Recordo que quan el Barça va incorporar Martino, vaig dir que durant tota la temporada havíem d'avaluar la seva feina sempre tenint en compte de la manera que va arribar i que no seria jo qui el critiqués, i en aquest sentit vaig donar suport a junta. El Barça pel pitjor motiu de tots, havia de trobar un entrenador, a l'alçada del club, a l'alçada de la plantilla, que representés el mateix estil i filosofia de joc, amb experiència ... i només un petit detall més, que es pugués incorporar demà.
Tata Martino va marxar del club assumint com a propi el fracàs de la temporada, quasi es pot dir deprimit ... ahir mateix el president de River deia que el volia incorporar i que Martino li havia respost que no s'hi veia en cor anímicament ara mateix pel que havia passat a Barcelona.
Sembla unànim que Martino ha fracassat
Quan s'acaba qualsevol tremporada és temptador dir, si haguéssim guanyat aquell partit, si no s'hagués fallat aquell penal ... però això tot i comprensible és una mica de trampa perquè aquesta reflexió la poden fer tots els equips.
Però aquesta temporada és més temptador que mai, que mai, perquè les tres competicions en les que ha participat el Barça s'han decidit a la darrera acció, a la darrera acció.
Anem cronològicament. A la final de Copa el Madrid hi arriba amb dubtes i amb un Ancelotti molt i molt qüestionat. En cas de derrota es diu que pot ser destituït. Ja no faig la petita trampa de dir que el primer gol del Madrid és fora de joc, no ho dic jo va ser admès per tots els mitjans, perquè he promès que parlaria només de la darrera acció, però sí diguem que si tots estem d'acord que el Madrid és el millor equip del món al contraatac, tenir una final 1 a 0 al minut 10 és el millor que li pot passar. La penúltima acció és el gol de Bale, al darrer minut, i la darrera acció és una pilota al pal de Neymar, una pilota que va del pal a dins i que Casillas es troba. Casillas conscient de la casualitat va fer un petó al pal.
Tota la temporada igual, i el partit aquest també igual, aquella pilota va dins ... i Tata tindria una copa i la tranquilitat els mesos posteriors que va passar a tenir Ancelotti que estava a la corda fluixa.
S'arriba al darrer partit de lliga, el Barça fa uns partits finals molt i molt justets, però la darrera acció és un gol anul·lat a Messi que altra vegada tots els mitjans estan d'acord que era gol legal, i que hauria fet campió al Barça
La temporada hauria sigut exactament igual, però el Tata i el Barça haurien obtingut una copa i una lliga o una de les dues com a mínim. Estic convençut que Tata hauria marxat igualment, segur, però s'hauria acomiadat fent la volta d'honor a l'estadi després de guanyar la lliga, i en una cerimònia més íntima però recollida per tots els mitjans, el president li hauria reglalat la insígnia d'or i brillants ... hauria estat el convidat d'honor al gamper, seria comentarista esporàdic o habitual de partits del Barça, les penyes el voldrien convidar als seus actes ... hauria passat a la història com un entrenador honest i treballador que va treure un rendiment més que suficient a una temporada plena d'esdeveniments esportius i no esportius del tot negatius. I només hauríem canviat l'última acció.
Però encara és més evident amb el que va passar a la final de la champions. Després de la brillant eliminació del Bayern, els mals partits i resultats del Madrid als darrers partits de lliga que els deixa fora de la lluita abans del final, fan que arribi a la final de Champions altra vegada amb dubtes que assenyalen altre cop Ancelotti, i fins i tot Florentino filtra que si no es guanya la décima, deixa el càrrec.
Arribem a la darrera acció i el Madrid té perduda la final, la té perduda, ja que les ocasions ja no arriben, com és lògic, fruit del joc si no fruit de l'angoixa, per tant de la precipitació i conseqüentment la final estava acabada. L'àrbitre de manera incomprensible pel que és la pràctica habitual en una segona part on només hi ha hagut substitucions, cap lesionat, cap incidència ... allarga fins al 95. El gol de l'empat arriba exactament als 93 minuts. Aquell cop de cap de Ramos va fora o l'atura el porter, i entre que Courtois serveix de porta i no serveix, que llença la pilota més enllà del mig del camp ... s'havia acabat el partit.
No sé si Florentino hauria dimitit, el que sí estic convençut és que la gestió de la derrota no hauria estat fruit d'una anàlisi de la temporada, si no fruit de la reacció de la decepció de no guanyar la décima. Era tanta l'obsessió, que les conseqüències haurien estat devastadores segur. La prova de l'obsessió, és que els jugadors, directius, entrenadors, premsa de madrid, fa anys que no parlen de la champions, parlen de la décima.
Una final que tenen perduda fora de temps, fora de temps, la guanyen 4 a 1, amb la qual cosa li dóna semblança de gran triomf, i entrenador i jugadors herois eterns, sí eterns, en la pàgina més destacada de la història del club.
Un entrenador que hauria marxat assenyalat com a culpable, uns jugadors molts dels quals haurien estat traspassats i menyspreats ... i altres assenyalats com a incapaços en el moment de la veritat ... hauria esdevingut un terratrèmol jo crec que superior al que vam viure aquí després de la final de Sevilla.
Són coses del futbol, diria fins i tot, són coses de la vida ... però la reflexió que en faig és que això reforça la importància de ser, no de guanyar.
He dit moltes vegades que una de les principals diferències entre el Barça i el Madrid, repassant la trajectòria de la seva història, és que el Barça està orgullós del que és i que el Madrid està orgullós del que guanya.
Si tu fonamentes la teva identitat en allò que ets i representes, les derrotes fan molt de mal, lògic, però no fan trontollar ni una mica allò que ets, t'identifica i distingeix.
Mentre que si ho bases tot en guanyar, si perds no és que sigui dolorós, és que no ets res, deixes de ser. En aquesta décima el Madrid ens regala aquesta evidència. Si haguessin perdut, al 93 ho feien, s'hauria estripat tot, fins i tot plegat el president. Quasi es podria dir que el Madrid començaria de 0. Fora de temps guanyen i això fa que no s'estripi res, al contrari, tot queda reforçat. Demostració evident que el que els fa ser és guanyar, res més.
El Barça encanvi es troba al final d'un cicle esportiu i es veu en la necessitat de refer l'equip. Des de la meva modèstia opinió, em sembla que ho ha de fer pensant en tornar a ser al camp i no pensant en tornar a guanyar
