Sonny Rollins a l'auditori

El meu fill de 14 anys estudia saxo des de fa un parell d'anys. Ja feia setmanes que em deia que havíem d'anar a veure el Sonny Rolins, potser el millor saxofonista de jazz viu del món. I finalment em vaig deixar convèncer i li vaig acompanyar. A la sala Pau Casals de l'Auditori ple absolutament, abans de començar el concert li van concedir la medalla d'or del Festival de Jazz de Barcelona. Quan va entrar a l'escenari de cop ens vam mirar el meu fill i jo espantats. Va entrar a l'escenari un vellet xaruc, caminava a passetes i amb l'esquena quasi paral·lela al terra. De fet a Barcelona iniciava una gira europea per a celebrar els seus 80 anys. Amb prou feines s'aguantava dret. El meu fill i jo ens vam mirar i sense dir-nos res quedava clar que teníem plena sensació d'haver fet tard, la sensació que anàvem a veure un exsaxofonista al que se li feia un reconeixement pels mèrits que quedava clar que ja havien passat. Res més lluny de la realitat, quan aquell vellet es va posar el saxo a la boca de cop tot va canviar. Tota l'energia d'aquell home circulava pel seu saxo fins a fer-lo sonar amb una potència, amb una netedat, amb un virtuosisme, abolutament a l'alçada del millor saxofonista del món. Si li afegim, el seu talent, i la qualitat també dels músics que l'acompanyaven, el resultat va ser un concert sensacional que tant el noi com jo recordarem molt de temps. Quantes coses hi vaig aprendre, la primera, la més immediata, senzillament el gaudir de la qualitat del concert. La segona que era allà gràcies al meu fill perquè jo francament quan m'ho va dir el primer cop no el coneixia pas. Finalment veure aquell home que amb 80 anys i tronadet, tenia la força, la determinació, l'energia, de passejar-se per Europa a oferir concerts enlloc d'estar-se a casa amb una manta a la falda escoltant als vespres els seus discs al costat de la llar de foc. Em vaig sentir molt poqueta cosaUn tastet