Cap a la Independència

Caminem-hi amb naturalitat, amb tranquilitat però no deixem de caminar-hi. Mirem d'evitar els salts bruscos a conseqüència de l'enèssim menyspreu espanyol. Anem-hi pel que som, no moguts per la rauxa d'una nova ofensa. El que som és l'únic argument incontestable i objectiu, i per tant és l'únic que no es pot vèncer. Podem reinvindicar allò que no tenim, no allò que som. El fet que no ens deixin dir que som una nació no ens resta ni un gram de ser-ho. Els catalans no som espanyols, Catalunya no és Espanya, i els primers que ho saben són els espanyols, Espanya. Som una nació abans que existís Espanya, tenim una llengua pròpia anterior a l'espanyola, el primer parlament europeu va ser el català, etc. amb tot això es fa difícil afirmar que som espanyols. Tot i així no em sembla una mala idea mirar de conviure amb dins Espanya, però els anys han demostrat que això no és possible. Que després de 35 anys de la fi de la dictadura a Espanya encara no entenguin amb naturalitat que aquí parlem català, quina cosa tan simple oi?, per sí sol ja és prou argument per deixar-ho córrer. Si realment som espanyols, la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions les haurien de veure com a pròpies, no? Per què per tant els fa por que les potenciem i defensem? Precisament perquè saben que no ho són de pròpies perquè saben que no ho som d'espanyols, perquè consideren que com més mantinguem els nostres signes identitaris més consciència tenim de la nostra pròpia identitat. Li vaig sentir dir a en Quim Monzó una cosa que em va agradar molt. "Hi ha gent que vol que siguis amic d'ella però amb la condició que siguis com ella vol. La primera condició de l'amic és que ho vulgui ser acceptant exactament com sóc". Doncs ja està, així de simple, nosaltres no en som d'espanyols i ells ho saben, doncs llavors no n'hi ha cap de conflicte, caminem-hi amb total normalitat. Fugim de les polèmiques,  discussions, enfrontaments, no cal i a més no és el camí. Espanya és un país sensacional amb moltíssimes riqueses, senzillament però no és el nostre, hem mirat de viure junts i no ens hem entès, doncs sense cap enfrontament ni polèmica, senzillament cadascú cap a casa seva. Quan dius que ets indenpendetista, encara ara s'entén que tens una actitut en contra de. Jo no estic en contra de ningú, respecto a tothom, senzillament no sóc espanyol, el meu país no és Espanya, i com que queda clar que Espanya i Catalunya encara no s'han posat d'acord de com han de conviure, doncs sembla que l'opció més natural és deixar de conviure. Fer-ho amb naturalitat, amb tranquilitat

Jo ja t'ho vaig dir

Em sorprèn cada vegada, com pot ser? Em meravella, em deixa perplex, no em permet reaccionar, em quedo immobilitzat.

Com és que tantíssima gent, almenys al meu entorn, en una conversa en la que hi participen diverses persones, recorren a aquesta frase mentint? Perquè la immnesa majoria de les vegades no és veritat, no, no m'ho havia dit. És evident que ho fa per a dsitingir-se davant dels altres, per a obtenir una aprovació, per a mirar de deixar clar que ell, o ella, sí que està al cas, que sí sap les coses, que sí se sap anticipar als fets. Però no és només això, va més enllà, perquè en el "jo ja t'ho vaig dir" hi ha, amb la mateixa intensitat, la voluntat de destacar que ell, o ella, sí sabia, sí estava al cas, sí havia previst ... i evidenciar igualment que jo no. Per tant que quedi clar davant d'aquesta gent que jo sí que en sé i tu no. En la mateixa frase hi ha un enaltiment de qui ho diu i una ridiculització i humiliació de l'altre amb la combinació boja que l'únic que sap que allò és mentida és el ridiculitzat i humiliat.

Si et passa un dia que algú et diu això davant d'altres per a destacar-se ell i deixar-te en mal lloc a tu, essent mentida el que diu, és empipador però és anècdota, el que a mi em té fascinat és la immensa quantitat de vegades que em passa. No crec tenir cap tret que atregui persones amb aquest comportament per tant de d'imaginar que són moltíssimes les persones que ho fan.

