Sol sona

Fa més de dos anys vaig explicar aquí mateix que un company de feina que canviava de funcions em va presentar un Sr. jubilat i em va demanar que mantingués la tradició que ells dos havien iniciat feia una colla d'anys. La tradició consistia en que a mitjans de novembre aquest Sr. es presentava al nostre despatx amb una ampolla de vi dolç que feia ell mateix i el meu company li canviava per un parell d'agendes i de calendaris corporatius del nou any que estava prop d'arribar. La gràcia de la tradició és que no es veien ni parlaven ni un sol cop durant l'any. Ni eren amics, ni aquest Sr. és ni ha sigut mai client ... simplement va treballar molts anys un parell de pisos més avall del mateix edifici i ves per on no sé com van establir aquesta tradició.

Em vaig comprometre a mantenir la tradició i efectivament no vaig saber res d'aquell home fins un any després.

Però un cop passat aquest any o fins i tot potser dos ara no ho recordo ben bé, per sorpresa meva va venir un altre dia. El vaig saludar em va demanar una altra agenda, li vaig donar i poca cosa més. Unes setmanes més tard va tornar a venir i tornava a portar una ampolla per a mi.

Vaig començar a no entendre què passava. Un home que no coneixia de res, que no li havia donat cap afecte, que per altra banda tampoc m'havia demanat, va començar a venir de tant en tant a portar-me regals. Vi, galetes, llibres pels meus fills, un rellotge, un anell, clauers, entrades per la sagrada família ... No havia fet res de res per donar peu a que aquella desbocament ... amb el temps ha anat a més i a més.

Fa dos anys i mig explicava aquí mateix que no ho entenia, que em tenia descol·locat, que era objectiu i no opinable que jo no li havia donat peu a res. Vaig arribar a la conclusió llavors que la únca explicació que li trobava és que l'escoltava. Cert, quan ve o quan em truca l'escolto. Però també he de dir que no és un rollero que necessita explicar batalletes. Les seves trucades no duren mai, mai, més de mig minut. I els cops que ha vingut o ens hem vist, les trobades no han anat mai més enllà de cinc minuts. Una trucada normal seva és així:
- Hola Marc, què? tot bé?
- Anem fent, i tu?
- Mira anar aguantant. encara tens vi?
. Sí coi, no pateixis
- Molt bé, adéu

Mai és més llarg que això.

Sí és veritat que el fa feliç que li digui que he trobat bo el vi, o que la noia o el noi han estat contents amb el regal, però això és el més normal del món.

No crec que hagi sigut mai desagradable amb ell, però sí absolutament contundent, inequívoc. Més de deu vegades ha marxat cap a casa amb el regal que m'havia vingut a portar. Li he dit de totes les maneres, amb to còmic, amb to tendre, amb to rotund ... que no em porti mai més res. I com dic moltes vegades se n'ha anat amb el regal sota el braç altre cop. Però insisteix i insisteix i torna a insistir. També vull deixar clar que no és pesat. No em truca ni cada dia ni cada dos, truca o ve de tant en tant, però no hi ha manera de fer-li entendre que no em regali res.

Precisament és tot el conjunt el que em fa estar descol·locat i quasi angoixat. No és que li aguanti el rollo perquè no me'l fot mai, no és que l'aguanti cada dia perquè només em truca de tant en tant, i sobretot jo ni l'he trucat mai ni li dic mai res.

Bé, el fet és que porto ja no sé quants anys amb aquesta relació estranya. Ara fa uns dies em va descol·locar definitivament. Em va demanar que ens veiéssim, no ho féiem des d'abans de vacances, es dóna la circumstància que no vivim gens lluny un de l'altre. Quan ens vam trobar em va fer una abraçada que em va commoure, no ho havia fet mai. Ens vam asseure en un banc màxim 5 minuts i mentre parlàvem m'anava acariciant l'esquena, el braç, com ho fa un pare a un fill malalt. Després d'una conversa buida, cinc minuts no donen per gaire ... les vacances bé, quina calor, els néts això i els fills allò, es va aixecar i ens vam acomiadar.

Avui m'ha demanat que ens veiéssim perquè tenia un rellotge pel meu fill i un per la meva filla, li he dit que d'acord però que no els agafaria.

Més que un regal sembla el botí d'una redada policial, m'esperava amb unes bosses que contenien tot això: 11 llibres, dues calculadores, unes galetes, tres ràdios de dutxa, un telèfon, i de rellotges quan en portava comptats 50 ho he deixat córrer, n'hi deu haver 80, 90 ...

Abans de separar-nos i de fer-li jurar que acceptarà que no m'ho quedaré pas tot (i en aquell moment em pensava que hi havia la meitat de la meitat), s'ha tret un paper de la butxaca i l'ha començat a mirar. Què fas? li he preguntat. Repasso que no m'hagi deixat res.

M'he adonat de la magnitud de la tragèdia quan he sigut a casa ... evidentment no em quedaré res de tot això, i el repte és fer-li entendre sense que tingui un disgust.

Diu de tant en tant que valora tant i tant la nostra amistat i que jo represento tant per a ell. Quina amistat? com puc representar res per ell si no he fet mai res per a ell?

No estic dient que no li tingui apreci, estima, clar que sí, però la relació que tenim és la que ell s'imagina que tenim i no la que tenim de debò.

La única cosa que faig per aquest home és escoltar-lo, i ell parla molt poc. Imaginem-nos doncs quant d'afecte ens cal i com podem arribar a ser capaços de fabricar-nos-el.