Amb nata o sense?

Per afers reials propis de les dates en les que ens trobem, he anat a una botiga de miniatures. Jo hi anava per anar a buscar una cosa concreta, no sóc ni aficionat ni conec ni poc ni molt el món del col·leccionisme de coses en miniatura. No sé quin adjectiu usar per a explicar la quantitat de coses diferents que hi arriba a haver. Naturalment nines representant diferents personatges que si l'àvia, que si la minyona, sillons, taules, ampolles, instruments musicals ...

Mentre atenien el Sr.que anava abans meu, m'he entretingut a badar pels prestatges del local. No prestava cap atenció a la conversa que tenien ell i dependent, ni tan sols m'he fixat en quines peces demanava, senzillament badava esperant el meu torn.

Una de les poques coses que vaig estudiar deia que l'atenció s'activa davant d'un fet totalment inesperat i sorprenent. Així ha sigut. De sobte sento que l'home li diu al dependent: "un tortell de reis però sense nata"

M'he girat de cop buscant la cara del dependent, era evident que aquell home no hi era tot. Com diria en Capri he sigut jo que m'he quedat tot d'una peça perquè el dependent sense ni aixecar una cella s'ha girat amb tota naturalitat i parsimònia, ha obert una vitrineta i ha posat sobre el taulell diferents tortells de reis, uns amb nata i d'altres sense. No sabia si somniava, dos individus aparentment dels que catalogaríem standards  valorant quin dels tortells d'uns 5 mil·límetres de diàmetre s'esqueia més. He de dir que no eren pastissos, coques, no, no, eren tortells de Reis, i n'hi havia de diferents per a poder triar i remenar.

Després d'una breu deliberació el client s'ha mantingut ferm en la seva tria inicial i s'ha quedat un dels que no duia nata. Per la dieta, he pensat jo.

D'aquest tortell sense nata de màxim 5 mil·limetres de diàmetre n'ha pagat més del que pagaré jo el dia de Reis per un d'un parell de quilos.

Però no s'acaba aquí, la història encara em reservava una sacsejada final.

Aquell home ha marxat i aprofitant que he quedat sol a la botiga, quan el dependent m'estava embolicant la tonteria que he comprat jo li he dit: "perdona eh?, quan he sentit que aquell home et demanava un tortell de Reis sense nata, he al·lucinat" a la qual cosa el dependent em contesta amb total normalitat:

"Sí, tens raó, el tortell de tota la vida és el de massapà, però noi, de gustos tots tenim els nostres, i és cert que a les pastisseries ja fan tortells de Reis amb nata"

Naturalment no li he dit res de res, he fet veure que efectivament m'havia contestat correctament al meu comentari, li he desitjat un bon any i he marxat. Ara bé, tot enfilant cap a casa no sabia si era el protagonista involuntari d'un programa de càmera oculta, o sense adonar-me havia entrat a la dimensió desconeguda. Afortunadament quan he arribat a casa i he vist que els llits estaven per fer, que s'havia de plegar un munt de roba i que hi havia una maquinada per estendre, m'he tranquilitzat.

De pares a fills

Avui a Barcelona ha caigut una gran nevada

La justícia de la Justícia

Quan ets un nen, especialment si ets el petit de la colla, et diuen tot sovint que ja ets molt gran. Els ho deixes dir tot i que no t'agrada perquè encara que siguis petit saps identificar ja certs convencionalismes de la teva societat, i a un nen petit se li diu que és gran.

Un dels símptomes inequívocs que ets gran de debò és quan et trobes que sense haver fet res, ni comprat ni venut, ni haver causat cap perjudici a ningú, necessites un advocat. Els adults a vegades necessiten un advocat sense haver fet res d'especial, només ser adults.

Ara mateix a casa estem en una d'aquestes situacions. Hem patit  un greu perjudici i un advocat ens ha d'ajudar a mirar de rescabalar-lo.

Reunions, buscar i aportar documentació, nervis, angoixes, naturalment honoraris ... Arriba el dia del judici. Més de dues hores d'argumentacions, declaracions de testimonis, aportació de proves documentals ... tot plegat resultat d'un expedient que al nostre advocat té en tres carpetes que posades una a sobre de l'altra fan una alçada de ben bé mig metre.

Molt pocs dies després surt la sentència, en contra dels nostres interessos.

Una altra reunió amb l'advocat que ens explica que la jutgessa va dictar sentència el mateix dia del judici per tant no s'havia ni llegit ni mirat la documentació aportada.

El que més em va impressionar va ser que ens ho explicava amb total naturalitat, sense escarafalls, sense mostrar ni indignació ni contrarietat. Ens va transmetre que a els jutges van tan saturats que a vegades dicten sentència de seguida per treure-s'ho de davant, i per tant que pot dependre d'una subtilesa d'una declaració, d'un matís, d'un detall ... per tant de la més absoluta arbitrarietat que donen les sensacions del moment.

Sabem que tenim raó, l'advocat i nosaltres, i per tant la decisió de presentar recurs es pren immediatament i de manera unànim. Més temps, més angoixes, més reunions i més honoraris.

En la reunió definitiva on aprovem la redacció del recurs li comentem al nostre advocat que atès que el recurs l'han d'avaluar tres jutges entenem que tenim moltes més possibilitats. Altra vegada la seva resposta em representa una fuetada a l'esquena: "no, no us ho penseu, normalment ho deleguen a un ponent que fa una ullada i dóna als magistrats la seva impressió que en l'absoluta majoria dels casos confirmen, i havent ja una sentència no és ell qui la contradirà" Per tant és pràcticament segur que ni tan sols arribin a veure els 15 folis d'argumentació del recurs.

En conclusió, l'advocat té el convenciment que hem de recórrer però alhora ens diu que el més probable és que es desestimi.

No estic fent o no pretenc fer una crítica als jutges perquè entenc que aquesta situació es dóna per excés de feina i no per desinterès ni deixadesa, però sí que és molt gran la impotència quan saps que tens la raó i que el sistema no te la pot donar perquè no té temps per a avaluar aquella documentació que la conté.

En definitiva has de tirar endavant havent patit un greu perjudici sense que el sistema hagi pogut rescabalar-te'n tal com ho té previst i reglamentat perquè no l'ha pogut avaluar.

Ara ja no cal que m'ho digui ningú, ara ja sé que sóc gran.

Tot imitant Mr. Bean

Un cop em van explicar els diferents estadis per als que passem quan aprenem alguna cosa. Així, comencem en la fase CO IN, COnscientment INcompetent. El següent és el CO CO, el consicentment competent, en el que coneixem el contingut d'allò que estem estudiant. L'objectiu final és esdevenir IN CO, inconscientment competent. Tenim tan interioritzda la matèria que hem estudiat, en tenim tanta experiència, que la dominem perfectament de manera espontània.

Diversos cops m'han dit que tinc facilitat per a les imitacions, podríem dir que les persones que m'ho han dit em consideren CO CO de la imitació. Abans d'ahir però vaig fer una imitació de Mr Bean sense proposar-m'ho per tant de manera totalment involuntària i inesperada, que potser podríem situar-la en IN CO.

Diumenge passat vam fer a casa allò que en diem el canvi de roba. A veure aquesta americana, aquesta camisa encara pot tirar un any més, aquests pantalons ja no m'entren etc. Resultat final, derrota: m'havia de comprar dos pantalons i una americana.

Dimecres doncs em vaig comprar dos pantalons i una americana, i dijous cap a treballar amb pantalons i americana nous de trinca. Tenia un dia complet, després de treballar havia quedat amb una bona amiga que feia anys que no veia, després volia anar a Lluïsos de Gràcia que feien el primer concert d'un cicle per a músics joves. El meu cunyat n'és el president, s'hi està deixant el coll, és una iniciativa collonuda, el concert era de jazz que és el que més m'agrada ... hi volia anar vaja. Finalment havia d'anar a recollir el noi a l'entrenament que el dijous acaba molt tard.

