d'una manera breu. Hi ha una cosa però que és indiscutible si mirem la seva història i trajectòria, la seva enorme càrrega identitària, representativa, simbòlica, allò que tan encertadament es va resumir en "Més que un Club". Curiosament aquest "més que un club" feia referència a moltes coses que ara no comentaré, tot i què em vindrà de gust algun dia, i cap d'aquestes tenia a veure amb el terreny de joc estrictement. Es refereix a una capacitat de representativitat, una capacitat de simbolitzar, una capacitat de transversalitat que ha tingut i té aquest club pel que és, pel que representa i sobretot ha representat per als seus socis i seguidors de manera individual i també col·lectiva. Aquell que ho perd tot, li queda la seva identitat, el seu valor més preuat. Diu Victor Frankl a "El Hombre en busca de sentido" que al camp de concentració nazi on la vida no tenia cap valor i cada dia mataven a gent, el que el va mantenir sense tornar-se boig era l'única cosa que no li podien treure: la seva identitat.
Des de fa anys el Barça ha construït la seva identitat també al terreny de joc, confiant en un estil, en una manera de jugar que ha anat evolucionant i millorant amb el temps fins a arribar al nivell actual que sembla difícil d'igualar i no cal dir millorar. Un estil que m'atreviria a dir que neix en Michels amb jugadors tècnics que ja el·laboraven el futbol com Marcial, Rexach, Asensi i no cal dir Cruyff. En Cruyff entrenador el va recuperar en versió renovada després de Lattek, Menotti o Venables per citar els més significatius, que estaven molt lluny d'aquesta idea. Cruyff la va instal·lar trencant motlles, quasi escandalitzant, va aplicar al 100% la seva idea de jugar amb tres defenses creant el 4 per davant i l'altre gran concepte on neix tot el que ha de venir: "Si tú tienes balón, contrario no hase gol" Com que començava de zero al Club, va haver de servir-se de jugadors de fora, Koeman, Laudrup, Begiristain, ... i ja comptant amb alguns de casa Guardiola, Ferrer, Sergi ... i a partir de llavors tots els equips inferiors han après a jugar a futbol amb aquesta filosofia. Van Gaal tot i utilitzar excessius holandesos la va mantenir i amb l'arribada de Rijkard, però sobretot Guardiola s'ha acabat d'arrodonir i recollir els fruits de tanta trajectòria.
El Pep ha afegit una solidesa defensiva que ni Cruyff, ni Van Gaal, ni Rijkard van aconseguir, i l'ha aconseguit jugant més a l'atac que cap d'ells. Com m'agrada el futbol !!!! Però d'això ja en parlarem un altre dia. El Pep ha inundat l'equip de nanos de la casa, començant per ell, el Pep ha aconseguit fer jugar l'equip millor que tots els seus anteriors. Però el més important, el Pep ha portat l'equip al nivell, a la importància del Club, a dignificar el que representa i significa. La cultura de l'esforç, no hi ha Déus a l'equip, la cultura de la humilitat, del respecte pel rival, de jugar en la plenitud del verb jugar, treure el màxim rendiment esportiu però alhora també lúdic del terme jugar, de gaudir i fer gaudir, de ser feliç i fer feliç, de no fer trampa, ser honest amb el propi joc. Cada declaració dels seus jugadors però sobretot cada cop que parla el Pep, dignifica el Club que representa amb la seva educació, mesura, prudència, respecte per tothom. Ha tancat el cercle, el club ja té una enorme càrrega identitària també en el terreny de joc. Aquest estil ja ens pertany, tot el món reconeix aquest estil com del Barça. Un estil que insisteixo va més enllà del joc, és el joc i el comportament i actitut.
Ara el Barça ja té una identitat i una representativitat fora del camp i dins del camp.
Aquesta és la grandíssima victòria emmarcada en el 5 a 0. La victòria d'un club que ha apostat per una identitat esportiva que l'ha vist néixer, que hi ha confiat i l'ha fet créixer, i que ja forma part del club mateix. El Barça va guanyar essent ell mateix i ho va fer amb 8 jugadors de la casa, el Barça, que diuen que fa el millor futbol del món, l'està fent amb nanos de la casa, amb l'estil de la casa, amb la cultura de la casa, amb l'actitut de la casa, aquest és l'autèntic i grandíssim orgull, aquest. El que basa la seva existència, el seu èxit o fracàs exclusivament en la victòria no és res, perquè el dia que perd no li queda res. El Madrid ara mateix no té identitat esportiva fa anys que canvien d'entrenador i cada un que ve té un concepte futbolístic diferent, per tant no tenen identitat esportiva pròpia. No han fitxat un entrenador, han comprat un entrenador que guanya que és molt diferent. Tenen un equipàs i poden guanyar-ho tot no ens equivoquem, però l'alegria els la donarà exclusivament la copa perquè seguiran sense ser res. Allò que han comprat, 500 milions en dos anys, ho poden vendre i quedar-se sense res. El Barça ho pot perdre tot, és clar que sí, però seguirem estant-ne orgullosos pel que són, pel que som.
Jo no sóc del Barça pel que guanya, jo sóc del Barça pel que és, i la identitat no es ven.
Moltes gràcies Pep, moltes gràcies Jan per haver-hi apostat per mantenir el model jugant-te el coll quan una moció de censura, i un linxament mediàtic inhumà, el que convidaven era portar casualment el Mourinho que hauria acabat amb el model però t'hauria salvat a tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada