El Barça i el dret a decidir

Aquests dies està essent debatuda la decisió del F.C. Barcelona de no adherir-se al pacte nacional pel dret a decidir.

El club, diuen, no ha de fer política i es considera que adherir-se al pacte seria fer-ne.

Un altre dels arguments més utlitzats pels que comparteixen aquesta decisió és que al Barça, a la seva massa social, que ja està repartida no només per tota Catalunya ni per tot l'estat espanyol, si no per tot el món, hi ha moltes sensibilitats, i que això s'ha de respectar.

Procuro no oblidar-me mai d'expressar el meu respecte per les persones que ocupen els càrrecs de responsabilitat, ja que són ells que tenen tots els elements necessaris que els fan prendre una o una altra decisió, i la meva sempre és una opinió des de fora. Però dit això, també acostumo a afegir que partint d'aquest respecte em permeto el dret a l'opinió.

I la meva opinió és que estic en total desacord amb aquesta decisió de la junta, i absolutament també en desacord amb els arguments que miren de justificar-la, i els arguments que fonamenten la meva humil opinió tornen a raure en la identitat, en la importància de la identitat.

Tots els que ens hem fet del Barça, tots, ens n'hem fet perquè ens hem sentit identificats amb una manera de ser, amb una manera de fer, amb uns trets que ens han despertat la voluntat, la necessitat del sentit de pertinença. Perquè dient, jo sóc del Barça, tothom sabria, sap, què estem dient.

El Barça, com qualsevol altra institució del caire que sigui, és el resultat de la seva trajectòria. La seva identitat és el resultat d'una suma d'actuacions ... això és el que el fa reconeixible, el que el fa diferenciar-se de qualsevol altra, i com deia, el que fa que tingui seguidors i detractors. Els seus detractors també saben molt bé perquè ho són, precisament perquè reconeixen molt bé què és, què representa i per tant reconeixen molt bé que són uns valors contraris als seus.

El Barça va tenir uns començaments difícils pel que fa a la seva expansió social. El que va resultar determinant en el seu creixement exponencial i alhora el que el va omplir de contingut identitari va ser quan va començar a adherir-se i a col·laborar amb iniciatives populars. Dit ras i curt, quan va passar de ser un club fundat per un suís per practicar un joc desconegut, a ser una entitat que la gent es va començar a fer seva perquè se la trobava en les diferents iniciatives socials, culturals, nacionals.Ep i presidit pel mateix suís. Allà va començar a forjar el que mai ha deixat de ser el Barça: un fenomen social. Fet per la gent i per a la gent.

D'aquesta manera en multitud d'ocasions el Barça es va pronunciar, es va manifestar, per ser el costat dels seus ... tant va ser així que durant els 40 anys de franquisme es va canviar la direcció. Enlloc de ser el club qui s'adheria a les iniciatives de la societat, va ser la societat qui va trobar en el club, l'aixopluc on poder seguir-se manifestant i on mantenir vius els trets identitaris col·lectius prohibits. I van trobar aixopluc al club perquè ja el reconeixien com a seu. El Barça es podria dir que va passar d'adherir-se a les iniciatives que representaven uns valors, a representar-los ell directament.

Què hauria passat si s'hagués mantingut "neutral" en totes les iniciatives que es donaven a principis del segle XX? Evidentment no ho podem saber, però tal com anava una possibilitat gens exagerada és que hauria pogut desaparèixer, o en tot cas hauria potser evolucionat només com un club de futbol, cosa que són la majoria i que mai ha sigut el Barça.

El Barça s'ha d'adherir al pacte nacional no com a decisió de la junta directiva, si no perquè la trajectòria i actuació del club al llarg de més de 100 anys pren la decisió sola. M'agradaria dir que adherir-se a una iniciativa que reivindica el dret al vot i que compta amb el 80% de la població que li dóna suport no és fer política. I que adherir-se no implica de cap de les maneres, menysprear als socis o seguidors que no en siguin partidaris.

(És fer política que el club doni suport a la llengua? ho va fer en el seu moment. És un menyspreu als socis i seguidors de fora de Catalunya?)

El que implica simplement és que el Barça segueixi essent el que sempre ha sigut.

El Barça és el que és, i essent el que és, té socis i seguidors a tot el món. Quina por tenim? I por a què? A que hi hagi socis que es donin de baixa? a que hi hagi seguidors que deixin de ser-ho?

El preu de no "molestar" a ningú és deixar de ser? No, no, és un preu impagable

El Barça ha de seguir essent el que ha sigut sempre, fer-ho amb respecte a tothom, com sempre ha fet, però fer-ho convençut i orgullós, com sempre ha fet. Això l'ha fet gran, l'ha fet reconeixible a tot el món, l'ha fet únic.

Deixeu-me acabar fent una petita reflexió. Estarem d'acord que la junta que va dirigir el club entre el 2003 i el 2010 era desacomplexadament nacionalista. Va treballar molt en els trets identitaris del club i van mirar de projectar-los a tot el món. Ep, no estem parlant de fa 75 anys, estem parlant de fa res, per tant amb una realitat pràcticament idèntica a l'actual. Doncs bé, el periode 2003 - 2010, va ser el periode de més altes de socis de la història del club. En 7 anys, parlo de memòria, es va passar de 115.000 socis a 180.000 aproximadament.

Por a què doncs?

El gran èxit, el que fa únic al Barça, és que ha tingut la capacitat de representar valors de proximitat i universals, i això ha fet que hi càpiga tothom, tothom. El fet que hi càpiga tothom no ha de fer que renunciem a seguir-los representant, si no al contrari, a seguir-los reforçant per seguir essent el que som.

Ho podem canviar tot, tot, menys la nostra identitat. La nostra identitat ens fa ser.