Fa 30 anys em van trencar el menisc

Avui fa trenta anys, sí dia 13, jugant a futbol amb l'equip de l'escola contra una escola de fatxes, un paio em va trencar el menisc. I ho dic així, me'l va trencar brutalment. Recordo perfectament la jugada. Era una pilota llarga que anava paral·lela a la lína de banda, a molt pocs centímetres. Una passada a l'espai del seu extrem dret que va sortir massa llarga. L'extrem efectivament corria per la banda darrera la pilota cap al nostre camp. Jo, des del mig camp corria cap a la meva banda esquerra, trajectòries perpendiculars vaja. Vaig arribar jo abans però com que el vaig veure molt a prop enlloc d'intentar una maniobra de dribling arriscada vaig optar senzillament per a empènyer amb l'exterior del peu dret la pilota fora de banda. Com que aquesta era la meva intenció, senzillament empènyer-la fora de banda, vaig posar el peu tou, total la pilota era a pocs centímetres de la línia. Just quan tenia l'exterior del peu tocant la bimba, aquell energúmen va decidir xutar amb l'empenta del peu dret amb la mateixa potència com si ho fes a porta. Resultat, el peu se'm va torçar completament cap a l'interior notant immediatament un intensíssim dolor al genoll, al peu zero, i vaig saber de seguida que m'havia fet una cosa greu.

Això era a Sant Cugat, hi havíem anat amb el tren de Sarrià, i vaig tenir la gran sort que ens havia vingut a veure en Francesc Garriga, professor per a nosaltres, poeta per a tothom, i em va portar cap a casa en cotxe perquè no podia ni posar el peu a terra.

Vaig aguantar fins dilluns i dilluns amb la mare cap a veure l'oncle Jordi. Després d'examinar-me l'oncle Jordi va fer d'oncle Jordi, va dir que aquell menisc no estava trencat perquè ho decidia ell i per tant m'estalviava la radiografia de menisc que era molt molesta.

A partir de llavors periòdicament anava a veure l'oncle per a que em fes "corrents" que es deia llavors i em buidés el genoll de líquid, una cosa molt però que molt dolorosa. Per a mirar d'estalvair-me el dolor, es tancava amb mi, apagava els llums i quasi a les fosques jo estirat a la camilla m'anava aplicant tècniques de relaxació amb un estil oncle Jordi. Ho recordo pefectament, deia "com pesen els talons, molt pesen, notes com es claven contra la camilla ... i els colzes? pesen molt els colzes ... " quan em tenia relaxat em clavava l'agulla i feia l'extracció que, ben cert, feia menys mal. Un cop acabat tot això i abans que marxés cridava a la seva infermera, una noia jove i bonica i li preguntava: "Qui és la persona que t'estimes més del món ..." en aquest punt canviava radicalment de to i posant-se el dit índex entre el nas i la boca per emfatitzar més acabava la pregunta, això sí eh? després del teu marit eh?!!" Ella amb un somrís dolç responia: " vostè Doctor" l'oncle posava la galta, la noia li feia un petó i l'oncle somrient i amb els ulls humits espetava "entesos"

Sovint hi havia a la consulta algú de Sant Pol que es visitava. Anant cap a la porta per marxar acompanyats per l'oncle, preguntaven què havien de pagar, l'oncle cridava la mateixa infermera : "aquests Srs. són de Sant Pol i em preungten què han de pagar" la noia s'acostava i acabant-los d'acompanyar a la porta els deia que el Doctor Carrasco no cobrava mai a ningú de Sant Pol.

Aquell genoll però  no anava, se m'inflava em feia mal ... fins que un dia de novembre finalment em va fer la ditxosa radiografia de menisc. S'havia d'inflar amb aire, molt, i sí, era molesta. Jo era cap per avall, darrere meu la mare i l'oncle. A mitja ràdio l'oncle va sortir de l'habitació plorant i la mare darrere. El menisc estava trencat per tres llocs. No em van dir res, quan em vaig veure sol em vaig vestir i vaig anar cap al despatx on les primeres paraules que vaig sentir van ser: "Bé, qui l'ha d'operar aquest noi?"

Les operacions de menisc en aquella època eren sinònim de cremallera al genoll, tres mesos de guix sense posar el peu a terra, i una llarguíssima recuperació.

Va donar la casualitat que molt pocs dies després venia un cirugià indú-americà a un simposi a ensenyar una nova tècnica que aquí només coneixia en Pitu Figueras que ja havia utilitzat per a operar l'exfutbolista Josep Mª Fusté: l'artroscòpia

L'oncle va parlar amb en Pitu Figueras i ja em veus a mi cap a l'hospital de la Creu Roja a que m'operés l'americà-indú retrasnmès a més en directe a una sala de l'hospital on hi havia desenes, potser un centenar de metges.

M'hi va acompanyar la mare i el pare que llavors tenia mil responsabilitats va cancel·lar un viatge a Madrid per a ser tot el dia allà, em va impressionar. Era el dia 26 de novembre.

L'oncle era a quiròfan, ell no jugava però va demanar ser-hi, m'operava l'americà-indú amb la presència d'en en Pitu Figueras. (Poques setmanes després el rei d'espanya es va lesionar un genoll esquiant i el va intervenir el Pitu Figueras.en broma dèiem que l'havia operat el meu assistent)

Em van adormir a poc a poc, me n'adonava perfectament que mica en mica m'anava adormint, l'oncle em tenia la mà esquerra agafada i me l'acariciava sense parar a l'hora que anava dient "l'onclu sóc aquí, jo sóc aquí amb tu l'onclu" així em vaig adormir.(teníem aquesta mena de codi, jo a ell li deia onclu i ell a mi també)

Em vaig despertar ja a l'habitació. La mare, tota generositat, em va preguntar si volia que truqués a la novieta, naturalment li vaig dir que no i naturalment li vaig dir per vergonya de dir-li que sí. Van passar uns estudiants a veure'm i recordo que un d'ells em va remenar el genoll sa encuriosit per un bony que tenia i encara tinc però que mai m'ha molestat.

Només uns minuts després de despertar-me em van fer vestir i caminant sense quasi cap dificultat vaig  entrar a la sala on l'indú-americà repassava el video de la meva intervenció explicant tots els detalls als assistents. Recordo que vaig entrar com si fos un personatge,entre un oohh generalitzat tenia davant meu un fotògraf que no parava de disparar el flaix mentre caminava enrere al mateix pas que jo ho feia endavant.

Quan vaig arribar al mig de la sala em van fer seure en una taula i amb la cama penjant em van fer doblegar la cama vàries vegades mentre l'americà-indú anava explicant i explicant. Entre els oohh es va sentir també clarament una veu que va dir "es su hermano gemelo" i vaig ser acomiadat entre aplaudiments.

Després d'aquesta exhibició, cap a casa, ni una nit d'hospital, era divendres, i dilluns cap a escola. Un mes després tornava a jugar a futbol.

Avui fa 30 anys que aquell cabró em va trencar brutalment el menisc, i que es va iniciar tota aquesta història que, com totes les que vivim, explica com hem anat construint la nostra manera de ser.