Nosaltres tenim l'alegria

Som a tres dies de votar independència per al nostre país i no detecto l'alegria, l'eufòria, la ilusió, el neguit a la panxa, que hauria previst

Sense dubte és a conseqüència de l'enorme pressió que està exercint l'estat espanyol que està generant una incertesa que no permet que aquesta alegria, eufòria i ilusió apareguin amb l'automatisme de la naturalitat

Fa moltes dècades que esperem aquest moment. Fins fa poc ens titllaven de somniatruites, d'utòpics, de quimera ... la paraula utopia i la paraula quimera les vaig sentir per primer cop a la meva vida aplicades per algú a la probabilitat que Catalunya assolís la independència.

Els que som independentistes de sempre hem hagut d'aguantar to de superioritat, de perdonavides ... Ah, tu ets independentista ha ha ha està bé. Ridiculitzant-te, trobant-te poc madur, que no toques de peus a terra, propi de Peter Pan, de persones que no s'han fet grans, que no han posat seny. Fins i tot i segons en quins entorns sobretot professionals, però no només, te n'havies d'amagar o de no manifestar-te molt obertament no fos cas que.

No pretenc analitzar com hem arribat fins aquí, només que ja hi som, que ho tenim a tres dies, i que per tant sí, ha de sortir la ilusió, l'alegria, l'eufòria ...

Cadascú que tingui l'opinió sobre la independència o sobre el referèndum que vulgui, només faltaria.

Però hi ha una cosa inqüestionable per tothom.

En una banda hi ha l'alegria, en l'altra la repressió

La banda independentista que en el darrer any i escaig s'ha ampliat amb molta gent amb dubtes independentistes però cap de demòcrates, hem sortit al carrer desenes i desens i desenes d'ocasions en els darrers set anys i les característiques de totes aquestes ocasions sense excepció, han sigut les mateixes. Presència massiva, de totes les edats i classes socials, missatge inequívoc, civisme absolut, alegria en les formes. No és perquè sí que a aquest moviment se li diu la revolució dels somriures.

No és perquè sí que és unànim considerar que aquest moviment és de baix a dalt, que hem sigut la ciutadania que hem exercit la nostra sobirania traslladant els deures a aplicar-la als representants que hem escollit, en forma de majoria absoluta per cert.

A l'altra banda, el que diuen que també és el nostre govern, només hem rebut NO de resposta. En paraules textuals del president Rajoy, ni quiero ni puedo. Per tant, ni parlar-ne.

Algú recorda una sola acció, iniciativa, proposta, interès, del govern espanyol per complir amb la seva obligació d'atendre què passava a Catalunya? Ni una. Ni quiero ni puedo.

S'han refugiat darrere el dura lex set lex, esperant que la lex solucionés un tema polític

La trampa, i ara ens allergaríem massa, però la trampa que cometen és convidar-nos a canviar la llei, cosa que saben perfectament que és impossible.

En conseqüència, passats els anys ens trobem que la societat civil catalana planteja un conflicte polític, i l'estat espanyol respon exclusivament amb tribunals 


En definitiva el conflicte Catalunya Espanya és molt senzill de sintetitzar, el que es planteja és:

la societat està sotmesa a la llei o la llei està sotmesa a la societat

Tot el conflicte es resumeix en aquest concepte

La meva opinió i diria que podem afirmar que la de tothom, és que la llei està sotmesa a la societat, mai dels mais, la societat sotmesa a la llei. Em sembla tan evident, que no cal ni argiumentar-ho ni desenvolupar-ho.

Tenim una societat que fa anys i anys que planteja una situació, com ja he comentat ho ha fet de manera massiva, reiterada, cívica i alegre, és evident que l'única resposta no pot ser no escoltar.

Fins i tot el dia de més indiganció fins avui, el dia 20 de setembre passat amb els escorcolls a diferents departaments del govern i detencions, hi va haver una concentració que va durar 24 hores i no es va perdre en cap moment aquests trets: massiu, cívic i alegre.

A més s'ha fet palès de manera espontània, podem posar mil exemples, des de regalar clavells als guàrdies civils, fins cantar-los el passi-ho bé de la Trinca ...
 
Aquesta és la nostra cara, el civisme i l'alegria, ells interroguen periodistes, detenen governants, escorcollen empreses públiques i privades sense ordre judicial, amenacen 800 alcaldes, tanquen centenars de webs, denuncien ciutadans de peu que són al carrer repartint fullets, obren i registren camions d'empreses de missatgeria, prohibeixen a correus distribuir una revista, donen ordre de precintar escoles ... envien 15.000 policies d'altres punts de l'estat acomaidats amb el crit de "a por ellos" no amb l'objectiu de preservar l'ordre públic, si no exclusivament d'impedir que una societat voti.

Falten tres dies pel dia 1 i ...


Nosaltres tenim la societat mobilitzada, determinada ... nosaltres tenim l'alegria, ja hem guanyat

Ells tenen les prohibicions, les detencions, les armes,  ja han perdut

Som a 3 dies de votar independència. Ho fem nosaltres pels nostres avis i per als nostres néts.

És cert que els llibres d'història no parlaran de nosaltres, però no ho faran perquè nosaltres estem escrivint la història



Sortim de casa amb l'alegria i la il·lusió de sempre per guanyar a les urnes el que ja hem guanyat al carrer.

Acció d'i responsabilitat

Tot i que ja he comentat el que aquí diré en altres espais, feia molt temps que volia fer-ho aquí, en el meu d'espai, però he estat una mica fomudet i no ho he pogut fer en el moment que volia.

Sé per tant que vaig tard però igualment em ve de gust deixar-ho anar aquí, sí, deixar-ho anar, perquè és d'aquelles coses que retingudes fan mal.

El Barça ha perdut finalment el cas de l'acció de responsabilitat contra la junta directiva de Joan Laporta, i el president Bartomeu va aparèixer públicament per dir que definitivament tancava la carpeta. Està ben dit això de tancar la carpeta, perquè la van obrir exclusivament la junta directiva entrant al 2010

Recordem que la junta acabada d'escollir sotmet a l'assemblea del 2010 tirar endavant o no una acció de responsabilitat contra la junta sortint per unes suposades pèrdues econòmiques durant el seu mandat.

Per pròpia definició del que és la vida, les coses uns les veiem d'una manera i uns altres les veiem d'una altra, i això lluny de ser un problema és, ben portat, llavor de riquesa.

No sé de qui és la frase que diu que viure és prendre partit.

Però dit això, que l'opinió lliure de cada un, no ens faci perdre de vista la realitat, i jo aquí vull parlar d'una realitat que sota el meu punt de vista és el punt de partida d'aquest procés que ha durat més de set anys i que ha fet patir de manera gratuïta, innecessària i sobretot a conseqüència de molta mala fe, als exdirectius i les seves respectives famílies.

En aquest meu raconet em veureu opinar sobre això o sobre allò, però mai em veureu criticar amb duresa la junta directiva del Barça per una decisió o per una altra. Dirigir aquest club és d'una complexitat tan extraordinària, que és massa fàcil i massa injust, criticar des de fora els que tenen la responsabilitat de tirar-lo endavant. Sí que em veureu potser criticar el model de club, el projecte, però no decisions puntuals ni esportives ni patrimonials ... Per posar un exemple, només un, jo sóc completament contrari a dur publicitat a la samarreta, sigui Qatar o Rakutten, però no oblido que jo no tinc la responsabilitat de tirar endavant un pressupost de quasi 1.000 milions €. Això no vol dir que no em cregui en dret de tenir opinió, però sempre tenint present que des del sofà les coses es veuen més senzilles del que són.

Sempre he dit, sempre, que l'única obligació d'una junta directiva i en especial del president del Barça és ser digne del Club. No és obligació de la junta encertar en tot, no. Cometre errors fins i tot greus pot passar, i només els comet qui exerceix la responsabilitat de prendre decisions. Cometre errors per tant, per mi, no inhabilita directius ni presidents.