Vaig arribar a Lluïsos que el concert ja anava però abans havia indefugiblement de pixar, per tant vaig anar directe cap al lavabo. Només de descordar-me, el botó va sortir volant dibuixant una vaselina Messiana. Vaig al·lucinar, nous de trinca i el primer cop que els descordo el botó surt volant? Em vaig ajupir mantenint les cames més o menys rectes, baixant el tronc endavant alhora que allargava el braç dret en la mateixa direcció. Quan els meus dits van arribar a l'alçada del botó, es va sentir un soroll sec, inequívoc i automàticament vaig percebre una certa fesca a les cuixes. Un cop incorporat, amb el botó a la mà esquerre, amb la dreta em vaig fer una "palpació" i sense veure'l vaig identificar clarament un un estrip complet. Tota la costura central, tota.

Els primers tres segons van ser d'indignació, però un cop passats la pregunta era òbvia: i ara què collons foto?

L'americana no acabava d'acabar allà on hauria anat bé que acabés, ja ens entenem. Per sort, l'abric sí. Vaig decidir mantenir el pla previst.

Entro a la sala, algunes cadires buides ... vols que t'ho digui? dret, molt millor, i saps què? darrere del tot es veu de conya. Llavors vaig recordar que com que l'entrada era lliure hi havia "el compromís" de prendre alguna coseta per a col·laborar amb l'organització. Així que amb notable estil vaig anar desplaçant-me lateralment per a que l'esquena no perdés mai de vista la paret protectora i com si seguís el ritme de la música sense voler perdre'm detall fins que vaig arribar a la barra. Un Vichy em va semblar prou prudent i altre cop fent discrets cops de cap seguint el ritme vaig recuperar la meva posició refent el camí.

El local no era ple del tot, la majoria de gent seia relaxadament en màniga curta, la jaqueta recolzada al respatller i una birra a la mà. Jo em mantenia dret al final de tot i amb la meva jaqueta ben posada i cordada.

El meu cunyat no parava de fer-me senyals per a que anés a seure al seu costat on hi havia una cadira buida. A primera fila, tu diràs, vol dir massa gent per darrere... jo li feia gests mirant de dir que allà darrere dret, sol, i fotent-me de calor hi estava de conya.

Va arribar l'hora de marxar a l'entrenament. Dalt la moto les cuixes van passa fred, pobretes.

Els pares de l'equip tenim el costum a mesura que anem arribant de seure a la graderia a fer tertúlia quasi es pot dir en cercle, vol dir asseguts uns davants dels altres. Vaig optar per romandre dret, sol, a l'altre córner. Quan el noi va sortir, cap a buscar la moto altre cop mirant de fer passetes curtes.

Permeteu-me la immodèstia, tota una imitació de Mr. Bean IN CO

"Cuando las barbas de tu vecino ..."

No comparteixo gens ni mica la resposta indignada dels polítics catalans front les paraules de l'expresident del Congrés de Diputats de Madrid el Sr. Peces Barba. Jo les trobo sensacionals.

Aquest Sr. diu que si haguéssim anexionat Portugal enlloc de Catalunya, potser ens hauria anat millor.

És definitiu que utlitzi la primera persona del plural. Clar, si nosaltres, els espanyols, haguéssim anexionat ... potser ens hauria, a nosaltres els espanyols, anat millor.

A mi no m'ofèn de cap de les maneres, al contrari, que un expresident del Congreso de los Diputados digui de manera tan clara i espontània que els catalans vam ser anexionats i per tant no som espanyols, és impagable.

No comparteixo les tesis que defensen la independència de Catalunya fonamentant-se en arguments de viabilitat econòmica, o que si fóssim independents disposaríem de tots els nostres recursos i ens seria més fàcil sortir de la crisi. Són arguments efímers en sí mateixos. La independència no l'hem de reinvindicar amb arguments cojunturals i circumstancials.

Molt més primari, l'únic argument per a reinvindicar la nostra independència ha de ser l'identitari. Els catalans no som espanyols, i això no és circumstancial.

Que la part anexionadora comenci a admetre de manera pública aquesta realitat negada tant de temps és una invitació a seure i parlar, no a enfadar-se.

Tot i les ganes no hem de tenir pressa, quan marxes de pressa sempre hi ha el risc que hagis oblidat alguna cosa que t'obligui a tornar enrere. Ja estic disposat a fer-ho a poc per a que no ens deixem de posar res a la maleta i la marxa sigui tranquil·la, pacífica i sobretot definitiva, però si us plau comencem a posar-nos-hi.

4 breus

Explicat, entès

La meva filla d'onze anys m'explicava no sé què i en un moment donat em va anomenar "tiu". La meva dona immediatament la va interrompre per a dir-li que a mi no m'havia d'anomenar "tiu". Amb to de mestre que explica el mateix per setena vegada va respondre: "mare, "tiu" és una forma col·loquial que utilitzem els preadolescents, no té més importància"

Veus? les coses si s'expliquen s'entenen

Cremant etapes

Fa un parell de dies va ser el meu aniversari, el que em van regalar deixa clar que definitivament ens hem fotut grans, recordo perfectament la pena que em feien el meu pare o el meu avi quan rebien aquest regal: dos parells de mitjons

Instantània

Un fotògraf professional em diu que les models surten totes retocades.
Surten totes retocades? bon objectiu, li vaig dir jo

Què ens està passant?

Vaig rebre una carta a la feina d'una empresa que em deia això i allò i el de més enllà. Copio de manera textual el comiat:

"Si tinguessin qualsevol mena de dubte, fiquin's el contacte amb nosaltres sense cap mena de dubte"

Sí que em ve una mena, però no de dubte.

Qatar sí Qatar no

Admeto que deu ser una de les meves obsessions: preservar la identitat. En qualsevol àmbit: empresa, particular, familiar, com a societat, com a país ... allò fonamental és la identitat.

Identitat és aquell conjunt de coses i trets dels que estàs fet que et permeten ser reconegut, distingit entre els altres, que et fan únic. Tots tenim coses i trets comunes als nostres semblants siguin empreses, famílies, societats, països. La identitat la conformen aquelles coses i aquells trets que només tenim nosaltres.

La identitat és el nostre ser més primari, és allò que ens queda quan no tenim res més. És precisament allò que ens fa ser.

Viktor Frankl diu en el seu llibre "El Hombre en busca de sentido" que el que li va permetre aguantar sense tornar-se boig o suicidar-se com feien molts en el camp de concentració nazi on la vida no tenia cap valor i on eren tractats com a bestiar, va ser precisament l'única cosa que no li podien prendre ni humiliar: la seva identitat.

Per tant preservar aquest valor, el més important, ha de ser absolutament prioritari.

Quan la directiva defensa la conveniència de l'acord no dient que encaixa amb la nostra història, amb la nostra manera de ser, que potencia els nostres valors, com sí ho feia Unicef, sinó argumentant que el que es diu de Qatar és demagògic que no respon a la realitat i per altra banda que sense aquest acord no podríem seguir tenint els millors jugadors, em sembla que preservar la identitat no és la seva prioritat.

El que ens fa ser el Barça i no qualsevol altre club molt important del món no són les copes que hem guanyat. Ningú que és del Barça ho és exclusivament perquè és guanyador. Ho és per un sentiment transmès de pares a fills de manera individual i a través de la tradició catalana de l'associacionisme que poden representar les penyes, d'uns valors que venen de molt més lluny que les victòries. Un sentit de pertinença que ha tingut la capacitat de representar valors com la democràcia, la integració, la tolerància, l'esportivitat, el civisme, la catalanitat, i que ha sabut transportar aquesta càrrega indentitària des del principi del s.XX fins, passant per dictadures i privacions, al món globalitzat del segle XXI amb l'acord amb Unicef, la creació d'escoles i mostrant-se al món com un club amb ànima. A més ha sabut també construir un estil propi de joc, un estil que també li dóna identitat al camp, que ens pertany i que tothom reconeix com a nostre.

