Fa anys, no sé precisar quants potser cinc o sis, que cada dia i per sorpresa sentim des del menjador de casa un soroll molt fort, com una explosió. Cada dia és un ensurt gros perquè no saps mai quan serà.
El nostre balcó dóna a allò que en diem l'interior de l'illa i a baix hi ha el sostre d'uralita del magatzem o cuina o no sé què d'un bingo.
Durant tot aquest temps si el moment de l'explosió m'ha agafat prop de la porta del balcó, he sortit com una fletxa per a veure si podia identificar què coi era això que feia tan soroll. No veure mai res encara feia més incomprensible tot plegat. Com podia ser que una cosa que feia tan de soroll no deixés cap rastre? El soroll era, és, inequívocament d'un impacte d'alguna cosa contra, suposàvem, l'uralita.
Des de fa uns mesos la meva dona passa moltes hores a casa i finalment ha pogut descobrir el misteri.
En aquest interior d'illa hi ha sovint molts coloms i gavines, a vegades veiem autèntiques persecucions. Doncs bé, es veu que algun veí que encara no hem pogut identificar llença una bossa de menjar, sembla arròs o pinso. Quan la bossa impacta es trenca i com que l'arròs s'escampa per sobre l'uralita això feia que no veiéssim res. El soroll, molt fort, suposem que ve motivat primer perquè el veí deu viure a una bona alçada, segon per la pròpia contundència de l'arròs o pinso o el que sigui en gra, i tercer perquè la nau al sostre de la qual cau deu fer de caixa de ressonància.
De debò que és molt fort el soroll que aquest columbòfil també deu sentir de la mateixa manera que els centenars de finestres que donen a aquest interior.
Pensar en els altres, per què? i la uralita aquesta que està trencada per diversos llocs? i què! o si és o no és recomanable donar menjar als coloms, ca! o plantejar-se baixar al carrer a deixar el menjar tranquil·lament a terra sense que els veïns fotin un bot del sofà? Uuix!
És molt més fàcil obrir la finestra, cardar la bossa avall, que els coloms mengin i que a tots els altres ens donguin pel cul.
Vivim en una societat que fins i tot és possible que el problema no sigui que a aquest veí tan li fotin els demés, ni la uralita, no, és possible senzillament que no hi hagi pensat ni un sol moment.
Jo sóc més sensible, jo em recordo de la seva mare cada dia
