Ha anat exactament així

Aquesta història comença fa una setmana quan veig un càrrec de 112 € al meu compte amb el concepte "manteniment".

Vaig recordar de seguida que no feia gaire que havia tingut un càrrec amb el mateix concepte i el vaig trobar, al mes de juny, 75 €

Vaig anar immediatament a les oficines del BBVA només per obtenir dues respostes. Primera, confirmar que el càrrec és per manteniment de compte i segona que fos correcte, que no hi hagués cap error. No volia ni explicacions ni argumentacions ni em volia queixar de res.

Efectivament era correcte i eren despeses de manteniment amb càrrecs semestrals

No qüestiono de cap manera, quedi clar, que els bancs em cobrin una quantitat en concepte de manteniment, repeteixo que no ho qüestiono de cap manera. El que passa és que la meva economia no em permet que aquesta quantitat sigui de 200 € anuals. Jo trobo que és molt i molt gros, però que jo no ho entengui no resolt el problema, el manté al seu lloc, trobo molt gros que tanqui un compte perquè no em puc permetre tenir-lo.

És un compte que té un ingrés meu a primer de mes molt modest i vaig tirant de veta fins a final de mes. No hi tinc cap rebut domiciliat, no hi faig cap gestió de cap tipus que no sigui exclusivament el que acabo d'explicar. Per tant la meva ignorància no em permet entendre com es justifiquen 200 € anuals, i la meva economia no s'ho pot permetre.

Per tant decideixo obrir un compte a Caixa d'Enginyers per a que em faci aquesta funció tan simple.

El compte el vaig obrir fa una setmana, i estic pendent de rebre la targeta de dèbit, moment en el qual aniré al BBVA i tancaré el compte i la seva targeta de dèbit associada.

En aquests dies ja he fet un parell de transferències al nou compte de Caixa d'Enginyers, sense deixar a zero el BBVA fins que no rebi la targeta de la Caixa d'Enginyers, moment en el qual el compte ja estarà operatiu en tota la seva extensió i serà quan aniré al BBVA a tancar-ho tot.

Aquesta tarda he anat a fer un encàrrec propi de les dates. He deixat la moto aparcada a la porta de la botiga en un espai d'aquests habilitats per motos. Quan he sortit de l'establiment i em disposava a deslligar la moto per marxar, he rebut una trucada al mòbil. L'he atès dret al costat de la moto, era una noia de la Caixa d'Enginyers que em deia que ja tenia la targeta a l'oficina i que ja la podia passar a recollir quan vulgués, la qual cosa implicava com he explicat la conseqüent anul·lació del compte i targeta del BBVA. Simultàniament, torno a repetir, simultàniament mentre jo atenia la trucada, un cotxe fent marxa enrere topa amb la moto aparcada al costat de la meva, la tomba i per tant cau sobre la meva causant-li el forat que es veu en la fotografia.

Del cotxe en surt una dona que em diu que no li ha passat mai res i que no sap ni per on començar a fer els papers de l'assegurança. Li demano que porti el que trobi dins el cotxe i que ja m'ho miro jo.

Asseguradora del cotxe que m'ha foradat la moto mentre jo era al telèfon atenent la noia de la Caixa d'Enginyers que em deia que ja podia recollir la targeta i per tant que demà mateix anularia el compte del BBVA?

Evidentment BBVA seguros

No vull dir res ni en trec cap conclusió ni res de res, només explico que ha anat exactament així

Cas 9N, la impotència de la derrota

                                                                  Imatge: Cesar Rangel


L'expresident Artur Mas, l'exvicepresidenta Joana Ortega, l'exconsellera Irene Rigau estan pendents de judici per desobediència i prevacarització. En definitiva per muntar i organitzar el 9N 2014 amb diners, instal·lacions i recursos públics desobeint la seva prohibició.

Això que la opinió majoritària inclosos alts dirigents polítics catalans, quan se'n refereixen anomenen el referèndum del 9N, fins al punt de ser molt crítics amb la possibilitat de convocar-ne un al 2017 amb l'argument que això ja es va fer al 2014.

El 9N 2014 va ser un referèndum? Reconstrumin els fets

En Joan Herrera, Marta Rovira i Jordi Turull en representació del Parlament de Catalunya van viatjar fins al En Congreso de los Diputados per sol·licitar la trasnferència de la competència per convocar un referèndum. La resposta va ser negativa sense escletxes.

Llavors, el govern que havia promès una consulta al 2014, amb el suport de les diferents i variades formacions polítiques a favor del dret a decidir van aprovar la llei de Consultes que hauria de donar empara legal a la consulta, que ja no referèndum.

Es va destacar llavors la unitat de totes les forces, des d'Unió Democràtica fins a la Cup, per citar les dues teòriques més allunyades, passant per Convergència, Esquerra Republicana, Iniciativa, els verds.

És molt recordada aquella roda de premsa en la que van comparèixer tots i anaven contestant les preguntes dels periodistes de manera indistinta i espontània representants de diferents partits.

Ah, però llavors es va tombar la llei de Consultes aprovada pel Parlament i es va esquinçar aquesta unitat ja que el Govern va optar tirar endavant el seu propòsit amb la forma d'un Procés Participatiu perquè el que es pretenia era convocar la ciutadania a participar amb una empara legal irrefutable i va considerar que no hi havia més marge que fer-ho com a procés participatiu.


Iniciativa, els verds, es van desmarcar completament, i ERC també potser no d'una manera tan explícita per considerar que fer-ho a través d'un procés participatiu era poc més que una xarlotada, sense cap valor, i que el govern s'havia baixat els pantalons i escagarrinat davant el poder espanyol. Això aquí.

A l'Estat Espanyol vam ser la riota de tota la classe política, recordem que l'exportaveu del govern Miguel Angel Rodriguez va dir que a Mas no li feia cas ningú i que per cridar l'atenció potser li faltava un afusellament. Aquest com a comentari més fora de lloc, però la vicepresidenta Saenz de Santamaría i el propi Mariano Rajoy, president del gobierno, es van enriure del fracàs ... tot plegat fonamentat en que convocar a la ciutadania a pronunciar-se a través d'un procés participatiu efectivament era una xarlotada sense cap mena de valor de cap tipus i per tant era la plena i indiscutible demostració del fracàs de Mas i la se follia.

Arribats aquí preguntem-nos què és un procés participatiu. El Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya té una guia explicativa i llegint-la queda clar que efectivament és un recurs de poc recorregut i transcendència, tant és així que el propi document explica que ni tan sols hi ha una definició unificada de què és i vol dir un procés participatiu, i dóna pistes i consells de com fer-lo. En definitiva una manera que permet a la ciutadania donar la seva opinió sobre un tema públic.

Així, diversos ajuntaments han convocat processos participatius per demanar opinió a la ciutadania sobre si s'ha d'asfaltar un carrer, o l'ubicació d'un hipotètic pavelló d'esports municipal etc. Demanar opinió, no és pas vinculant.

Per tant, sí, podem afirmar clarament que pretenent fer un referèndum, acabar convocant un procés participatiu, dóna poca trascendència, poc gruix, al tema.

Què va passar però realment el 9N 2014?

Per començar que hi havia urnes, cosa molt poc o gens habitual en un procés participatiu, i una urna dóna tota la visibilitat de votació.

Però el més important, que hi vam participar 2.300.000 persones. Van donar la volta al món les imatges de les cues llarguíssimes per participar, amb gent de tota condició, gent molt gran, gent jove, d'aquí i d'allà, la pulcritud i rigurositat de la seva organització ... la ciutadania va  convertir una xarlotada en un acte amb tota l'aparença de referèndum

El que formalment era una xarlotada, una cosa tan aigualida que no tenia cap gust,  cap transcendència, cap valor ni jurídic ni polític, la ciutadania ho vam convertir en un esdeveniment majúscul, en una altra manifestació cívica més important feta mai a Europa, sí, una més.

Això, exclusivament això, és el que fa que tanta gent en parli com un referèndum, perquè formalment, oficialment, no era res de res.

I és per això precisament perquè l''Estat Espanyol reacciona i assenyala amb el dit els tres encausats. En una enorme manifestació d'impotència en la seva derrota.

Tot aquest rollo que he fotut fins ara per dir que si el 9N enlloc de sortir al carrer 2.300.000 persones, haguessin participat 150.000 per dir alguna cosa, no hi hauria cap mena de conseqüència sancionadora  contra Mas, Ortega i Rigau, i els seus suposats delictes serien exactament, exactament, els mateixos.

Com havia de tenir cap conseqüència una cosa que segons el president de gobierno i la seva vicepresidenta era una cosa sense cap valor més enllà de riure's del fracàs de Mas? Com s'explica doncs que puguin ser inhabilitats i hagin corregut risc real d'entrar a la presó per una cosa sense cap valor?

La reacció de l'Estat Espanyol, la seva voluntat d'inhabilitar Mas Ortega i Rigau és la manifestació de la impotència de la seva derrota, perquè el que voldria és inhabilitar la voluntat d'aquestes 2.300.000 persones, això és el que voldria. Perquè el que realment té valor és això. El que anava a fer Mas no tenia cap valor, el que va fer el poble de Catalunya en té i molt, això és el que volen inhabilitar i empresonar.

El procés cap a la independència és de la ciutadania i contra la voluntat de la ciutadania no es pot fer res, absolutament res. No hi ha cap norma, tractat, llei, cap, que estigui per sobre de la voluntat de la ciutadania expressada de manera inequívoca continuada i pacífica.

Ho he dit i escrit en múltiples ocasions: El poble català només ha de fer una cosa per assolir la independència, no és fàcil, però només n'ha de fer una: voler-ho.

Pilotes Calentes

És una bestiesa la teoria següent?

El Barça va ser sancionat amb dues finestres de mercat sense poder fitxar.

L'estiu del 2014, que encara oficialment encara no se sabia del cert com acabaria la cosa, de fet no hi havia precedents tampoc, el Barça va fitxar mitja Europa, ho dic sense buscar-ho, de memòria per tant potser em deixo algú. Bravo, TerStegen, Douglas, Ver maelen, Mathieu, Rakitic, Luis Suarez, Rafinha ... molt per sobre del que realment necessitava la plantilla aquell estiu.

Als que sabem sumar i a més ens afaitem de fa anys, no vam tenir dubte que aquest excés de fitxatge i al preu que fos, Suarez va costar 81 milions, responia a que la Fifa havia filtrat al Barça que lleparien sanció, i per tant donaven l'oportunitat al club d'incorporar jugadors per sobreviure dues finestres.

Una mena de compensació. Et fotré, però t'ho filtro abans per a que tinguis l'ocasió de carregar fort el cabàs.

Efectivament mesos després es feia oficial la sanció ... oh sorpresa! El Barça va fer veure que estava  sorprès i ofès quan ja havia carregat la nevera fins dalt gràcies a la filtració. Una comèdia vaja.

 Dos anys després és el Madrid que està amenaçat de ser sancionat, sí l'Atlètico també però la teoria bestiesa va del Madrid, i la notícia un cop es tanca el mercat d'estiu és que el Madrid no ha incorporat ningú llevat de Morata.

Això que per sí mateix ja seria notícia, si hi afegim que el president és Florentino Pérez, que li encanta l'exhibicionisme fitxador, mollant diners de manera exagerada cada estiu ... fa la cosa molt i molt sorprenent.

