Pelar

Va, una bestiesa per riure una mica

L'altre dia vaig anar a dinar amb un company de feina. La cambrera que ens va atendre ens coneix perfectament perquè som clients quasi diaris. És una noia sudamericana d'uns mmm 22, 24 anys.

Quan ens va venir a demanar les postres la conversa va anar així

- Qué queréis de postres?

- Una taronja, diu el meu company

- te la pelo?

- Sí, gràcies

- Jo també una taronja

- i tu tambíén ...?

- Sí, sí gràcies, vaig espetar de seguida


La sensació que vam tenir és que ho va dir sense pensar, i se'n va adonar just quan ja ho havia dit. (A tots ens ha passat alguna vegada una cosa semblant) Encanvi la segona, n'era plenament conscient i per això no va acabar la frase, i mentre alentia allargant les vocals i fent mini pauses entre síl·labes, amb els ulls em suplicava li salvés la situació, cosa que vaig fer de seguida.

El que no podia era no preguntar-m'ho a mi quan ho acabava de fer al meu company, per això mentre començava la pregunta ja amb la cara em demanava auxili.

Evidentment, ni vam fer cap comentari, ni vam riure ni res de res. Són coses que passen i ja està.

Però sí que era temptador quan ens va portar el plat deixar anar: es que cuando te la pelan, da gusto

Ves quina cosa