Una pregunta, una resposta

Aquests dies és notícia la negociació de la pregunta de la consulta. Que si ha de dir això que si no pot parlar d'allò, que si tal partit exigeix que no aparegui tal paraula, que si tal altre amenaça amb no sé quina conseqüència ...

D'aquest tema em ve molt de gust dir dues coses. La primera que ja n'hi ha prou de la retransmissió en directe de la negociació. És inadmissible, inacceptable, només fa que perjudicar i desprestigiar el procés. Les negociacions i converses per definició porten estira i arronses, i això tothom ho pot entendre. El que fatiga al ciutadà és saber dia rere dia que es posa en qüestió fins al límit del trencament, tal paraula o tal detall. No ho hem de saber. Coi, les negociacions són tràmits necessaris per arribar als fets, que hauria de ser l'´única cosa que ens hauria d'interessar.

El que és un fet formal, oficial, solemne, és la signatura conjunta de Convergència i Unió, Esquerra Republicana, CUP, i Iniciativa del pacte pel dret a decidir. El següent realment important que ens ha d'ocupar als ciutadans que ens ho mirem des de casa, complint el compromís d'aquest pacte, és el següent fet: la pregunta i la data que en el pacte es va establir per abans d'acabar l'any.  El que passi entremig no n'hem de fotre res, collons. Retransmetre en directe detall a detall de l'estira i arronsa només desprestigia el FET: que es va signar el pacte.

A final de novembre com som, dins del termini que van pactar, ja m'ho imagino que deuen negociar, però no n'he de fotre res del detall de cada conversa. L'única cosa que he de saber és la pregunta i la data abans de final d'any tal com em van enunciar. Si no es posen d'acord, a final d'any ja m'ho diran, però si efectivament em donen una pregunta i una data i entremig no he sabut res, simplement hauran complert amb el pacte signat, per tant perfecte.

Saber en el "durant" que un diu això i l'altre diu allò, no aporta res de res, només desprestigia l'única cosa certa i objectiva: el pacte.

Van signar un pacte que deia que la següent estació seria a final d'any. Som a final de novembre, què no han acomplert? Res de res. Com podem permetre doncs estar fatigats si no estan de cap manera fora dels terminis que van fixar? Si entremig no haguéssim sabut res, ara tots els ciutadans estaríem impacients en que passessin els dies per conèixer la pregunta i la data, i el prestigi del procés estaria intacte. Ja està bé d'anticipar-nos als fets i fer-nos mal nosaltres mateixos.

Segona cosa. No puc evitar fer una reflexió sobre la famosa pregunta.

Tots ens hem omplert la boca, polítics i no polítics, de dir que el fenomen que s'està vivint a Catalunya és un fenomen promogut, provocat, protagonitzat per la societat civil. S'ha utilitzat sovint l'expressió que la ciutadania ha passat per sobre dels polítics. Certament treure dues vegades en un sol any cap a dos milions de persones al carrer, setembre de 2012 i 2013 no és poca cosa.

Si el fenomen que està vivint Catalunya l'ha protagonitzat la ciutadania, i per tant la convocatòria de la consulta és conseqüència d'aquesta mobilització, la pregunta que s'ha de fer no té cap dubte, cap, és impossible. Les dues mobilitzacions van ser claríssimes i amb la mateixa claredat ho van recollir tots els mitjans del món que se'n van fer ressò

El dubte el posen els partits polítics per mirar de transportar la pregunta evident cap a un terreny de mitges tintes amb l'objectiu del màxim consens possible.

La voluntat del màxim consens possible és lloable i aquest consens seria desitjable, però de cap manera s'ha de pagar el preu de desvirtuar la pregunta, de cap manera. La que s'ha de fer és evident, no pot ser una altra.

Què és el que em fa por?

S'ha parlat molt de la necessitat que la pregunta sigui inequívoca i per tant amb resposta inequívoca.

Sembla que en el cas que es guanyi la consulta, el següent pas seria presentar-se a Espanya, a Europa, al món i dir-los: Nois, els catalans hem votat majoritàriament l'opció de la independència, potser que ens asseiem per mirar de posar fil a l'agulla.

Estem d'acord oi que aquest és el següent pas si es guanya la consulta?

El que fa por és que no sigui inequívoca no per a Espanya, per Europa o el món, si no per nosaltres mateixos. Que després de l'esforç i desgast que segur representarà dur a terme la consulta, encara hi hagi qui interpreti que el resultat no és inequívoc.