De fet és un dels temes recurrents en les tertúlies dels programes esportius, des del tancament del mercat. Que estrany que el Madriid i a més tenint Florentino de president tal com és, només hagi incorporat Morata.

Deu dies després de tancar el mercat es fa oficial la sanció i el que sorprenia passa a ser incomprensible.

Perquè si pot ser discutible si la plantilla necessita o no reforços aquest estiu, el que és inqüestionable és que en dos anys sí que en necessita.  

A veure, si la filtració al Barça és evident que es va fer donant l'oportunitat de carregar la nevera, evidentment que al Madrid també se li va donar aquesta chance, segur, i més havent-hi el precedent del Barça.

Per tant la bestiesa de la meva teoria diu, si el Madrid de Flotentino sap que lleparà dues finestres, com és que no fitxa "ningú"?. La resposta que em surt és: perquè ara sí que tenen problemes de diners greus.

Però si llavors tenen problemes greus de diners i no poden fitxar per sanció, com sobreviuran dues finestres de fitxatges?

I la meva teoria bestiesa diu: amb la undécima.

Mira Fifa, gràcies per la filtració, però és que ara no tinc un duro per fitxar. Per a que no se'm tiri a sobre tot el madridisme i la seva premsa, què tal si em regales la undécima? Em fas un sorteig arregladet a cada eliminatòria, i la undécima em donarà per aguantar dues finestres.

De fet, jo he sentit mitjans espanyols preguntant-se com era possible que al Madrid a cada eliminatòria li hagués tocat cada cop el més feble de llaaaarg. Vull dir que no és un tema que en parlem aquí, no, mitjans espanyols madridistes també s'han qüestionat aquest tema

la meva teoria podria donar-li resposta


És una bestiesa?




Copio l'enllaç en el que es veu Zanetti fent un dels sortejos, fixeu-vos que agafa una bola d'entrada i no la deixa anar en cap moment mentre simula que remena


https://www.youtube.com/watch?v=NHD14GUQhoU

Que no ha servit de res? Estem a punt

Molt tip d'aquesta cantarella que algunes persones no paren d'entonar. "Sí, sí, molt onze de setembre, molt sortir al carrer, i de què ha servit? De res"

Que no ha servit de res?

Els que diuen això és perquè només miren que no hem arribat a l'estació següent, i no veuen totes les estacions que hem deixat enrere, que són moltes i semblaven ciència ficció fa quatre dies.

Que no ha servit de res?

No hem d'anar als anys trenta, ni als anys cinquanta, ni als anys 80 per observar la transformació, l'evolució, el salt gegantí que hem fet i que l'hem fet entre tots, i forçat, empès, per la societat civil, per allò que es diu vulgarment la gent del carrer. ens hem cregut que havíem deixat de ser súbdits i que havíem passat a ser ciutadans i com a tals hem exercit la nostra sobirania.
 

L'ANC, la gran catalitzadora de les mobilitzacions socials dels darrers anys juntament amb Òmnium Cultural,   és de l'any 2012, només té 4 anys de vida. Sembla que no pugui ser oi?


Que no ha servit de res?


Què era la independència fins fa quatre dies? la idea de quatre eixelebrats o quatre sentimentals. Quants dels que som independentistes de sempre se'ns han rigut a la cara quan en una conversa ens hem identificat com a tals? Quants partits polítics amb representació parlamentària  aquí o a Madrid eren independentistes fins fa ... dos? tres anys?

Avui, algú em pot dir un sol partit català amb representació parlamentària sigui aquí o a Madrid que no sigui independentista? Un tan sols?

D'un sol partit, ERC, a tots els partits, tots, en tres anys

Que no ha servit de res?

Algú hauria previst fa només tres anys que Convergència esdevindria un partit independentista sense matisos? Que es disoldria per fundar un nou partit amb l'únic objectiu de la independència?

Que hauria trencat amb Unió?  Que el fet que Unió decidís no declarar-se inequívocament independentista li costaria l'escissió del partit d'una part molt important de la seva militànica i càrrecs dirigents i conduir-la a la porta de la desaparició?

Que no ha servit de res?

Algú fa només quatre anys es prenia seriosament l'AMI?

L'Associació de Municipis per la Independència en aquest moment aglutina quasi bé el 100% dels municipis de Catalunya

Que no ha servit de res?


Quants fa només 3 o 4 anys hauríem previst tenir un govern de la Generalitat amb un full de ruta de 18 mesos fins a la porta de la independència?

Que una candidatura independentista amb quasi aquest únic punt al seu programa, arrasaria a les eleccions? 

Quants el dia de la Via Catalana, el 2013, hauríem previst que aquella noia cridanera que alguns mitjans ens pintaven com a extremista, gamberra i antisocial, seria només dos anys després, només dos anys després, la presidenta del Parlament, segona autoritat del país?

Que no ha servit de res?

La independència ha passat a ser una quimera d'uns pocs a ser el tema central polític del nostre país sense cap matís de dubte, en només cinc anys. I això ho hem fet nosaltres.

Prou de baixa autoestima, prou de dipositar les nostres esperances i decepcions en les actuacions dels altres.

Això que se li diu procés existeix i perdurarà mentre nosaltres seguim empenyent, no ens equivoquem, mentre nosaltres seguim empenyent. Enlloc de l'ansietat pel que encara no ha arribat, si us plau, mirem l'increïble recorregut que hem fet, i seguim empenyent i empenyent.

Quin sentit té empènyer tan fort tots junts quan érem tan i tan lluny de l'arribada, i deixar-ho de fer quan la tenim al nas?

Estem arribant al moment de la veritat. S'acaba el periode de les intencions i arriba el moment decisiu de les accions, i hem d'estar preparats, perquè vindran incerteses.

Després del mandat democràtic que vam donar a les forces guanyadores del 27S d'aplicar el full de ruta que ens van proposar en campanya electoral, han estat 9 mesos, no sens entrebancs cert, preparant l'escenari, preparant el terreny, però ha arribat el moment del debat, aprovació i implantació de tota aquesta feina. Insisteixo, ha acabat el periode de les intencions, ha arribat el moment de les accions.

I hem de demostrar que som forts, que tirarem endavant amb totes les dificultats, que estem decidits a arribar fins al final, que el tenim a tocar ... la quimera la tenim a tocar, hem de demostrar a tothom, a nosaltres mateixos i al món, que estem a punt

On ets Sant Pol?

El primer que he de dir és que sóc lloritu, tot i que la meva família paterna hi estiueja des de fa més de 100 anys i que la meva família materna té avantpassants de Sant Pol, jo sóc un lloritu, la manera que a Sant Pol s'anomena a la gent de Barcelona, o s'anomenava potser hauríem de dir.

Per bé o per mal a Sant Pol això ho tenen molt i molt clar ... ets de fora, i aquesta condició és inamovible i te la recorden de tant en tant per a que no te n'oblidis.

Per tant amb la legitimitat que em correspongui com a lloritu de literalment tota la meva vida, ni un sol estiu no l'he passat a Sant Pol, i la que em pugui correspondre com a tercera generació d'una família estiuejant i d'una família amb arrels santpolenques, la que em correspongui i no més, em ve de gust comentar un fenomen que em preocupa i em posa trist

Abans potser caldria comentar per si mai algú llegeix això que no conegui Sant Pol, que a Sant Pol hi ha un sol carrer comercial i un ... com dir-ho ... espai? plaça? que fa de punt final, més enllà no es pot anar, que es diu la Punta. De tota la vida, generacions i generacions canalla, joves i grans quan fan el tomb acaben a La Punta, no es pot anar més enllà, i s'asseuen a mirar el mar, a fer-la petar... allà és on tots els santpolencs i alguns lloritus hem après a anar en bicicleta, o a literalment caminar, a fúmer les primeres puntades de pilota, hem fet o ens han fet un primer petó, hem filosofat de matinada fins que el rellotge marcava una hora posterior a l'autoritzada ... és on van a seure els jubilats a xerrar de política i de futbol i on arreglen el món, per això d'allà on seuen ells se li diu El Parlament o atentent a l'edat dels parlamentaris, el banc del si no fos. Si ets de Sant Pol, o lloritu, la Punta és el lloc on has anat tota la vida, cada dia, cada dia, cada dia,  a fer-hi tot i, molt important, a no fer-hi res. No hi ha cap altre lloc


Fa poc, potser un parell o tres d'anys estem assistint a un fet a Sant Pol molt trist i preocupant, sota el meu punt de vista. Sant Pol l'estan convertint en un envelat i/o espectacle permanent.

Els que hi estiuegem, perquè anem a Sant Pol? Imagino que la resposta d'estiuejants d'altres poblacions seria molt similar. Doncs perquè ens agrada el poble, ens agrada la seva gent, la seva manera de ser i de fer.

Com d'altres poblacions, no pas totes, Sant Pol té una personalitat molt pròpia, fins i tot essent un poble prou petit, té una cantarella absolutament només santpolenca i un llenguatge només santpolenc.

Per dir-ho de manera molt simple, el que ens agradava era integrar-nos en la vida de Sant Pol, ep sense oblidar la nostra condició de lloritus, anar a comprar allà on anaven a comprar els santpolencs, a can grimal el pa, a can Vilà la xarcuteria, a can canaleta la llet, a can Carreras les betes, a ca l'Estanyol o Tornamorell la carn, la fruita a ca la Mònica, fer el cafè a El Centre, esperar que fossin les sis per anar a rebre les barques a la sorra, i si no anar a comprar el peix a cal músic o a la Tomassa ... simplement fer vida de santpolenc en època de vacances. Portar la canalla al Casal d'Estiu ... anar a l'envelat per la Festa Major ... que simple oi? viure a Sant Pol tal com és Sant Pol, res més, que res més ho és tot.

No es tracta de la nostàlgia del pas del temps ... can Vilà va tancar, a cal músic ja no hi venen peix, can carreras va tancar, ja no hi ha barques ... clar que no, els anys passen i tot evoluciona, tot canvia desapareix i reneix ... naturalment. Això a Sant Pol, a Barcelona i a tot arreu. És l'efecte del pas del temps, res més. Tan lògic com implacable.

No, no és això el que em posa trist i preocupa. El que em posa trist i preocupa és que des de fa dos o tres anys Sant Pol, fomentat per l'Ajuntament, es dedica a voler-me entretenir i ha convertit el poble en un quasi permanent parc d'atraccions.

Quan jo era jovenet, en tot l'estiu esdeveniment així lúdico festiu només hi havia la Festa Major, per Sant Jaume. Com totes les Festes Majors de l'època, tres o quatre dies d'envelat, ball, concerts, teatre, elecció de la pubilla, i fins l'any que ve.

Amb els anys han anat apareixent altres festes o esdeveniments que el poble ha anat assimilant mica en mica fins a fer-los seus. Per exemple, els campionats de futbito també a la Punta o la Fira Alternativa ... i darrerament el Firamar que sota el meu punt de vista va ser el símptoma del canvi

El fet és que de dos anys cap aquí  i parlo només de l'estiu, es fa el següent, ep i no ho he buscat ni res, segur em deixo coses, només les que em surten a rajaploma

Nit del Rock, Farra alternativa, mostra de vins, mostra gastronòmica, la festa del Holi, Festa de l'escuma, campionat de Play Station, 24 H de futbito, Firamar, 3X3 de bàsquet, festa del Country ...

