divendres, 10 de març del 2017

La remuntada inimaginada



Ahir vam fer la remuntada inimaginada, perquè la inimaginable no podia ser.

Es va viure un fenomen no futbolístic que es va avaluar amb criteris futbolísitcs perquè el que aquest esport compta, que són els gols, es van fer els que reglamentàriament es van necessitar per classificar-se i materialitzar el que ara sí es pot dir amb totes les lletres, la Remuntada. Però el fenomen d'ahir es pot començar a explicar  dient que ahir vam fer 6 gols i el futbol no en va fer cap, o potser un.

Dic que vam fer la remuntada inimaginada, o sigui, la que ningú havia imaginat, perquè la inimaginable, o sigui aquella que era més que improbable, per això el qualificatiu d'inimaginable, era impossible

La inimaginable passava per, hi havia unanimitat en això, un gran partit del Barça, una nit d'aquelles que la pilota vola i els contraris no la poden ni ensumar, hem viscut tantes nits així afortunadament en els darrers anys .. un Messi estelar acompanyat de dos grans il·lustres com Neymar i Suarez. Que Iniesta al darrere estigués el seu nivell més alt etc.

Per altra banda, que el París no oferís la seva millor versió, que no tingués el dia vaja, i finalment tothom també coincidia, que amb aquests elements no n'hi hauria prou i que caldria també algun altre factor que pot aparèixer en un partit de futbol i que mai és al guió. Coses com que hi hagués una expulsió d'un jugador francès a l'inici del partit, o que el porter es lesionés i sortís un porter suplent fred i més espantat ... algun factor dins del futbol però no previst.

Tot i així, tothom coincidíem a dir que aquests tres elements necessàriament havien de coincidir, i tot i així la cosa encara seria molt improbable. Coi quan remuntar un 4 a 0 no ho ha fet mai ningú en competició europea, només amb això ja es veia que tot aquest plantejament era inimaginable.

Anem doncs a mirar d'on veníem. Aquesta temporada, pel motiu que sigui que se'm fa molt difícil d'avaluar, el Barça estava jugant, diguem-ho sense embuts, molt malament. Ha anat treient resultats, sí, més o menys, però aquest any el joc està essent molt més que preocupant. Només per citar-ne alguns, els partits al camp del Betis a primers de febrer, o a casa amb l'Atlètic de Bilbao, o a casa nostra amb el Leganès, han estat absolutament i indiscutiblement horrorosos. Hauríem d'anar molt enrere a la història per trobar un Barça pitjor que el del camp del Betis, o el de casa amb l'Atlètic ... la gran derrota a París per 4 a 0 va ser un cop duríssim, no ens l'esperàvem, no, però de cap manera un cop produït podem dir que no fos coherent amb el que estava passant aquesta temporada.

Completament cert que el darrer partit abans de la tornada amb el PSG, a casa amb el Celta, va ser de llarg el millor partit de la temporada, i més enllà d'això, un gran partit.

Però un sol partit, massa poc argument per esperar que dimecres faríem el partit de més màxim nivell que el repte requeria i que no havíem vist en tota la temporada.

Per tant, si el 4 a 0 per ell sol ja fa la gesta molt més que difícil, els antecedents no feien pensar ni per un moment que fos possible, i molts, entre ells jo mateix, vam dir que no, no es faria la famosa remuntada.

Perquè la remuntada inimaginable era impossible. I no ens vam equivocar, la remuntada inimaginable no es va produir, es va produir la inimaginada.

El Barça va passar l'eliminatòria, va fer 6 gols, sense el primer element que vam considerar essencial: que fes un partit excepcional de futbol. No, no el va fer.

Al partit van passar moltes més coses estranyes que boniques, convertint-se al produir-se juntes en una meravella de fenomen esportivo-emocional-social sense precedents.

24 h abans del partit li van preguntar a Xesco Espar què diu un entrenador als seus jugadors abans d'un partit així. Si es repassa molts aspectes tàctics, si s'incideix més en aspectes psicològics ... Xesco va respondre que el més important per tenir alguna opció, el més important era la intensitat. Collons si van sortir els jugadors amb intensitat, una intensitat en grau màxim empesa per una fe irracional que només es troba en els col·lectius més cohesionats en els moments de màxima necessitat.

El segon element que es va produir des del primer minut, és que els primers que van creure en la remuntada van ser el PSG. És l'única cosa que vaig encertar que podia passar. Vaig dir a uns companys el dia abans exactament això: que el primer que havia de passar és que el PSG creiés en la remuntada. I des del primer minut es va veure clar

Tenim doncs l'escenari del partit. Un Barça sense gaire futbol, però amb una intensitat mai vista i un PSG creient en la remuntada, espantat reculant sense proposar-s'ho només per la inèrica de la por i de la nula autoconvicció.

Quedi clar que dir que el Barça no va fer gaire futbol no és cap crítica de cap manera. El partit era molt difícil de jugar, i Cavani, el jugador més avançat del París era a la frontal de la pròpia àrea.

S'aixeca doncs el teló amb aquest primer decorat al que s'hi va afegir de seguida un altre factor clau d'ahir. El públic. El públic venia amb totes les ganes de trobar-se un escenari que li permetés el que més de gust li venia: empènyer l'equip, i a fe que ho va fer, convertint-se l'obra en una permanent retroalimentació còmplice d'actitud de l'equip i d'energia del públic.

Insisteixo, el Barça feia poc futbol, però era tanta l'empenta, que tal com va dir Luis Enrique, a la mitja part anàvem dos a zero sense saber gaire com.

