Cap a la Independència

Caminem-hi amb naturalitat, amb tranquilitat però no deixem de caminar-hi. Mirem d'evitar els salts bruscos a conseqüència de l'enèssim menyspreu espanyol. Anem-hi pel que som, no moguts per la rauxa d'una nova ofensa. El que som és l'únic argument incontestable i objectiu, i per tant és l'únic que no es pot vèncer. Podem reinvindicar allò que no tenim, no allò que som. El fet que no ens deixin dir que som una nació no ens resta ni un gram de ser-ho. Els catalans no som espanyols, Catalunya no és Espanya, i els primers que ho saben són els espanyols, Espanya. Som una nació abans que existís Espanya, tenim una llengua pròpia anterior a l'espanyola, el primer parlament europeu va ser el català, etc. amb tot això es fa difícil afirmar que som espanyols. Tot i així no em sembla una mala idea mirar de conviure amb dins Espanya, però els anys han demostrat que això no és possible. Que després de 35 anys de la fi de la dictadura a Espanya encara no entenguin amb naturalitat que aquí parlem català, quina cosa tan simple oi?, per sí sol ja és prou argument per deixar-ho córrer. Si realment som espanyols, la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions les haurien de veure com a pròpies, no? Per què per tant els fa por que les potenciem i defensem? Precisament perquè saben que no ho són de pròpies perquè saben que no ho som d'espanyols, perquè consideren que com més mantinguem els nostres signes identitaris més consciència tenim de la nostra pròpia identitat. Li vaig sentir dir a en Quim Monzó una cosa que em va agradar molt. "Hi ha gent que vol que siguis amic d'ella però amb la condició que siguis com ella vol. La primera condició de l'amic és que ho vulgui ser acceptant exactament com sóc". Doncs ja està, així de simple, nosaltres no en som d'espanyols i ells ho saben, doncs llavors no n'hi ha cap de conflicte, caminem-hi amb total normalitat. Fugim de les polèmiques,  discussions, enfrontaments, no cal i a més no és el camí. Espanya és un país sensacional amb moltíssimes riqueses, senzillament però no és el nostre, hem mirat de viure junts i no ens hem entès, doncs sense cap enfrontament ni polèmica, senzillament cadascú cap a casa seva. Quan dius que ets indenpendetista, encara ara s'entén que tens una actitut en contra de. Jo no estic en contra de ningú, respecto a tothom, senzillament no sóc espanyol, el meu país no és Espanya, i com que queda clar que Espanya i Catalunya encara no s'han posat d'acord de com han de conviure, doncs sembla que l'opció més natural és deixar de conviure. Fer-ho amb naturalitat, amb tranquilitat