El Barça i el dret a decidir

Aquests dies està essent debatuda la decisió del F.C. Barcelona de no adherir-se al pacte nacional pel dret a decidir.

El club, diuen, no ha de fer política i es considera que adherir-se al pacte seria fer-ne.

Un altre dels arguments més utlitzats pels que comparteixen aquesta decisió és que al Barça, a la seva massa social, que ja està repartida no només per tota Catalunya ni per tot l'estat espanyol, si no per tot el món, hi ha moltes sensibilitats, i que això s'ha de respectar.

Procuro no oblidar-me mai d'expressar el meu respecte per les persones que ocupen els càrrecs de responsabilitat, ja que són ells que tenen tots els elements necessaris que els fan prendre una o una altra decisió, i la meva sempre és una opinió des de fora. Però dit això, també acostumo a afegir que partint d'aquest respecte em permeto el dret a l'opinió.

I la meva opinió és que estic en total desacord amb aquesta decisió de la junta, i absolutament també en desacord amb els arguments que miren de justificar-la, i els arguments que fonamenten la meva humil opinió tornen a raure en la identitat, en la importància de la identitat.

Tots els que ens hem fet del Barça, tots, ens n'hem fet perquè ens hem sentit identificats amb una manera de ser, amb una manera de fer, amb uns trets que ens han despertat la voluntat, la necessitat del sentit de pertinença. Perquè dient, jo sóc del Barça, tothom sabria, sap, què estem dient.

El Barça, com qualsevol altra institució del caire que sigui, és el resultat de la seva trajectòria. La seva identitat és el resultat d'una suma d'actuacions ... això és el que el fa reconeixible, el que el fa diferenciar-se de qualsevol altra, i com deia, el que fa que tingui seguidors i detractors. Els seus detractors també saben molt bé perquè ho són, precisament perquè reconeixen molt bé què és, què representa i per tant reconeixen molt bé que són uns valors contraris als seus.

El Barça va tenir uns començaments difícils pel que fa a la seva expansió social. El que va resultar determinant en el seu creixement exponencial i alhora el que el va omplir de contingut identitari va ser quan va començar a adherir-se i a col·laborar amb iniciatives populars. Dit ras i curt, quan va passar de ser un club fundat per un suís per practicar un joc desconegut, a ser una entitat que la gent es va començar a fer seva perquè se la trobava en les diferents iniciatives socials, culturals, nacionals.Ep i presidit pel mateix suís. Allà va començar a forjar el que mai ha deixat de ser el Barça: un fenomen social. Fet per la gent i per a la gent.

D'aquesta manera en multitud d'ocasions el Barça es va pronunciar, es va manifestar, per ser el costat dels seus ... tant va ser així que durant els 40 anys de franquisme es va canviar la direcció. Enlloc de ser el club qui s'adheria a les iniciatives de la societat, va ser la societat qui va trobar en el club, l'aixopluc on poder seguir-se manifestant i on mantenir vius els trets identitaris col·lectius prohibits. I van trobar aixopluc al club perquè ja el reconeixien com a seu. El Barça es podria dir que va passar d'adherir-se a les iniciatives que representaven uns valors, a representar-los ell directament.

Què hauria passat si s'hagués mantingut "neutral" en totes les iniciatives que es donaven a principis del segle XX? Evidentment no ho podem saber, però tal com anava una possibilitat gens exagerada és que hauria pogut desaparèixer, o en tot cas hauria potser evolucionat només com un club de futbol, cosa que són la majoria i que mai ha sigut el Barça.

El Barça s'ha d'adherir al pacte nacional no com a decisió de la junta directiva, si no perquè la trajectòria i actuació del club al llarg de més de 100 anys pren la decisió sola. M'agradaria dir que adherir-se a una iniciativa que reivindica el dret al vot i que compta amb el 80% de la població que li dóna suport no és fer política. I que adherir-se no implica de cap de les maneres, menysprear als socis o seguidors que no en siguin partidaris.

(És fer política que el club doni suport a la llengua? ho va fer en el seu moment. És un menyspreu als socis i seguidors de fora de Catalunya?)