Els tres primers gols no són futbolístics. El primer, un rebot, un altre rebot, Luis Suarez que és més llest i la pica per sobre ... entra, no entra ... ahir tocava que entrés.

El segon gol és per ell sol el que explica tot el partit. Una pilota perduda, una pilota perduda, que la lluita Iniesta, el jugador de menys perfil lluitador del mig del camp, la lluita més enllà del que és ell, del que requeria la jugada ... fa un gest tècnic només al seu abast però tirant la pilota des de la línia de fons enrera, o sigui en direcció contrària al gol, i un rebot aquí i un altre allà, i la pilota acaba dins. No el va fer el futbol aquest gol, el va fer la intensitat del Barça primer, creure en la remuntada del PSG segon, i l'energia inexplicable que ahir es va crear a l'estadi, tercer factor

El tercer gol també és molt estrany, un jugador que rellisca i a conseqüència de relliscar fa penal. I apareix un altre factor inimaginat, l'àrbitre no només no el xiula si no que li fa gests a Neymar que s'aixequi. És l'àrbitre de porteria que li diu que és penal i llavors rectifica. Una altra cosa inimaginada.

Llavors va arribar una altra de les lliçons de la nit. Amb 3 a 0 el PSG passa a creure una mica més en ell que en la remuntada i en deu minuts fa un pal, un gol, un 1 contra 1 de Cavani que salva Ter Stegen, i Di Maria es planta sol davant el porter i Mascherano, diguem-ho clar, li fa penal. Però l'atmòsfera creada era massa potent, no hi havia espai per energies contràries.  Què no hauria fet el PSG si hagués cregut una mica més en ell durant els 90 minuts. No era prou un 4 a 0 per sortir amb una mica d'autoestima i especular amb l'ansietat d'anar contrarellotge del Barça? Però això és el seu problema

El fet és que arribem al tram final amb l'eliminatòria perduda, però amb moltes coses guanyades per l'equip, desaparegudes tot l'any, i per l'afició envers l'equip ... i envers el club que també va ser un altre fenomen a estudiar. La comunió creada va trascendir l'equip i el seu esforç, i es va convertir en una espontània reafirmació col·lectiva en el barcelonisme. Fet que estic segur que la junta mirarà de capitalitzar. Aquesta junta s'ha caracteritzat per menysprear trets identitaris. Ahir a la nit els va regalar un escenari d'espontània identificació amb el club més enllà de l'equip. Una altra cosa inimaginada.

Arribem a la falta que xuta Neymar, quin partidàs de Neymar, i l'excepcionalitat del gol torna a activar tothom. Molt probablement si aquest quart gol hagués arribat d'execució més vulgar, essent el minut que era no hauria fet trempar com ho va fer, un altre factor doncs que es va venir a sumar a tots els que portem inimaginats.

Es produeix un moment clau, per mi, un més d'aquests inexplicables, inimaginats. Pilota a l'àrea i Suarez toca lleugerament amb la mà a Marquinhos, l'àrbitre xiula falta. Tots els que miràvem el partit vam pensar que era tan poca cosa que havia xiulat la falta que es diu "del defensa" que significa que si s'hagués produït exactament igual però del defensa sobre el davanter, segur que no hauria xiulat penal. Doncs ai làs, pocs minuts després, és clau aquest detall, es produeix exactament la mateixa acció, mateixos actors, papers intercanviats. És Marquinhos que posa la mà a la cara de Suarez. L'àrbitre xiula penal. Tinc la convicció inimaginada que sense la primera acció, aquesta segona no s'hauria xiulat penal.

En el penal s'inicia el temps de descompte, temps de descompte per fer un gol, i arriba també de la manera menys futbolística, i més embolicada d'èpica, excepcionalitat romàntica. Som als darrers segons del descompte i Neymar penja una pilota a l'olla, la treu la defensa i l'agafa un jugador francès que pretén progressar cap a camp contrari, allà mateix a pocs metres de la frontal li roba la pilota, qui? Ter Stegen, el nostre porter, que fent de defensa primer i d'assistent després cedeix la pilota a Neymar que la torna a penjar per a que la reculli la glòria i l'empenyi cap a la història.

Hem vist moooolts partits de futbol que s'han guanyat sense futbol. Hi ha desenes d'exemples. En cap d'aquests partits hi hem vist bellesa.

Ahir sense futbol es van fer 6 gols, els gols eren l'excusa de la materialització tangible d'una victòria que trascendeix el futbol.

Ahir va ser un partit de fe, de complicitat, de transmetre aquesta fe i aquesta complicitat convertida en energia cap a un rival que es va saber derrotat als cinc minuts.

La demostració per mi més clara que ahir els gols no els va fer el futbol, és que afortunadament el Barça ens ha donat moltíssimes alegries en forma de joc i de títols els darrers 25 anys. Sempre polítics, artistes, mediàtics etc han felicitat el Barça pel seu èxit esportiu. Pel SEU èxit ESPORTIU.

Ahir tots els missatges que emetien aquests personatges parlaven de lliçó a aplicar-nos cada un en els nostres reptes.

El partit d'ahir s'explicarà a les escoles, instituts, universitats, coaching, formació d'equips de vendes, partits polítics, associacions ...  per ensenyar el valor de tenir compromís, convicció, autoestima, sacrifici, esperit col·lectiu, confiança en el company, fe més enllà de la percepció de les teves capacitats, complicitat amb un ideal compartit ... i no per ensenyar futbol

Ja és a la història del futbol essent un fenomen que l'ha trascendit completament

Ahir vam fer una remuntada inimaginada, perquè la inimaginable no podia ser


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada