divendres, 12 de setembre del 2014

... haylas




Ahir al vespre la noia va marxar al concert que feien a l'arc de triomf. El noi i jo anàvem a un concert de jazz al Poble Sec. La dona estava molt cansada i li venia de gust quedar-se tranquil·la a casa anar seguint les informacions valoracions i anàlisis de la Diada històrica que acabàvem de viure.

Quan el noi i jo estàvem a punt de marxar, truca la germana petita de la dona i li demana si pot anar a casa seva de manera immediata. Res greu, però la dona no ho va dubtar i va marxar corrent en taxi.

Vaig fer un wats a la noia per dir-li que quan tornés no trobaria ningú a casa.

El noi i jo doncs moto i cap al concert en un local d'un carreró recargolat del Poble Sec.

Quan feia res, un quart que hi érem, el concert acabava de començar, em vaig adonar que no tenia les claus de la moto.  Vaig sortir corrent tement el pitjor. No, la moto era allà on l'havíem deixada però les claus enlloc. Em pensava que me les hauria deixades posades però no, enlloc. El fomut és que les claus havien desaparegut sense que hagués lligat la moto. Vaig tornar al local mirant atentament el carrer i el terra del local, res. I ara què? Si em quedo al concert m'exposo a que me la fotin, i per altra banda un cop acabat el concert igualment com ho faríem?

Li vaig dir al noi que marxava corrent cap a casa a buscar el duplicat de claus, però quan ja havia fet uns metres vaig fer marxa enrere ... diguem-ho sense embuts, les cares de les persones que m'havia creuat en aquell curt trajecte em van frenar en sec. Deixar una moto al mig del carrer sense estar tancada de cap manera era un risc excessivament elevat.

Vaig trucar a la dona, em vaig interessar per si el problema a ca la cunyada estava resolt, afortunadament sí, i li vaig demanar es fiqués en un taxi immediatament anés a casa a buscar les claus de la moto i amb un altre taxi me les portés. Jo entre tant esperaria al costat de la moto.

Va tardar una bona estona, naturalament, quan va arribar em va facilitar el duplicat només baixant el vidre de la finestra del taxi i sense ni parar va tornar cap a casa.

Vaig lligar la moto i vaig tornar al local. Quan vaig entrar estaven sonant les darreres notes de la darrera peça. Per sort van fer un bis. Vaig poder sentir doncs el primer tema i el bis. Un concert capicua vaja.

Vaig pagar la cervesa que no m'havia pres si no que havia engullit, i el parell de tapes de les que havia fet mitja mossegada i els vaig donar el meu nom i telèfon si escombrant el local es donava el cas que apareixien les claus dels nassos.

Sense més novetat vam arribar a casa i només d'entrar, la dona enlloc de dir-me hola em rep dient: no saps l'última. Amb l'atabalament d'anar corrent a ca la germana he tret diners pel taxi, m'ha sonat el telèfon i entre una cosa i l'altra he perdut 20 €.

Li vaig respondre immediatament: i si anéssim a dormir?

Quants cops en els darrers 15 anys una cunyada ens ha trucat per demanar-nos que ho deixem tot i anem corrent a casa seva? Cap

En 30 anys que fa que tinc moto, quants cops he perdut les claus i me l'he deixada sense lligar? Ni un

En els 23 anys que porto casat, quants cops la dona ha perdut diners? Cap

Doncs ahir va passar tot això en espai de menys de dues hores.

Per Nadal rebrem una panera del gremi de taxistes, tot i que el que ens va costar no va arribar, encara que per poc, a l'import del que val la moto.



dijous, 11 de setembre del 2014

El Barça i el dret a decidir




Aquests dies està essent debatuda la decisió del F.C. Barcelona de no adherir-se al pacte nacional pel dret a decidir.

El club, diuen, no ha de fer política i es considera que adherir-se al pacte seria fer-ne.

Un altre dels arguments més utlitzats pels que comparteixen aquesta decisió és que al Barça, a la seva massa social, que ja està repartida no només per tota Catalunya ni per tot l'estat espanyol, si no per tot el món, hi ha moltes sensibilitats, i que això s'ha de respectar.

Procuro no oblidar-me mai d'expressar el meu respecte per les persones que ocupen els càrrecs de responsabilitat, ja que són ells que tenen tots els elements necessaris que els fan prendre una o una altra decisió, i la meva sempre és una opinió des de fora. Però dit això, també acostumo a afegir que partint d'aquest respecte em permeto el dret a l'opinió.

I la meva opinió és que estic en total desacord amb aquesta decisió de la junta, i absolutament també en desacord amb els arguments que miren de justificar-la, i els arguments que fonamenten la meva humil opinió tornen a raure en la identitat, en la importància de la identitat.

Tots els que ens hem fet del Barça, tots, ens n'hem fet perquè ens hem sentit identificats amb una manera de ser, amb una manera de fer, amb uns trets que ens han despertat la voluntat, la necessitat del sentit de pertinença. Perquè dient, jo sóc del Barça, tothom sabria, sap, què estem dient.

El Barça, com qualsevol altra institució del caire que sigui, és el resultat de la seva trajectòria. La seva identitat és el resultat d'una suma d'actuacions ... això és el que el fa reconeixible, el que el fa diferenciar-se de qualsevol altra, i com deia, el que fa que tingui seguidors i detractors. Els seus detractors també saben molt bé perquè ho són, precisament perquè reconeixen molt bé què és, què representa i per tant reconeixen molt bé que són uns valors contraris als seus.

El Barça va tenir uns començaments difícils pel que fa a la seva expansió social. El que va resultar determinant en el seu creixement exponencial i alhora el que el va omplir de contingut identitari va ser quan va començar a adherir-se i a col·laborar amb iniciatives populars. Dit ras i curt, quan va passar de ser un club fundat per un suís per practicar un joc desconegut, a ser una entitat que la gent es va començar a fer seva perquè se la trobava en les diferents iniciatives socials, culturals, nacionals.Ep i presidit pel mateix suís. Allà va començar a forjar el que mai ha deixat de ser el Barça: un fenomen social. Fet per la gent i per a la gent.

D'aquesta manera en multitud d'ocasions el Barça es va pronunciar, es va manifestar, per ser el costat dels seus ... tant va ser així que durant els 40 anys de franquisme es va canviar la direcció. Enlloc de ser el club qui s'adheria a les iniciatives de la societat, va ser la societat qui va trobar en el club, l'aixopluc on poder seguir-se manifestant i on mantenir vius els trets identitaris col·lectius prohibits. I van trobar aixopluc al club perquè ja el reconeixien com a seu. El Barça es podria dir que va passar d'adherir-se a les iniciatives que representaven uns valors, a representar-los ell directament.

Què hauria passat si s'hagués mantingut "neutral" en totes les iniciatives que es donaven a principis del segle XX? Evidentment no ho podem saber, però tal com anava una possibilitat gens exagerada és que hauria pogut desaparèixer, o en tot cas hauria potser evolucionat només com un club de futbol, cosa que són la majoria i que mai ha sigut el Barça.

El Barça s'ha d'adherir al pacte nacional no com a decisió de la junta directiva, si no perquè la trajectòria i actuació del club al llarg de més de 100 anys pren la decisió sola. M'agradaria dir que adherir-se a una iniciativa que reivindica el dret al vot i que compta amb el 80% de la població que li dóna suport no és fer política. I que adherir-se no implica de cap de les maneres, menysprear als socis o seguidors que no en siguin partidaris.

(És fer política que el club doni suport a la llengua? ho va fer en el seu moment. És un menyspreu als socis i seguidors de fora de Catalunya?)

El que implica simplement és que el Barça segueixi essent el que sempre ha sigut.

El Barça és el que és, i essent el que és, té socis i seguidors a tot el món. Quina por tenim? I por a què? A que hi hagi socis que es donin de baixa? a que hi hagi seguidors que deixin de ser-ho?

El preu de no "molestar" a ningú és deixar de ser? No, no, és un preu impagable

El Barça ha de seguir essent el que ha sigut sempre, fer-ho amb respecte a tothom, com sempre ha fet, però fer-ho convençut i orgullós, com sempre ha fet. Això l'ha fet gran, l'ha fet reconeixible a tot el món, l'ha fet únic.

Deixeu-me acabar fent una petita reflexió. Estarem d'acord que la junta que va dirigir el club entre el 2003 i el 2010 era desacomplexadament nacionalista. Va treballar molt en els trets identitaris del club i van mirar de projectar-los a tot el món. Ep, no estem parlant de fa 75 anys, estem parlant de fa res, per tant amb una realitat pràcticament idèntica a l'actual. Doncs bé, el periode 2003 - 2010, va ser el periode de més altes de socis de la història del club. En 7 anys, parlo de memòria, es va passar de 115.000 socis a 180.000 aproximadament.

Por a què doncs?

El gran èxit, el que fa únic al Barça, és que ha tingut la capacitat de representar valors de proximitat i universals, i això ha fet que hi càpiga tothom, tothom. El fet que hi càpiga tothom no ha de fer que renunciem a seguir-los representant, si no al contrari, a seguir-los reforçant per seguir essent el que som.

Ho podem canviar tot, tot, menys la nostra identitat. La nostra identitat ens fa ser.









dissabte, 31 de maig del 2014

Quan al cel i l'infern els separa l'atzar




Recordo que quan el Barça va incorporar Martino, vaig dir que durant tota la temporada havíem d'avaluar la seva feina sempre tenint en compte de la manera que va arribar i que no seria jo qui el critiqués, i en aquest sentit vaig donar suport a junta. El Barça pel pitjor motiu de tots, havia de trobar un entrenador, a l'alçada del club, a l'alçada de la plantilla, que representés el mateix estil i filosofia de joc, amb experiència ... i només un petit detall més, que es pugués incorporar demà. 

Tata Martino va marxar del club assumint com a propi el fracàs de la temporada, quasi es pot dir deprimit ... ahir mateix el president de River deia que el volia incorporar i que Martino li havia respost que no s'hi veia en cor anímicament ara mateix pel que havia passat a Barcelona.

Sembla unànim que Martino ha fracassat

Quan s'acaba qualsevol tremporada és temptador dir, si haguéssim guanyat aquell partit, si no s'hagués fallat aquell penal ... però això tot i comprensible és una mica de trampa perquè aquesta reflexió la poden fer tots els equips.

Però aquesta temporada és més temptador que mai, que mai, perquè les tres competicions en les que ha participat el Barça s'han decidit a la darrera acció, a la darrera acció.

Anem cronològicament. A la final de Copa el Madrid hi arriba amb dubtes i amb un Ancelotti molt i molt qüestionat. En cas de derrota es diu que pot ser destituït. Ja no faig la petita trampa de dir que el primer gol del Madrid és fora de joc, no ho dic jo va ser admès per tots els mitjans, perquè he promès que parlaria només de la darrera acció, però sí diguem que si tots estem d'acord que el Madrid és el millor equip del món al contraatac, tenir una final 1 a 0 al minut 10 és el millor que li pot passar. La penúltima acció és el gol de Bale, al darrer minut, i la darrera acció és una pilota al pal de Neymar, una pilota que va del pal a dins i que Casillas es troba. Casillas conscient de la casualitat va fer un petó al pal.

Tota la temporada igual, i el partit aquest també igual, aquella pilota va dins ... i Tata tindria una copa i la tranquilitat els mesos posteriors que va passar a tenir Ancelotti que estava a la corda fluixa.

S'arriba al darrer partit de lliga, el Barça fa uns partits finals molt i molt justets, però la darrera acció és un gol anul·lat a Messi que altra vegada tots els mitjans estan d'acord que era gol legal, i que hauria fet campió al Barça

La temporada hauria sigut exactament igual, però el Tata i el Barça haurien obtingut una copa i una lliga o una de les dues com a mínim. Estic convençut que Tata hauria marxat igualment, segur, però s'hauria acomiadat fent la volta d'honor a l'estadi després de guanyar la lliga, i en una cerimònia més íntima però recollida per tots els mitjans, el president li hauria reglalat la insígnia d'or i brillants ... hauria estat el convidat d'honor al gamper, seria comentarista esporàdic o habitual de partits del Barça, les penyes el voldrien convidar als seus actes ... hauria passat a la història com un entrenador honest i treballador que va treure un rendiment més que suficient a una temporada plena d'esdeveniments esportius i no esportius del tot negatius. I només hauríem canviat l'última acció.

Però encara és més evident amb el que va passar a la final de la champions. Després de la brillant eliminació del Bayern, els mals partits i resultats del Madrid als darrers partits de lliga que els deixa fora de la lluita abans del final, fan que arribi a la final de Champions altra vegada amb dubtes que assenyalen altre cop Ancelotti, i fins i tot Florentino filtra que si no es guanya la décima, deixa el càrrec. 

Arribem a la darrera acció i el Madrid té perduda la final, la té perduda, ja que les ocasions ja no arriben, com és lògic, fruit del joc si no fruit de l'angoixa, per tant de la precipitació i conseqüentment la final estava acabada. L'àrbitre de manera incomprensible pel que és la pràctica habitual en una segona part on només hi ha hagut substitucions, cap lesionat, cap incidència ... allarga fins al 95. El gol de l'empat arriba exactament als 93 minuts. Aquell cop de cap de Ramos va fora o l'atura el porter, i entre que Courtois serveix de porta i no serveix, que llença la pilota més enllà del mig del camp ... s'havia acabat el partit.

