Unió Democràtica per Catalunya

Des que ahir es va conèixer la pregunta que UDC plantejarà a la seva militància que he llegit diverses reaccions diguem-ne instintives en la direcció, fem-ho suau, de decepció. Les entenc i les comparteixo, jo també vaig tenir una primera reacció així, però un cop deixats anar un parell de renecs, posem-nos altre cop tots a la feina d'aconseguir costi el que costi i sense tirar mai la tovallola, que UDC signi el full de ruta.

He sentit dirigents d'UDC defensant que el seu partit té dret a tenir el seu propi full de ruta. Em permeto discrepar.En aquest moment no.

El moment és massa trascendent, és massa decisiu, és massa irrepetible com per deixar-lo passar.

El full de ruta signat no és ni el de Convergència, ni el d'Esquerra Republicana ni el de l'Assemblea Nacional, ni el d'Òmnium Cultural, ni el de l'Associació de Municipis per la independència, que són qui l'han signat de moment. És el de l'acord d'aquestes entitats i partits. Així de simple, així de necessari.

Si ets un partit sobiranista, com UDC ha tornat a confirmar en el dia d'avui en diferents mitjans, en aquest moment no tens elecció, has d'afegir-te al full de ruta.


El 27S el podem guanyar, i tant que sí, i així iniciar el procés cap a la plena sobirania, però només el guanyarem, un cop descartada la llista única, si totes les forces sobiranistes signen el full de ruta i les que no ho són no el signen, esdevenint per tant plebiscitàries indubtablement. Si una sola força sobiranista no el signa, no hi ha possibilitats.

Ens ha costat molt arribar fins a tenir l'oportunitat de poder decidir. Estem a molt pocs mesos d'iniciar el camí irreversible cap a la independència, no la podem deixar passar de cap de les maneres.

La història no ens pot jutjar dient que junts vam aconseguir, amb molts esforços, tenir l'oportunitat de votar la independència, però que la vam desaprofitar per diferències de matís.

Hem fet manifestacions massives el 2010, 2012, 2013 i 2014 cridant independència, 2.300.000 persones vam desafiar la prohibició del govern espanyol i vam participar en el 9N. Tot plegat ens ha dut a un escenari d'eleccions que només depèn de nosaltres que siguin plebiscitàries a ulls de tot el món. Ho hem fet junts, ara seria imperdonabable no arribar-hi també junts. Si passés seria inadmissible que un polític que hagi intervingut per impedir-ho es pregunti el perquè del distanciament entre partits i societat.

Des de la més humil modèstia però alhora amb tota la fermesa de la que sóc capaç demano, suplico a Unió Democràtica de Catalunya, que sigui coherent amb sí mateixa, amb la seva llarga i dolorosa història, i ara que en té l'oportunitat s'adhereixi a un full de ruta que ens ha de dur a la plena sobirania, principal anhel del partit.

Igual que quan sigui el moment ho demanaré a la CUP i a Iniciativa per Catalunya i tan de bo ho pugués fer al PSC.

No és cert que adherir-se al full de ruta farà debilitar i desdibuixar el partit front altres formacions, és exactament a l'inrevés. A partir d'aquesta adhesió permetrà al partit posar en relleu el model de país, de societat que vulgui defensar.

No podrem perdonar que ens posem d'acord "contra l'estat espanyol" per muntar el 9N amb una pregunta que totes les formacions van subscriure i que siguem incapaços de fer-ho ara que només depèn de nosaltres.

Guanyem el 27S, guanyem-lo, i això permetrà a cada una de les diferents formacions defensar el model de societat que considera millor. Si el perdem, cap d'aquestes formacions, cap, el podrà desenvolupar.

Una pregunta, una resposta

Aquests dies és notícia la negociació de la pregunta de la consulta. Que si ha de dir això que si no pot parlar d'allò, que si tal partit exigeix que no aparegui tal paraula, que si tal altre amenaça amb no sé quina conseqüència ...

D'aquest tema em ve molt de gust dir dues coses. La primera que ja n'hi ha prou de la retransmissió en directe de la negociació. És inadmissible, inacceptable, només fa que perjudicar i desprestigiar el procés. Les negociacions i converses per definició porten estira i arronses, i això tothom ho pot entendre. El que fatiga al ciutadà és saber dia rere dia que es posa en qüestió fins al límit del trencament, tal paraula o tal detall. No ho hem de saber. Coi, les negociacions són tràmits necessaris per arribar als fets, que hauria de ser l'´única cosa que ens hauria d'interessar.

El que és un fet formal, oficial, solemne, és la signatura conjunta de Convergència i Unió, Esquerra Republicana, CUP, i Iniciativa del pacte pel dret a decidir. El següent realment important que ens ha d'ocupar als ciutadans que ens ho mirem des de casa, complint el compromís d'aquest pacte, és el següent fet: la pregunta i la data que en el pacte es va establir per abans d'acabar l'any.  El que passi entremig no n'hem de fotre res, collons. Retransmetre en directe detall a detall de l'estira i arronsa només desprestigia el FET: que es va signar el pacte.