Els equips bascos de primera divisió ens serveixen de bon exemple.

Amb l'anomenada llei Bosman que va precipitar la lliure circulació de jugadors per Europa, l'Atlètic i La Real ens van plantejar obrir la possibilitat d'incorporar jugadors no bascos a les seves plantilles tement que els equips espanyols amb un mercat de fitxatges molt més gran pujarien el seu nivell, perdent ells competitivitat amb el risc conseqüent de baixar a segona.

La Real Societat va decidir autoritzar fitxar jugadors de fora mentre no fossin espanyols. (per tenir els millors jugadors diria la nostra junta)

L'Atlètic va decidir mantenir-se jugant només amb jugadors bascos perquè consideraven que aquella era la seva manera de ser i que si això els feia tastar la segona divisió, la tastarien essent ells mateixos, però que la seva identitat no estava en venda.

Avui a La Real hi juguen bascos, espanyols, europeus i no europeus i des del punt de vista identitari no els distingeix res llevat que els partits de casa els juguen a Donosti.

Qatar sí, Qatar no és això

Supeditem els nostres trets identitaris de més de 100 anys al nostre rendiment esportiu immediat?

Per mi no hi ha dubte.

Això només pretén ser una reflexió i de cap manera una crítica a la junta que em mereix tot el respecte des del moment que ells tenen la responsabilitat de la gestió i jo no.

Per cert, en aquests anys l'Atlètic no ha baixat, La Real sí. I el millor moment esportiu de la nostra història ha arribat en un dels moments de més potenciació del que som i representem

Xist

Què et sembla la Bàrbara Rey?

(Primer va estornudar, va fer reeeeexaaaach)

Mmmm .... no sé, després del cristo amb l'Angel, al rei la Rey li va semblar Bàrbara

Pregunta

Un company de feina ha estat a Estats Units i m'ensenya aquesta fotografia, li vaig preguntar:

és l'estat acutal de l'estàtua de la llibertat? o l'estat actual de la llibertat és una estàtua?

Què ens està passant?

Un company de feina ha viatjat aquest estiu al Perú i entre d'altres em va ensenyar aquesta fotografia que la vaig trobar espectacular.

Diu que no va ser ben bé casual. Que hi ha un mirador on els guies porten als turistes que ben armats amb les seves càmeres de fotografiar esperen pacients que apareguin condors com aquest buscant alguna presa.

Sí clar vaig dir jo, però hi ha el risc de fer tots els quilòmetres fins a arribar al mirador aquest i que el cóndor no aparegui, no?

No que va em va respondre. Quan han de pujar turistes, abans foten dalt a baix un parell de cabres. 

Què ens està passant?

A

Per a aprendre alguna cosa

Escola, institut, acadèmia, universitat, biblioteca

Per a prendre alguna cosa

Bar, bar musical, snack, cafeteria, bodega, granja, taverna, sandvitxeria, xampanyeria, cokcteleria, vermuteria, frankfurt, pub, cerveseria, discoteca


Vet ací

Breus d'estiu

Què són les vacances?

El meu fill de 15 anys diu que les vacances consisteixen en poder dir "si vull" o "no, no vull"

Cada cosa al seu lloc

He sentit parlar al nou president de l'Espanyol, i parla el català com correspon al president de l'Espanyol

Les clàssiques alternatives

Tinc tres nebots passant uns dies a casa i mentre sopen parlen de a quin joc de cartes poden jugar després. Les alternatives són: el burro, la puta i el menjant merda. Jo els faig botifarra i me'n vaig a dormir

Anar-hi anant

Independència: Sudan és possible

La gran riquesa de l'espontenietat

M'explica que el seu fill ha viatjat en cotxe per mitja Europa. "No ha tingut cap problema, com que en el cotxe hi porta el teletext ..."

Oncle Pep

Un altre punt de referència que marxa i vas percebent clarament com passes de pressa de client necessitat a ser tu punt de referència.

Un petó fort, oncle

... precisament

Assisteixo a un sopar per a celebrar que tinc una neboda metge i una altra infermera, senyal que ens fotem grans

Al Super

Al súper trobo la llista que algú ha perdut. Me la llegeixo i me la quedo, jo no en duc i ja em va bé el que hi ha

Mare de Déu d'Agost

Quien conociera a María, amaría a María. (Les Luthiers)

Realitat 2011

A l'estiu retrobem persones que no veiem la resta de l'any. Impressionat de les vegades que he sentit que un li diu a l'altre: "tens feina?"

Dit a l'ull

Colló de Mourinho. Avui per fer la brometa ja m'han cardat el dit a l'ull tres vegades.

Nem bé?

Una àvia li diu al seu nét: "caram, quines bambes més xules. On les has comprat?" El nét respon, "al Don Simon". La mare replica entre rialles, "al Decathlon."

La pregunta és: pugem bé la canalla?

Verídic

En Carlos i l'Asunción van tenir dos fills, en Carlos i l'Asunción. En Carlos es va casar amb una Asunción i l'Asunción es va casar amb un Carlos.

Verídic II

Abans de casar-se, de joveneta, va tenir dos noviets: En Gaspar i un temps després en Baltasar. Més endavant es va casar amb en Melcior.

Es veu que en Melcior passava la nit de Reis amb un ull obert vigilant.

Qüestió de llengua

Nosaltres fem exactament el que fa la resta de la humanitat sense cap excepció: parlem la llengua que ens va ensenyar el pare i la mare. Quina mala sort que resulta que nosaltres ho fem per tocar els collons.

La llengua és un dels trets més fonamentals de la identitat, i la identitat no està en venda. No fotem

Paoum !!!!!

Fa anys, no sé precisar quants potser cinc o sis, que cada dia i per sorpresa sentim des del menjador de casa un soroll molt fort, com una explosió. Cada dia és un ensurt gros perquè no saps mai quan serà.

El nostre balcó dóna a allò que en diem l'interior de l'illa i a baix hi ha el sostre d'uralita del magatzem o cuina o no sé què d'un bingo.

Durant tot aquest temps si el moment de l'explosió m'ha agafat prop de la porta del balcó, he sortit com una fletxa per a veure si podia identificar què coi era això que feia tan soroll. No veure mai res encara feia més incomprensible tot plegat. Com podia ser que una cosa que feia tan de soroll no deixés cap rastre? El soroll era, és, inequívocament d'un impacte d'alguna cosa contra, suposàvem, l'uralita.

Des de fa uns mesos la meva dona passa moltes hores a casa i finalment ha pogut descobrir el misteri.

En aquest interior d'illa hi ha sovint molts coloms i gavines, a vegades veiem autèntiques persecucions. Doncs bé, es veu que algun veí que encara no hem pogut identificar llença una bossa de menjar, sembla arròs o pinso. Quan la bossa impacta es trenca i com que l'arròs s'escampa per sobre l'uralita això feia que no veiéssim res. El soroll, molt fort, suposem que ve motivat primer perquè el veí deu viure a una bona alçada, segon per la pròpia contundència de l'arròs o pinso o el que sigui en gra, i tercer perquè la nau al sostre de la qual cau deu fer de caixa de ressonància. 

De debò que és molt fort el soroll que aquest columbòfil també deu sentir de la mateixa manera que els centenars de finestres que donen a aquest interior.

Pensar en els altres, per què? i la uralita aquesta que està trencada per diversos llocs? i què! o si és o no és recomanable donar menjar als coloms, ca! o plantejar-se baixar al carrer a deixar el menjar tranquil·lament a terra sense que els veïns fotin un bot del sofà? Uuix!

És molt més fàcil obrir la finestra, cardar la bossa avall, que els coloms mengin i que a tots els altres ens donguin pel cul.

Vivim en una societat que fins i tot és possible que el problema no sigui que a aquest veí tan li fotin els demés, ni la uralita, no, és possible senzillament que no hi hagi pensat ni un sol moment.

Jo sóc més sensible, jo em recordo de la seva mare cada dia


 

Breus

A la Via Laietana

Treballo, quin privilegi,  a Via Laietana cantonada Princesa. Tot l'any està ple de guiris, però no cal dir a aquesta època. Avui quan he sortit he sentit casualment com uns li preguntaven a un home pel Palau de la Música. Aquell home els ha indicat Via Laietana avall. Dues preguntes: havia d'intervenir? Segona i definitiva pregunta: ho he fet?

Sempre m'ho he preguntat

Sempre m'ha cridat l'atenció i m'ho he preguntat. Com és que quan dos espanyols totalment desconeguts coincideixen cicumstancialment en un lloc s'acomiaden dient-se "hasta luego" ? Atenent a la seva condició de desconeguts, no es veuran mai més, no?
A quin luego es refereix? preguntaria en Capri.

Toni Soler (referint-se als debats interns a PSC, ERC, Iniciativa)

L'esquerra d'aquest país el que ha de fer és parlar de política i deixar de parlar d'aritmètica

No ens posem d'acord

Som tan independentistes que declarem la independència de nosaltres mateixos. Així ben independents els uns dels altres som encara més dependents.

No recordo qui era, quanta raó, "en el moment en que el vot independentista és més madur, tenim immadurs els partits que el representen"

Però un cop dit, hem de segjuir buscant el camí. El lament no és el punt i final, ha de ser la pista del camí equivocat.

Shaquille O'neal

Una de les notícies més destacadaes de les darreres setmanes a la NBA ha estat l'anunci de retirada d'un dels jugadors més importants de les darreres dècades: Shaquille O'neal. No sóc seguidor de la NBA però em ve de gust recordar una anècdota que li atribueixen.

De tots és sabut que Estats Units és el país del consum per excel·lència, el país del mertxandatge, el país que treu suc comercial de qualsevol cosa insignificant. És una dita americana aquella que diu "ven el que vulguis però sobretot embolica-ho bé". D'això en saben tant que de tant ben embolicat sovint no trobes què has comprat.

Es veu que en certa ocasió en Shaq va dir: "estic tip de sentir parlar de diners, tot gira entorn dels diners diners i diners, n'estic tip. A mi l'única cosa que m'interessa és jugar a bàsquet amb les meves Nike i després prendre'm una Pepsi ben fresca."

Només ser-hi, la millor companyia

Un dia del novembre de fa tres anys un company de feina em va presentar a un Sr., ja jubilat, que havia treballat al mateix edifici nostre en una editorial. Em va dir que tenien de feia anys un pacte: un cop l'any, a mitjans de novembre, aquest Sr. venia a l'empresa i obsequiava al meu company amb una ampolla de vi bo que feia ell mateix i alhora el meu company li regalava alguns articles promocionals de l'empresa com uns calendaris i una agenda per a l'any a punt d'estrenar, una grapat de caramels pels néts ... Me'l presentava per a demanar-me mantingués la tradició ja que a ell l'empresa l'enviava a partir d'aquell any a una altra sucursal.

M'hi vaig comprometre i efectivament no vaig saber res més d'aquell senyor fins que un any després a mitjans de novembre es va presentar a les oficines amb l'ampolla de vi bo sota el braç. El vaig atendre, li vaig dedicar màxim 5 minuts, li vaig donar les quatre coses pactades, ens vam desitjar un bon any i ens vam emplaçar per al novembre següent.

Per tant ara tocaria explicar que de llavors ençà tinc dues ampolles més de vi bo, efectivament molt bo per cert. Doncs no, en aquests dos anys m'ha regalat potser 7 o 8 ampolles, un rellotge per al meu fill, un anell per a la meva dona, un clauer per a la meva filla, una bossa de carquinyolis, una ampolla de vinagre també fet per ell, dues invitacions per a visitar la Sagrada Família ... regals fets d'un a un en respectives visites.

Ha passat de venir un cop l'any i no tenir-ne cap notícia a trucar-me i visitar-me regularment. Quedi clar que és una persona encantadora, no m'estic queixant de res, senzillament miro d'explicar com ha anat.

He tardat molt de temps a entendre el motiu d'aquest canvi, perquè en aquest temps jo no l'he trucat ni un sol cop, no li he regalat absolutament res més que el que està establert en el pacte, no li he tingut cap atenció, no diré que he sigut antipàtic però sí que entenc que en la meva actuació no hi podem trobar l'explicació d'aquest canvi radical. Entenent-ho així m'he anat quasi obsessionant per a entedre perquè aquest home sense que jo li hagi dit, ni fet, ni donat res, havia passat de venir durant anys, només un cop i ara de sobte ve i truca quasi contínuament.

M'ha costat, no sóc brillant, però finalment ho he entès. Ve tan sovint a canvi de res precisament perquè no faig absolutament res, simplement l'escolto.

No hi ha plaer i necessitat més gran que parlar de nosaltres mateixos. Fer-ho davant d'una paret no dóna el retorn que es necessita. Fer-ho davant d'un rostre amable és el màxim perquè el silenci de l'interlocutor, el meu silenci,  el rep com a senyal de complicitat vers els seus arguments i esdevé un nodrit aliment per a la seva autoestima, element fonamental de les persones.

Tinc un germà amb el que sempre faig la broma de dir que en sé molt de no fer res. Francament no era conscient que en sabia tant.

El pas dels a. el pes dels cm.

El meu fill ja es posa les meves camises, els meus pantalons li cauen.

Canvi de parella

Tinc un company de feina, una persona extraordinària amb un magnetisme particular, que té dues filles. La gran està casada i té dos fills, la segona és soltera i com és normal en joventut ha tingut diferents nòvios, alguns dels quals com diu el meu pare "dels que s'han assegut a taula" volent dir que si han vingut a casa i han sopat amb la resta de la família és que es pot considerar nòvio "oficial".

Un dia la noia comunica als seus pares que se'n va de casa que se'n va a viure amb la seva parella. Els pares van rebre la notícia entre contents i sorpresos. Contents perquè veien la seva filla molt decidida i il·lusionada, sorpresos perquè en aquell moment no li coneixien nòvio. La sorpresa va ser completa perquè el "nòvio" es deia Teresa. Els va xocar molt més per inesperat que per una altra cosa, ho van acceptar sense cap escarafall i la Teresa va a integrar-se completament a les rutines i costums familiars amb total naturalitat.

Després d'un temps i com a tantes parelles els passa, es van separar i la noia va tornar a casa els pares.

El meu company m'explicava l'altre dia que va assistir a una festa d'aniversari i allà va trobar un dels ex nòvios de la seva filla, un d'aquells que havia segut a taula, i amb el que té molt bona relació tot i que ara feia temps que no es veien. Van estar parlant i en un moment donat li va presentar la seva nova parella. Es diu Xavier

La nova samarreta

Ahir es va presentar la samarreta del Barça per a la propera temporada i ja a la nit i sobretot aquest matí he observat com diferents mitjans de comunicació preguntaven a la seva audiència si agradava o no agradava.

Amb tot el respecte i amb tota la modèstia a mi em sembla que aquesta no és la pregunta que ens hem de fer. La pregunta que ens hem de fer és: aquesta és la samarreta del Barça?

Ja que compromisos contractuals ens obliguen a canviar la samarreta cada any a mi em sembla que hauríem de deixar clar que hi ha dues coses que no estan subjectes a canvi de cap manera. Els colors i l'amplada de la franja. Ens plantegem canviar cada any l'escut o l'himne? de cap manera, oi? doncs els colors i l'amplada de la franja tampoc.