No sé si Florentino hauria dimitit, el que sí estic convençut és que la gestió de la derrota no hauria estat fruit d'una anàlisi de la temporada, si no fruit de la reacció de la decepció de no guanyar la décima. Era tanta l'obsessió, que les conseqüències haurien estat devastadores segur. La prova de l'obsessió, és que els jugadors, directius, entrenadors, premsa de madrid, fa anys que no parlen de la champions, parlen de la décima.

Una final que tenen perduda fora de temps, fora de temps, la guanyen 4 a 1, amb la qual cosa li dóna semblança de gran triomf, i entrenador i jugadors herois eterns, sí eterns, en la pàgina més destacada de la història del club.

Un entrenador que hauria marxat assenyalat com a culpable, uns jugadors molts dels quals haurien estat traspassats i menyspreats ... i altres assenyalats com a incapaços en el moment de la veritat ... hauria esdevingut un terratrèmol jo crec que superior al que vam viure aquí després de la final de Sevilla.

Són coses del futbol, diria fins i tot, són coses de la vida ... però la reflexió que en faig és que això reforça la importància de ser, no de guanyar. 

He dit moltes vegades que una de les principals diferències entre el Barça i el Madrid, repassant la trajectòria de la seva història, és que el Barça està orgullós del que és i que el Madrid està orgullós del que guanya. 

Si tu fonamentes la teva identitat en allò que ets i representes, les derrotes fan molt de mal, lògic, però no fan trontollar ni una mica allò que ets, t'identifica i distingeix. 

Mentre que si ho bases tot en guanyar, si perds no és que sigui dolorós, és que no ets res, deixes de ser. En aquesta décima el Madrid ens regala aquesta evidència. Si haguessin perdut, al 93 ho feien, s'hauria estripat tot, fins i tot plegat el president. Quasi es podria dir que el Madrid començaria de 0. Fora de temps guanyen i això fa que no s'estripi res, al contrari, tot queda reforçat. Demostració evident que el que els fa ser és guanyar, res més.

El Barça encanvi es troba al final d'un cicle esportiu i es veu en la necessitat de refer l'equip. Des de la meva modèstia  opinió, em sembla que ho ha de fer pensant en tornar a ser al camp i no pensant en tornar a guanyar



dissabte, 29 de març del 2014

La segunda parte de la parte contratante

Una de les meves responsabilitats a la feina és la gestió de les xarxes socials de la casa. Ja fa anys que organitzo al facebook un concurs fotogràfic d'estiu. Cada any busco un tema i convido als seguidors de la pàgina a participar-hi amb fotos  sobre aquell tema.

Al juliol del 2012, vaig muntar doncs com cada any el concurs a través d'una eina molt coneguda creada expressament per a muntar concursos d'aquest estil, l'Easy Promos.

El fet és que quan feia pocs dies que el concurs estava en funcionament, sempre el munto a mitjans de juliol i dura fins a primers de setembre, em vaig adonar que hi havia una sèrie d'errors que no es podien corregir i que per altra banda no volia deixar passar. Per tant vaig prendre la decisió de cancel·lar el concurs, les bases m'ho permetien, i tornar-lo a crear amb aquests errors ja corregits.

En el moment de la interrupció hi havia 55 concursants inscrits. Els vaig fer un correu electrònic a cada un d'ells explicant-los que per motius tècnics havíem hagut de suspendre el concurs, disculpant-me i convidant-los a tornar-se a inscriure al nou. Els deia també que com a compensació a aquest contratemps rebrien un petit detall de l'empresa per la qual cosa els demanava em facilitessin les seves dades postals. (Per participar només demanàvem nom, població i correu electrònic)

Dels 55 concursants, 34 van respondre i van facilitar les seves dades i efectivament al setembre 2012 els vaig enviar un detall de la casa. Vaig mirar què tenia, i vaig trobar unes llanternes, em va semblar que com a detall era prou digne.

Dimarts 25 de març de 2014, més d'un any i mig després, a quarts de dues del migdia sóc a la meva taula de la feina ....

RRIIINNGGG RRRIIIINNNGGG

- Digui'm?
- El Sr. Carrasco?
- Jo mateix
- Hola buenos días me llamo Tal i Qual, llamo de Sevilla. Participé en un concurso forográfico en su página facebook que suspendieron, me dijeron que enviarían un detalle y no lo he recibido. Llamo para ver si me lo pueden enviar

Com diria el gran Joan Capri, "nois vaig quedar tot d'una peça!!!!". I com diria jo que sóc molt més vulgar, vaig al·lucinar, al·lucinar.