Hi ha una variant també genial que m'ha passat menys vegades però també he viscut en més d'una ocasió. Es dóna una circumstància que precisament ets tu que havies previst o endevinat, que passaria i ho havies comentat amb el teu company. Per discreció, modèstia, prudència ... no dius res i de sobte és ell que et sorprèn dient la frase. La situació és fascinant. Els altres poden creure que efectivament ell "ja m'ho havia dit" i jo ser l'únic de saber, no de creure, de saber que no només no m'ho havia dit sinó que havia sigut jo que li havia dit a ell, ep o a ella.

Un dels casos més sensacionals que he viscut va ser el següent: Fa anys, però el recordo amb molt d'afecte

Va venir a la feina un informàtic extern a explicar-nos una nova aplicació informàtica que poc després s'instal·laria a l'empresa. Naturalment a aquell xicot no el coneixíem de res ni l'havíem de veure mai més. Vam fer grups de 3 persones amb un portàtil a cada grup. Ell feia una explicació i després passava pels grups per veure com anàvem aplicant les explicacions. Jo era el que teclejava en el meu "trio" i la veritat és que ens va costar entendre el programa aquell i al principi anàvem molt perduts, no teníem ni puta idea de què fèiem, vaja. Quan el "profe" ens venia a veure ens parlava als 3 però es dirigia una mica més a mi precisament perquè era el que teclejava.Un dels companys no parava de dir "clar, és el que jo li deia, ja li he dit jo ..." combinant-ho amb "ara, ja ho has entès?" dirigint-se a mi.

Em va meravellar. Potser va aconseguir que aquell noi s'emportés una gran impressió d'ell, ep o ella, potser sí, però aquell noi se'n va anar i no l'hem vist mai més, encanvi jo que sabia, no que em semblava, que sí sabia que ell tampoc entenia ni una puta paraula em quedava allà seguint essent el seu company de feina, reunint-nos contínuament, fent broma, dinant junts ...

Un altre tema és com s'ha de reaccionar, què s'ha de dir o fer, però això és molt menys interessant.

Som Riures

Ahir vaig assistir a la quarta gala de Som Riures sense Fronteres, associació creada pel popular Màgic Andreu al 2002 que es dedica a anar cada dimarts i cada dijous, ell i tot un equip, a fer màgia i humor a nens amb càncer a l'Hospital de la Vall d'Hebró de Barcelona.

L'empresa on treballo n'és Entitat Col·laboradora, es va donar el cas que el vam contractar per a fer dues gales, em va explicar l'Associació i no vaig dubtar ni un moment en acceptar-ho. És una persona que no li cal ni per diners, ni per popularitat ni notorietat, que tingui la determinació i la il·lusió d'aquesta iniciativa és per treure's el barret. Estic orgullós que l'empresa hi col·labori, i no ha de fer més, senzillament estar al darrere del seu talent i de la seva bondat en posar-lo a disposició dels que és més injust que pateixin.

Hi havia d'anar amb un company de feina, a darrera hora no va poder venir i en el seu lloc ho vaig proposar als meus fills que no ho van dubtar ni un moment. Per tant hi vam anar tota la família, em va fer molta il·lusió. Ens van passar un vídeo resum de totes les activitats realitzades durant l'any i es van veure imatges de les actuacions, algunes realment colpidores. La que més sense dubte, una actuació del màgic a través d'un vidre a l'altre costat del qual hi havia un nano calb i blanc a coll dels seu pare vestit amb mascareta, gorro, guants ... pell de gallina i aplaudiment etern al màgic, l'alegria que posava en aquella actuació el somriure que encomanava, l'alegria que transmetia a través del vidre. El nano va anar dibuixant un somriure que va començar malalt i tímid fins a acabar a ser ple i de color, i el moment màgic va arribar quan el nano des de l'altra banda li va fer un truc a l'Andreu, res, senzill, una bestiesa ... però que gros el que significa. La reacció de l'Andreu, un somriure d'admiració i aplaudiment, aixecant els polzes felicitant-lo i aplaudint-lo, una escena meravellosa. Una escena que resumeix i exemplifica el que tant l'Andreu com els metges ja anomenen Magiateràpia.

El màgic va explicar que al primer sopar eren 6 persones i una idea, i ara uns anys després érem ahir 230 persones i un munt de col·laboradors. Efectivament érem 230 persones i un munt d'empreses que van cedir fins a 170 regals a sortejar entre els assistents, tot plegat per recaptar fons per a fer que segueixi creixent aquesta meravellosa iniciativa. Han estat ja a diversos Hospitals d'Aragó, Castella, i tenen previst anar a altres països d'Europa.

Afortunadament en un món cada cop més assèptic, encara existeixen coses que ens permeten recordar que som homes.

Moltes gràcies Andreu

Sonny Rollins a l'auditori

El meu fill de 14 anys estudia saxo des de fa un parell d'anys. Ja feia setmanes que em deia que havíem d'anar a veure el Sonny Rolins, potser el millor saxofonista de jazz viu del món. I finalment em vaig deixar convèncer i li vaig acompanyar. A la sala Pau Casals de l'Auditori ple absolutament, abans de començar el concert li van concedir la medalla d'or del Festival de Jazz de Barcelona. Quan va entrar a l'escenari de cop ens vam mirar el meu fill i jo espantats. Va entrar a l'escenari un vellet xaruc, caminava a passetes i amb l'esquena quasi paral·lela al terra. De fet a Barcelona iniciava una gira europea per a celebrar els seus 80 anys. Amb prou feines s'aguantava dret. El meu fill i jo ens vam mirar i sense dir-nos res quedava clar que teníem plena sensació d'haver fet tard, la sensació que anàvem a veure un exsaxofonista al que se li feia un reconeixement pels mèrits que quedava clar que ja havien passat. Res més lluny de la realitat, quan aquell vellet es va posar el saxo a la boca de cop tot va canviar. Tota l'energia d'aquell home circulava pel seu saxo fins a fer-lo sonar amb una potència, amb una netedat, amb un virtuosisme, abolutament a l'alçada del millor saxofonista del món. Si li afegim, el seu talent, i la qualitat també dels músics que l'acompanyaven, el resultat va ser un concert sensacional que tant el noi com jo recordarem molt de temps. Quantes coses hi vaig aprendre, la primera, la més immediata, senzillament el gaudir de la qualitat del concert. La segona que era allà gràcies al meu fill perquè jo francament quan m'ho va dir el primer cop no el coneixia pas. Finalment veure aquell home que amb 80 anys i tronadet, tenia la força, la determinació, l'energia, de passejar-se per Europa a oferir concerts enlloc d'estar-se a casa amb una manta a la falda escoltant als vespres els seus discs al costat de la llar de foc. Em vaig sentir molt poqueta cosaUn tastet

Pare, vull una bateria

Aquesta frase l'ha sentit el meu pare tota la meva infantesa, la meva joventut, enfí permanentment mentre vaig viure a casa seva. Era i és una de les meves il·lusions. Quin problema pobre pare, però com que n'és molt d'intel·ligent sempre em va donar la mateixa resposta que per definitiva deixava resolt qualsevol dubte: "quan s'inventi amb auriculars te la compraré". Recordo molt bé que uns Reis em van regalar una mena de baquetes que depenent com les movies a l'aire, sonaven, en uns fantàstics auticulars, imitant el so de plats o tambors. Quan em vaig casar, els meus amics me'n van regalar una de joguina ...  Un any els Reis es van rendir i van encarregar una bateria a una botiga, però quan amb l'ajuda de patges la van anar a buscar el dia 5 de gener, em van explicar que el Rei en trobar-se-la allà davant muntada no s'hi va veure en cor. Enlloc de la bateria aquell any els Reis em van portar un gat siamès, el recordat Kasparov.

Han passat els anys, jo sóc pare ara, el meu fill gran fa un parell d'anys que estudia saxo tenor i la veritat és que hi té molta traça, el fet és que de totes totes desprevingut, l'altre dia se m'acosta i em deixa anar sense previ avís ni anestèsia: "Pare, vull una bateria" De cop i volta em vaig veure a l'altre banda de la barrera amb la meva mateixa frase.Em vaig quedar sense resposta, però em van passar pel cap tots els arguments contraris que segur li passaven pel cap al meu pare i que jo mai havia pensat.

Ho tinc molt més difícil, el meu pis és infinitament més petit que el dels meus pares, em suposaria un esforç econòmic molt gran, però sobretot el meu drama és que ara ja existeixen amb auriculars.