Tots els caps de setmana de juliol i agost i molts dies entre setmana.

A més, com és lògic per altra banda, aquestes festes es publiciten tant com es pot i com a conseqüència hi ha una invasió de gent molt superior a la que el poble pot assimilar mantenint la seva vida normal.

Però la prova que és una aposta decidida de l'ajuntament és que enguany l'envelat de la festa major ja tenia activitat diària matí tarda i nit des d'una setmana abans del començament de la festa major.

La Punta, lloc de trobada, de passeig dels santpolencs, lloritus i visitants esporàdics es troba permanentment ocupada per una festa una altra i una altra.

Festes perquè sí, sense tenir un sentit o una justificació, una tradició en definitiva amb la població. Festes, interpreto simplement per omplir el poble de consumidors.

El cap de setmana passat, tot dissabte i tot diumenge, quan dic tot vull dir que dissabte va acabar de matinada i diumenge a les deu del matí ja tornava a anar, era la festa del Country. Pel carrer nou, el carrer comercial que deia, no paraven de passar Harleys i parelles amb barret de vaquer al cap i "camperes" als peus, i tot l'envelat guarnit de banderes americanes.

Ep, i evidentment tot això porta molta molèstia als veïns. Els veïns propers a la Punta han passat de no poder sortir de casa i no dormir els dies de Festa Major, a no fer-ho pràcticament en tot l'estiu. Insisteixo en recordar que dissabte passat el country es va acabar de matinada i diumenge a les deu del matí ja n'hi tornava a haver, i a tota pastilla

Una cosa que en demostra la gravetat, és que el cap de setmana passat per circumstàncies només vaig ser a Sant Pol 24h, i aquest tema va sortir a la conversa amb persones diferents, potser cinc o sis cops, és una preocupació present, i en totes les ocasions els santpolencs em van acabar dient el mateix: La Punta? Ui si en fa de temps que no hi anem ... no no, ja no hi anem mai.

Si no es coneix Sant Pol no es pot avaluar correctament el que significa.

Per tant Sant Pol ja no té vida pròpia a l'estiu, està abocat a ser un escenari, un parc d'atraccions permanent, tot el poble potes enlaire

La seva conseqüència sembla lògica. Si el poble fa la seva vida, al poble hi ha habitants i els habitants omplen de vida el poble, li donen ànima i identitat. Si el poble és un escenari, el poble s'omple de públic, i es buida d'habitants, i per tant es buida de vida ... deixa de ser Sant Pol

Digne presentació

Avui durant la presentació del darrer fitxatge del primer equip del Barça, en Jordi Mestres vicepresident esportiu preguntat sobre el fet que la presència de jugadors de la casa anava disminuint ha respost el següent, és transcripció literal

"La nostra obligació com a junta del FC Barcelona és fer un equip campió. Vinguin d'on vinguin els jugadors i tinguin l'edat que tinguin. La nostra obligació és fer un equip campió. Si es vol optar per la gent de la casa es guanyarà de tant en tant una Copa del Rei. Si això és el que es vol, doncs es guanyarà una Copa del Rei de tant en tant"

Em salto tota l'argumentació que els anys de millor futbol i de més títols aconseguits de la història més que centenària del club han arribat amb una plantilla amb majoria absoluta de gent de la casa, cos tècnic inclòs. És tan escandalosament obvi i recent que això m'ho salto

Una cosa sí que li agraeixo, és que hagi parlat tan clar i de manera pública. Fora dubtes, fora interpretacions.

Des que va arribar aquesta junta al club que he vingut denunciant que estaven implantant un model en el que guanyar ho justifica tot, absolutament tot, i que aquest mai ha sigut el model de club del FC Barcelona, llevat dels anys i no tots, del nunyisme.


No tornaré a fer tot el desenvolupament de la idea de club que tants i tants cops he fet en aquest mateix blog i que es resumeix en la meva frase següent: El Madrid està orgullós del que guanya, el Barça està orgullós del que és

Aquesta frase per sintetitzar la principal diferència entre aquests dos clubs mundials.

Al Madrid la identat la hi dóna la Copa, al Barça, de sempre, de sempre, la hi ha donat el que ha representat. Í així ha estat al llarg de la història.

Evidentment que volem guanyar, ai coi, evidentment, però només hi ha un preu que no s'ha de pagar mai per guanyar: deixar de ser tu mateix. Aquest és el límit. És tan simple !!! si deixes de ser tu mateix ... qui és que guanya? Tu no.

Aquest és el límit. Deixar de ser tu mateix

Quin orgull més gran hi ha que ser reconegut a tot el món per un club amb ànima, amb valors i amb un estil de joc genuí reconegut i reconeixible.

 Està clar que aquesta junta ha traspassat aquesta línia, i si no ho reconduim hi ha el risc que definitivament no reconeguem el Barça.

Que Qatar sigui a tot arreu de la vida del club que tot el que és i representa és directament contrari al que és i ha representat sempre el Barça, com es pot aguantar?

En Javier Faus quan era vicepresident del Barça ho va dir amb totes les lletres: Sense Qatar no podríem tenir Messi, i no podríem optar als títols més importants. Cap altre argument, ni un altre

Queda clar oi, deixo de ser jo mateix per poder guanyar títols

Que no hem tingut Samitier, Kubala, Cruff, Schuster, Maradona, Ronaldo, Rivaldo, Ronaldinho, Henry, Messi ...sense haver-nos venut l'ànima?

I el cas Neymar? Si s'ha de delinquir es delinqueix ... ep no ho dic jo, ho diu el pacte que ha signat el club amb la fiscalia, que el club va cometre dos delictes. Sense admetre aquest punt, què va dir el president Bartomeu el dia de la roda de premsa monotemàtica?: que l'objectiu era tenir el jugador i que això es va aconseguir.


Altre cop, tot queda justificat per guanyar.


Fa pocs mesos es va donar un fet que es va titllar d'anecdòtic, però ja em perdonareu d'anècdota no en té res.

En un acte de penya, un col·loqui, un assistent va qüestionar la conveniència que el club es financiés amb els diners de Qatar. El president de la penya i membre del Consell Consultiu de les penyes del FC Barcelona va respondre textualment, que els diners són benvinguts vinguin d'on vinguin, "com si venen el narcotràfic"

Esteu veient on estem arribant? Ei, que és del Barça del que parlem eh? Aquell club que ha representat la catalanitat, els valors de democràcia, llibertat, integració ... que ja al segle XXI es va associar amb Unicef ...

No ho explicaria si no conegués aquest president i no hagués compartit amb ell reunions, actes, dinars ... Puc afirmar que quan jo m'hi relacionava hauria sigut incapaç de dir una cosa així, ni de pensar-la. Perquè? Perquè el club en aquella època transmetia per tot arreu tot un altre model ... i perquè ara en un acte públic micròfon en mà i en una acte que s'estava enregistrant ho diu? Perquè el to del club ara és aquest, guanyar ho justifica tot. Tot

I no, Srs. no, el club no està en venda.

El que vostès venen com una victòria, és la pitjor de les derrotes.

Si aquest és el seu model de club, en aquesta fotografia, de Digne només n'hi ha un

Bon nit bona dia

La noia s'havia de llevar molt d'hora, marxava de campaments i l'autocar arrencava a les sis del matí.

El noi tenia bolo i ens va avisar que arribaria molt tard.

Efectivament la noia es va llevar molt d'hora, efectivament el noi va arribar molt tard.

El fet és que a les cinc van coincidir al menjador. Ella acabada de dutxar, botes de muntanya noves de trinca posades, cua de cavall acabada de fer que deixen una cara neta i clara, ulls oberts i lluminosos, ell suat, descamisat i amb ulleres de son i ulls vermells.

Asseguts a la mateixa taula ella es pren un bol de llet amb cereals d'un esmorzar avançat, ell una hamburguesa amb patates fregides d'un sopar endarrerit.

Es fan un petó i ella surt del menjador cap a la porta del carrer, ell en surt cap a la porta de l'habitació.

Es diuen adéu, una sola paraula dos significats

Espanya no canvia. Benvinguts a la República Catalana

Moltes persones de bona fe i escèptiques amb l'independentisme han argumentat durant els darrers anys que el problema no era Espanya, si no exclusivament el PP. Que fent fora el PP del govern, la relació Catalunya Espanya es normalitzaria notablement i per tant la solució no era la independència.

PSOE i Ciutadans han evitat que el ministre Fernandez Diaz comparegui al Congrés per donar explicacions sobre jo diria l'escàndol més gros des del punt de vista de funcionament democràtic, de la història recent d'Espanya. Queda demostrat doncs que "el problema" no és només el PP, si no que Espanya té molt clar que per sobre de preservar el funcionament democràtic i net de la societat, hi ha el concepte d'unitat de la nacion española.

Que PSOE i Ciutadans avalin aquesta conducta només es pot llegir en aquests termes.

L'independentisme té com a objectiu anar eixamplant la majoria social. És evident que aquesta decisió ajuda i molt a aquestes persones que deia de bona fe que es mostraven escèptiques front l'independentisme, arribin a la conclusió que no hi ha cap altre camí. Són persones que es van sumant a la independència no per la via de la identitat, no per la via del sentiment, no per la via dels origens, si no per la via de constatar que Espanya en el segle XXI de la globalitzacio encara fonamenta tota la seva manera de ser en el concepte racial innegociable de la unidad de la patria forjat els anys 30 del segle XX.

La independència doncs no només és per a independentistes, si no que acull a tota aquella persona que té la il·lusió d'una societat oberta, diversa, rica, i amb esperança en el futur.

Tan se val si veniu del nord o veniu del sud, sigueu benvinguts al projecte d'una nova república, la República Catalana, que no us obligarà a deixar de ser el que sou, si no que us agrairà que aporteu el que sou a la construcció d'una societat millor

Per la Cup la independència no és prioritària

Des que la Cup va fer públic que mantenien l'esmena a la totalitat i per tant els pressupostos quedaven definitivament tombats s'han dit moltes coses, i a mi em sembla que tot plegat és molt senzill.

El que em sembla que no ho és tan de senzill és el perquè, però el que passa sí em sembla molt senzill, i ens podem estalviar del tot totes les argumentacions de tots colors. Que si uns tenen raó en això, que si els altres tenen raó en allò ... no, no, en la meva humil manera de veure-ho és molt senzill.

Per explicar-ho només hem de tenir presents dues coses. Només tenint present aquestes dues coses tota l'estona, tot queda explicat de seguida.

Primera: Recordem que Junts pel Sí no és un partit polític, que sovint s'oblida. Junts pel Sí és un conglomerat heterogeni. El van constituir i el forma: Convergència, Esquerra Republicana, Demòcrates per Catalunya, l'ANC, Òmnium Cultural, Súmate, dissidents del PSC, independents com en Lluís Llach o en Germà Bel ...

Aquest conglomerat té per principal objectiu i aspiració poder-se desfer perquè cada partit, associació etc pugui fer el seu propi i legítim camí i aposta.

No és cap secret que algunes d'aquestes formacions i persones que les integren no tenen gaire bona relació i sintonia.