Crec necessària aquesta puntualització, perquè ara afirmaré i ho faré amb rotunditat, que l'acció de responsabilitat és exclusivament fruit de la mala fe. I això és imperdonable i menyspreable sempre,  però fer-ho, suposadament, en nom del club no sé ni com qualificar-ho.

Per tant, jo no sóc partidari ni d'aquesta junta ni de la del 2010, no per Qatar, que també, no per tenir el club sancionat dos anys, que també, no perquè el president estigui investigat per irregualrtirats, que també, no per carregar-se el model esportiu, que també, no per carregar-se el model institucional de club, que també ... tots aquests retrets es fonamentarien només en la meva opinió, i és tan vàlida com aquell soci que estigui encantat, per tant no per tot això, no, si no per l'únic fet que considero imperdonable: actuar amb mala fe per obtenir un perjudici a unes persones sabent que era injust i per tant gratuït. Fer mal per fer mal.

He anat a algunes assemblees i hi ha diversos temes que surten cada any. Un d'ells és que els compromisaris es queixen no reben la memòria econòmica amb temps suficient per poder-la analitzar i avaluar per poder aprovar-la o no en assemblea.

Ho dic perquè l'acció de responsabilitat és sobre unes suposades pèrdues sobre les que que podem afirmar que els compromisaris no tenien suficient informació

Vagi per endavant que m'és igual si era veritat o no que es van produir aquestes pèrdues. No tinc capcatiat ni coneixements per tenir-ne una opinió, per tant respecto escrupulosament les diferents opinions que van mostrar els diferents analistes. No hi entro.

El que sí vull deixar clar és que aquestes suposades pèrdues es produeixen, ep, parlo de memòria, per la pèrdua de valor d'uns terrenys, pel fet que un jugador del Barça B, Raul Baena va abandoanr el club i es va negar a pagar la clàusula de rescissió, per unes interpretaicons comptables sobre dos contractes de Sogecable ... em perdonareu que no recordi ara mateix més elements, però eren d'aquest estil, tècnics comptables

Raul Baena no va pagar la clàusula, el club li va reclamar judicialment, i mentre el litigi estava en dansa hi havia diferents intepretacions de com imputar els diners no ingressats de moment

El cas de Sogecable era que es va signar un contracte de 4 anys, i el Barça va cobrar l'import dels 4 anys de cop el primer any. Abans que acabés el contracte de 4 anys, es va fer un nou contracte substituint l'anterior ... i per tant també era interpretable com s'havien d'imputar uns ingressos ja encaixats que eren per exercicis futurs ...

La pèrdua de valors dels terrenys, també hi havia que els valorava així, i altres que els valorava aixà ...

En defintiviva tot eren coses d'aquest estil, per tant tot plegat tècnic comptable.

Dies abans de la celebració de l'assemblea, diversos directius tots ex de la junta de Laporta, Toni Freixa, Jordi Moix, Jordi Monés ... van començar un peregrinatge per ràdios i diaris a parlar de les suposades despeses de disbauxa del president Laporta. Que si sopars de luxe, que si festes, una de les coses més sonades, que a la darrera gira per estats units tenia una suite de no sé quants m2 per ell sol quan els jugadors havien de compartir habitacions petites ... un desbaratament absolut, rotund.

Tant va ser el desplegament d'aquests directius, que els dies previs de l'assemblea tothom parlava d'això. De les suposades disbauxes i malbarataments del president Laporta. Totes les tertúlies radiofòniques, diaris etc. De res servia els esforços per exemple de Xavier Sala Martín que recordo que en els pocs llocs que el van deixar parlar va explicar per exemple que allò de la suite era una atenció que va tenir l'empresa que havia organitzat la gira amb el president Laporta, o sigui que al club no li havia costat ni un duro.

Insisteixo, aquells dies totes les tertúlies futbolístiques fossin a les ràdios o als cafès parlaven d'això. Es va crear un estat d'opinió generalitzat que el president Laporta malbaratava els diners del club capriciosament.

