Jo ja t'ho vaig dir

Em sorprèn cada vegada, com pot ser? Em meravella, em deixa perplex, no em permet reaccionar, em quedo immobilitzat.

Com és que tantíssima gent, almenys al meu entorn, en una conversa en la que hi participen diverses persones, recorren a aquesta frase mentint? Perquè la immnesa majoria de les vegades no és veritat, no, no m'ho havia dit. És evident que ho fa per a dsitingir-se davant dels altres, per a obtenir una aprovació, per a mirar de deixar clar que ell, o ella, sí que està al cas, que sí sap les coses, que sí se sap anticipar als fets. Però no és només això, va més enllà, perquè en el "jo ja t'ho vaig dir" hi ha, amb la mateixa intensitat, la voluntat de destacar que ell, o ella, sí sabia, sí estava al cas, sí havia previst ... i evidenciar igualment que jo no. Per tant que quedi clar davant d'aquesta gent que jo sí que en sé i tu no. En la mateixa frase hi ha un enaltiment de qui ho diu i una ridiculització i humiliació de l'altre amb la combinació boja que l'únic que sap que allò és mentida és el ridiculitzat i humiliat.

Si et passa un dia que algú et diu això davant d'altres per a destacar-se ell i deixar-te en mal lloc a tu, essent mentida el que diu, és empipador però és anècdota, el que a mi em té fascinat és la immensa quantitat de vegades que em passa. No crec tenir cap tret que atregui persones amb aquest comportament per tant de d'imaginar que són moltíssimes les persones que ho fan.

Hi ha una variant també genial que m'ha passat menys vegades però també he viscut en més d'una ocasió. Es dóna una circumstància que precisament ets tu que havies previst o endevinat, que passaria i ho havies comentat amb el teu company. Per discreció, modèstia, prudència ... no dius res i de sobte és ell que et sorprèn dient la frase. La situació és fascinant. Els altres poden creure que efectivament ell "ja m'ho havia dit" i jo ser l'únic de saber, no de creure, de saber que no només no m'ho havia dit sinó que havia sigut jo que li havia dit a ell, ep o a ella.

Un dels casos més sensacionals que he viscut va ser el següent: Fa anys, però el recordo amb molt d'afecte

Va venir a la feina un informàtic extern a explicar-nos una nova aplicació informàtica que poc després s'instal·laria a l'empresa. Naturalment a aquell xicot no el coneixíem de res ni l'havíem de veure mai més. Vam fer grups de 3 persones amb un portàtil a cada grup. Ell feia una explicació i després passava pels grups per veure com anàvem aplicant les explicacions. Jo era el que teclejava en el meu "trio" i la veritat és que ens va costar entendre el programa aquell i al principi anàvem molt perduts, no teníem ni puta idea de què fèiem, vaja. Quan el "profe" ens venia a veure ens parlava als 3 però es dirigia una mica més a mi precisament perquè era el que teclejava.Un dels companys no parava de dir "clar, és el que jo li deia, ja li he dit jo ..." combinant-ho amb "ara, ja ho has entès?" dirigint-se a mi.

Em va meravellar. Potser va aconseguir que aquell noi s'emportés una gran impressió d'ell, ep o ella, potser sí, però aquell noi se'n va anar i no l'hem vist mai més, encanvi jo que sabia, no que em semblava, que sí sabia que ell tampoc entenia ni una puta paraula em quedava allà seguint essent el seu company de feina, reunint-nos contínuament, fent broma, dinant junts ...

Un altre tema és com s'ha de reaccionar, què s'ha de dir o fer, però això és molt menys interessant.