Recordem que l'onze de setembre de 2012 amb dos milions de persones cridant independència encara hi va haver, de casa nostra, qui deia que s'havia demanat el pacte fiscal. Que l'onze de setembre de 2013 per poder mantenir una postura alhora de sí i de no, hi va haver qui, de casa nostra, va convocar una encerclada a la Caixa per tenir un argument no compromès per no haver anat a la Via Catalana.

Per tant el primer objectiu, i més important, és que la pregunta i per tant la resposta sigui inequívoca per nosaltres mateixos, única forma que ens permetrà, si guanyem, presentar-nos al món amb una realitat neta i clara.

Això significa, ai las, que d'una vegada hi ha partits que s'han de pronunciar, s'han d'acabar les ambigüitats i s'han d'acabar les excuses efímeres. En Duran que avui és independentista i demà vol ser ministre ha de donar una sola cara, i deixar de contaminar. Si es posicona en el No, serà una opció legítima i deixarà de contaminar. Iniciativa ha de deixar de posar excuses per no haver de posicionar-se com acusar Convergència d'apropiar-se del procés. Com deia en Toni Soler la setmana passada a l'Ara, el que ha de fer és afegir-s'hi i s'haurà acabat aquesta suposada apropiació.

La societat ha demostrat clarament que està posicionada en el sí i en el no, i que vol exercir el dret a decidir. 

Si democràcia vol dir el poder del poble, el poble té molt clar el que vol, i els seus representants estan obligats a dur-ho a terme. 

Que la possibilitat de tenir un peu a les dues bandes per part dels polítics sigui el que desvirtui la consulta seria una estafa a la democràcia d'una màxima gravetat.

La societat ha demostrat sobradament el que vol, per dur a terme aquesta voluntat, els partits polítics s'han de pronunciar clarament, si no, senzillament no estaran fent de representants, la seva única funció i raó d'existir.

Que nosaltres mateixos no matem el procés.

Viure, producte de luxe

Un luxe, té un component de caprici, d'innecessari, quasi d'exhibicionisme, d'excessiu, d'anar molt més enllà del que és necessari i anar-hi de manera conscient, per tant a gaudir d'una cosa excepcional, que és fora del que és habitual.

De fet existeix l'expressió: m'he permès el luxe de ... que precisament ve a confirmar aquest component d'excepció i d'innecessari. És innecessari, però m'he autoritzat a mi mateix fer-ho. Necessitem aquesta auto autorització per poder mantenir la consciència tranquil·la, precisament pel component d'excés, de caprici.

Està bé poder-ho fer, de manera mesurada, clar que sí.

El fomut, és que viure s'està convertint en un luxe, i viure ja no és una cosa que ens puguem autoritzar de manera excepcional. Concretament ara mateix em refereixo a allò que en la despesa domèstica en diem "els suministres" Dins els suministres incluim: telèfon, gas, llum, i aigua. Cada un d'aquests elements pràcticament imprescindibles per viure.

Des que em vaig casar i, per tant estrenar en assumir de ple el cost de viure, que fent servir una expressió del meu pare, afortunadament el plat a taula no ha faltat mai. Però diguem-ho sense embuts, allò sobradets no hi hem anat mai, i sovint el calendari el mirem més per comptar quants dies falten per acabar el mes que no pas per saber qun dia és.

Essent així, la despesa dels suministres mai ha estat un mal de cap fins fa ... mmm ... potser un parell o tres d'anys. Les despeses fortes de casa sempre han estat l'habitatge, el menjar, les escoles ... els suministres eren despeses completament secundàries.

Sempre, no pels diners, si no per una educació rebuda, hem sigut curosos amb el consum ... llums sempre apagats quan les habitacions són buides, dutxar-se de pressa per no malbaratar aigua, trucades curtes ... Abans les trucades es pagaven per estona, i a casa ens havien ensenyat que el telèfon és per donar un encàrrec i no pas per tenir-hi converses. Tot i que ara es paguen tarifes planes, seguim tenint aquesta mentalitat i procurem fer trucades curtes ...

El fet és que en molt pocs anys a casa hem passat de pagar un parell de suministres al mes amb una determinada quantitat a que cada un d'ells ens costi aquesta mateixa quantitat.

Han passat de ser una despesa secundària, a una més de les principals. Però amb un component que a mi em resulta angoixant. Que agafes consciència que tenir llum, aigua, o gas avui és un producte de luxe i per tant com a tal l'has de tractar.

En definitiva podríem sintetitzar el luxe en l'expressió: viure bé.

De manera accelerada el luxe s'està situant senzillament en : viure

Ser o fer

D'aquí poquet, al gener, farà 22 anys que em vaig casar, si hi afegim els 4 anys que vaig festejar (paraula perduda) vol dir que fa quasi 30 anys que tinc una relació sovintejada amb la meva família política i en concret amb la meva sogra amb la que particularment sempre hem tingut una relació molt fluïda.

Per tant hauríem de concloure que els meus cunyats, nebots, sogres, em coneixen suficientment, i jo a ells. Només suficientment perquè les persones no s'acaben de conèixer del tot mai pel fet que sovint no es coneixen prou elles mateixes, però això com deia en Tomàs Molina de Polònia, "ja en parlarem més tard". Diguem doncs que sabem tots més o menys de quin peu calcem.

En tots aquests anys, coi, hem parlat de moltes i moltes coses, però segur que es poden quasi totes contenir en: la feina, temes d'actualitat i situació del país, les que tenen a veure amb les aficions de cadascú, i circumstàncies dels fills i família en general.

D'aquests, el que és més obert i indeterminat, on hi poden cabre més coses és en el terreny de les aficions de cadascú. Dins les que pugui haver dut a terme jo en tot aquest temps, i per tant susceptible d'haver-ne parlat, mai hi ha hagut la d'actor de teatre. Ni he fet teatre amateur, ni he fet cap curs d'interpretació, ni res que se li assembli. Per tant diguem que en els temes que hagin pogut sortir en 26 anys, aquest no ha estat mai sobre la taula.

La meva sogra l'altre dia em va dir que havia anat a veure en Jordi Bosch i en Jordi Boixaderas, que li havia encantat i que havia pensat tota l'estona en mi. Ah sí? i com és això? li vaig preguntar alhora encuriosit i alhora desprevingut. Va respondre: perquè ja t'hi veia dalt de l'escenari, ho faries perfecte.

Re Botí

Fa uns dies vaig quedar amb aquell Sr. per tornar-li tot aquell bé de Déu de coses que em va donar per a que em quedés el que volgués i li tornés la resta.

Mentre hi anava mirava de trobar la inspiració necessària per alhora deixar clar que no em regalés mai més res, més enllà del pacte tradicional, i alhora no ferir-lo ni mostrar-me ni desagraït ni desagradable. 

Ens vam asseure en un banc com ja hem fet altres vegades i vaig fer el que vaig poder. Va mirar d'interrompre'm al principi de tot un parell de vegades, no el vaig deixar, i va escoltar pacient més aviat amb el cap baix. 

El discurs? fàcil d'imaginar, que ens podíem veure quan vulgués, que ens truquem ... però que m'agradaria que entengués que no m'ha de regalar res ...

Un cop vaig haver acabat, amb mirada perduda i veu fina va deixar anar: tenia preparat vi dolç i carquinyolis per portar-te i a darrera hora no m'he atrevit perquè ja m'esperava aquesta bronca

Nens al Camp Nou

El dimarts dia 15 d'octubre la Junta del Barça va anunciar per sorpresa de tothom la prohibició a partir del proper partit i ja de manera definitiva, que ningú entrés a l'estadi sense entrada. Això evidentment afecta directament als nens menors de 7 anys que tradicionalment han entrat lliurement i de la mà del pare, la manera de passar de generació a generació què és, què representa el Barça individualment, familiarment, col·lectivament, socialment, nacionalment ...

He sigut i sóc crític amb aquesta junta, no comparteixo la majoria de decisions que prenen, i no m'agrada el seu estil i tarannà, i molts dels gestos, aproximacions, picades d'ullet que han fet ... però sempre ho faig i ho procuro seguir fent des del respecte. És la junta que més suport popular ha rebut a la història de les eleccions del club i tenen tota la legitimiat, i tot el dret de governar de la manera que, d'acord amb el seu programa, els sembli. A més, i fonamental, com qualsevol equip dirigent en qualsevol àmbit, la junta té la responsabilitat que jo no tinc des del sofà de casa, i té tota la informació que els fa prendre aquesta o aquella decisió, que jo no tinc des del sofà de casa.

Això no em treu a mi ni a ningú, el dret d'opinar i de ser crític, naturalment, però almenys jo procuro no oblidar mai aquestes dues premises, no tinc la responsabilitat i no tinc tota la informació, i per tant la meva a voltes ferma discrepància sempre és des del respecte.

Per tot això que dic, no entro a valorar la decisió de no permetre més l'accés de nens a l'estadi. Evidentment que així d'entrada em sembla molt malament, em sembla atemptar directament contra un dels pilars fonamentals de la manera que entenem el barcelonisme. Jo he anat, com tothom, a futbol de la mà del meu pare i més tard de la mà dels meus fills, i no puc saber què és més plaent ... però no conec la llei amb el que tant el president com el portaveu justifiquen la decisió, no tinc per tant prou elements de judici. 

El que sí em sembla que genera molts dubtes i per tant interrogants i en conseqüència desconfiança, és la manera com s'ha comunicat.

No sé quina importància té, potser és una tonteria, però no deixo de preguntar-me: perquè el 15 d'octubre?

El portaveu de la junta va dir que han pres la decisió ara quan van saber que el Barça Madrid seria a les sis de la tarda i per tant es podia preveure una presència massiva de nens. No puc afirmar que menteix, però em sap molt greu tenir-ne tota la sensació.

Si el motiu d'anunciar-ho ara és perquè el Barça Madrid és a les sis, perquè anuncia el 15 d'octubre que aquesta prohibició és definitiva i per a tots els partits a l'estadi?

Dit d'una altra manera, si la prohibició com va anunciar el portaveu és per a tots els partits, per a tots, quina importància té que el Barça Madrid sigui a les sis? 

El portaveu va dir que com que és per a complir la llei, el que no poden fer és complir-la en uns partits sí i uns altres no, que s'ha de complir sempre. Si és així, insisteixo, perquè s'anuncia el 15 d'octubre en plena temporada i perquè es justifiquen amb l'horari del Barça Madrid quan la pròpia argumentació del portaveu explica que serà per sempre?

Si l'argument principal d'anunciar-ho ara i no abans és l'horari del Barça Madrid, això vol dir que si hagués sigut a les 10 de la nit no s'hauria anunciat aquesta prohibició? Com és llavors que el segon argument que utilitza el portaveu és que la prohibició serà sempre perquè s'ha de complir la llei tots els partits i no alguns?

Per altra banda, si un dels arguments és complir la llei i expliquen que és d'obligatori compliment des del 2010, perquè han tardat tres anys? i perquè no des del primer dia de la temporada?

Conclusió.

Si és obligatori des del 2010, no ho anuncien el 15 d'octubre 2013 per complir la llei. 

Si s'ha de complir a tots els partits, que el Barça Madrid sigui a les sis no té cap rellevància. 

Per tant, perquè han decidit aquesta mesura i perquè el 15 d'octubre?

Adéu?

Recordo que quan vaig obrir aquest bloc ho vaig comentar a una persona. Em va respondre que sí, que s'havia posat com de moda això de crear-se un bloc, que tothom es pensava que se'n podia fer un, però que evidentment la immensa majoria l'acaba abandonant, que la mitjana de durada era de tres anys. Em va dir a la cara vaja que era un putu snob, i que de la mateixa manera que queda molt bé dir que t'has apuntat a un gimnàs i naturalment no hi vas cap dia, que estava condemnat a abandonar als tres anys com un mediocre més del nostre entorn el meu bloc acabat d'estrenar.

Tà bé.

El mes que ve farà tres anys que vaig obrir el bloc i per tant m'ha semblat prudent, educat i apropiat acomiadar-me si és que algú el llegeix mai, ja que pel que sembla d'aquí pocs dies l'abandonaré, com em correspon com a mediocre snob.

La cultura de la trampa

Deixeu-me ser ingenu i pensar que és una influència espanyola i no pas natural nostra, però és innegable que la nostra societat té la trampa absolutament interioritzada. Tan interioritzada que la viu amb absoluta naturalitat i com que la viu amb absoluta naturalitat perdem la consciència que fer trampa està mal fet. De fet corregeixo, no és que pensem que no està mal fet, és que senzillament ja no ho identifiquem com una trampa i ja hem arribat a veure-ho com a comportament o conducta normal.

I això, no en aquelles situacions excepcionals, no, en les coses més quotidianes i trivials. Tan quotidianes i trivials que fins i tot som incapaços de detectar-les, les vivim amb normalitat.

Però explicaré aquí tres casos concrets no per ser més grossos que uns altres, si no per posar exemples del que estic parlant. I en podríem posar més i més i més.

Un dia dinant, un company va explicar que el seu cunyat s'acabava de comprar un cotxe, que li havia sortit bé de preu perquè s'havia acollit a no sé quina promoció i a més, li havien aplicat el pla Pive i això que no tenia cotxe per donar. Es veu que quan va dir que no tenia cotxe amb el que poder acollir-se al pla Pive, el comercial del concessionari li va contestar: per això no pateixi, ara mateix em signa un paper i vostè ja té cotxe. No recordo els detalls però la cosa és que el concessionari disposava d'una sèrie de cotxes per desvallestar sense nom, quan un client no es podia acollir al pla Pive per no tenir cotxe, signava la documentació, i ja tenia cotxe per donar a canvi del nou. Els detalls no els sé però la jugada era més o menys així.

Això el meu company ho va explicar com una cosa més del relat, no va fer èmfasi pas en aquest punt. Vaig esperar uns minuts i quan vaig veure que cap dels altres cinc que érem a taula deia res, vaig preguntar si no s'havien quedat de pedra de la trampa aquella. Per unanimitat em van dir que, bé això és normal, tu també ho faries ... fins al punt que no només cap d'ells es va creure que no, jo no ho faria, si no que se n'enfotien de mi directament

Cada diumenge discutim si el penal que li han xiulat al Madrid ho era o no, i el que no li han xiulat al Barça ho era o no (això és frase del meu germà Jordi). En qualsevol cas el que no té cap dubte és que l'àrbitre és un fill de puta.

Fa pocs dies van xiular un penal a favor del Madrid escandalós. Aquell que Pepe agafa descaradament el braç d'un contrari i se'l llença a sobre simulant que era ell que l'estava empenyent. En aquest cas no hi va haver debat. Tothom absolutament d'acord en que no ho era ni de broma i per tant tota la crítica cruel mediàtica va ser per l'àrbitre. Se'n va fer tota la crítica que va convenir, des d'humorística fins la de mal gust. Tothom tenia clar que era un fill ... daaixonsis.

I Pepe? No, Pepe impune de cap ni sanció, ni crítica ni cap comentari. Absolutament ningú va ni mencionar-lo. No formava part de la conversa. Per poder afirmar amb totes les lletres que l'àrbitre era això i allò, el que les televisions passaven una i una altra i una altra vegada no era l'àrbitre pixant en un arbre, no, era Pepe fent una trampa com de les més grosses que jo he vist a primera divisió.

Tenim tan interioritzada la cultura de la trampa, que veiem una i mil vegades la jugada i una i mil vegades la conclusió és que l'àrbitre és un desgraciat. Ni una sola vegada, ni una, diem que Pepe és un trampós.

Ja fa uns anys que organitzo un concurs fotogràfic a la pàgina Facebook de la feina. Proposo un tema i convido als seguidors de la pàgina a participar amb fotografies seves d'aquell tema. Ja procuro que sigui una cosa prou genèrica per a que tothom pugui tenir o pugui fer fotos d'allò que proposem. Existeixen eines autoritzades per facebook específiques per muntar aquests concursos, i per tant el que és l'administració del concurs i seguiment es fa sol. Per tant molta molta feina no m'hauria de dur. Doncs cada any he de deixar un munt d'hores, un munt, per controlar trampes. Quines trampes es fan? Molt senzill. Si per accedir als premis és important que la fotografia rebi vots, hi ha participants que tenen centenars de perfils de facebook falsos. Voten amb aquests perfils i avall va. I naturalment, perquè he de fer una foto si a Google Imatges hi ha les que vulgui?. Simplement he de dir-li al Sr. Google que m'ensenyi fotos del tema del concurs i ja està. Trio la més bonica i ja està.

Però el que ho fa tot plegat genial, és que els concursants que han fet la trampa participant amb una foto de google o que tenen molts vots de perfils falsos, com que naturalment no resulten guanyadors del concurs, són precisament aquests els que t'omplen la pàgina de queixes i acusacions, insults, dient que el concurs ha estat un frau perquè hi havia fotografies d'internet i votacions de perfils falsos ... és sensacional i acusen, i afirmen saber-ho del cert, a l'empresa d'haver donat el premi a un amic, o client amb influència, que no s'ha fet de manera neta etc. etc etc etc

Suposo que el seu raonament deu ser: A veure, com pot ser que no sigui el guanyador, si he fet trampa per ser-ho? i arriben a la conclusió:  l'organització fa trampa, perquè si no n'hagués fet, el guanyador seria sense dubte jo perquè he fet trampa per ser-ho.

A mi de petit em van ensenyar que no se n'han de fer de trampes, i de moment no he rebut contraordre