El que em sembla que em va al·lucinar més és que en cap moment va dir res de "ya sé que hace mucho tiempo ..." o alguna cosa semblant, no, no, molt educadament, s'ha  de dir, però simplement reclamava allò que li havien promès i segons deia no s'havia complert.

Li vaig demanar les dades i li vaig dir que li enviaria "el detalle".

Un cop vaig haver penjat vaig anar corrent a recuperar els antecedents, a veure si aquesta noia efectivament estava apuntada, si m'havia donat l'adreça i si li havia enviat la llanterna o no ... però només havien passat un segons de la trucada i ....

RRIIINNNGGGG RRIIINNGGG

- Digui'm?
- Perdone, vuelvo a ser Tal i Qual, usted sabe cuándo llegará? Lo digo para estar en casa
- Pues no sé, lo preparo ahora, saldrá mañana miércoles, calculo que el viernes
- El viernes, ¿no? vale pues ya procuraré estar en casa. Tome nota de mi teléfono móvil por favor, para si a caso no me encuentran me puedan llamar. El número es 6 ...

Prometo que és tal com ho explico, no afegeixo ni un gra de res ni per fer-ho més graciós ni per fer-ho més anecdòtic, va ser tal qual ho estic escrivint.

Vaig reprendre la recerca dels antecedents, sí, sí, era concursant, i sí em va facilitar les dades en aquell moment, i sí, li vaig enviar la llanterna. Cert és que l'adreça de llavors no era la mateixa que la que em va donar dimarts.

Enfí, tan se val, vaig fer una carta, i vaig buscar què li podia enviar. De llanternes ja no me'n quedaven ... se'm va ocórrer un calendari de sobretaula de l'empresa i vaig tenir el "detalle" que no fos del 2012.







dissabte, 8 de març del 2014

Nou estadi, jo vull votar que sí però ... 2ona part







Diria que tots partim del mateix punt, que pràcticament hi ha unanimitat en considerar que a l'estadi li cal una bona reforma o fer-lo nou, i que tirar endavant aquesta reforma o la construcció d'un nou estadi, per la seva importància econòmica i estratègica, tindrà una gran incidència en el Club els propers 40, 50 anys. Per tant tots estarem d'acord que aquesta decisió és una de les més importants de la història de l'entitat.

Així, si pràcticament tots estem d'acord en el punt de partida, perquè no fem el camí junts?

Si tingués l'oportunitat de preguntar a la junta els preguntaria:  perquè aquesta pressa?

Considerem els elements:

Aquesta junta encapçalada per Sandro Rosell duia al seu programa electoral una reforma "menor" de l'estadi.
Després d'una feina feta, van creure que el millor era fer un estadi nou a un altre emplaçament.
Es van donar unes circumstàncies que van considerar ho desaconsellava i plantegen una reforma "completa" de l'estadi actual.
Aquesta reforma està prevista acabar-la al 2021.
El president que lidera tot això i que té tota la confiança de la massa social expressada en l'aclaparadora majoria de vots en les eleccions, la més gran de la història, dimiteix de sobte.
Les eleccions són d'aquí màxim dos anys

 No poso en qüestió en absolut la feina de la junta, quedi clar, estic convençut que el trajecte que han fet de reforma menor, a estadi nou en un altre emplaçament, i finalment reforma completa de l'actual, l'han fet a conseqüència d'una profunda feina ben feta, i pensant en el millor per l'entitat, no en tinc el mínim dubte.

La meva reflexió no parteix de pensar que han actuat malament, no, la meva reflexió és que si ells
han passat, en pocs mesos, d'un extrem com la reforma menor, a l'altre extrem com fer un estadi nou en un nou emplaçament, i finalment ens plantegen un estadi "nou" al mateix lloc, perquè s'ha de votar de pressa i corrent tenint en compte que les obres està previst acabar-les al 2021, el president que liderava tot plegat ha dimitit de sobte, i per unes eleccions falta dos anys com a molt?

Que el president més votat de la història dimiteixi de sobte dies després de presentar el projecte, no és un detall menor.

Havent passat tot això, no seria més lògic, i torno a l'inici, que si tots estem d'acord que alguna cosa s'ha de fer, i que és la decisió més important de la història, no seria més lògic que ho plantegéssim de manera reposada quan hi hagi eleccions, que com a màxim endarreria el projecte dos anys? A data d'avui, hi ha gaire diferència entre 2021 o 2023?