Com he dit abans de les pèrdues, no entraré a dir si totes aquestes afirmacions eren veritat o falses, no hi entro, no ve al cas, el que sí ve al cas i és el rovell de l'ou de tot el meu argument, és que encara que fossin veritat, aquestes actuacions no tenien res a veure, res a veure, res a veure, un cop més, res a veure, més, res a veure, última, res a veure, amb les pèrdues. Res a veure. Com una pastanaga i el gps de l'iphone. Res a veure

Evidentment no ho puc demostrar, però m'atreveixo a afirmar amb tota rotunditat, que els compromisaris que van arribar a l'assemblea amb aquest corrent d'opinió creat, no tots potser però en una part molt i molt important van pensar que quan votaven a favor de l'acció de responsabilitat estaven censurant aquestes actuacions i actituds, i no el contracte de Sogecable ni la clàusula de Raul Baena, que és el que van fer sense saber-ho.

Afirmo, sense tenir cap prova, que aquest desplegament de directius en mitjans els dies previs a l'assemblea, era una estratègia preconcebuda amb la intenció, i l'ajuda impagable dels mitjans genollflexionats a la junta entrant, de crear un estat d'opinió que fes guanyar la votació de l'acció de responsabilitat, ja que parlant de contractes de Sogecable i de terrenys, el soci no hauria reclamat


Una acció així, no és cometre un error fruit de la complexitat de la gestió, una acció així és no complir l'unica obligació com a dirigent: ser digne del club.

La remuntada inimaginada

Ahir vam fer la remuntada inimaginada, perquè la inimaginable no podia ser.

Es va viure un fenomen no futbolístic que es va avaluar amb criteris futbolísitcs perquè el que aquest esport compta, que són els gols, es van fer els que reglamentàriament es van necessitar per classificar-se i materialitzar el que ara sí es pot dir amb totes les lletres, la Remuntada. Però el fenomen d'ahir es pot començar a explicar  dient que ahir vam fer 6 gols i el futbol no en va fer cap, o potser un.

Dic que vam fer la remuntada inimaginada, o sigui, la que ningú havia imaginat, perquè la inimaginable, o sigui aquella que era més que improbable, per això el qualificatiu d'inimaginable, era impossible

La inimaginable passava per, hi havia unanimitat en això, un gran partit del Barça, una nit d'aquelles que la pilota vola i els contraris no la poden ni ensumar, hem viscut tantes nits així afortunadament en els darrers anys .. un Messi estelar acompanyat de dos grans il·lustres com Neymar i Suarez. Que Iniesta al darrere estigués el seu nivell més alt etc.

Per altra banda, que el París no oferís la seva millor versió, que no tingués el dia vaja, i finalment tothom també coincidia, que amb aquests elements no n'hi hauria prou i que caldria també algun altre factor que pot aparèixer en un partit de futbol i que mai és al guió. Coses com que hi hagués una expulsió d'un jugador francès a l'inici del partit, o que el porter es lesionés i sortís un porter suplent fred i més espantat ... algun factor dins del futbol però no previst.

Tot i així, tothom coincidíem a dir que aquests tres elements necessàriament havien de coincidir, i tot i així la cosa encara seria molt improbable. Coi quan remuntar un 4 a 0 no ho ha fet mai ningú en competició europea, només amb això ja es veia que tot aquest plantejament era inimaginable.

Anem doncs a mirar d'on veníem. Aquesta temporada, pel motiu que sigui que se'm fa molt difícil d'avaluar, el Barça estava jugant, diguem-ho sense embuts, molt malament. Ha anat treient resultats, sí, més o menys, però aquest any el joc està essent molt més que preocupant. Només per citar-ne alguns, els partits al camp del Betis a primers de febrer, o a casa amb l'Atlètic de Bilbao, o a casa nostra amb el Leganès, han estat absolutament i indiscutiblement horrorosos. Hauríem d'anar molt enrere a la història per trobar un Barça pitjor que el del camp del Betis, o el de casa amb l'Atlètic ... la gran derrota a París per 4 a 0 va ser un cop duríssim, no ens l'esperàvem, no, però de cap manera un cop produït podem dir que no fos coherent amb el que estava passant aquesta temporada.

Completament cert que el darrer partit abans de la tornada amb el PSG, a casa amb el Celta, va ser de llarg el millor partit de la temporada, i més enllà d'això, un gran partit.

Però un sol partit, massa poc argument per esperar que dimecres faríem el partit de més màxim nivell que el repte requeria i que no havíem vist en tota la temporada.

Per tant, si el 4 a 0 per ell sol ja fa la gesta molt més que difícil, els antecedents no feien pensar ni per un moment que fos possible, i molts, entre ells jo mateix, vam dir que no, no es faria la famosa remuntada.

Perquè la remuntada inimaginable era impossible. I no ens vam equivocar, la remuntada inimaginable no es va produir, es va produir la inimaginada.

El Barça va passar l'eliminatòria, va fer 6 gols, sense el primer element que vam considerar essencial: que fes un partit excepcional de futbol. No, no el va fer.

Al partit van passar moltes més coses estranyes que boniques, convertint-se al produir-se juntes en una meravella de fenomen esportivo-emocional-social sense precedents.

24 h abans del partit li van preguntar a Xesco Espar què diu un entrenador als seus jugadors abans d'un partit així. Si es repassa molts aspectes tàctics, si s'incideix més en aspectes psicològics ... Xesco va respondre que el més important per tenir alguna opció, el més important era la intensitat. Collons si van sortir els jugadors amb intensitat, una intensitat en grau màxim empesa per una fe irracional que només es troba en els col·lectius més cohesionats en els moments de màxima necessitat.

El segon element que es va produir des del primer minut, és que els primers que van creure en la remuntada van ser el PSG. És l'única cosa que vaig encertar que podia passar. Vaig dir a uns companys el dia abans exactament això: que el primer que havia de passar és que el PSG creiés en la remuntada. I des del primer minut es va veure clar

Tenim doncs l'escenari del partit. Un Barça sense gaire futbol, però amb una intensitat mai vista i un PSG creient en la remuntada, espantat reculant sense proposar-s'ho només per la inèrica de la por i de la nula autoconvicció.

Quedi clar que dir que el Barça no va fer gaire futbol no és cap crítica de cap manera. El partit era molt difícil de jugar, i Cavani, el jugador més avançat del París era a la frontal de la pròpia àrea.

S'aixeca doncs el teló amb aquest primer decorat al que s'hi va afegir de seguida un altre factor clau d'ahir. El públic. El públic venia amb totes les ganes de trobar-se un escenari que li permetés el que més de gust li venia: empènyer l'equip, i a fe que ho va fer, convertint-se l'obra en una permanent retroalimentació còmplice d'actitud de l'equip i d'energia del públic.

Insisteixo, el Barça feia poc futbol, però era tanta l'empenta, que tal com va dir Luis Enrique, a la mitja part anàvem dos a zero sense saber gaire com.

Els tres primers gols no són futbolístics. El primer, un rebot, un altre rebot, Luis Suarez que és més llest i la pica per sobre ... entra, no entra ... ahir tocava que entrés.

El segon gol és per ell sol el que explica tot el partit. Una pilota perduda, una pilota perduda, que la lluita Iniesta, el jugador de menys perfil lluitador del mig del camp, la lluita més enllà del que és ell, del que requeria la jugada ... fa un gest tècnic només al seu abast però tirant la pilota des de la línia de fons enrera, o sigui en direcció contrària al gol, i un rebot aquí i un altre allà, i la pilota acaba dins. No el va fer el futbol aquest gol, el va fer la intensitat del Barça primer, creure en la remuntada del PSG segon, i l'energia inexplicable que ahir es va crear a l'estadi, tercer factor

El tercer gol també és molt estrany, un jugador que rellisca i a conseqüència de relliscar fa penal. I apareix un altre factor inimaginat, l'àrbitre no només no el xiula si no que li fa gests a Neymar que s'aixequi. És l'àrbitre de porteria que li diu que és penal i llavors rectifica. Una altra cosa inimaginada.

Llavors va arribar una altra de les lliçons de la nit. Amb 3 a 0 el PSG passa a creure una mica més en ell que en la remuntada i en deu minuts fa un pal, un gol, un 1 contra 1 de Cavani que salva Ter Stegen, i Di Maria es planta sol davant el porter i Mascherano, diguem-ho clar, li fa penal. Però l'atmòsfera creada era massa potent, no hi havia espai per energies contràries.  Què no hauria fet el PSG si hagués cregut una mica més en ell durant els 90 minuts. No era prou un 4 a 0 per sortir amb una mica d'autoestima i especular amb l'ansietat d'anar contrarellotge del Barça? Però això és el seu problema

El fet és que arribem al tram final amb l'eliminatòria perduda, però amb moltes coses guanyades per l'equip, desaparegudes tot l'any, i per l'afició envers l'equip ... i envers el club que també va ser un altre fenomen a estudiar. La comunió creada va trascendir l'equip i el seu esforç, i es va convertir en una espontània reafirmació col·lectiva en el barcelonisme. Fet que estic segur que la junta mirarà de capitalitzar. Aquesta junta s'ha caracteritzat per menysprear trets identitaris. Ahir a la nit els va regalar un escenari d'espontània identificació amb el club més enllà de l'equip. Una altra cosa inimaginada.

Arribem a la falta que xuta Neymar, quin partidàs de Neymar, i l'excepcionalitat del gol torna a activar tothom. Molt probablement si aquest quart gol hagués arribat d'execució més vulgar, essent el minut que era no hauria fet trempar com ho va fer, un altre factor doncs que es va venir a sumar a tots els que portem inimaginats.

Es produeix un moment clau, per mi, un més d'aquests inexplicables, inimaginats. Pilota a l'àrea i Suarez toca lleugerament amb la mà a Marquinhos, l'àrbitre xiula falta. Tots els que miràvem el partit vam pensar que era tan poca cosa que havia xiulat la falta que es diu "del defensa" que significa que si s'hagués produït exactament igual però del defensa sobre el davanter, segur que no hauria xiulat penal. Doncs ai làs, pocs minuts després, és clau aquest detall, es produeix exactament la mateixa acció, mateixos actors, papers intercanviats. És Marquinhos que posa la mà a la cara de Suarez. L'àrbitre xiula penal. Tinc la convicció inimaginada que sense la primera acció, aquesta segona no s'hauria xiulat penal.

En el penal s'inicia el temps de descompte, temps de descompte per fer un gol, i arriba també de la manera menys futbolística, i més embolicada d'èpica, excepcionalitat romàntica. Som als darrers segons del descompte i Neymar penja una pilota a l'olla, la treu la defensa i l'agafa un jugador francès que pretén progressar cap a camp contrari, allà mateix a pocs metres de la frontal li roba la pilota, qui? Ter Stegen, el nostre porter, que fent de defensa primer i d'assistent després cedeix la pilota a Neymar que la torna a penjar per a que la reculli la glòria i l'empenyi cap a la història.

Hem vist moooolts partits de futbol que s'han guanyat sense futbol. Hi ha desenes d'exemples. En cap d'aquests partits hi hem vist bellesa.

Ahir sense futbol es van fer 6 gols, els gols eren l'excusa de la materialització tangible d'una victòria que trascendeix el futbol.

Ahir va ser un partit de fe, de complicitat, de transmetre aquesta fe i aquesta complicitat convertida en energia cap a un rival que es va saber derrotat als cinc minuts.

La demostració per mi més clara que ahir els gols no els va fer el futbol, és que afortunadament el Barça ens ha donat moltíssimes alegries en forma de joc i de títols els darrers 25 anys. Sempre polítics, artistes, mediàtics etc han felicitat el Barça pel seu èxit esportiu. Pel SEU èxit ESPORTIU.

Ahir tots els missatges que emetien aquests personatges parlaven de lliçó a aplicar-nos cada un en els nostres reptes.

El partit d'ahir s'explicarà a les escoles, instituts, universitats, coaching, formació d'equips de vendes, partits polítics, associacions ...  per ensenyar el valor de tenir compromís, convicció, autoestima, sacrifici, esperit col·lectiu, confiança en el company, fe més enllà de la percepció de les teves capacitats, complicitat amb un ideal compartit ... i no per ensenyar futbol

Ja és a la història del futbol essent un fenomen que l'ha trascendit completament

Ahir vam fer una remuntada inimaginada, perquè la inimaginable no podia ser

Anem a ser, no a remuntar

No m’agrada gens , que el partit d’aquesta nit contra el PSG se l’anomeni el partit de la remuntada I tot l’ambient prepartit es crei al voltant d’aquest concepte

La remuntada és del tot improbable, això és indiscutible.

Possible? Sí naturalment que és possible, ep que nosaltres tenim una cosa que no ha tingut ningú en tota la història, Messi, però tot i així del tot, del tot improbable

Muntar tot l’ambient tot el prepartit sota la premisa d’allò que és més improbable, ho trobo quasi de mal gust

Si es fes, seria una cosa excepcional, meravellosa, I passaria a la història. Sabeu com passaria a la història? Com el partit de la remuntada. Llavors sí, perquè s’hauria produït

Poso un exemple més clar. Em posa malalt que cada any darrerament els mitjans posin com a objectiu del Barça el triplet.

El concepte triplet no existia fins al 2009 que es va aconseguir

Perquè al 2008, 2007, 2006, 2005, 2004, 2003, 2002, 2001, 2000, 1999, 1998, 1997, 1996 … no en parlava ningú mai, en cap cas ni situació?

Les tres competicions existien igualment, perquè ningú mai en va dir res? Perquè en tots els anys anteriors el triplet no era l’objectiu?

Perquè no existia

Mireu si té merit fer el triplet que s’aconsegueix crear una cosa que no existeix. El triplet només existeix si es produeix.Per ell mateix no és cap títol, no existeix el concepte triplet. No és una competeció que es jugui cada any o cada quatre com el mundial. No té calendari, ni trofeu …

Quan comença la temporada no hi ha cap equip que es disposi a disputar el triplet.

Per tant no posem com a objectiu un concepte que no existeix, I si es dóna el cas, siguem els més feliços del món perquè l’haurem fet existir.

El triplet no es pot perdre, quin partit o quina eliminatòria s’ha de perdre per dir que tal equip ha perdut el triplet?

El triplet ni es perd ni es guanya, es produeix si és dóna el cas de guanyar tres competicions, si no, no existeix. No és cap fita per ell mateix

Doncs el mateix amb la mania d’anomenar remuntada el partit d’avui

Diguem-li el partit de fer costat a l’equip, el partit de la fidelitat, dels colors, de l’orgull culer …. Però no de la remuntada

Aquests conceptes que proposo es poden veure reforçats fins i tot si aquest vespre no es passa l’eliminatòria. Si el camp és ple, anima, hi ha bon ambient etc. l’eliminatòria s’haurà perdut però s’haurà fet un exercici de reafirmació col·lectiva al voltant d’una bandera que representa tot una sèrie de valors. I això s’haurà transmès al món igualment

Si aquest vespre  no es passa l’eliminatòria, que és el més probable, és regalar una decepció col·lectiva enorme de manera innecessària, gratuïta, I transmetre al món una imatge de fustració. Perquè com que tot el prepartit ha girat al voltant del concepte remuntada, si faltant vint minuts ens falten 5 gols, la gent començarà a desfilar, mentre que si es planteja com el de la reafirmació col·lectiva de fidelitat a un equip i a uns colors, aquest efecte seria molt i molt menor.

I si es produís, si es produís la màgia d’aconseguir passar l’eliminatòria, seria un fet tan excepcional, tan històric,  que només caldria a gaudir-ho al màxim, perquè hauríem fet existir, entre tots un concepte inexistent per improbable: la remuntada  

Tot plegat reflex del model actual de club.

Tot abocat  a un club resultadista. Si guanyes ets, si perds no ets res. Si el teu model de club és l’identitari, si perds continues essent

Anem al camp a ser, a ensenyar què som, i si passem celebrem la remuntada