Nou estadi, jo vull votar que sí però ...

 

El president Sandro Rosell va guanyar les eleccions amb el marge de vots més gran de la història. En el seu programa electoral duia una remodelació "menor" de l'estadi.

Per això va venir una mica de sorpresa que que tot un plegat anunciés públicament que la seva opció era fer un estadi nou. Va explicar que presentaria a la massa social tres opcions: fer un nou estadi, remodelar l'actual o no fer res, i que de les tres opcions la junta que ell presidia proposaria el vot de fer un estadi nou.

Per una sèrie de circumstàncies que setmanes més tard va explicar, finalment el president Rosell va presentar com a projecte definitiu, amb la solemnitat que corresponia a la importància, un projecte de fer pràcticament un nou estadi sobre l'actual. Un projecte que va més enllà i inclou enderrocar el mini, fer un nou palau ... tot plegat xifrat amb un pressupost de 600 milions €.

El president va dir que érem davant probablement la decisió més important de la història del club, perquè marcaria els propers 50 o 60 anys de l'Entitat, atesa la transformació i sobretot esforç econòmic que comportava. Certament sembla indiscutible.

Per tant el president Rosell i la seva junta que en el seu programa electoral proposaven una remodelació "menor", i havien qualificat de faraònic el projecte Foster, amb el temps de govern en el que amb tota seguretat han pogut tenir més infomació i més fiable de totes les possibilitats, i han fet tots els estudis necessaris des de tots els punts de vista, han arribat a la conclusió que la millor opció era aquesta que ens proposaven.

Sincerament, no tinc res a dir, entenc que un programa electoral no pot esdevenir una presó. Una altra cosa és que ens proposessin una cosa completament contrària a la que deien en campanya. Aquesta junta ja pensava fer una remodelació, i un cop conegudes totes les variables arriben a la concusió que ha de ser molt més profunda. Des del punt de vista de legitimitat, per mi, res a dir. És el president més votat de la història, vol dir que té la confiança de la massa social, i per tant, coherentment a aquesta confiança, la massa social no ha de posar en dubte que la junta arriba a aquesta conclusió de manera honesta. Una altra cosa és la llibertat de cada soci de votar sí o no en el moment del referèndum, això no hi té res a veure.

Pocs dies després d'aquest anunci solemne, el president Rosell dimiteix per sorpresa de tothom sense deixar-ne clars els motius.

(Que el president més votat de la història plegui voluntàriament a mig primer mandat mereix una reflexió profunda des de tots els punts de vista.)

D'acord amb els estatuts del club el càrrec de president l'assumeix el vicepresident primer que anuncia que la junta té la intenció d'arribar fins a final de mandal, el 2016.

S'aixequen veus però, que consideren que ateses totes les circumstàncies que envolten el club, judicialitzat per totes bandes, escauria convocar eleccions anticipades.

El president Bartomeu no només ratifica que arribaran fins al 2016, si no que confirma que la convocatòria del referèndum es manté i que tot plegat es posa en marxa immediatament.

En la roda de premsa del vicepresident Cardoner de presentació de la campanya pel referèndum, ens confirma que el projecte arquitectònic no es podrà conèixer abans de la votació, que l'estadi portarà cognom però no podem saber quin, i que no pot assegurar si s'apujaran els abonaments o no.

Explica les raons i de debò que jo les entenc, les trobo raonables. No dic que hi estigui d'acord, només que les explicacions que dóna les entenc, no són bestieses.

Però jo em faig la reflexió següent. Des del sofà de casa meva, sense moure-me'n he anat veient el següent:

un candidat que em diu que amb una remodelació "menor" n'hi ha prou, aquest candidat ja president que em diu que proposarà tres opcions, el mateix president que em presenta definitivament un projecte que no és cap de les tres opcions que m'havia dit prèviament, i em fa veure que és la decisió més important de la història del club que marcarà els propers 50 o 60 anys, el president que dimiteix de sobte, la seva junta em diu que manté el projecte i el calendari però em diu que no me'l pot ni ensenyar ni quines conseqüències tindrà

Per tant, jo fent cas a totes i cada una de les coses que els dos presidents i la junta m'ha anat dient mentre jo em mantenia assegut al sofà, fent-los cas, em sembla que tot i que vull votar que sí, potser hauré de votar que no.





 

Pelar

Va, una bestiesa per riure una mica

L'altre dia vaig anar a dinar amb un company de feina. La cambrera que ens va atendre ens coneix perfectament perquè som clients quasi diaris. És una noia sudamericana d'uns mmm 22, 24 anys.

Quan ens va venir a demanar les postres la conversa va anar així

- Qué queréis de postres?

- Una taronja, diu el meu company

- te la pelo?

- Sí, gràcies

- Jo també una taronja

- i tu tambíén ...?

- Sí, sí gràcies, vaig espetar de seguida


La sensació que vam tenir és que ho va dir sense pensar, i se'n va adonar just quan ja ho havia dit. (A tots ens ha passat alguna vegada una cosa semblant) Encanvi la segona, n'era plenament conscient i per això no va acabar la frase, i mentre alentia allargant les vocals i fent mini pauses entre síl·labes, amb els ulls em suplicava li salvés la situació, cosa que vaig fer de seguida.

El que no podia era no preguntar-m'ho a mi quan ho acabava de fer al meu company, per això mentre començava la pregunta ja amb la cara em demanava auxili.

Evidentment, ni vam fer cap comentari, ni vam riure ni res de res. Són coses que passen i ja està.

Però sí que era temptador quan ens va portar el plat deixar anar: es que cuando te la pelan, da gusto

Ves quina cosa

Per davant i per darrere

Quant sacrifici, quant esforç, quantes llàgrimes, quantes ferides, hi ha darrera aquest podi. I només sé jo com l'he arribat a desitjar, quin descans. L'he desitjat tant, no per veure la nena dalt del podi per satisfacció i ganes d'eixugar-me la baba, no, només per a que ella abans que es retiri, com a mínim hagi fet un podi, hagi palpat una satisfacció, perquè fins a quin punt arriba a ser d'ingrat aquest esport de la gimnàstica.

Què diré, el 80, el 90% de les noies passen tota la seva carrera sense cap podi. Perquè dic que és tan dur i tan ingrat? Diré alguns motius

Primer

Estem d'acord que la perfecció no existeix? Doncs aquest esport un dels motius pels quals és tan ingrat és que competeix contra la perfecció. La gran majoria d'esports es competeix contra un rival sigui col·lectiu com individual, contra un crono ... fins i tot n'hi ha que es competeix contra un mateix. Aquí no, aquí es competeix contra la perfecció. No perquè l'entrenadora està sonada i és massa exigent, no perquè la noia si no és perfecte no està contenta, no, no, perquè l'esport està muntat així. Comences l'exercici amb un 10 i durant l'exercici els jutges et van restant nota per les imperfeccions que vas cometent. Per tant durant l'exercici no hi ha "gols" que sumen, hi ha "errors" que resten. És molt i molt diferent, oi?

Segon

En futbol, en bàsquet, en handbol ... tens partit, competició, cada setmana. Un dia pot ser un desastre però la setmana que ve pot ser perfecte. A la gimnàstica hi ha tres competicions l'any. Entre competició i competició passen mesos i mesos d'entrenaments, esforç, superació ... Si una competició no t'ha sortit bé, falta molt de temps per a la següent

Tercer

En futbol, bàsquet, handbol, tennis ... durant el partit pots fer una mala acció, fallar una passada, fallar un gol cantat, coi ensopegar, fer un gol en pròpia porta ... i en el mateix partit fer-ne 10 de bones. Fer un triple, una molt bona assistència o passada de gol, o salvar un gol ... o simplement haver fet un molt bon partit sense haver participat directament en les accions decisives. En la gimnàstica no. Quan et toca fer l'exercici només tens una oportunitat, aquella, o ho fas perfecte o ho fas perfecte, no hi ha segona oportunitat, ni tercera ni quarta. Allò que fa mesos que prepares i prepares i prepares ... ho has de fer ara. Si portes tres mesos fent-ho perfecte cada cop però a la competició rellisques, és un zero i punt. No hi ha matisos ni segones oportunitats. La següent oportunitat serà la propera competició, mesos després.

Quart

En futbol, bàsquet, handbol ... cometre un error per gros que sigui, pot no tenir cap conseqüència en el resultat final del partit. Pots fer un gol en pròpia porta, pots fallar un penal ... i acabar guanyant 3 a 1, o 5 a 2 i per tant la sensació global és de plena satisfacció. En gimnàstica la nota final de la competició és la suma de les notes de cada un dels exercicis. Pots treure un 10 de tres exercicis, si comets un sol error en el quart, no passes de primera a segona classificada, no, pots anar a parar la desena o la vintena. Un sol error.

Cinquè

En futbol, bàsquet, handbol, ... és molt difícil guanyar la lliga, o la copa o el que sigui, però durant la competició tens moltes satisfaccions. És difícil ser tan dolent que perdis tots els partits, pot passar, però només li passa a una ínfima minoria. En una lliga hi pot haver 14, 16, 18 equips, contra alguns perdràs, contra alguns guanyaràs ... i per tant durant tot l'any vas tenint satisfaccions. Quedar quart, cinquè, sisè ... de 14, 16, 18 equips és haver fet un molt bon campionat. En gimnàstica la noia competeix cada cop contra un nombre diferent de gimnastes, però acostumen a ser 50, 60, 70 ... quedar la 20, la 30 ... està prou bé però no deixa de ser la 20 o la 30. Només tenen reconeixement 3 d'aquestes 50, 60 o 70 i en la classificació per equips, uns altres tres de 20 o  30 equips ...

Sisè

El futbol, bàsquet, handbol ...és un esport col·lectiu. Si un dia estàs malalt i no pots anar al partit, no passa res de res, juga un company per tu i l'equip pot competir amb les mateixes possibilitats d'èxit. En gimnàstica, no. La competició és alhora individual i per equips. Els equips el formen 3 o 4 gimnastes, depèn, i aquestes tenen noms i cognoms, l'equip no és una abstracció, l'equip el formen aquesta aquesta i aquesta gimnasta. Cert és que cada competició poden ser gimnastes diferents, però per la competició concreta de demà, seran aquesta aquesta i aquesta altra. Això vol dir que si el dia de la competició et lleves a 40 de febre, cap allà, perquè si no hi vas el teu equip ja no té cap possibilitat, cap, perquè enlloc de sumar 4 notes de 4 gimnastes, sumarien 3 i per tant front les 4 gimnastes dels altres equips, cap possibilitat. I recordem que aquí no es pot dir: què hi farem, la setmana que ve serà, no. Només hi ha 3 competicions l'any. En tots els anys que fa que competeix, ja ha passat a totes les que formen l'equip. A la noia de casa també. Va competir a Vic fa un parell d'anys a 39 de febre. Va ser el dia que més ens va emocionar, veure-la fer els exercicis amb una aparent normalitat, somriure posat i fent totes les giragonces i bots ... i un cop acabat a córrer que l'entrenadora la tapés amb el xandall. Ella no es va plantejar ni un segon no anar a competir ... valga'm Déu

Setè

Perquè la gimàstica és d'una superació constant i ininterrompuda. Quan aconsegueixes que surti bé tal element i tal salt, tal dificultat ... canvies de nivell i hi ha nous elements, nous salts, noves dificultats per afrontar. I aquí hi ha dues filosofies de clubs. Hi ha clubs que mantenen les noies en el mateix nivell el temps que faci falta fins que guanyin medalles, i la filosofia del Club on va la noia en el que el que es mira és el progrés de la gimnasta independentment de si ha tocat medalles o no. Quan l'entrenadora considera que la noia ha assolit tal nivell, automàticament la fa competir en el nivell següent. D'aquesta manera al llarg de tota la trajectòria haurà, segur, afrontat sempre nous reptes, la manera de progressar i tenir un recorregut. No cal dir que estic completament d'acord amb la filosofia del nostre club, completament. Però pel que fa a les medalles, amb aquesta idea és més difícil d'aconseguir-les.


Per tot això i més, fa temps i temps que desitjava que tingués un podi, per ella, perquè pugués fer tangible tot l'esforç, tot el sacrifici, tot el patiment, tota la determinació de superar nous reptes constantment. Per poder tenir la medalla penjada a l'habitació i sentir-se orgullosa no de la medalla, no, si no del que significa. A més vam tenir la sort que va ser del calaix més alt. Campiona per equips. Recordo que el primer que li vaig dir va ser que aquella medalla no l'havia guanyat aquest dia, si no que era el fruit d'anys de feina ben feta.

Com a anècdota final. Aquest dia va quedar campiona per equips, i sisena individual. Va cometre un error concret en un exercici, sense la penalització d'aquest error, hauria sigut campiona individual.

Ara, pot semblar que explico un drama, no és així, i és el que ho fa encara més meravellós. La noia de casa tot i l'esforç, tot i els sacrificis, tot i els plors, no hi ha res al món que la faci més feliç.

Una pregunta, una resposta

Aquests dies és notícia la negociació de la pregunta de la consulta. Que si ha de dir això que si no pot parlar d'allò, que si tal partit exigeix que no aparegui tal paraula, que si tal altre amenaça amb no sé quina conseqüència ...

D'aquest tema em ve molt de gust dir dues coses. La primera que ja n'hi ha prou de la retransmissió en directe de la negociació. És inadmissible, inacceptable, només fa que perjudicar i desprestigiar el procés. Les negociacions i converses per definició porten estira i arronses, i això tothom ho pot entendre. El que fatiga al ciutadà és saber dia rere dia que es posa en qüestió fins al límit del trencament, tal paraula o tal detall. No ho hem de saber. Coi, les negociacions són tràmits necessaris per arribar als fets, que hauria de ser l'´única cosa que ens hauria d'interessar.

El que és un fet formal, oficial, solemne, és la signatura conjunta de Convergència i Unió, Esquerra Republicana, CUP, i Iniciativa del pacte pel dret a decidir. El següent realment important que ens ha d'ocupar als ciutadans que ens ho mirem des de casa, complint el compromís d'aquest pacte, és el següent fet: la pregunta i la data que en el pacte es va establir per abans d'acabar l'any.  El que passi entremig no n'hem de fotre res, collons. Retransmetre en directe detall a detall de l'estira i arronsa només desprestigia el FET: que es va signar el pacte.

A final de novembre com som, dins del termini que van pactar, ja m'ho imagino que deuen negociar, però no n'he de fotre res del detall de cada conversa. L'única cosa que he de saber és la pregunta i la data abans de final d'any tal com em van enunciar. Si no es posen d'acord, a final d'any ja m'ho diran, però si efectivament em donen una pregunta i una data i entremig no he sabut res, simplement hauran complert amb el pacte signat, per tant perfecte.

Saber en el "durant" que un diu això i l'altre diu allò, no aporta res de res, només desprestigia l'única cosa certa i objectiva: el pacte.

Van signar un pacte que deia que la següent estació seria a final d'any. Som a final de novembre, què no han acomplert? Res de res. Com podem permetre doncs estar fatigats si no estan de cap manera fora dels terminis que van fixar? Si entremig no haguéssim sabut res, ara tots els ciutadans estaríem impacients en que passessin els dies per conèixer la pregunta i la data, i el prestigi del procés estaria intacte. Ja està bé d'anticipar-nos als fets i fer-nos mal nosaltres mateixos.

Segona cosa. No puc evitar fer una reflexió sobre la famosa pregunta.

Tots ens hem omplert la boca, polítics i no polítics, de dir que el fenomen que s'està vivint a Catalunya és un fenomen promogut, provocat, protagonitzat per la societat civil. S'ha utilitzat sovint l'expressió que la ciutadania ha passat per sobre dels polítics. Certament treure dues vegades en un sol any cap a dos milions de persones al carrer, setembre de 2012 i 2013 no és poca cosa.

Si el fenomen que està vivint Catalunya l'ha protagonitzat la ciutadania, i per tant la convocatòria de la consulta és conseqüència d'aquesta mobilització, la pregunta que s'ha de fer no té cap dubte, cap, és impossible. Les dues mobilitzacions van ser claríssimes i amb la mateixa claredat ho van recollir tots els mitjans del món que se'n van fer ressò

El dubte el posen els partits polítics per mirar de transportar la pregunta evident cap a un terreny de mitges tintes amb l'objectiu del màxim consens possible.

La voluntat del màxim consens possible és lloable i aquest consens seria desitjable, però de cap manera s'ha de pagar el preu de desvirtuar la pregunta, de cap manera. La que s'ha de fer és evident, no pot ser una altra.

Què és el que em fa por?

S'ha parlat molt de la necessitat que la pregunta sigui inequívoca i per tant amb resposta inequívoca.