Aquesta junta podria presentar aquesta proposta, i altres candidats diferents alternatives, i com dic, podríem fer una reflexió serena, reposada  ... com escau a qualsevol decisió de tanta importància.


Jo vull votar que sí, però ...

divendres, 28 de febrer del 2014

Nou estadi, jo vull votar que sí però ...

 

El president Sandro Rosell va guanyar les eleccions amb el marge de vots més gran de la història. En el seu programa electoral duia una remodelació "menor" de l'estadi.

Per això va venir una mica de sorpresa que que tot un plegat anunciés públicament que la seva opció era fer un estadi nou. Va explicar que presentaria a la massa social tres opcions: fer un nou estadi, remodelar l'actual o no fer res, i que de les tres opcions la junta que ell presidia proposaria el vot de fer un estadi nou.

Per una sèrie de circumstàncies que setmanes més tard va explicar, finalment el president Rosell va presentar com a projecte definitiu, amb la solemnitat que corresponia a la importància, un projecte de fer pràcticament un nou estadi sobre l'actual. Un projecte que va més enllà i inclou enderrocar el mini, fer un nou palau ... tot plegat xifrat amb un pressupost de 600 milions €.

El president va dir que érem davant probablement la decisió més important de la història del club, perquè marcaria els propers 50 o 60 anys de l'Entitat, atesa la transformació i sobretot esforç econòmic que comportava. Certament sembla indiscutible.

Per tant el president Rosell i la seva junta que en el seu programa electoral proposaven una remodelació "menor", i havien qualificat de faraònic el projecte Foster, amb el temps de govern en el que amb tota seguretat han pogut tenir més infomació i més fiable de totes les possibilitats, i han fet tots els estudis necessaris des de tots els punts de vista, han arribat a la conclusió que la millor opció era aquesta que ens proposaven.

Sincerament, no tinc res a dir, entenc que un programa electoral no pot esdevenir una presó. Una altra cosa és que ens proposessin una cosa completament contrària a la que deien en campanya. Aquesta junta ja pensava fer una remodelació, i un cop conegudes totes les variables arriben a la concusió que ha de ser molt més profunda. Des del punt de vista de legitimitat, per mi, res a dir. És el president més votat de la història, vol dir que té la confiança de la massa social, i per tant, coherentment a aquesta confiança, la massa social no ha de posar en dubte que la junta arriba a aquesta conclusió de manera honesta. Una altra cosa és la llibertat de cada soci de votar sí o no en el moment del referèndum, això no hi té res a veure.

Pocs dies després d'aquest anunci solemne, el president Rosell dimiteix per sorpresa de tothom sense deixar-ne clars els motius.

(Que el president més votat de la història plegui voluntàriament a mig primer mandat mereix una reflexió profunda des de tots els punts de vista.)

D'acord amb els estatuts del club el càrrec de president l'assumeix el vicepresident primer que anuncia que la junta té la intenció d'arribar fins a final de mandal, el 2016.

S'aixequen veus però, que consideren que ateses totes les circumstàncies que envolten el club, judicialitzat per totes bandes, escauria convocar eleccions anticipades.

El president Bartomeu no només ratifica que arribaran fins al 2016, si no que confirma que la convocatòria del referèndum es manté i que tot plegat es posa en marxa immediatament.

En la roda de premsa del vicepresident Cardoner de presentació de la campanya pel referèndum, ens confirma que el projecte arquitectònic no es podrà conèixer abans de la votació, que l'estadi portarà cognom però no podem saber quin, i que no pot assegurar si s'apujaran els abonaments o no.

Explica les raons i de debò que jo les entenc, les trobo raonables. No dic que hi estigui d'acord, només que les explicacions que dóna les entenc, no són bestieses.

Però jo em faig la reflexió següent. Des del sofà de casa meva, sense moure-me'n he anat veient el següent:

un candidat que em diu que amb una remodelació "menor" n'hi ha prou, aquest candidat ja president que em diu que proposarà tres opcions, el mateix president que em presenta definitivament un projecte que no és cap de les tres opcions que m'havia dit prèviament, i em fa veure que és la decisió més important de la història del club que marcarà els propers 50 o 60 anys, el president que dimiteix de sobte, la seva junta em diu que manté el projecte i el calendari però em diu que no me'l pot ni ensenyar ni quines conseqüències tindrà

Per tant, jo fent cas a totes i cada una de les coses que els dos presidents i la junta m'ha anat dient mentre jo em mantenia assegut al sofà, fent-los cas, em sembla que tot i que vull votar que sí, potser hauré de votar que no.