Es van ajuntar únicament i exclusiva per presentar-se a les eleccions del 27 de Setembre que es va plantejar com a plebiscit, com al referèndum que no ens van deixar fer, i com a tal referèndum volien representar junts la papereta del Sí a la independència, la papereta que hauríem utilitzat si s'hagués fet un referèndum de Sí o No.

Convertim les eleccions en referèndum, guanyem, portem el país a la porta de la independència, i allà ens desfem i que cada un faci el seu propi camí.

Tant és així que recordem que la idea era que la Cup també formés part d'aquesta candidatura, possibilitat que es va treballar i que a darrera hora la Cup va decidir desestimar, però situem-nos un any enrere, aquesta era la idea inicial i ja es va viure com una decepció que la Cup no vulgués sumar-se a fer del tot unitària la papereta del Sí.

Moltes persones van dir llavors que tant era votar una formació o una altra, que el missatge seria el mateix, que totes dues eren la paperets del Sí. Això donaria per molt, pe`ro deixem-ho aquí, simplement pretenc situar-nos com han anat les coses.

Segona: 18 mesos.Només 18 mesos.  Junts pel Sí i la Cup per tant es presenten per separat però estan d'acord que la legislatura és només per construir les bases de la futura República Catalana, i per tant que té una durada de 18 mesos, després dels quals s'ha d'aprovar la constitució i fer les primeres eleccions de la República llavors sí amb un programa de govern etc.

Per tant tot plegat és per 18 mesos. Per això també Junts pel Sí és com és d'heterogeni, perquè no s'han de casar pas els seus integrants, és només una unió per muntar les bases i posteriorment desfer-se. Tot plegat és només per 18 mesos.

El que compta és l'objectiu. Posar el país a la porta de la plena sobirania, i és del tot lògic fer aquesta feina tots junts.

A la primera de canvi la Cup és intrasigent amb el candidat a la presidència de la Generalitat. Coi, aquest candidat no és pas el d'esquerra ni el de súmate ... és de tots junts fem els 18 mesos per a que després cada un pugui fer el seu propi projecte polític.

Doncs no, amb aquest candidat no.

Molt bé, aquell escull es va solucionar de la manera que sabem i es redacta i pacta un marc d'estabilitat. Aquest pacte no demana a la Cup que deixi de ser la Cup, que renuncii a res de ser ells mateixos, l'únic que fa el pacte és fixar que l'objectiu comú és la feina a fer aquests 18 mesos.

Primera situació després del pacte que ens ha de dur a la porta de la independència, la Cup diu que no.

Per tant no és la meva deducció fruit d'una profunda reflexió, no, és el que es desprèn directament, directament de les accions de la Cup: Per la Cup la independència no és prioritària. Tota la resta sobra. Totes les argumentacons de perquè si i perquè no sobren completament.

Una única pregunta: és que tots els integrants de Junts pel Sí comparteixen al peu de la lletra els pressupostos presentats per Oriol Junqueras? Segur que no. Hauran dit la seva fins allà on han pogut,i després simplement han actuat amb el que van quedar. Junts 18 mesos per portar el país a la porta de la independència.

La Cup en les dues coses trascendents ha sigut intransigent per tant és molt senzill, no calen argumentacions: per la Cup la independència no és prioritària.

Si tenim ben present que Junts pel Sí no és un partit si no la suma de moltes parts diferents i confrontades, i que tot plegat només és per 18 mesos, em sembla que la cosa és evident.

Dit tot això no ens equivoquem i caiguem en el desànim i atribuim als polítics el final de res. El procés de la independència no acaba per una actuació d'uns polítics, el procés acaba el dia que nosaltres deixem de creure-hi i deixem d'empènyer, i no conec ningú que s'hagi fet independentista perquè un polític l'ha convençut, si no per pròpia decisió, per tant no deixem d'empènyer mai passi el que passi.

Agav ed ortem

Aquests dies hi torna a haver vaga de metro a Barcelona i hi ha menys trens dels habituals, enlloc de passar cada tres minuts passen cada vint. 

Perquè passen menys trens?

Perquè hi ha menys conductors

Perquè hi ha menys conductors?

Perquè els conductors que falten fan vaga. Un dret fonamental que el diccionari de l'Institut
d'Estudis Catalans defineix així.


Cessació voluntària en el treball per part dels empleats assalariats amb vista a obtenir de l’empresa algun avantatge relatiu a millores de sou o de les condicions de treball


Queda clar per tant llegint la definició que la vaga és estrictement que els empleats no treballen com a mesura de força front l'empresa per obtenir el que sigui.

En funció de l'activitat que sigui l'empresa, les conseqüències d'aquest cessament d'activitat repercutiran exclusivament a l'empresa o a part de la ciutadania com és el cas del metro de Barcelona

Per tant el perjudici que causa a la ciutadania no és en sí la vaga, és la conseqüència que els empleats fan vaga, que és absolutament diferent.

Dit d'una altra manera, vaga no és perjudicar a un tercer. Vaga és deixar de treballar. Perjudicar a un tercer, com és el cas, és exclusivament la conseqüència i no el fet en sí.

No m'hi enfangaré més, una cosa que ho demostra és que deixar de treballar per reinvindicar unes determinades millores o el que sigui, és un dret recollit a totes les democràcies.

Poso en absolut dubte que si el concepte vaga es definís com perjudicar a tercers, es considerés un dret. Estic segur que no.

Per tant, no hi donem més voltes. Fer vaga, cessar l'activitat, és un dret i el perjudici que causa és la seva conseqüència i no el fet en sí mateix.

Perquè tota aquesta argumentació?

Perquè aquest matí escoltant les notícies a la ràdio sento que diuen que a conseqüència de la vaga de metro els trens passaran cada vint minuts i en les línies automàtiques (sense conductor) cada vint-i-cinc

He flipat

Això és entendre la vaga exactament a l'inrevés. Perjudicar al tercer i posar els mitjans per fer-ho

Tornem a l'inici. Perquè hi ha menys trens? perquè hi ha menys conductors. Perquè hi ha menys conductors? perquè fan vaga.

En les línies automàtiques que no hi ha conductor, perquè no hi ha els mateixos trens? Qui és que fa vaga i la seva conseqüència és que hi hagi menys trens?

Segur que hi ha un responsable de seguretat o algú que coordina o el que sigui. I aquest fa vaga, d'acord, però de cap manera justifica que els trens passin cada 25 minuts.

El conductor que sí que treballa d'acord amb els serveis mínims pactats amb l'administració, el seu torn el fa d'una tirada, no? Vull dir, ell no fa vaga, condueix amb normalitat les hores que s'hagin pactat oi? I si a cada parada correspon estar-hi 30 segons, no hi està deu minuts oi?

En les línies automàtiques què justifica que els trens passin cada 25 minuts? Que les persones de serveis mínims que ho vigilen i coordinen, fan vaga deu minuts sí i deu minuts no?

No. Només se m'acut que han invertit el sentit del terme vaga. Finalitat de la vaga, perjudicar, i això en cap cas pot ser un dret

Prohibir l'estelada

El govern del PP ha prohibit, ho repetirem, ha prohibit la presència d'estelades a l'estadi Vicente Calderon a la final de la Copa del rei de diumenge.

Alguns mitjans han tractat el tema en els seus espais d'esports, em sembla un error. A mi em sembla una notícia de portada.

No, no, la prohibició de l'estelada no té res a veure amb el futbol, de cap manera. Té a veure amb atemptar contra la democràcia, té a veure amb atemptar contra la llibertat individual dels ciutadans. No esmerçaré ni un esforç en argumentar que l'estelada és una bandera legal, seria caure en un error per part meva. No s'ha d'argumentar res de res.

En una democràcia, en una societat lliure, n'hi ha de prohibicions, és clar que sí, però la majoria precisament són per preservar la pròpia democràcia i la pròpia llibertat dels seus ciutadans.

Aquesta prohibició no afecta als socis i simpatitzants del Barça que pensen anar a la final com ens volen fer creure. No, aquesta prohibició afecta en la mateixa mesura als socis i simpatitzants que aniran a la final, als que no hi aniran i ens quedarem a casa, al ciutadà de a Corunya que ara mateix passeja tranquil·lament per la platja de Riazor, al pastor d'un ramat de xais de Castella. En la mateixa mesura.

Jo no aniré a la final i em sento profundament ofès en la meva condició de ciutadà, deixant de banda la ideologia que pugui tenir.

Hi ha símbols que compartim i n'hi ha que no compartim, amb els que ens sentim còmodes i amb els que no, però prohibir? En un estat democràtic i lliure? Prohibir una bandera que representa un anhel col·lectiu?

I per cert, un exemple més de fins a quin punt som espanyols. Una agressió més a un símbol català i ningú espanyol de cap ideologia ha dit ni mu. A mi m'està molt bé, una prova més que ells no em consideren un semblant, però llavors precisament per això, prou de fer comèdia.

Però és que avui mateix la delegada del govern s'ha superat a sí mateixa. Avui s'ha passejat per diferents emissores i ha dit que la prohibició de l'estelada no és per raons polítiques si no per raons de seguretat.

Es pot arribar a ser més cínica?

Desenvolupem-ho. Si no són raons polítiques, on són les raons de seguretat? Si l'estelada no representa res, perquè ha de generar cap risc per la seguretat?

Faig un esforç sobrehumà i em crec que la delegada del govern no menteix i realment es creu això que diu, que no és per raons polítiques si no per raons de seguretat. Automàticament la pregunta és: prohibir-la no és un acte polític? Exclusivament polític? Prohibir l'entrada d'una bengala és una decisió de seguretat, prohibir una bandera, uns colors, no és un acte polític?


Per altra banda, en quin esdeveniment esportiu, en quina final amb presència massiva d'estelades que afortunadament el Barça ens n'ha fet viure moltes ens els darrers 25 anys, en quina l'estelada ha generat un sol incident?

Perdó, és veritat, en una ocasió que uns agents de la Policia Nacional es van acostar a un seguidor en una final de fa tres o quatre anys i el van fer fora apallissant-lo per dur una estelada. I un altre cop un seguidor del Joventut de Badalona li va passar el mateix en un pavelló a Saragossa

Si de cas la delegada per raons de seguretat hauria de prohibir l'entrada de la Policia Nacional

Miri Sra delegada si no n'hi ha de raons polítiques que el President de la Generalitat i l'alcaldessa de Barcelona han anunciat públicament que no assistiran a la final exclusivament per aquesta prohibició.

Per altra banda, senyora delegada, si com va dir no es permetria l'entrada  a l'estadi de símbols polítics, això vol dir que no deixarà entrar el Rei d'Espanya? Això vol dir que no sonarà l'himne espanyol? O és que no és un símbol polític el rei i l'himne?

Pot estar tranquil·la mirant els antecedents, fa molts anys que aguantem una bandera d'ocupació a les nostres viles i ciutats, i no hem causat cap problema de seguretat.

Diguem les coses pel seu nom Sra delegada, vostè prohibeix l'estelada per evitar ensenyar al món, que en l'esdeveniment esportiu més important de representació i orgull nacional, es pugui visualitzar que hi ha un poble que democràticament, pacíficament, està manifestant la seva voluntat de fer el seu propi camí.

Un camí que per la força ens van imposar que féssim plegats i per la força volen mantenir així. Perquè allò que s'aconsegueix amb la força només es manté amb la força.

Vostè i tot el món sap que l'estelada representa la majoria social d'un país que se sap i es vol lliure.

Per tant les raons de seguretat que argumenta no són de seguretat ciutadana com ens vol fer creure, si no de seguretat naci onal

Dit tot això, tan de bo a les eleccions del 26 de juny el PP guanyi per majoria absoluta, perquè cada setmana ells sols van eixamplant la majoria social a Catalunya en favor de la independència.

Ni més ni menys

El meu sogre era una persona amb molta personalitat, molt caràcter també, però molt sentimental i amb un gran sentit de l'humor.

En alguna ocasió li havia sentit dir que quan es va casar va demanar a Déu que no li faltessin mai 50.000 Ptes, i tampoc que no li sobressin mai.

A l'inici de la mateixa setmana que la seva filla es casava amb mi, li van desaparèixer una quantitat de diners molt important.

Evidentment eren per pagar el nostre casament, i la que avui és la meva dona i jo ens vam quedar glaçats quan ho vam saber.

Sempre recordaré la reacció del meu sogre quan em va veure la cara: Ei noi, no t'amoinis ni un segon eh? no passa absolutament res, vosaltres no us heu de preocupar de res. Vaig demanar a Déu que mai em faltessin ni em sobressin 50.000 Ptes. i ara me'n sobraven 500.000 Ptes. i evidentment me les ha fotut. Per tant no passa res de res. No patiu gens

Em va impressionar molt

Afortunadament tot va quedar en un ensurt i els diners van aparèixer en unes hores. No els havia pas perdut ni descuidat ni res, efectivament els havia agafat una persona una mica especial. un altre caràcter, el de la meva cunyada gran, va ser determinant per recuperar-los. Total, res una anècdota que no arriba a la categoria ni d'incident.

En definitiva el que volia explicar és que clar, molt pocs dies després de tot això efectivament ens vam casar la meva dona i jo, i clar tenia molt recent aquesta història, total que jo també a la cerimònia interiorment vaig demanar el mateix desig. Que mai ens faltessin 50.000 Ptes, i que mai ens en sobressin

Ep, funciona com un rellotge suís. Clavat !!!!

Breus

Puesta de largo

Van convidar la noia a una puesta de largo. Feia temps que no tenia tan la sensació d'una cosa que no tenia res a veure amb mi i per tant amb la meva filla, tant és així, i no és cap broma, que li vam haver d'explicar què era perquè no ho sabia.

Una cosa d'una altra època i d'una altra classe

Per davant o per darrera?

Acostumo a anar en moto a tot arreu per dins de Barcelona. Fa poc la tenia al taller i sortint de la feina vaig agafar el metro. Vaig coincidir al carrer amb una companya que baixant les escales del metro em va deixar anar: per davant o per darrera?

No sabia què contestar ni on mirar

Es veu que és una practica quotidiana entre els habituals del metro. Pugen al primer vagó a l'últim en funció de com els queda la porta de sortida a l'estació del seu destí.

L'expressió abreujada és aquesta: per davant o per darrera?

A mi em va suggerir una expressió no abreujada diguem  

Del comiat a l'origen

Era en un enterrament d'una persona molt jove, familiar, per tant colpit, i se m'acosta tota decidida una dona i sense prèmbuls em deixa anar:

- tu  ets Carrasco oi?
- Sí
- Doncs així el meu pare et va dur al món
- Doncs així tu et dius Ripoll
- Això mateix.
- I com ho has sabut?
- Els Carrasco ho porteu a la cara
- Ja, però la cara que fèiem al néixer era lleugerament diferent

Em va comentar que ella era llevadora i que va començar ajudant el seu pare precisament en els naixements dels darrers dels parts de la meva mare.

Per tant li vaig dir, així qui em va dur al món ets tu

Qüestió de tacte

Fa poc un company ens va explicar

Vinc del metge, m'han fet un tacte rectal, però el metge té molt de tacte

Impagable

Músic 24 h

El noi de casa és músic, i a jutjar per la situació següent, ho és les 24 h

Vam anar a un restaurant, i en el moment que analitzàvem la carta, que estàvem tots plegats en silenci doncs, de cop i volta es va sentir un soroll fort una mena de zuuuuummmmmmm  que va durar ben bé un minut. Degut a la sorpresa, i el volum espontàniament vaig dir: ostres, què és això?

El noi, assegut a la meva esquerra, sense aixecar els ulls de la carta va dir immediatament: un mi bemoll

 

El Cholismo

Aquests dies es parla molt sobre el cholismo, què és i sobretot si el que fa és futbol o antifutbol etc. Em permeto participar amb la meva opinió, modesta i respectuosa amb qualsevol altra.

Comencem pel final per a que no me'n descuidi i sigui injust amb el chlolismo i amb mi mateix. El cholismo, o l'At de Madrid actual, té molt de mèrit, no ens equivoquem, molt de mèrit. Un club que no pertany a l'elitista grup dels més potents econòmicament d'Europa i que any rera any s'ha de quasi refer perquè els seus principals referents marxen (Fernando Torres, Diego Forlan, Kun Agüero, Falcao, Diego Costa, Courtois ...) i tot i així manté un nivell de competència i competitivitat tan alt, no fotem, de mèrit en té i moltíssim.

Ara bé, el que a mi em sembla i ja ho dic entre moltes cometes, és que és un mèrit """no honest"""

A partir del moment que arriba a una segona final de Champions en tres anys, que en fa dos va guanyar la lliga, que recentment ha guanyat més d'una Europa League ... i és tan qüestionat si té mèrit, alguna cosa deu passar, no?

Quan el Barça ha guanyat tants títols, han sortit veus dient que el joc era avorrit, han sortit veus dient que hi havia Messi dependència etc. però ningú, ningú, ha qüestionat el mèrit dels seus triomfs.

Evidentment no ho puc saber, però he d'imaginar que qui va inventar el futbol, va redactar tot un seguit de normes del joc per regular precisament el joc. Joc des del punt de vista més lúdic del terme. El futbol és un joc, per tant un entreteniment per divertir-se, per ser feliç, i com a tal joc també té factors d'atzar.

Interpreto que el gol, qui va crear el futbol, el va inventar per poder fer tangible d'alguna manera quin dels dos equips havia desenvolupat millor el joc. O sigui, que el gol el va pensar per a que representés  simbòlicament el que més vegades havia desenvolupat millor i més completament el joc. Com quantifiquem qui és millor? Doncs com que fer gol és conseqüència d'haver desenvolupat al màxim el joc, doncs qui en faci més.

Interpreto que la seva voluntat era aquesta.
Perquè les faltes no estan permeses i es penalitzen donant la pilota a qui l'ha rebuda? Precisament perquè la falta és la interrupció, el no permetre que es desenvolupi el joc. O sigui, el futbol és jugar i si no permets el joc agafant un contrari o fent-lo caure, es penalitza amb falta, no està permès, està prohibit, tan és així que si en fas moltes et poden fer fora del joc, deixar de jugar.

Per tant, creem un joc que preveu un terreny de joc delimitat un temps delimitat i que consisiteix en desenvolupar el joc, tant és així que allò que no permeti desenvolupar joc es penalitza, i que es quantifica quin dels dos equips ha desenvolupat millor el joc, en una cosa que en direm gol, que s'aconsegueix com a conseqüència d'haver-lo desenvolupat millor.

Hi ha un factor però que el fa especial i viciós. Que com que és un joc i té per tant components d'atzar, pot passar que hi hagi un equip que sigui més maldestre que el contrincant però que, ai las, converteixi més gols que no pas l'altre i per tant surti guanyador del partit.

El que es recull en allò de "el futbol és així"

Quan es diu que el futbol és el molt ric entre altres coses vol dir que de maneres de desenvolupar al màxim el joc i per tant de fer més probable fer gols i en conseqüència de guanyar el partit n'hi ha moltes, totes vàlides. No n'hi ha només una.

La millor anirà en funció de tants i tants factors que descobrir-ho és una feina apassionant, i a més sempre amb el factor afegit que com que és un joc, encara que encertis la fórmula en cap cas et garanteix l'èxit.

Si tens una plantilla més jove o més veterana, més alta o mé baixa, més atlètics o menys, més habilidosos o menys habilidosos, més ràpids o menys ràpids, que van bé de cap o no hi van tan bé etc etc etc. tants i tants factors. I la disposició? si en poses 5 al darrere no és el mateix que si en poses 3. Que si el mig del camp en poses tres o quatre en rombe ....

i l'estil de joc? Doncs en funció de les combinacions de tots els factors que estem dient, pots optar per un joc de combinació, de passada curta i d'associació, amb la qual cosa l'equip ha d'estar molt junt per trobar-se, o pots optar per passades llargues a les bandes i ràpids extrems que arribin a la línia de fons. O pots preferir deixar les bandes desocupades en atac i mirar de combinar per dins que et permeti fer una obertura ja en zona de xut a porta i no en zona de construcció. Pots optar per jugar amb davanter centre alt i corpulent que no només es converteix en un bon rematador, si no que fixa els centrlas que no podran fer cobertures als migcampistes, o pots optar per jugar sense davanter centre i fer dubtar als centrals contraris si anar a tapar el mitja punta que no poden tapar els migcampistes però encanvi és massa lluny de la frontal on el central se sent còmode permetent així si no surt que el mitja punta jugui amb espai o que si surt, es crei l'espai a la seva esquena on pugui incorporar-se un altre atacant ...

I en defensa? es pot optar per la defensa individual mantenint la zona, la defensa individual per tot el camp, la defensa només en zona, però en les pilotes aturades fer defensa individual ... es pot apostar per esperar darrere o pressionar al contrari al seu camp ...

Hi ha tantes i tantes possibilitats que cap és la bona en tots els equips i en totes circumstàncies. Cadascú ha de decidir segons el que li sembli millor d'acord amb el seu equip etc.

Perquè dic que el mèrit de l'At de Madrid, del Cholismo, és "no honest"?

Perquè el seu projecte es basa en el joc del contrari i no en el propi, i perquè forma part del seu estil de joc treure el màxim rendiment d'allò que no és el joc.

El gran Johan Cruyff sempre deia que el futbol és un joc d'errors.

S'entén que qui fa una cosa sempre està sotmès a cometre errors. El joc de l'At Madrid es fonamenta en dues coses: en aprofitar els errors de contrari que cometi mirant de desenvolupar el joc, i en les pilotes aturades, que són accions del partit però que no es poden considerar joc, s'entén oi? Diguem que és un recurs, i és una virtut saber-ne treure profit, però és pobre fonamentar el teu estil en treure profit d'un recurs i no pas de jugar el joc.

El Cholismo no es trenca les banyes en com jugar bé el joc. En allò que hem dit de desenvolupar al màxim el joc fruit de la combinació de tots els factors que comentàvem fa un moment. No, el cholismo, renuncia a jugar, deixa que jugui el contrari, l'observa, l'analitza, i quan comet un error l'aprofita.

Això per una banda, i per l'altra, mira d'aprofitar un recurs del joc que no és fruit del desenvolupament si no d'una acció: la pilota aturada.