El que implica simplement és que el Barça segueixi essent el que sempre ha sigut.

El Barça és el que és, i essent el que és, té socis i seguidors a tot el món. Quina por tenim? I por a què? A que hi hagi socis que es donin de baixa? a que hi hagi seguidors que deixin de ser-ho?

El preu de no "molestar" a ningú és deixar de ser? No, no, és un preu impagable

El Barça ha de seguir essent el que ha sigut sempre, fer-ho amb respecte a tothom, com sempre ha fet, però fer-ho convençut i orgullós, com sempre ha fet. Això l'ha fet gran, l'ha fet reconeixible a tot el món, l'ha fet únic.

Deixeu-me acabar fent una petita reflexió. Estarem d'acord que la junta que va dirigir el club entre el 2003 i el 2010 era desacomplexadament nacionalista. Va treballar molt en els trets identitaris del club i van mirar de projectar-los a tot el món. Ep, no estem parlant de fa 75 anys, estem parlant de fa res, per tant amb una realitat pràcticament idèntica a l'actual. Doncs bé, el periode 2003 - 2010, va ser el periode de més altes de socis de la història del club. En 7 anys, parlo de memòria, es va passar de 115.000 socis a 180.000 aproximadament.

Por a què doncs?

El gran èxit, el que fa únic al Barça, és que ha tingut la capacitat de representar valors de proximitat i universals, i això ha fet que hi càpiga tothom, tothom. El fet que hi càpiga tothom no ha de fer que renunciem a seguir-los representant, si no al contrari, a seguir-los reforçant per seguir essent el que som.

Ho podem canviar tot, tot, menys la nostra identitat. La nostra identitat ens fa ser.

Una pregunta, una resposta

Aquests dies és notícia la negociació de la pregunta de la consulta. Que si ha de dir això que si no pot parlar d'allò, que si tal partit exigeix que no aparegui tal paraula, que si tal altre amenaça amb no sé quina conseqüència ...

D'aquest tema em ve molt de gust dir dues coses. La primera que ja n'hi ha prou de la retransmissió en directe de la negociació. És inadmissible, inacceptable, només fa que perjudicar i desprestigiar el procés. Les negociacions i converses per definició porten estira i arronses, i això tothom ho pot entendre. El que fatiga al ciutadà és saber dia rere dia que es posa en qüestió fins al límit del trencament, tal paraula o tal detall. No ho hem de saber. Coi, les negociacions són tràmits necessaris per arribar als fets, que hauria de ser l'´única cosa que ens hauria d'interessar.

El que és un fet formal, oficial, solemne, és la signatura conjunta de Convergència i Unió, Esquerra Republicana, CUP, i Iniciativa del pacte pel dret a decidir. El següent realment important que ens ha d'ocupar als ciutadans que ens ho mirem des de casa, complint el compromís d'aquest pacte, és el següent fet: la pregunta i la data que en el pacte es va establir per abans d'acabar l'any.  El que passi entremig no n'hem de fotre res, collons. Retransmetre en directe detall a detall de l'estira i arronsa només desprestigia el FET: que es va signar el pacte.

A final de novembre com som, dins del termini que van pactar, ja m'ho imagino que deuen negociar, però no n'he de fotre res del detall de cada conversa. L'única cosa que he de saber és la pregunta i la data abans de final d'any tal com em van enunciar. Si no es posen d'acord, a final d'any ja m'ho diran, però si efectivament em donen una pregunta i una data i entremig no he sabut res, simplement hauran complert amb el pacte signat, per tant perfecte.

Saber en el "durant" que un diu això i l'altre diu allò, no aporta res de res, només desprestigia l'única cosa certa i objectiva: el pacte.

Van signar un pacte que deia que la següent estació seria a final d'any. Som a final de novembre, què no han acomplert? Res de res. Com podem permetre doncs estar fatigats si no estan de cap manera fora dels terminis que van fixar? Si entremig no haguéssim sabut res, ara tots els ciutadans estaríem impacients en que passessin els dies per conèixer la pregunta i la data, i el prestigi del procés estaria intacte. Ja està bé d'anticipar-nos als fets i fer-nos mal nosaltres mateixos.

Segona cosa. No puc evitar fer una reflexió sobre la famosa pregunta.

Tots ens hem omplert la boca, polítics i no polítics, de dir que el fenomen que s'està vivint a Catalunya és un fenomen promogut, provocat, protagonitzat per la societat civil. S'ha utilitzat sovint l'expressió que la ciutadania ha passat per sobre dels polítics. Certament treure dues vegades en un sol any cap a dos milions de persones al carrer, setembre de 2012 i 2013 no és poca cosa.

Si el fenomen que està vivint Catalunya l'ha protagonitzat la ciutadania, i per tant la convocatòria de la consulta és conseqüència d'aquesta mobilització, la pregunta que s'ha de fer no té cap dubte, cap, és impossible. Les dues mobilitzacions van ser claríssimes i amb la mateixa claredat ho van recollir tots els mitjans del món que se'n van fer ressò

El dubte el posen els partits polítics per mirar de transportar la pregunta evident cap a un terreny de mitges tintes amb l'objectiu del màxim consens possible.

La voluntat del màxim consens possible és lloable i aquest consens seria desitjable, però de cap manera s'ha de pagar el preu de desvirtuar la pregunta, de cap manera. La que s'ha de fer és evident, no pot ser una altra.

Què és el que em fa por?

S'ha parlat molt de la necessitat que la pregunta sigui inequívoca i per tant amb resposta inequívoca.

Sembla que en el cas que es guanyi la consulta, el següent pas seria presentar-se a Espanya, a Europa, al món i dir-los: Nois, els catalans hem votat majoritàriament l'opció de la independència, potser que ens asseiem per mirar de posar fil a l'agulla.

Estem d'acord oi que aquest és el següent pas si es guanya la consulta?

El que fa por és que no sigui inequívoca no per a Espanya, per Europa o el món, si no per nosaltres mateixos. Que després de l'esforç i desgast que segur representarà dur a terme la consulta, encara hi hagi qui interpreti que el resultat no és inequívoc.

Recordem que l'onze de setembre de 2012 amb dos milions de persones cridant independència encara hi va haver, de casa nostra, qui deia que s'havia demanat el pacte fiscal. Que l'onze de setembre de 2013 per poder mantenir una postura alhora de sí i de no, hi va haver qui, de casa nostra, va convocar una encerclada a la Caixa per tenir un argument no compromès per no haver anat a la Via Catalana.

Per tant el primer objectiu, i més important, és que la pregunta i per tant la resposta sigui inequívoca per nosaltres mateixos, única forma que ens permetrà, si guanyem, presentar-nos al món amb una realitat neta i clara.

Això significa, ai las, que d'una vegada hi ha partits que s'han de pronunciar, s'han d'acabar les ambigüitats i s'han d'acabar les excuses efímeres. En Duran que avui és independentista i demà vol ser ministre ha de donar una sola cara, i deixar de contaminar. Si es posicona en el No, serà una opció legítima i deixarà de contaminar. Iniciativa ha de deixar de posar excuses per no haver de posicionar-se com acusar Convergència d'apropiar-se del procés. Com deia en Toni Soler la setmana passada a l'Ara, el que ha de fer és afegir-s'hi i s'haurà acabat aquesta suposada apropiació.

La societat ha demostrat clarament que està posicionada en el sí i en el no, i que vol exercir el dret a decidir. 

Si democràcia vol dir el poder del poble, el poble té molt clar el que vol, i els seus representants estan obligats a dur-ho a terme. 

Que la possibilitat de tenir un peu a les dues bandes per part dels polítics sigui el que desvirtui la consulta seria una estafa a la democràcia d'una màxima gravetat.

La societat ha demostrat sobradament el que vol, per dur a terme aquesta voluntat, els partits polítics s'han de pronunciar clarament, si no, senzillament no estaran fent de representants, la seva única funció i raó d'existir.

Que nosaltres mateixos no matem el procés.