 


dissabte, 15 de febrer del 2014

Pelar




Va, una bestiesa per riure una mica

L'altre dia vaig anar a dinar amb un company de feina. La cambrera que ens va atendre ens coneix perfectament perquè som clients quasi diaris. És una noia sudamericana d'uns mmm 22, 24 anys.

Quan ens va venir a demanar les postres la conversa va anar així

- Qué queréis de postres?

- Una taronja, diu el meu company

- te la pelo?

- Sí, gràcies

- Jo també una taronja

- i tu tambíén ...?

- Sí, sí gràcies, vaig espetar de seguida


La sensació que vam tenir és que ho va dir sense pensar, i se'n va adonar just quan ja ho havia dit. (A tots ens ha passat alguna vegada una cosa semblant) Encanvi la segona, n'era plenament conscient i per això no va acabar la frase, i mentre alentia allargant les vocals i fent mini pauses entre síl·labes, amb els ulls em suplicava li salvés la situació, cosa que vaig fer de seguida.

El que no podia era no preguntar-m'ho a mi quan ho acabava de fer al meu company, per això mentre començava la pregunta ja amb la cara em demanava auxili.

Evidentment, ni vam fer cap comentari, ni vam riure ni res de res. Són coses que passen i ja està.

Però sí que era temptador quan ens va portar el plat deixar anar: es que cuando te la pelan, da gusto

Ves quina cosa



dissabte, 11 de gener del 2014

Per davant i per darrere



Quant sacrifici, quant esforç, quantes llàgrimes, quantes ferides, hi ha darrera aquest podi. I només sé jo com l'he arribat a desitjar, quin descans. L'he desitjat tant, no per veure la nena dalt del podi per satisfacció i ganes d'eixugar-me la baba, no, només per a que ella abans que es retiri, com a mínim hagi fet un podi, hagi palpat una satisfacció, perquè fins a quin punt arriba a ser d'ingrat aquest esport de la gimnàstica.

Què diré, el 80, el 90% de les noies passen tota la seva carrera sense cap podi. Perquè dic que és tan dur i tan ingrat? Diré alguns motius

Primer

Estem d'acord que la perfecció no existeix? Doncs aquest esport un dels motius pels quals és tan ingrat és que competeix contra la perfecció. La gran majoria d'esports es competeix contra un rival sigui col·lectiu com individual, contra un crono ... fins i tot n'hi ha que es competeix contra un mateix. Aquí no, aquí es competeix contra la perfecció. No perquè l'entrenadora està sonada i és massa exigent, no perquè la noia si no és perfecte no està contenta, no, no, perquè l'esport està muntat així. Comences l'exercici amb un 10 i durant l'exercici els jutges et van restant nota per les imperfeccions que vas cometent. Per tant durant l'exercici no hi ha "gols" que sumen, hi ha "errors" que resten. És molt i molt diferent, oi?

Segon

En futbol, en bàsquet, en handbol ... tens partit, competició, cada setmana. Un dia pot ser un desastre però la setmana que ve pot ser perfecte. A la gimnàstica hi ha tres competicions l'any. Entre competició i competició passen mesos i mesos d'entrenaments, esforç, superació ... Si una competició no t'ha sortit bé, falta molt de temps per a la següent

Tercer

En futbol, bàsquet, handbol, tennis ... durant el partit pots fer una mala acció, fallar una passada, fallar un gol cantat, coi ensopegar, fer un gol en pròpia porta ... i en el mateix partit fer-ne 10 de bones. Fer un triple, una molt bona assistència o passada de gol, o salvar un gol ... o simplement haver fet un molt bon partit sense haver participat directament en les accions decisives. En la gimnàstica no. Quan et toca fer l'exercici només tens una oportunitat, aquella, o ho fas perfecte o ho fas perfecte, no hi ha segona oportunitat, ni tercera ni quarta. Allò que fa mesos que prepares i prepares i prepares ... ho has de fer ara. Si portes tres mesos fent-ho perfecte cada cop però a la competició rellisques, és un zero i punt. No hi ha matisos ni segones oportunitats. La següent oportunitat serà la propera competició, mesos després.

Quart

En futbol, bàsquet, handbol ... cometre un error per gros que sigui, pot no tenir cap conseqüència en el resultat final del partit. Pots fer un gol en pròpia porta, pots fallar un penal ... i acabar guanyant 3 a 1, o 5 a 2 i per tant la sensació global és de plena satisfacció. En gimnàstica la nota final de la competició és la suma de les notes de cada un dels exercicis. Pots treure un 10 de tres exercicis, si comets un sol error en el quart, no passes de primera a segona classificada, no, pots anar a parar la desena o la vintena. Un sol error.

Cinquè

En futbol, bàsquet, handbol, ... és molt difícil guanyar la lliga, o la copa o el que sigui, però durant la competició tens moltes satisfaccions. És difícil ser tan dolent que perdis tots els partits, pot passar, però només li passa a una ínfima minoria. En una lliga hi pot haver 14, 16, 18 equips, contra alguns perdràs, contra alguns guanyaràs ... i per tant durant tot l'any vas tenint satisfaccions. Quedar quart, cinquè, sisè ... de 14, 16, 18 equips és haver fet un molt bon campionat. En gimnàstica la noia competeix cada cop contra un nombre diferent de gimnastes, però acostumen a ser 50, 60, 70 ... quedar la 20, la 30 ... està prou bé però no deixa de ser la 20 o la 30. Només tenen reconeixement 3 d'aquestes 50, 60 o 70 i en la classificació per equips, uns altres tres de 20 o  30 equips ...

Sisè

El futbol, bàsquet, handbol ...és un esport col·lectiu. Si un dia estàs malalt i no pots anar al partit, no passa res de res, juga un company per tu i l'equip pot competir amb les mateixes possibilitats d'èxit. En gimnàstica, no. La competició és alhora individual i per equips. Els equips el formen 3 o 4 gimnastes, depèn, i aquestes tenen noms i cognoms, l'equip no és una abstracció, l'equip el formen aquesta aquesta i aquesta gimnasta. Cert és que cada competició poden ser gimnastes diferents, però per la competició concreta de demà, seran aquesta aquesta i aquesta altra. Això vol dir que si el dia de la competició et lleves a 40 de febre, cap allà, perquè si no hi vas el teu equip ja no té cap possibilitat, cap, perquè enlloc de sumar 4 notes de 4 gimnastes, sumarien 3 i per tant front les 4 gimnastes dels altres equips, cap possibilitat. I recordem que aquí no es pot dir: què hi farem, la setmana que ve serà, no. Només hi ha 3 competicions l'any. En tots els anys que fa que competeix, ja ha passat a totes les que formen l'equip. A la noia de casa també. Va competir a Vic fa un parell d'anys a 39 de febre. Va ser el dia que més ens va emocionar, veure-la fer els exercicis amb una aparent normalitat, somriure posat i fent totes les giragonces i bots ... i un cop acabat a córrer que l'entrenadora la tapés amb el xandall. Ella no es va plantejar ni un segon no anar a competir ... valga'm Déu

Setè

Perquè la gimàstica és d'una superació constant i ininterrompuda. Quan aconsegueixes que surti bé tal element i tal salt, tal dificultat ... canvies de nivell i hi ha nous elements, nous salts, noves dificultats per afrontar. I aquí hi ha dues filosofies de clubs. Hi ha clubs que mantenen les noies en el mateix nivell el temps que faci falta fins que guanyin medalles, i la filosofia del Club on va la noia en el que el que es mira és el progrés de la gimnasta independentment de si ha tocat medalles o no. Quan l'entrenadora considera que la noia ha assolit tal nivell, automàticament la fa competir en el nivell següent. D'aquesta manera al llarg de tota la trajectòria haurà, segur, afrontat sempre nous reptes, la manera de progressar i tenir un recorregut. No cal dir que estic completament d'acord amb la filosofia del nostre club, completament. Però pel que fa a les medalles, amb aquesta idea és més difícil d'aconseguir-les.


Per tot això i més, fa temps i temps que desitjava que tingués un podi, per ella, perquè pugués fer tangible tot l'esforç, tot el sacrifici, tot el patiment, tota la determinació de superar nous reptes constantment. Per poder tenir la medalla penjada a l'habitació i sentir-se orgullosa no de la medalla, no, si no del que significa. A més vam tenir la sort que va ser del calaix més alt. Campiona per equips. Recordo que el primer que li vaig dir va ser que aquella medalla no l'havia guanyat aquest dia, si no que era el fruit d'anys de feina ben feta.

Com a anècdota final. Aquest dia va quedar campiona per equips, i sisena individual. Va cometre un error concret en un exercici, sense la penalització d'aquest error, hauria sigut campiona individual.

Ara, pot semblar que explico un drama, no és així, i és el que ho fa encara més meravellós. La noia de casa tot i l'esforç, tot i els sacrificis, tot i els plors, no hi ha res al món que la faci més feliç.