Nosaltres tenim l'alegria

Som a tres dies de votar independència per al nostre país i no detecto l'alegria, l'eufòria, la ilusió, el neguit a la panxa, que hauria previst

Sense dubte és a conseqüència de l'enorme pressió que està exercint l'estat espanyol que està generant una incertesa que no permet que aquesta alegria, eufòria i ilusió apareguin amb l'automatisme de la naturalitat

Fa moltes dècades que esperem aquest moment. Fins fa poc ens titllaven de somniatruites, d'utòpics, de quimera ... la paraula utopia i la paraula quimera les vaig sentir per primer cop a la meva vida aplicades per algú a la probabilitat que Catalunya assolís la independència.

Els que som independentistes de sempre hem hagut d'aguantar to de superioritat, de perdonavides ... Ah, tu ets independentista ha ha ha està bé. Ridiculitzant-te, trobant-te poc madur, que no toques de peus a terra, propi de Peter Pan, de persones que no s'han fet grans, que no han posat seny. Fins i tot i segons en quins entorns sobretot professionals, però no només, te n'havies d'amagar o de no manifestar-te molt obertament no fos cas que.

No pretenc analitzar com hem arribat fins aquí, només que ja hi som, que ho tenim a tres dies, i que per tant sí, ha de sortir la ilusió, l'alegria, l'eufòria ...

Cadascú que tingui l'opinió sobre la independència o sobre el referèndum que vulgui, només faltaria.

Però hi ha una cosa inqüestionable per tothom.

En una banda hi ha l'alegria, en l'altra la repressió

La banda independentista que en el darrer any i escaig s'ha ampliat amb molta gent amb dubtes independentistes però cap de demòcrates, hem sortit al carrer desenes i desens i desenes d'ocasions en els darrers set anys i les característiques de totes aquestes ocasions sense excepció, han sigut les mateixes. Presència massiva, de totes les edats i classes socials, missatge inequívoc, civisme absolut, alegria en les formes. No és perquè sí que a aquest moviment se li diu la revolució dels somriures.

No és perquè sí que és unànim considerar que aquest moviment és de baix a dalt, que hem sigut la ciutadania que hem exercit la nostra sobirania traslladant els deures a aplicar-la als representants que hem escollit, en forma de majoria absoluta per cert.

A l'altra banda, el que diuen que també és el nostre govern, només hem rebut NO de resposta. En paraules textuals del president Rajoy, ni quiero ni puedo. Per tant, ni parlar-ne.

Algú recorda una sola acció, iniciativa, proposta, interès, del govern espanyol per complir amb la seva obligació d'atendre què passava a Catalunya? Ni una. Ni quiero ni puedo.

S'han refugiat darrere el dura lex set lex, esperant que la lex solucionés un tema polític

La trampa, i ara ens allergaríem massa, però la trampa que cometen és convidar-nos a canviar la llei, cosa que saben perfectament que és impossible.

En conseqüència, passats els anys ens trobem que la societat civil catalana planteja un conflicte polític, i l'estat espanyol respon exclusivament amb tribunals 


En definitiva el conflicte Catalunya Espanya és molt senzill de sintetitzar, el que es planteja és:

la societat està sotmesa a la llei o la llei està sotmesa a la societat

Tot el conflicte es resumeix en aquest concepte

La meva opinió i diria que podem afirmar que la de tothom, és que la llei està sotmesa a la societat, mai dels mais, la societat sotmesa a la llei. Em sembla tan evident, que no cal ni argiumentar-ho ni desenvolupar-ho.

Tenim una societat que fa anys i anys que planteja una situació, com ja he comentat ho ha fet de manera massiva, reiterada, cívica i alegre, és evident que l'única resposta no pot ser no escoltar.

Fins i tot el dia de més indiganció fins avui, el dia 20 de setembre passat amb els escorcolls a diferents departaments del govern i detencions, hi va haver una concentració que va durar 24 hores i no es va perdre en cap moment aquests trets: massiu, cívic i alegre.

A més s'ha fet palès de manera espontània, podem posar mil exemples, des de regalar clavells als guàrdies civils, fins cantar-los el passi-ho bé de la Trinca ...
 
Aquesta és la nostra cara, el civisme i l'alegria, ells interroguen periodistes, detenen governants, escorcollen empreses públiques i privades sense ordre judicial, amenacen 800 alcaldes, tanquen centenars de webs, denuncien ciutadans de peu que són al carrer repartint fullets, obren i registren camions d'empreses de missatgeria, prohibeixen a correus distribuir una revista, donen ordre de precintar escoles ... envien 15.000 policies d'altres punts de l'estat acomaidats amb el crit de "a por ellos" no amb l'objectiu de preservar l'ordre públic, si no exclusivament d'impedir que una societat voti.

Falten tres dies pel dia 1 i ...


Nosaltres tenim la societat mobilitzada, determinada ... nosaltres tenim l'alegria, ja hem guanyat

Ells tenen les prohibicions, les detencions, les armes,  ja han perdut

Som a 3 dies de votar independència. Ho fem nosaltres pels nostres avis i per als nostres néts.

És cert que els llibres d'història no parlaran de nosaltres, però no ho faran perquè nosaltres estem escrivint la història



Sortim de casa amb l'alegria i la il·lusió de sempre per guanyar a les urnes el que ja hem guanyat al carrer.