Ara bé. Renunciar a jugar, i observar i analitzar el joc del contrari té un risc. Que el contrari efectivament desenvolupi correctament el joc, en tregui el màxim partit i per tant converteixi això que en diem gols. El Cholismo té la seva manera d'evitar-ho. Molt simple. Converteix allò que en el reglament és una penalització, un càstic, en la seva forma d'evitar que el contrari se'n surti. La interrupció, la falta permanent. No com a acció aïllada que a vegades per l'ímpetu és inevitable, si no de manera sistemàtica, expressa.

Per tant es produeix un efecte paradoxal extraordinari. Resulta que allò que el reglament preveu com a no permès, i per tant que es penalitza, el chlolismo el converteix en un dels seus fonaments per aconseguir la victòria. No només renuncia a jugar al joc, cosa que ja dit així sembla que no hauria de poder ser permès, si no que no és utilitzat per evitar que guanyi el contrari, si no que és la base sobre la que pretén guanyar ell.

Si el contrari jugant no comet error passen  dues coses, ells estan més a prop de fer gol, i jo més lluny. Per tant interrompo contínuament el joc, evito que desenvolupin i alhora forço que tornin a començar per veure si cometen l'error que necessito.

Per tant sota el meu punt de vista no és honest perquè l'Atlètic de Madrid no juga, es serveix del joc del contrari i utilitza la penalització del reglament com a benefici, cosa evidentment antinatural

Fins aquí es podria dir que no és el primer equip que planteja els partits a no jugar, a destruir, a esperar etc. I molts d'aquests equips han obtingut resultats. Grècia a l'Eurocopa de Portugal, Chelsea campió de la Champions de fa tres anys, València de Benítez campió de lliga ...

És que el Cholismo té un factor més que no tenen aquests equips també defensius i "destructors"

L'altra part fonamental del Cholismo, és treure el màxim rendiment de tots els aspectes que no tenen res a veure amb el joc però que poden tenir-hi influència. No és atzar, no és fruit del moment ... és premeditat, planificat, intencionat, em permeto dir malintencionat.

La pèrdua de temps
 
La pèrdua de temps sistemàtica quan el resultat els és a favor. Una pèrdua de temps que evidentment resta temps efectiu de joc i a més trenca el ritme constantment de l'altre equip que sí vol jugar. Simulació de lesions, demanar temps per cordar-se la sabata, treure un fora de banda en 25 segons enlloc de en 5 ... Tots els equips ho fan em direu. No, tots els equips ho fan quan es dóna la circumstància que guanyen i falten pocs minuts. El Cholismo ho fa des del primer minut que el resultat els és a favor, si és l'u, doncs l'u.

Hi ha un exemple recent que és més que ilustratiu. Fa poques setmanes l'At Madrid visita el camp nou en partit d'anada dels quarts de final de la Champions. En els minuts inicials, Torres marca i Cholo Simeone no va celebrar el gol, ni tan sols va fer un gest d'alegria, en veure que havia marcat, en aquell precís moment, quan encara Torres no havia rebut l'abraçada de cap company, en el precís moment que Cholo veu que és gol, va començar a cridar al seu porter i als seus defenses que perdessin temps. A pulmó.

Minuts inicials i ni tan sols celebra el gol. Per tant no es tracta d'un recurs aïllat que utilitzen tots els equips, no, forma part de l'essència del Cholismo.

A partir d'aquell moment, el contrari no ha de jugar amb la dificultat del resultat en contra, si no que ha de saber gestionar la tensió emocional que li representarà la fustració de la pèrdua de temps sistemàtica del Cholismo. Una dificultat també per l'àrbitre que també ho haurà de gestionar, perquè el reglament no preveu una solució per aquest comportament durant 90 minuts.

La protesta permanent amb voluntat d'influir

Cholo Simeone ho protesta absolutament tot des de la banda i amb una gesticulació més que exagerada per mirar d'influir emocionalment en els àrbitres. Els jugadors protesten sistemàticament totes les decisions per una banda per la pèrdua de temps del capítol anterior, i per l'altre per mirar d'influir en l'àrbitre. Tots els equips ho fan? En moments puntuals i situacions puntuals. De manera sistemàtica i orquestrada no. La protesta és del tot exagerada respecte de la gravetat del que hagi pogut ocórrer perseguint dos objectius. Si l'àrbitre no ha vist res sancionable, veient l'exagerada protesta el pot fer dubtar, i sobretot l'acció següent és molt més probable que la sancioni encara que no n'estigui del tot segur.

El victimisme

Cholo Simeone fa sempre un discurs victimista. Que si hi ha molts interessos que no els permetran ser campions, que si tal equip és tan poderós que la seva capacitat d'influència sobre els estaments fa que ells ja saben que no tenen cap possibilitat etc.

Aquest discurs té dues direccions. Una és directe al vestidor. Aquest discurs el fa a la premsa per fer bullir l'olla etc però també el dirigeix a la seva plantilla, fer-los creure que tothom els va en contra, que no juguen net amb ells ... buscant una sobrexcitació i una motivació de rebelar-se contra una suposada injustícia etc.

L'altra direcció és una manera de començar a jugar el partit següent, una cosa que Mourinho també utilitza moltíssim.

En el partit de Champions al camp nou que he citat expulsen Torres. El discurs del Cholismo no és si l'expuslió és correcta o no, perquè limitar-se a dir això seria un comentari que acabaria allà mateix. Per mi l'expusió és injusta. Un cop dit, el tema no té cap continuitat. Com que ell el que vol és començar a jugar el partit de tornada, es salta la pantalla de si és correcta o no, i el Cholismo fa el discurs que el Barça és un protegit per la Uefa i que ja saben que no tenen res a fer. Aquest discurs sí té continuitat i fa planar tots un seguit de comentaris i de dubtes durant una setmana. Al partit de tornada, l'última acció del partit, va ser un penal claríssim a favor del Barça no xiulat. No diré que l'àrbitre no va xiular aquell penal per les declaracions de tota una setmana del Cholismo, no. El que dic és que el Cholismo fa aquelles declaracions per mirar d'influir en l'àrbitre del partit de tornada. Si l'influeix o no, no ho sé, simplement dic que si s'hagués limitat a dir que l'expulsió de Torrers no era correcta, no estava jugant el partit de tornada, i ell el que vol és ja influir-hi. És calcat al famós discurs del "por qué" de Mourinho després del partit d'anada de semifinals de champions. No parla de si l'expulsió de Pepe és o no és ... això no té recorregut sobre el partit següent. Fa el discurs que el Barça està mimat per la uefa perquè ja juga el partit següent.

Un altre exemple d'aquest discurs victimista és que el Cholo ha declarat en roda de premsa en més d'una ocasió que la proesa més gran que ha aconseguit mai, és guanyar una lliga al camp nou volent dir que imagina't si tenim mèrit, que vam guanyar a casa d'aquells que ho tenen tot comprat. Fins aquí ja seria prou victimista. El que ho fa ofensiu, és que la darrera acció d'aquell partit és un gol anulat per equivocació que hauria tret la lliga a l'Atletico.

La trampa

Cholo Simeone treu, com vinc argumentant, el màxim rendiment de tot allò que no és el joc, però que pot influir en el resultat d'una manera o una altra. I qualsevol recurs que porti cap al resultat és acceptat, qualsevol.

L'exemple més clar és molt i molt recent, i és perfecte per explicar aquest darrer punt. En les darreres jornades, l'equip dels teres de davant que cometés un error es quedava sense opcions a la lliga.

Fa dues jornades l'At jugava a casa contra el Màlaga i el resultat era 0 a 0. Hi ha un contracop perillós del Màlaga, en el cas que marqués la lliga s'acabava per l'Atlètico, doncs el Cholo va ordenar a un aplegapilotes que llencés un pilota dins el camp. El nano ho va fer, tu diràs, l'àrbitre aplicant el reglament va haver d'aturar el joc.

Sí, Cholo va ser sancionat amb tres partits, sí, però aquell contracop es va abortar.

Em va recordar una acció d'handbol de fa molts anys i que em va produir molta ràbia. Sovint passa en l'handbol que s'assenyala una falta amb el rellotge a zero. No hi ha temps per a res però la falta s'ha xiulat i l'equip que ha rebut la falta té dret a llençar-la. Quan passa això, com que no es pot fer cap passada perquè consumiria un temps que no hi ha, el que es fa és que tots els jugadors que defensen es posen davant del jugador que ha de llençar la falta, a la distància reglamentària, i quan l'arbitre xiula el llençador xuta a porta, no hi ha temps per a res més. En poquíssimes ocasions la cosa avaba en gol, pe`ro evidentment la possibilitat hi és. Doncs en una ocasió fa molts anys, es va donar aquesta circumstància al Palau Blaugrana, molts anys, mira si fa anys que el llençador d'aquesta acció per part del Barça era Cecilio Alonso. L'àrbitre va xiular i tots els jugadors de l'equip rival se li van llençar a sobre impedint així que fes res. Clar, no hi hava temps, no es podia sancionar en res, i es va cabar així.

Aquesta acció del Cholo de la pilota és una cosa molt semblant. Sí, em sancionaran, però el contracop ja l'he evitat.

Aquest cas és el més espectacular, però n'ha fet molts d'altres. Demanar un canvi i llavors dir que no l'ha demanat ...

El que defenso és que aquestes accions no són fruit del moment, dels nervis ... no no, forma part de l'estratègia preparada, premeditatda, és Cholismo.

Vull dir que quan Cholo prepara un partit, tot això forma part de la preparació del partit


Per tant, per mi, el Cholismo és des del punt de vista futbolístic renunciar a jugar i mirar d'aprofitar les escletxes del joc del rival que sí vol jugar, i treure màxim rendiment de les pilotes aturades.

I per altra banda exprémer al màxim tot un seguit de recursos que res tenen a veure amb el joc amb la intenció d'influir-hi.

Mirat així i sempre des del meu punt de vista, el Cholismo obté resultats però de guanyar no guanya res.

En un 1 a 0 de cop de cap de córner i 80 minuts de renunciar a practicar el joc, de renunciar a jugar des del punt de vista més lúdic, més infantil del terme, esperar i esperar, perdre temps simulant lesions, creant artificials discussions amb el contrari sense cap solta només que el de consumir temps, estar sobre l'àrbitre mirant d'influir-hi, si convé tirant una pilota al camp ... des del punt de vista d'aquell Sr. que es va inventar el joc del futbol, en què l'Atlético ha guanyat?

Ha obtingut un resultat, però de guanyar no ha guanyat res.

Amb els anys mirarem enrere i veure que El Cholismo haurà guanyat  X títols, però al futbol no li haurà aportat res de res.

Un dels referents futbolístics més importants de la història del futbol, no va guanyar mai cap títol. Si el seu entrenador hagués sigut el Cholo, potser haurien guanyat un mundial, però el futbol d'avui seria molt més pobre.

Ha mort Johan Cruyff

Ha mort Johan Cruyff, sí, em costa molt d'escriure-ho, de la mateixa manera que em costa d'acceptar-ho. Cruyff a partir d'aquest moment és un record, i això és molt dur

Ha mort Cruyff i no és exagerar gaire que mor una part de mi. Cruyff ha representat una part molt important de mi mateix. Sóc un enamorat del personatge més enllà del futbolista i de l'entrenadpr. Jo em vaig enamorar del personatge, un enamorament de més de 40 anys.