A partir d'aquí hi ha infinitat de variables per a complir l'obligatorietat contractual de canviar cada any. Es pot fer el coll rodó o no, es pot imprimir ben visible al pit l'any de la samarreta, es pot fer el dorsal i nom de jugador d'un color o d'un altre o d'un altre, es pot fer un ribet d'una altre color a la màniga o al coll, es pot fer d'un tipus de teixit o d'un altre tipus de teixit, es pot posar o no senyera, o més grossa, més petita, en una costat en un altre, es poden posar, com ja s'ha fet, missatges insitucionals com "més que un club" o no posar-los, o en un lloc o en un altre ... però la samarreta ha d'identificar de manera inqüestionable al Barça.

Això sense entrar a valorar la publicitat de Qatar que com diu aquell: ja en parlarem més tard

Diferència entre Barça i Madrid actuals

N'hi ha tantes...

El Barça fonamenta la seva existència en la seva identitat, el Madrid en els títols.

El Barça, de sempre, de tota la seva història ha estat un club construït sobre una base identitària. El Barça ha estat aixopluc i difusor de valors com la catalanitat, la democràcia, la integració, la tolerància, el civisme ... Devem al Sr. Joan Laporta haver recuperat tots aquests valors fonamentals durant tota la història i abandonats en un calaix durant el nuñisme, haver-los no només recuperat i potenciat sinó que a més haver-los projectat al s.XXI, el segle de la globalització, exportant el contingut identitari del Club a tot el món amb l'acord d'UNICEF per exemple.

No només això sinó que també devem a en Joan Laporta haver dotat també d'identitat pròpia a l'estil de joc del Club. Una aposta des del primer dia innegociable des de l'equip benjamí fins al primer equip, que va necessitar d'ajuda externa al principi amb Rijkard, Ronaldinho, Deco, Eto'o ... però que havia d'arribar a l'excelència amb gent de la casa. El model escollit, que encarna Joan Cruyff, es basa en el joc d'associació,en la possessió, en jugar la pilota i amb la pilota, en el talent al servei de l'equip, en el jugar en el seu més essencial sentit, en la cultura de l'esforç, de la constànica i perserverància, en la humilitat i respecte per a tothom, a ser fidel a sí mateix.

Aquest estil ja ens pertany i identifica i la prova més evident va ser el mundial que va guanyar "la roja". Tot el món, Espanya inclosa, va dir que havia guanyat amb l'estil Barça.

L'altra prova evident és que per més canvis que introdueixi en l'alineació l'entrenador, com molt bé deia l'altre dia en Ricard Torquemada, sempre reconeixes al Barça.

Per tot això, perquè tenim un club amb uns trets identitaris propis i un estil que ens pertany i identifica, si perdem estem tristos clar que sí, però seguim orgullosos del que som i representem.

El Madrid de Florentino fonamenta la seva existència en guanyar. Si guanya és, si no, no és res.

Per això després que l'any passat van fer el rècord de puntuació de tota la seva història en la lliga, van desfer tot l'equip i van tornar a començar de zero. Mai havien fet tants punts, però com que no van guanyar, cosideraven que no els quedava res, havien de tornar a començar, entrenador nou i 7 jugadors nous.

Porten Mourinho, en contra del director esportiu, no fruit d'una estratègia per a construir res propi a mig termini, porten Mourinho perquè els sembla que els pot portar títols immediatament, per a res més. 

En Bàsquet el mateix, porten l'entrenador més prestigiós d'Europa juntament amb Obradovic, Ettore Messina, i en un any i mig li han fitxat 17 jugadors, 17 jugadors en un any i mig en un esport que juguen 5. Tot val per a arribar al títol, jugadors que arriben a mitja temporada i marxen abans d'acabar-la ... qualsevol cosa per a guanyar una copa, no per a construir un equip. Messina va arribar un moment que ja no podia trobar cap argument per a mantenir-se en el càrrec, no li havien encarregat crear un projecte esportiu, li havien encarregat guanyar i podia disposar del que vulgués, fins i tot de jugadors que es posessin la samarreta blanca només unes setmanes. Després de la onzena derrota consecutiva contra el Barça ja no hi havia cap més argument.

El Barça està orgullós del que és, el Madrid del que guanya.

Vet ací

5 Breus

Incògnita 2
Diumenge va tornar a passar. Em va aturar un home al carrer i em va demanar fer-li una foto al meu gos, per mi és el meu, però és el més vulgar entre els vulgars. Puc assegurar que no era el mateix home de fa uns mesos però envanvi la raó sí "és que li vull ensenyar a la meva dona". Què ens està passant?

On és el temps?
Digueu-me el dia que vulgueu i l'hora que vulgueu i us diré amb rigurosa exactitud on seré i què estaré fent. No em molesta gens la rutina, gens, el que em molesta és que sigui indefugible.

És això?
La meva filla acaba de fer 11 anys. L'altre dia una seva companya li va preguntar si tenia l'enterrament pagat. "Com dius?" li va preguntar. "Sí, va respondre, jo ja tinc l'enterrament pagat" Altra vegada, què ens està passant?

Anem bé?
La humanitat ha passat de no saber res i no entendre res, a saber-ho tot i seguir no entenent res.

Toc d'humor
Curiosa aquesta societat en la que vivim. Com a home casat que sóc, la societat no només aprova sinó que aplaudeix que tingui bon rotllo amb una dona, encanvi censura i condemna que hi tingui simplement un rotllo.

Curiós Toni Freixa

En Mourinho va posar en dubte la Champions 2009
El portaveu de la junta directiva del F.C. Barcelona entre els arguments que ha utilitzat per a justificar la denúncia que ha decidit presentar el Club a la Uefa per les declaracions de l'entrenador del R. Madrid  ha dit que es presentava per defensar la dignitat dels jugadors, tècnics, auxiliars, junta directiva d'aquell moment.

Molt curiós que digui això precisament ell que després de formar part de la comissió jurídica d'aquella junta directiva, va dimitir i immediatament es va incorporar com a tertulià fix al programa de Catalunya Ràdio "Els millors anys de la nostra vida" i es va passar 5 anys repetint una vegada i una altra que aquella junta i concretament el seu president no eren dignes del Club.

Molt curiós

Sant Andreu Jazz Band

Una troballa per als que ens agrada el Jazz. Una big band formada íntegrament per joves d'entre 6 i 20 anys, amb una qualitat sorprenent, a nivell de les millors big band.

Tots provenen de l'escola de música de Sant Andreu i en Joan Chamorro director i ànima de la banda els recluta. El projecte no consisteix en crear una banda amb músics estables sinó una banda estable amb músics amb contínua rotació. Així, els que ara tenen 18, 19 i 20 anys que són una minoria, abandonaran el grup properament per a donar entrada a nous músics molt més jovenets. Per tant mantenir el nivell assolit ara mateix amb tres anys de vida és un repte molt gran.

Diuen que són la big band més jove d'Europa i possiblement del món, i amb aquesta rotació ho seguiran essent.

Escoltar-los i veure'ls no pot deixar indiferent de cap manera ningú. Deperten una gran admiració i alhora perplexitat, una mena de neguit que no acaba de deixar-te tranquil. Per un costat sorprèn com uns nanos tan joves toquin amb aquesta extrema perfecció d'execució. Per un altre, estem parlant de jazz, la música que per definició transmet més emocions, i aquí és on neix sota el meu punt de vista la gran pregunta: com poden transmetre tant uns nanos en plena formació personal i emocional? Els pot sortir de dins?

A youtube està ple de videos, mireu "some these days" o "in the sentimental mood" o "basin street" per exemple. Com poden emetre nanos de 13, 14 anys el que arriben a dir amb els seus saxos?

Quan els vaig veure per primer cop en directe ja tenia els seus dos CD i havia vist uns quants videos i hi vaig anar amb aquest interrogant penjat a l'esquena. Vaig arribar-hi amb molt de temps, els adolescents, la immensa majoria, es perseguien pels passadissos del local donant-se empentes i rient. Al bar del costat hi havia pares amb algun dels músics més joves a la falda xarrupant un cacaolat. Escenes absolutament coherents amb l'edat que tenen. El director fa un senyal i en poquíssims minuts tots ben col·locats dalt de l'escenari i tocant amb una perfecció i maduresa que no encaixa ni amb les corredisses ni amb els bigotis de xocolata.