A final de novembre com som, dins del termini que van pactar, ja m'ho imagino que deuen negociar, però no n'he de fotre res del detall de cada conversa. L'única cosa que he de saber és la pregunta i la data abans de final d'any tal com em van enunciar. Si no es posen d'acord, a final d'any ja m'ho diran, però si efectivament em donen una pregunta i una data i entremig no he sabut res, simplement hauran complert amb el pacte signat, per tant perfecte.

Saber en el "durant" que un diu això i l'altre diu allò, no aporta res de res, només desprestigia l'única cosa certa i objectiva: el pacte.

Van signar un pacte que deia que la següent estació seria a final d'any. Som a final de novembre, què no han acomplert? Res de res. Com podem permetre doncs estar fatigats si no estan de cap manera fora dels terminis que van fixar? Si entremig no haguéssim sabut res, ara tots els ciutadans estaríem impacients en que passessin els dies per conèixer la pregunta i la data, i el prestigi del procés estaria intacte. Ja està bé d'anticipar-nos als fets i fer-nos mal nosaltres mateixos.

Segona cosa. No puc evitar fer una reflexió sobre la famosa pregunta.

Tots ens hem omplert la boca, polítics i no polítics, de dir que el fenomen que s'està vivint a Catalunya és un fenomen promogut, provocat, protagonitzat per la societat civil. S'ha utilitzat sovint l'expressió que la ciutadania ha passat per sobre dels polítics. Certament treure dues vegades en un sol any cap a dos milions de persones al carrer, setembre de 2012 i 2013 no és poca cosa.

Si el fenomen que està vivint Catalunya l'ha protagonitzat la ciutadania, i per tant la convocatòria de la consulta és conseqüència d'aquesta mobilització, la pregunta que s'ha de fer no té cap dubte, cap, és impossible. Les dues mobilitzacions van ser claríssimes i amb la mateixa claredat ho van recollir tots els mitjans del món que se'n van fer ressò

El dubte el posen els partits polítics per mirar de transportar la pregunta evident cap a un terreny de mitges tintes amb l'objectiu del màxim consens possible.

La voluntat del màxim consens possible és lloable i aquest consens seria desitjable, però de cap manera s'ha de pagar el preu de desvirtuar la pregunta, de cap manera. La que s'ha de fer és evident, no pot ser una altra.

Què és el que em fa por?

S'ha parlat molt de la necessitat que la pregunta sigui inequívoca i per tant amb resposta inequívoca.

Sembla que en el cas que es guanyi la consulta, el següent pas seria presentar-se a Espanya, a Europa, al món i dir-los: Nois, els catalans hem votat majoritàriament l'opció de la independència, potser que ens asseiem per mirar de posar fil a l'agulla.

Estem d'acord oi que aquest és el següent pas si es guanya la consulta?

El que fa por és que no sigui inequívoca no per a Espanya, per Europa o el món, si no per nosaltres mateixos. Que després de l'esforç i desgast que segur representarà dur a terme la consulta, encara hi hagi qui interpreti que el resultat no és inequívoc.

Recordem que l'onze de setembre de 2012 amb dos milions de persones cridant independència encara hi va haver, de casa nostra, qui deia que s'havia demanat el pacte fiscal. Que l'onze de setembre de 2013 per poder mantenir una postura alhora de sí i de no, hi va haver qui, de casa nostra, va convocar una encerclada a la Caixa per tenir un argument no compromès per no haver anat a la Via Catalana.

Per tant el primer objectiu, i més important, és que la pregunta i per tant la resposta sigui inequívoca per nosaltres mateixos, única forma que ens permetrà, si guanyem, presentar-nos al món amb una realitat neta i clara.

Això significa, ai las, que d'una vegada hi ha partits que s'han de pronunciar, s'han d'acabar les ambigüitats i s'han d'acabar les excuses efímeres. En Duran que avui és independentista i demà vol ser ministre ha de donar una sola cara, i deixar de contaminar. Si es posicona en el No, serà una opció legítima i deixarà de contaminar. Iniciativa ha de deixar de posar excuses per no haver de posicionar-se com acusar Convergència d'apropiar-se del procés. Com deia en Toni Soler la setmana passada a l'Ara, el que ha de fer és afegir-s'hi i s'haurà acabat aquesta suposada apropiació.

La societat ha demostrat clarament que està posicionada en el sí i en el no, i que vol exercir el dret a decidir. 

Si democràcia vol dir el poder del poble, el poble té molt clar el que vol, i els seus representants estan obligats a dur-ho a terme. 

Que la possibilitat de tenir un peu a les dues bandes per part dels polítics sigui el que desvirtui la consulta seria una estafa a la democràcia d'una màxima gravetat.

La societat ha demostrat sobradament el que vol, per dur a terme aquesta voluntat, els partits polítics s'han de pronunciar clarament, si no, senzillament no estaran fent de representants, la seva única funció i raó d'existir.

Que nosaltres mateixos no matem el procés.