(blog, no saps com t'he enyorat i t'enyoro encara)
Està clar de què parlem tots, totes les hores del dia.
Vivim molt a prop del límit de les nostres possibilitats, de la nostra resistència psicològica i anímica.
El somriure i el bon humor han pujat molt de preu.
El bombardeig de notícies apocalíptiques que rebem a totes hores des de ja fa anys, la pèrdua de feina nostra o de persones molt properes, els enormes problemes econòmics nostres o de persones molt properes, l'ensorrament de persones molt properes, la nul·la perspectiva de futur que veiem per als nostres fills, l'ambient a tot arreu irrespirable.
Tots aquests factors ataquen directament la nostra autoestima. Ens sentim petits, vulnerables, fràgils, sols.
Un cop més es demostra com l'arribem a necessitar aquesta autoestima, sentir pau amb nosaltres mateixos, i es disparen els mecanismes inconscients per a protegir-la i estimular-la.
Com? reculant. Reculant enrere i recorrent allà on ets sempre acceptat, no jutjat, no avaluat, menystingut, oblidat. A la família, a les amistats més arrelades. i sense ni adonar-nos-en hem augmentat significativament les trucades i les trobades amb aquest nostre entorn.
Aquell contacte en circumstàncies normals més esporàdic, superficial, s'ha anat convertint en freqüent i més profund.
És el nostre refugi amocional, allà on som escoltats i aprovats, allà on podem alimentar el nostre ego, allà on podem trobar la pau necessària, per a seguir mantenint la nostra resistència psíquica i anímica a aquest costat de la ratlla.
veig a venir que això de ".... recular enrere" t'ho publicarà el Marcel Campà al seu blog.
ResponElimina