Vaig tenir la gran sort d'assistir a una mena de classe magistral del Director en Joan Chamorro en la que va explicar el seu sistema de treball i en la que es va establir un interessant diàleg amb el públic. No vaig saber-me estar de fer-li la pregunta. La resposta va ser llarga, de fet la va anar responent durant tota la classe en diferents moments. En definitiva va venir a dir que els nens tenen una capacitat d'aprenentatge enorme i que ell els fa aprendre de memòria el que toquen, per tant els solos no són improvisats sinó apresos. Amb el temps passen a trobar el seu propi llenguatge, el seu propi estil, passen a ser músics integrals. Contínuament repetia que no pretenia pontificar res i que admetia que era del tot opinable. A mi personalment em queda el dubte de si aquest mètode és el que ha de ser o no. Em queda una mica la sensació que és començar la casa per la teulada, primer que digui que sent i després ja sentirà, quan sempre havia cregut que l'únic camí era primer sentir i després transmetre el que es sent.

El que no està en dubte és la qualitat del resultat, una meravella.

La meva barretada doncs per a aquesta big band que miraré d'anar seguint i que recomano absolutament.

A banda de les que us he recomanat, us deixo un parell de peces.
http://www.youtube.com/watch?v=ObkksGX-cQc

http://www.youtube.com/watch?v=eofNvbqLC84&feature=fvwrel

Decideix, Barcelona

Diumenge que ve Barcelona decideix. Barcelona vota en una consulta popular, no oficial, no vinculant, si vol o no vol la independència de Catalunya.

Darrerament diversos polítics destacats s'han manifestat en si era convenient o no que participessin en aquesta consulta. Respecto naturalment cada una de les diferents decisions però jo animo a tots els barcelonins a fer-ho. Se m'acuden moltes raons i la majoria han estat ja comentades. Però faré menció a una que em sembla que és de la que menys s'ha parlat, em sembla fonamental, i malauradament té pocs precedents al nostre país. Barcelona decideix ha tingut la gran virtut de no ser instrumentalitzat per cap partit. Aquesta consulta pertany a la ciutadania de Barcelona i això dóna una definitiva llibertat al votant. No és una consulta d'aquest o d'aquest altre partit polític, pertany a la ciutadania, què ens ha de fer por doncs?

Un dels nostres defectes és que tenim necessitat d'identificar immediatament a tothom i a tota iniciativa, en situar-lo immediatament en un determinat calaix. Aquest, o aquesta iniciativa, és dels meus? o és d'aquella altra banda dels que són meus? Perquè els meus són meus, i de cap manera vull ser identificat com dels altres dels meus. Això ens ha passat i ens passa contínuament. Ets de Convergència o d'Unió? Ets de Carod o de Puigcercós? Ets d'Hereu o de Tura? Ets de Laporta o de Rosell?

Barcelona Decideix em sembla que ha aconseguit ser d'ella mateixa i per tant encara fa més important que es participi i que es guanyi.

Que es participi perquè vinculant o no, quedi clar que el sentit del vot és plenament representatiu de la realitat.

Que es guanyi per a enviar un important missatge als nostres polítics: deixin si us plau de barallar-se, de fragmentar-se i fragmentar els fragments fragmentats, intentant apropiar-se del projecte de sobirania del país.

Deixin si us plau també de tenir por. Anar-nos fragmentant de manera ininterrompuda i la prudència excessiva ens fa girar sobre el mateix eix i no avancem.

No es tracta de tenir pressa ni de precipitar-se, però sí de posar el timó en la direcció correcta, i la correcta és la de la voluntat popular expressada en llibertat.

La revolució de les Xarxes Socials

Difícil de definir què són les xarxes socials, però el que és indiscutible és que es tracta d'un fenomen fascinant i imparable.

Fa uns mesos, quasi no podem parlar d'anys, estaven situades en paral·lel del món, eren un canal a banda, una distracció, com qui llegeix un llibre. Han passat a protagonitzar la vida, de ser una eina paral·lela a esdevenir l'eina de comunicació del món. La vida ja passa per les xarxes socials, tots els mitjans es nodreixen de notícies i les emeten per aquesta via.

La primera gran revolució que ha comportat aquest fenomen la va definir molt bé Rupert Murdoch : "El poder de la comunicació ha passat a mans de la gent"

El primer que fa Murdoch és admetre, evidenciar, que la comunicació és poder, un gran poder.

Aquesta simple frase, com de profunda arriba a ser. Significa, per exemple, que fins ara la publicitat, la que sigui, era no només unidireccional sinó que a més qui la feia era la pròpia marca: "Compra'm a mi perquè jo sóc el millor", i el més extraordinari és que ens ho crèiem.

Qui parla de marques parla de règims totalitaris que fonamenten la seva perpetuitat en administrar correctament, com una medicina, el que han de saber i no han de saber els seus subordinats.

Qualsevol tipus de poder, des del més petit i quotidià, de pare a fill, de cap a treballador etc.  es fonamenta en part en el jo sé i tu no saps.

Les xarxes socials diamiten aquestes regles i estan esdevenint una eina molt potent de democratització de la comunicació. I si això és així i per tant el poder el té qui té la informació, el poder està canviant de mans.

És ja absolutamemnt habitual abans de reservar habitació en un hotel mirar a la xarxa quins comentaris hi ha, abans de decidir restaurant ... no només per a veure si és bo o és dolent sinó per a que ens expliquin com és en llenguatge directe i no publicitari.

La massa, el que anomenem gairebé despectivament "la gent" ha passat de ser el receptor en el procés de comunicació, a ser l'emissor. De ser passiu, a ser actiu, de ser espectador a ser i sentir-se protagonista.

Cada dia, cada setmana es convoquen més i més xerrades, seminaris, cursos, conferències, taules rodones, dirigides a les empreses per a guiar-les i aconsellar-les en com participar en aquesta conversa de la xarxa. Les empreses de cop i volta tenen por. Si la comunicació la té l'usuari, el consumidor, què diran de nosaltres? Curiosa aquesta por quan fins ara la comunicació la dirigien elles i els usuaris i consumidors havíem de creure el que ens explicaven. Una altra demostració del canvi de mans.

En aquestes trobades es diuen moltes coses, però hi ha una idea que es repeteix i repeteix i repeteix. Tots els que representa que diuen que hi entenen aconsellen que les empreses siguin transparents i humils. No intentar enganyar ni ocultar errors o mancances. Ves per on una altra aportació positiva de les xarxes, les empreses deixaran  d'intentar enlluernar-nos amb el que volen semblar i ens diran finalment com són.

Només podem parlar del que està passant i no som capaços, ningú de nosaltres ho és, pobres mentalitats analògiques,  d'intuir com evolucionarà en els propers anys però serà fascinant observar com evoluciona l'administració d'aquest canvi de mans del poder.

Autoestima

Massa sovint observo com en tertúlies radiofòniques, articles de diari etc. supeditem el que som al que diuen des de Madrid., massa sovint.

En el cas del futbol és molt exagerat. Després d'un èxit blaugrana estic tip de sentir que a Madrid no donaran importància, o no valoraran ... com si aquest fet, aquest no reconeixment comportés automàticament que aquell mèrit, aquell èxit deixés d'exisitir, com si fos un requisit indispensable.

Ja fora de l'àmbit del futbol, com a societat, com a nació, també es dóna aquest complexe. El fet que a Madrid no entenguin, no acceptin, no valorin aquest tret o aquest altre de la nostra configuració com a societat, automàticament ho percebem com si aquest tret característic ja no el tinguéssim.

Això és exactament el que fèim quan érem petits. Quan trèiem un 10, en aquest cas no parlo pas de mi, els talons ens tocaven el cul per a dir-ho als pares, perquè aquell 10 passava a existir quan els pares ho sabien, ens reconeixien, ens felicitaven, i mai abans.

Però coi, ja ens hem fet grans i no farem res com a poble, no farem el pas endavant que ens falta, si no tenim una suficient autoestima.

La nostra identitat no és fruit del reconeixement de fora, és fruit de la nostra tenacitat de ser, al llarg de centenars d'anys plens de dificultats i agressions.

Ja ens hem fet grans, ja ho som, fem el nostre camí que és el que fa qualsevol nació madura.

Prou de "boti boti madridista qui no boti" quan som nosaltres la referència mundial tan de joc, com de model, prou de sentir-nos més petits que el Madrid.

Prou de lamentacions quan des de Madrid un cop i un altre ens menyspreen, no ens enmirallem amb la nostra desgràcia, enmirallem-nos amb el que som i centrem-nos en el que volem fer, de ser ja som.

Compte amb Messi

Messi no sé si és el millor que he vist mai, però està clar que en el dubte seria un dels candidats. Per talent, per intel·ligent, per velocitat, per velocitat d'execució ....

És l'admiració que li tinc que em sembla em permet dir que tinc la mosca rera l'orella, compte amb Messi perquè em sembla que Ronaldinyeja.

No dic que surti cada nit fins a les tantes, no, no ho sé i no ho puc saber, ho dic des del punt de vista que em comença a donar la sensació que ha perdut la cultura de l'esforç, i l'humilitat

Ronaldinho va començar el seu final quan va tenir la percepció que era tan bo que no calia que s'esforcés. Quan es va autoidentificar com un personatge. Allà va començar la seva baixada, una baixada lenta, però que no té retorn. Quan Ronnie comença a donar aquests símptomes encara està donant un altíssim nivell perquè té "l'embranzida" de la feina feta, i aquest miratge va ser la seva perdició. Em fa por que Messi estigui entrant en aquesta fase.

Aquest equip que tenim, el que ens ha donat i ens està donant aquest equip és molt difícil de descriure, és una meravella. Una part, només una part, es pot resumir en que tenen un talent i una qualitat molt superior a la resta que es fa palesa amb naturalitat per la cultura de l'esforç i de la humilitat que tenen molt endins.  Messi era el màxim exponent de totes dues coses, el més bo de tots, el més humil de tots. Em temo que això està canviant. A la plantilla actual hi ha 3 jugadors que en circumstàncies de joc normals és impossible que perdin la pilota: Xavi, Iniesta i Messi. A Xavi i Iniesta és practicament impossible robar-los la pilota i a Messi llevat d'aquelles accions impossibles que a vegades prova, també. Aquesta temporada ja no prova accions impossibles i en les possibles perd la pilota contínuament, la perd perquè no està bé físicament.

No està bé físicament des d'inici de temporada, ja som al març i encara no ho està. I em fa por que siguin símptomes que se li ha acabat la cultura de l'esforç.

El gol 5.000 que va fer al camp del Racing, apareixent per sorpresa fent un salt espectacular per endur-se una pilota alta, el Messi actual no el pot fer. El gol que fa la temporada passada a la Romareda que es desenganxa materialment per força d'Ander Herrera, inicia la cursa amb un dribling sec a un defensa que se li tira a sobre i després en plena cursa fa dos retalls més a bans de marcar, el Messi actual no el pot fer.

És cert que porta més gols que mai però també ho és que són tots fruit exclusivament de la seva qualitat d'execució, en cap cas ajudats a més per un bon to físic.

El Messi de veritat corria quan tenia la pilota i quan l'havia de recuperar. El Messi d'aquest any, i quan ets a l'estadi es veu molt evident, quan l'acció no és prop seu, camina tota l'estona.

Em fa por que aquell nen tímid, que mirava a terra, humil d'una barriada,  que es deixava la pell exactament igual contra el Milan que contra el Ceuta, estigui marxant i estigui arribant un crack mediàtic idolatrat que se sap el millor, i que de manera inconscient comenci a pensar que això no li pot treure res ni ningú.

Fins la temporada passada tots els jugadors eren iguals per sobre dels quals sobresortia Messi. Enguany ja l'hem posat tots plegats a un altre nivell i fins i tot trobem normal que l'entrenador li demani permís per a substituir-lo, i com que no l'obté substitueixi sempre un altre company amb no tanta qualitat però sí amb el mateix prestigi.

Leo, et demano si et plau que em deixis en ridícul. Que em demostris que tornes a tenir aquella velocitat diabòlica, que tornes a tenir aquella finesa que et permet fer aquells driblings secs en plena cursa que només t'he vist a tu, que em demostris que et tornes a sentir un més de la plantilla, que és això el que et fa ser el millor, és això el que us fa ser els millors.

Al super

Anar a comprar és tan necessari com avorrit. És inevitable per tant trobar elements que ens facin aquesta tasca una miqueta més distreta. Quan camino pels passadissos del super sense ni adonar-me'n miro els carros dels altres compradors i sovint penso: Mira aquest, apa, 20 llaunes de cervesa, mira aquell altre, vinga, només hi ha que galetes, patates de xurrero, i pastisseria, alça aquest, mira tot el que duu, és que la gent no sap comprar.

Ep, aquesta temptació d'afirmar de manera genèrica que els altres no tenen ni idea de comprar, l'hem feta tots, eh. Nosaltres sí que en sabem i comprem coses variades per a poder fer una dieta equilibrada ...

L'altre dia em va sorprendre un carro que era completament ple, absolutament ple fins dalt de sacs d'arròs, no duia res més, arròs i arròs i arròs, la imatge era espectacular. Vaig alçar els ulls perplex, perquè clar al super no mires la cara dels altres els mires només els carros, i aquell carro l'empenyia una xinesa.

Ah! una xinesa.

"Corta y pega"

És notícia de les darreres setmanes que ERC i Reagrupament molt probablement es presentaran junts a diferents poblacions, entre elles Barcelona, a les poperes eleccions municipals.

No tinc suficients elements que em permetin fer una valoració que es pugui considerar amb coneixement, senzillament faré una reflexió "des de fora" que en definitiva és on som tota la població, tots els electors. Fa molt poc ens van explicar que les diferències eren tan insalvables que fins i tot forçaven a Joan Carretero, un molt digne Conseller de Governació, no només a abandonar ERC després de quasi 20 anys de militància, sinó a fundar un altre partit. De la mateixa manera que ERC va considerar que les diferències feien impossible retenir un pes pesant del partit i del govern dels darrers anys.

Unes eleccions després sembla que poden anar junts, ep això sí, en dos partits polítics diferents naturalment.

És inevitable que es transmeti a l'elector que el que mou als líders polítics no és ni l'ideari del partit ni l'interès del país, que és el que hauria d'estar per sobre de tot, sinó el seu propi interès, perquè des de la meva ignorància jo em permeto preguntar:

Algú em sap dir què diferencia, què separa, un militant d'ERC i un de Reagrupament?

Si no els separa absolutament res, quin problema hi ha doncs? O és que el que compta no és l'ideari polític i l'interès de país?

Ah, la típica frase

L'altre dia vam anar a l'audició de l'escola de música a la que va el meu fill. Cada any cap al gener i a final de curs fan aquestes audicions que no són un concert, sinó només una mostra davant els pares de la feina feta. Una cosa sense cap pretensió de ser res més, es fa a la pròpia escola amb quatre cadires posades en una aula. Cada nano toca una o dues peces acompanyat del seu professor, cosa que trobo molt encertada perquè és molt bonic veure la complicitat que tenen i perquè està molt bé que si porten mesos treballant junts, es presentin junts.

