dilluns, 14 de febrer del 2011

"Corta y pega"



És notícia de les darreres setmanes que ERC i Reagrupament molt probablement es presentaran junts a diferents poblacions, entre elles Barcelona, a les poperes eleccions municipals.

No tinc suficients elements que em permetin fer una valoració que es pugui considerar amb coneixement, senzillament faré una reflexió "des de fora" que en definitiva és on som tota la població, tots els electors. Fa molt poc ens van explicar que les diferències eren tan insalvables que fins i tot forçaven a Joan Carretero, un molt digne Conseller de Governació, no només a abandonar ERC després de quasi 20 anys de militància, sinó a fundar un altre partit. De la mateixa manera que ERC va considerar que les diferències feien impossible retenir un pes pesant del partit i del govern dels darrers anys.

Unes eleccions després sembla que poden anar junts, ep això sí, en dos partits polítics diferents naturalment.

És inevitable que es transmeti a l'elector que el que mou als líders polítics no és ni l'ideari del partit ni l'interès del país, que és el que hauria d'estar per sobre de tot, sinó el seu propi interès, perquè des de la meva ignorància jo em permeto preguntar:

Algú em sap dir què diferencia, què separa, un militant d'ERC i un de Reagrupament?

Si no els separa absolutament res, quin problema hi ha doncs? O és que el que compta no és l'ideari polític i l'interès de país?

diumenge, 6 de febrer del 2011

Ah, la típica frase



L'altre dia vam anar a l'audició de l'escola de música a la que va el meu fill. Cada any cap al gener i a final de curs fan aquestes audicions que no són un concert, sinó només una mostra davant els pares de la feina feta. Una cosa sense cap pretensió de ser res més, es fa a la pròpia escola amb quatre cadires posades en una aula. Cada nano toca una o dues peces acompanyat del seu professor, cosa que trobo molt encertada perquè és molt bonic veure la complicitat que tenen i perquè està molt bé que si porten mesos treballant junts, es presentin junts.

El meu fill fa saxo tenor i va tocar una peça de Pink Floid i una de Herbie Hanckoc, per tant de melodia una mica dures. En la peça de hanckoc va fer un solo de ben bé un parell de minuts. (Per cert, quan el va acabar la meva filla de 10 anys asseguda a la meva esquerra em va tibar de la màniga per a que fes arribar la meva orella a l'alçada de la seva boca i em va dir: "ha fotut un solo de collons")

Tornant cap a casa li vaig preguntar si el solo havia sigut totalment improvisat o l'havien preparat una mica amb el profe. Em va respondre

"Totalment improvisat, bé no, totalment no, el profe em va suggerir que proposés frases amb diferents notes i així ho he fet"

En un monòleg en Capri explica que arriba al tanatori, va cap a informació i:

- Señorita, Martí Folgueroles?

- La seis

- Qué a las seis?

Doncs això.

Incògnita



El gos és l'animal domèstic per excelència, de fet li diuen el millor amic de l'home. Ens els darrers 30 anys ha augmentat molt considerablement el  nombre de famílies que han decidit tenir-ne a casa i alhora la indústria relacionada. Empreses de menjar amb facturacions multimilionaries, botigues especialtzades amb tota mena d'accessoris des de collarets fins a ulleres de sol, centres veterinaris, etòlegs, ensinistradors, criadors. Existeixen al nostre país diferents fires dedicades a la mascota, a l'animal domèstic, han aparegut i desenvolupat moltíssim també les protectores que treballen per a difondre la necessitat de l'adopció. (El centre d'acollida d'animals de companyia de Barcelona, va donar en adopció l'any 2010 més de 1.000 animals entre gossos i gats.)

Trobar-se un gos pel carrer és la cosa més quotidiana, en mitja horeta te'n creues mitja dotzena segur.

Si volem informar-nos tenim tota la biblioteca que vulguem, no cal dir que per internet podem trobar totes les fotos de gos que vulguem, per races, per tamanys, per edat ...

Els mitjans de comunicació cada cop destinen més espais al món de l'animal domèstic i no és estrany llegir, veure o escoltar reportatges o entrevistes a diaris o televisions, o ràdios.

Nosaltres a casa en tenim de gos, concretament aquest, ens l'estimem molt naturalment, però no pot ser més corrent. No és de raça i no té cap tret que el faci singular en res.

Tenim el més corrent de l'animal domèstic més corrent.

Ahir estava passejant i se'm va acostar un home d'uns 50 anys i em va demanar fer-li una foto al meu gos. Li vaig respondre que no tenia inconvenient però li vaig demanar per què. "És que a la meva dona li agraden molt" Es va treure la blackberry de la butxaca, va fer la foto, em va donar les gràcies amablement i se'n va anar.

Si aquest home es pensa que em vaig creure que l'únic i exclusiu motiu era arribar a casa i fer feliç la seva dona ensenyant-li la foto del meu gos feta a correcuita en una vorera de l'Eixample, està molt equivocat. Però resolt això queda la pregunta: llavors perquè li va voler fer?