Tot va començar quan va arribar a Barcelona  com a jugador, l'any 1973. Jo era molt jovenet i sabia qui era i prou, un jugador molt bo.

El pare llavors era vicepresident del Barça i per tant era de la junta que el va dur.

He tingut la gran sort, el gran privilegi de tractar-lo relativament sovintejadament en aquella època i fer coses que vistes ara són absolutament impensables. Molt pocs cops, poquíssims, he explicat aquestes coses, ara ho faré.

Recordo perfectament el primer cop que el vaig veure a un pam. Era un diumenge al matí i el pare ens va dur a Fabra i Coats a veure el Barça Atlètic.(Em venen al cap jugadors com Castel, Blai, Moré, Mir, Rusqui, Coromina, Corominas ...) Érem a la llotja. Cruyff feia molt poc que havia arribat, diria fins i tot que encara no havia debutat, acabava d'arribar vaja, i amb el partit començat es presenta a la llotja. Tothom pendent d'ell. Recordo molt bé que acabat el partit vam sortir junts de l'estadi i vam caminar junts per la vorera una bona estona, devia tenir el cotxe al mateix pàrquing que nosaltres. Se li acostava molta gent, nanos i periodistes i a tothom contestava: después.

Puc dir que la primera paraula en castellà que va aprendre Cruyff va ser después

A l'estadi, no cada diumenge ni molt menys, però si havíem guanyat i el partit no havia estat especialment tens, més aviat plàcid, el pare ens agafava després del partit als meus germans i a mi i entràvem al vestidor.

El vestidor era molt gran, nosaltres no podíem passar de l'entrada. Només d'entrar hi havia dues camilles en les que s'hi estiraven aquells jugadors que necessitaven atenció per haver rebut algun cop durant el partit. Cruyff era fix. Recordo molt bé veure'l amb uns turmells com dues pilotes de tennis d'inflats de les puntades i a la nit escoltar a la ràdio que no havia fet res i jo des del llit pensar: tiu, tu no li has vist els turmells, jo sí.

També de tant en tant el pare se'ns enduia a algun desplaçament. Viatjàvem no només amb l'avió dels jugadors, si no també ens desplaçàvem a l'hotel amb el seu propi autocar. Desplaçaments també volia dir allotjar-se al mateix hotel, fer els àpats amb ells ... recordo un cop que a mig sopar en un menjador de l'hotel on només hi érem els jugadors i nosaltres, de cop i volta per megafonia: Sr. Marc Carrasco, Sr. Marc Carrasco, acuda a recepción, tiene una llamada telefónica. Tenia 9 o 10 anys. Tot el menjador en silenci sopant i jo m'aixeco per anar a recepció. els jugadors picant de mans fent-me bromes ... quan vaig tornar en Rifé cridant em va deixar anar: què noi? qui era? rossa o morena? i tota la plantilla vinga a riure.  Era el pare que em trucava des de l'habitació per preguntar-me si m'havia recordat de pendre'm una pastilla que durant uns quants anys em va acompanyar per tot arreu.

Al matí del dia del partit anàvem amb el gran Papi Anguera i el gran Angel Mur a l'estadi on juguéssim  a preparar al vestidor, la roba i tot el necessari. Els meus germans i jo posàvem la roba, botes, bambes per escalfar ... totes duien unes lletres identificatives per distingir-les, les del Johan no calia. Eren les seves Puma inconfusibles. Recordo especialment unes bambes Puma, grogues amb la ratlla negra, molt elegants i boniques i que eren com un guant de seda de suaus. Llavors l'escalfament es feia en els vestidors o en espais habilitats però dins de l'estadi, llavors no sortien mai a escalfar al terreny de joc. Aquest escalfament el feien amb bambes.

Amb ulls de nen m'impressionava molt veure com en camps contraris s'aplaudia massivament quan caçaven a Cruyff, perquè les patades que es donaven llavors, no es donen ara. Ara afortunadament amb una bona patada vas al carrer. Llavors s'era molt més permisiu i a Cruyff l'anaven a caçar. 


Fora del camp els jugadors també anaven uniformats, americana i corbata. Més d'un cop i més de dos Sotil m'havia donat la seva corbata per a que la portés a Cruyff  per a que Cruyff li fes el nus, un cop fet jo li tornava a portar a Sotil que només l'havia d'estrènyer.

Cruyff era diferent, era el crack. Recordo també en un hotel tots els jugadors asseguts i dinant disciplinadament i Cruyff aixecar-se i amb el plat a la mà entrar a la cuina dient que aquells ous no valien res, que li'n fessin uns altres.

O quan fumava al hall de l'hotel i els propis companys li feien de còmplices. Quan veien acostar-se al mister, Michels, l'avisaven de seguida i tots, nosaltres inclosos, fèiem anar les mans en totes direccions de pressa per fer fugir el fum .

Cruyff enamorava amb el seu futbol, en el seu moment va representar una evolució del futbol. Cruyff feia moviments, driblings, accions tècniques, que mai ningú les havia fet abans. Es movia diferent, corria amb una elegància especial, i feia coses diferents mai vistes.


En una ocasió en un programa de Ràdio Barcelona en el que em van convidar en algunes ocasions, vaig fer un comentari que els altres tertulians em van dir que havien trobat molt encertat- Vaig dir que Cruyff havia sigut un fenomen semblant als Beatles. Potser després n'hi hauria de més bons, no ho sé, però Cruyff i Els Beatles van representar un canvi del futbol, de la música, i això és només per als millors. Cruyff no era el millor jugador del moment i prou. Era el millor jugador i a més era diferent. Va aportar coses que no havíem vist abans fer a ningú.  

Posem doncs a la cocktelera el millor jugador del món, no només això perquè de millor jugador del món sempre n'hi ha un, si no un futbolista diferent, amb genialitats mai vistes en el camp i genialitats fora del camp, i un nano de 8,9,10 anys culé i futbolero a cagar que el viu a dos pams relativament sovint. L'enamorament era evidentment inevitable.

Afegim-hi a això que de tant en tant trucava a casa, posar-se al telèfon i que fos el Cruyff era una emoció, o que ens el trobéssim, vivia a prop de casa ... o sobretot que va venir a casa el dia que va morir la meva germana Mireia. Ell i Marcial van estar molt carinyosos. Hi havia partit de copa fora, Cruyff no hi va anar perquè llavors la Copa no la podien jugar estrangers, i Marcial potser estava lesionat, no ho recordo.

Doncs com deia, posem-ho tot plegat junt, i evidentment l'enamorament era inevitable.

Va marxar del Barça i evidentment el vaig perdre de vista ... una anècdota d'abans de marxar. El club va organitzar un partit d'homenatge, llavors el pare ja era president. La nit abans del partit va trucar a casa, m'hi vaig posar jo, i li va dir al pare que no aniria al partit. Cruyff tenia molt clar que el seu prestigi era intocable, i li va dir al pare que no aniria al partit perquè li havien dit que el ritme de venda d'entrades era molt baix, i que ell no podia tenir un partit de comiat amb el camp buit. Finalment sí que hi va anar.

El fet doncs és que marxa i per tant s'acaba el tracte més o menys proper. Però jo estic plenament cruyffat i des de llavors sempre que he pogut les meves botes de futbol han sigut Puma, vaig tenir un xàndal Puma que me'l posava a totes hores, sempre que he pogut he tingut bambes Puma, sempre que he pogut he tingut les ulleres de sol Rayban en forma de pera com les que ell portava, em poso el cenyidor dels pantalons com ho feia ell, feia un plec cap endins amb la seva part final ... moltes de les  meves contrassenyes que utilitzem tots per ordinadors, dispositius mòbils etc etc són combinacions de Johan Cruyff 14. Podria explicar moltes i moltes coses. Quan festajava amb la que és ara la meva dona en una ocasió em va dir tipa de sentir-me parlar de Cruyff, mig en broma mig seriosament: però escolta, tu a qui t'estimes més a Cruyff o a mi? No m'obliguis a respondre, li vaig dir. Quan va néixer el meu fill, estan encara a la clínica vaig anar al registre civil, quan vaig tornar li vaig dir a la dona: Em sap greu, però no ho he pogut evitar. La dona em va respondre: no et pensis que em creuré que has inscrit el nen com a Johan. Evidentment era una broma, però ni tan sols mencionar-ho la dona ja em va veure a venir. Hi va haver una època en que alguns companys de feina en broma em deien Johan ... el meu fill tota la seva "carrera" futbolística ha portat el 14 per decisió seva ...

Però seguint amb el relat, des de la distància, llavors no hi ha internet i per tant youtube, sempre pendent dels programes televisius de futbol a veure si feien reportatges dels seus partits al Cosmos, Whashington Diplomats, al surreslista any del Llevant a segona divisió, i la seva darrera etapa a Holanda. N'estava pendent. Recordo amb especial admiració els seus darrers dos anys. Amb 35 anys fa campió de lliga i copa l'ajax amb una generació de joves dels que molts els veig al meu cap però dels que només recordo el nom de Gullit. No sé exactament què va passar però ell va considerar que se l'havia menystingut, es considerava que el mèrit principalment d'aquell any havia sigut d'aquella colla de joves de gran qualitat, i ell va decidir llavors marxar al Feyenord, i amb 36 anys el va fer campió de lliga i copa l'any següent.

Ja retirat hi ha un moment en el que recupero de cop el personatge i realimenta la meva admiració. Olga Viza presentava un programa esportiu, Estadio 2 potser?, que començava a els 3 de la tarda de dissabte i acabava de mantinada. Era un programa de retransmissions esportives diferents modalitats i entre partit i partit hi havia entrevistes, reportatges etc. Un bon dia no hi devia haver gaire partits o el que sigui, el fet és que Olga Viza va juntar Emilio Butragueño jugador en actiu i Johan Cruyff retirat per parlar de futbol i que Cruyff parlés de la seva idea de futbol. Tinc mitificada aquella entrevista. L'Olga només intervenia si als dos persontges se'ls acabava la corda, els provocava i deixava altre cop que fossin ells dos que s'esplaiessin. Principalment parlava Cruyff. Va ser el primer cop que vaig sentir parlar Cruyff amb visió d'entrenador, i va enamorar Butragueño, l'Olga i tots els que l'estàvem mirant, perquè va deixar anar per primer cop tota la seva filosofia que després coneixeríem tan bé que es pot resumir en: si tu tienes balón el contrario no hase gol

Allò que tenia Cruyff que deia una cosa que la resta de gent considerem pràcticament impossible, i ell ho deia amb una naturalitat rotunda, cosa que feia que l'impacte fos superior. No feia grans esforços per argumentar les seves idees, simplement les deixava anar amb una dosi de lògica incontestable i naturalitat pròpia d'una ment diferent i superior. Efectivament si tu tens la pilota, el contrari no fa gol. Això ho ha sabut tothom tota la història del futbol, és una evidència. Mai ningú però ha fonamentat el seu futbol amb aquesta simplicitat incontestable, si no que l'han omplert de complements tàctics complicats. Ell ho despulla tot, i ho presenta en la seva màxima simplicitat, cosa que a tots els altres, ens sembla paradoxalment molt complicat.

I a continuació ve la següent idea de Cruyff. No és una pose, no és una filosofada per passar l'estona, no. Ell ho té molt clar i quan posteriorment és entrenador del Barça amb tota la responsabilitat i pressió que significa, no s'arruga i disfressa aquesta idea, al contrari la sublima.

Cruyff viu amb uns raonaments senzills i incontestablement lògics enmig de la suposada complexitat de la resta que es veuen reflexats al mirall com a mediocres.

Ve doncs a Barcelona a fer d'entrenador. Hi ha un document de Zubizarreta impagable del programa de Barça TV "recorda mister". Zubizarreta explica que quan Johan ve d'entrenador és cert que a la plantilla hi ha gent jove però també n'hi ha que ja tenen una trajectòria al màxim nivell i que per tant saben de què va això del futbol. Que quan Cruyff els comença a explicar tota la idea, diu que es miraven els uns als altres i que comentaven entre ells d'amagat que jugar d'aquella manera és impossible i que es fotran la santa òstia. L'inici no és fàcil, Cruyff manté la filisofia ... i amb els anys doncs guanya 4 lligues seguides, la primera copa d'europa del club, copes de rei, supercopes etc.

Li correspon, s'ho mereix, i em vindria de gust dedicar-me una estona a lloar i destacar tots els èxits aconseguits com a jugador i com a entrenador, però no és el que vull fer avui el dia que, collons, Cruyff ha mort.

Vull explicar l'enamorament que he sentit amb Cruyff, que va començar com a jugador i que definitivament se'm va instal·lar com a personatge, com a geni.

He de dir que la meva admiració per Cruyff està del tot per sobre de si estic d'acord amb ell en tot o no. No l'idolatro dogmàticament i tot el que ha fet o dit és paraula de Déu per a mi. No, ha fet o ha dit coses que jo no he compartit o no he entès, però això no m'ha restat mai ni un mil·límetre l'absoluta i plena admiració per ell, el crack més crack que mai he conegut.

Quan ve com a entrenador tinc en una ocasió el meu darrer contacte directe amb ell, i molt bonic.

Un dia fent endreça a casa vam recuperar capses i capses de pel·lícules de cine de reportatges de partits del Barça de l'època de Cruyff jugador. Si algú mai llegeix això que estic escrivint i és una mica més jove que jo, això que dic de pel·lícules de cine no deu saber què és. El fet és que quan el pare era directiu li donaven no sé si de tots els partits però vaja de molts sí, una pel·lícula resum del partit. Aquestes pel·ícules recordo que les miràvem quan érem petits de tant en tant. Muntàvem el cine, la pantalla ... però amb els anys van quedar en unes capses dalt de tot d'aquell armari que no s'obre mai. Passats els anys, les vam trobar i em vaig encarregar de portar-les a un lloc per a que me les passessin totes a video VHS, el sistema del moment.  Simultàniament als dies que feia aquestes gestions, Enciclopèdia Catalana va presentar el diccionari Català - holandès i hi va assistir en Johan. Acabat l'acte el pare me'l va "tornar" a presentar i em va fer il·lusió que es recordés de mi. A veure, no és que es recordés de mi, el fet és que el pare li va dir: recordes aquells nanos petits meus  que a vegades ens acompanyaven? Doncs aquest és el més petit. Per la seva reacció diria que recordava haver estat amb Carrascos petits, no que em recordés a mi concretament. A mi ja m'estava bé. Total, tinc el Johan de cara i què li dic? Sóc plenament conscient que tindré molt poquetes ocasions més, que tinc moltes coses a dir-li i alhora que no el vull molestar perquè tothom volia parlar amb ell. Total que se m'acut preguntar-li: Johan, tens imatges en video del teu pas com a jugador del Barça? i em va dir que no. T'agradaria tenir-ne? Jo ara mateix n'estic fent un recull. Em va dir que sí, que li faria molta gràcia. Li vaig fer fer doncs una còpia per a ell de tot aquell material, i l'atzar va voler que li portés a casa seva el 25 d'abril, el dia del seu aniversari. No hi era, ja ho sabia, era el dia previ a un partit de Champions i era amb l'equip concentrat a el Muntanyà.

Cruyff és una persona que li va el cervell d'una altra manera, això és el que el fa un geni. Dels que ens funciona igual, n'hi ha que són més brillants que uns altres, però són iguals. Cruyff no, el cap li va d'una altra manera.


El que més em captiva d'ell principalment són dues coses

És una ment lliure, l'única cosa que mana la seva vida és ell mateix amb una filosofia pròpia. Mai, mai, ha dit sí senyor, mai. Ha fet el que ha volgut, el que l'ha fet feliç i fent la seva pròpia trajectòria fidelment al que ha cregut sempre, sense dependències de ningú ni favors de ningú.

Té un pensament lògic sorprenentment simple i rotund que als altres ens pot semblar artificial de tan simple que és, i per tant caiem en la temptació de pensar que no l'aplica. I no, i tant si l'aplica. Convenciments de màxim risc per simples, que porta fins a les darreres conseqüències. I aquestes darreres conseqüències acaben essent que guanya.

Exemples d'aquestes coses que dic. No jutjo si són com han de ser o no, només les explico com a mostres d'aquesta manera de ser

En una ocasió era a Londres passant uns dies amb la família. Ell dormia amb la seva Danny i a l'habitació del costat els fills amb un cangur. A la matinada sona una forta sirena i la cangur agafa els nens i es presenta a l'habitació del matrimoni. Es troba en Johan en pijama assegut al llit parlant per telèfon amb recepció. Perdoni Sr. Cruyff és que hi ha un incendi a l'hotel. Resposta de Johan: aquest és el seu problema, nosaltres estem dormint. Va penjar el telèfon i va ordenar al cangur que tornés a l'habitació amb els nanos i que els posés a dormir.

La vigília de partit de lliga al camp del millor Deportivo de la Corunya de la història en el que destacava el golejador Bebeto, en roda de premsa li pregunten qui marcarà Bebeto. Resposta de Cruyff: ningú. La sala de premsa queda estupefacte, i Cruyff argumenta: La principal virtut de Bebeto és desmarcar-se, solució, no el marcarem.

En el programa de TV3 Aquest any cent que conduia Antoni Bassas, va convidar un dia a Cruyff i a Pitxi  Alonso. Entre 1000 coses van explicar que jugaven a golf. Pitxi Alonso molt millor que Cruyff perquè feia més temps que jugava, Cruyff feia poc bla bla bla. Antoni Bassas els va proposar un repte golfístic. Primer un i després l'altre havien d'embocar en un forat improvisat de plató. Johan de seguida diu: ja ho faig jo primer. Johan que era a anys llum del nivell de Pitxi. a la primera, cassoleta. Li toca a Pitxi que ara juga amb la pressió de ser millor que Johan i amb la pressió que Johan a la primera havia embocat. La va fallar.

En el progrma de TV3 un tomb per la vida del Joaquim Maria Puyal, va explicar el seu fitxatge pel Washington. és una mica llarg, la cosa és que la Danny no en sabia res i Cruyff ho va explicar aixi: Era a l'aeroport d'Amsterdam, vaig trucar la Danny i li vaig dir: Fes les maletes, agafa els nens, i en una hora sigues a l'aeroport, marxem dos anys a Washington. Tots els que miràvem el programa ens vam quedar estupefactes, i en Puyal en nom de tots li va preguntar: ostres, i què va fer la Danny?

Altra cop Cruyff en estat pur. Amb cara de no entendre ni la pregunta ni la sorpresa, amb una naturalitat absoluta va dir: Doncs va fer les maletes, va agafar els nens i una hora després era a l'aeroport.
L'anècdota continua, perquè estem parlant del personatge més important de tots, quan van arribar l'estava esperant un cotxe que el va dur directament a l'estadi, jugava immediatament mentre la família la duien a la seva nova casa. Va arribar a l'estadi, van guanyar 2 a 0 i va fer els dos gols ell


Així era Johan

Afegim-li a aquesta personalitat tan especial, tan única, la seva dedicació plena a ajudar. Va crear una fundació amb la que està fent una feinada impressionant promovent l'esport en zones desafavorides i també entre infants amb discapacitats.

Ell mateix explicava que quan jugava a Estats Units, quan sortia de casa es trobava cada dia un nen que tenia un cert endarreriment, assegut en un racó mentre tota una colla de nens jugaven a fet i amagar o el que sigui. Un dia li va pregutar perquè ell no jugava, li va respondre que els altres no volien ... Johan ho va solucionar, li va regalar una pilota i li va dir, convida'ls a jugar a futbol. a partir d'aquell dia, aquells nanos jugaven a futbol evidentment amb aquell noi inclòs ... integrat.

Probablement la meva profunda admiració es basa en que sempre he dit que la màxima aspiració d'una persona en la vida és estar satisfet amb un mateix. I en Johan ha estat satisfet amb ell mateix i, a més,  ha sigut el millor en allò que ha fet.

Però principalment per la seva ment lliure, privilegiada, diferent, coherent.

Cruyff va regalar al meu pare una foto grossa dedicada a ploma del famós gol contra l'Atletico. Aquesta foto ha estat penjada tots aquests anys en un lloc destacat de casa els pares. Fa uns mesos, el pare me la va regalar, la tinc jo, em fa molta il·lusió per tot el que és i representa.


I no he parlat de la seva aportació determinant a la història del Barça. Això ho faran d'altres i ho faran molt bé. És cert en Johan ha canviat la història del club amb la implantació de la seva filosofia del futbol. Només diré el que tantes i tantes vegades he explicat. Ha aportat identitat al joc del Barça. El joc del Barça el practiqui qui el practiqui és conegut i recoegut com a joc del Barça. I la identitat és el bé més preuat. és allò que et fa únic, allò que et fa reconeixible, allò que et distingiex davant la resta. allò que perdura més enllà de guanyar o perdre, en definitiva allò que et fa ser.  El Barça tenia una identitat molt clara com a institució, Cruyff va aportar i s'ha quedat, una identitat també dins la gespa. passen els anys i les generacions de jugadors i la filosofia es manté. I és la principal enveja de tota la resta de club del món. Sempre he dit que la gran diferència entre el Barça i el Madrid, és que el Madrid està orgullós del que guanya, el Barça està orgullós del que és. I en el terreny de joc aquesta identitat la va portar Cruyff i la seva filosofia. Una filosofia que es basa en el toc de la pilota, en els jugadors que saben jugar molt per sobre dels que saben córrer o són més forts, no, no, dels que saben jugar des del punt de vista més lúdic del terme. Res de tàctiques disciplinades militarment, obeint unes ordres de pissarra i no de lògica del joc no. Jugadors que toquin la pilota, que la sapiguen moure, que gaudeixin jugant, perquè és un joc

Per tant jo entenc que la gran aportació de Johan al futbol i molt més concretament al Barça és una profunda lliçó de vida: Vols guanyar? sigues feliç.

La felicitat és la victòria, no la victòria et portarà la felicitat.

Johan, t'he estimat molt, i t'he tingut de referent més de 40 anys, miraré de guanyar, miraré de ser feliç

Un dia molt dur, un dia molt trist, un dia que indefugiblement havia d'arribar en un momento dado