El meu fill fa saxo tenor i va tocar una peça de Pink Floid i una de Herbie Hanckoc, per tant de melodia una mica dures. En la peça de hanckoc va fer un solo de ben bé un parell de minuts. (Per cert, quan el va acabar la meva filla de 10 anys asseguda a la meva esquerra em va tibar de la màniga per a que fes arribar la meva orella a l'alçada de la seva boca i em va dir: "ha fotut un solo de collons")

Tornant cap a casa li vaig preguntar si el solo havia sigut totalment improvisat o l'havien preparat una mica amb el profe. Em va respondre

"Totalment improvisat, bé no, totalment no, el profe em va suggerir que proposés frases amb diferents notes i així ho he fet"

En un monòleg en Capri explica que arriba al tanatori, va cap a informació i:

- Señorita, Martí Folgueroles?

- La seis

- Qué a las seis?

Doncs això.

Incògnita

El gos és l'animal domèstic per excelència, de fet li diuen el millor amic de l'home. Ens els darrers 30 anys ha augmentat molt considerablement el  nombre de famílies que han decidit tenir-ne a casa i alhora la indústria relacionada. Empreses de menjar amb facturacions multimilionaries, botigues especialtzades amb tota mena d'accessoris des de collarets fins a ulleres de sol, centres veterinaris, etòlegs, ensinistradors, criadors. Existeixen al nostre país diferents fires dedicades a la mascota, a l'animal domèstic, han aparegut i desenvolupat moltíssim també les protectores que treballen per a difondre la necessitat de l'adopció. (El centre d'acollida d'animals de companyia de Barcelona, va donar en adopció l'any 2010 més de 1.000 animals entre gossos i gats.)

Trobar-se un gos pel carrer és la cosa més quotidiana, en mitja horeta te'n creues mitja dotzena segur.

Si volem informar-nos tenim tota la biblioteca que vulguem, no cal dir que per internet podem trobar totes les fotos de gos que vulguem, per races, per tamanys, per edat ...

Els mitjans de comunicació cada cop destinen més espais al món de l'animal domèstic i no és estrany llegir, veure o escoltar reportatges o entrevistes a diaris o televisions, o ràdios.

Nosaltres a casa en tenim de gos, concretament aquest, ens l'estimem molt naturalment, però no pot ser més corrent. No és de raça i no té cap tret que el faci singular en res.

Tenim el més corrent de l'animal domèstic més corrent.

Ahir estava passejant i se'm va acostar un home d'uns 50 anys i em va demanar fer-li una foto al meu gos. Li vaig respondre que no tenia inconvenient però li vaig demanar per què. "És que a la meva dona li agraden molt" Es va treure la blackberry de la butxaca, va fer la foto, em va donar les gràcies amablement i se'n va anar.

Si aquest home es pensa que em vaig creure que l'únic i exclusiu motiu era arribar a casa i fer feliç la seva dona ensenyant-li la foto del meu gos feta a correcuita en una vorera de l'Eixample, està molt equivocat. Però resolt això queda la pregunta: llavors perquè li va voler fer?

Per defecte

Avui a la feina m'ha vingut a veure una comercial de El Periodico per a oferir-me que l'empresa faci  publicitat al seu mitjà. L'any passat en vam fer en alguna ocasió.

Per a una acció concreta m'he interessat per l'edició digital del diari, i per a fer-nos ben bé la idea hem coincidit que estaria bé connectar-nos. He posat elperiodico.com al navegador i abans que s'obrís la pàgina, la comercial em diu: per defecte s'obre en castellà.

Jo li he contestat: Efectivament, per defecte.

Em trec el barret Pep

Ahir a la roda de premsa prèvia al partit d'avui contra el Betis, un periodista li va preguntar al Pep : "de la teva etapa de jugador, amb què et quedes?" (un dia parlaré de l'expresió "amb què et quedes" que no només existeix esclusivament entre periodistes esportius sinó que a més sembla que no puguin viure sense fer-la servir)

La resposta del Pep va ser immediata, sense pensar-la ni un moment

"En haver sigut jugador del FC Barcelona"

Se'm va posar la pell de gallina

Com a jugador ho va fer tot, va jugar al primer equip del Barça 11 temporades i va guanyar, parlo de memòria, 1 Copa d'Europa, 1 Recopa d'Europa, 6 lligues, 3 Copes del Rei, no sé quantes supercopes d'Espanya i d'Europa. Va guanyar els JJOO de Barcelona, va jugar mundials ... va tenir d'entrenador a Johan Cruyff, Van Gaal, Serra Ferrer, Rexach, Robson, Capello ... va jugar amb Romario, Ronaldo, Rivaldo, Koeman, Laudrup, Figo, Baggio i tants i tants altres cracks. Va jugar a Itàlia, Qatar, Mèxic ... mireu si tenia elements, arguments

Porta més de 20 anys essent un personatge públic idolatrat, i el més normal, és humà, és que hagués passat a viure amb tanta naturalitat aquesta realitat que hagués perdut la perspectiva del valor que tenen les coses que fa tants anys va assolir.

Ara amb 40 anys fets ahir, podríem considerar normal que no dongués tan valor al sol fet d'haver estat jugador del Barça i que hagués destacat aquell títol, aquell gol, aquella emoció, aquella vivència.

A qualsevol nano català que jugui a futbol a les categories inferiors si li preguntem quin diria que és el seu somni cap d'ells, n'estic segur, contestaria guanyar una Champions o jugar un mundial, si no jugar al primer equip del Barça. Ell que ho ha sigut tot i no cal dir el que és ara, segueix tenint molt clar que el millor que li ha passat com a jugador és "haver estat jugador del FC Barcelona" (Compte, no va dir haver jugat al Barça, diu haver estat jugador del Barça)

En diverses ocasions m'han preguntat quina és la primera obligació d'una Junta Directiva del Barça i sempre he contestat el mateix. Qualsevol junta del Barça té tot el dret de cometre errors, el que és la primera i més important obligació és ser digne del Club.

Queda clar que el nostre entrenador aquesta obligació la compleix sobradament.

Pep, moltes gràcies

Remuntarem? Barcelona

Divendres passat, dia 7 de gener, caminant prop de casa meva em va sorprendre molt veure aquest poster electoral.

Les eleccions municipals estan previstes per al mes de maig, divendres era 7 de gener, i com aquell que diu abans d'ahir van ser les eleccions al Parlament.

He vist en el Time Out que feliciten ERC per aquesta campanya, dient que comencen molt bé. És segur que Time Out té més criteri del que pugui tenir jo, però a mi com a individual ciutadà l'impacte que m'ha causat és totalment negatiu.

A cinc mesos de les eleccions, trobar-me un poster electoral on tot el que hi ha és la foto del candidat, (ja és oficial? haurem de pensar que sí) i un slògan a mi l'efecte que em causa és que estan molt més amoinats en ells mateixos que no pas en la ciutat que és exactament la idea contrària que m'haurien de transmetre.

cristal con que se mira

La dona de fer feines d'allà on treballo arriba a darrera hora del matí, uns minuts abans de les 3. Per tant no hi ha sigut durant la jornada laboral i no té ni idea de què ha passat durant tot el matí. Ens hi posem a les 8 i per tant en 7 hores han passat, o no, moltes coses. En el meu cas, com el de qualsevol altre, hi ha dies de tot. Dies tranquils, dies que vaig de bòlit, que el telèfon no para o que he tingut tres reunions diferents en les que m'han encarregat un munt de feina, que he passat molts nervis o que fins i tot puc haver viscut tensions. Les eines en la meva feina, com la de qualsevol altre, es limiten al telèfon, reunions, i sobretot sobretot l'ordinador.
És de sobres sabut però que la ralitat és la que és sempre en funció del "meu" punt de vista.
Per això cada dia quan cap a un quart de cinc si fa o no fa la dona de fer feines buida la paperera de la meva taula, m'avalua de la manera següent:

Avui no  has fet res, eh?, la paperera és ben buida.