Sembla que en el cas que es guanyi la consulta, el següent pas seria presentar-se a Espanya, a Europa, al món i dir-los: Nois, els catalans hem votat majoritàriament l'opció de la independència, potser que ens asseiem per mirar de posar fil a l'agulla.

Estem d'acord oi que aquest és el següent pas si es guanya la consulta?

El que fa por és que no sigui inequívoca no per a Espanya, per Europa o el món, si no per nosaltres mateixos. Que després de l'esforç i desgast que segur representarà dur a terme la consulta, encara hi hagi qui interpreti que el resultat no és inequívoc.

Recordem que l'onze de setembre de 2012 amb dos milions de persones cridant independència encara hi va haver, de casa nostra, qui deia que s'havia demanat el pacte fiscal. Que l'onze de setembre de 2013 per poder mantenir una postura alhora de sí i de no, hi va haver qui, de casa nostra, va convocar una encerclada a la Caixa per tenir un argument no compromès per no haver anat a la Via Catalana.

Per tant el primer objectiu, i més important, és que la pregunta i per tant la resposta sigui inequívoca per nosaltres mateixos, única forma que ens permetrà, si guanyem, presentar-nos al món amb una realitat neta i clara.

Això significa, ai las, que d'una vegada hi ha partits que s'han de pronunciar, s'han d'acabar les ambigüitats i s'han d'acabar les excuses efímeres. En Duran que avui és independentista i demà vol ser ministre ha de donar una sola cara, i deixar de contaminar. Si es posicona en el No, serà una opció legítima i deixarà de contaminar. Iniciativa ha de deixar de posar excuses per no haver de posicionar-se com acusar Convergència d'apropiar-se del procés. Com deia en Toni Soler la setmana passada a l'Ara, el que ha de fer és afegir-s'hi i s'haurà acabat aquesta suposada apropiació.

La societat ha demostrat clarament que està posicionada en el sí i en el no, i que vol exercir el dret a decidir. 

Si democràcia vol dir el poder del poble, el poble té molt clar el que vol, i els seus representants estan obligats a dur-ho a terme. 

Que la possibilitat de tenir un peu a les dues bandes per part dels polítics sigui el que desvirtui la consulta seria una estafa a la democràcia d'una màxima gravetat.

La societat ha demostrat sobradament el que vol, per dur a terme aquesta voluntat, els partits polítics s'han de pronunciar clarament, si no, senzillament no estaran fent de representants, la seva única funció i raó d'existir.

Que nosaltres mateixos no matem el procés.

Viure, producte de luxe

Un luxe, té un component de caprici, d'innecessari, quasi d'exhibicionisme, d'excessiu, d'anar molt més enllà del que és necessari i anar-hi de manera conscient, per tant a gaudir d'una cosa excepcional, que és fora del que és habitual.

De fet existeix l'expressió: m'he permès el luxe de ... que precisament ve a confirmar aquest component d'excepció i d'innecessari. És innecessari, però m'he autoritzat a mi mateix fer-ho. Necessitem aquesta auto autorització per poder mantenir la consciència tranquil·la, precisament pel component d'excés, de caprici.

Està bé poder-ho fer, de manera mesurada, clar que sí.

El fomut, és que viure s'està convertint en un luxe, i viure ja no és una cosa que ens puguem autoritzar de manera excepcional. Concretament ara mateix em refereixo a allò que en la despesa domèstica en diem "els suministres" Dins els suministres incluim: telèfon, gas, llum, i aigua. Cada un d'aquests elements pràcticament imprescindibles per viure.

Des que em vaig casar i, per tant estrenar en assumir de ple el cost de viure, que fent servir una expressió del meu pare, afortunadament el plat a taula no ha faltat mai. Però diguem-ho sense embuts, allò sobradets no hi hem anat mai, i sovint el calendari el mirem més per comptar quants dies falten per acabar el mes que no pas per saber qun dia és.

Essent així, la despesa dels suministres mai ha estat un mal de cap fins fa ... mmm ... potser un parell o tres d'anys. Les despeses fortes de casa sempre han estat l'habitatge, el menjar, les escoles ... els suministres eren despeses completament secundàries.

Sempre, no pels diners, si no per una educació rebuda, hem sigut curosos amb el consum ... llums sempre apagats quan les habitacions són buides, dutxar-se de pressa per no malbaratar aigua, trucades curtes ... Abans les trucades es pagaven per estona, i a casa ens havien ensenyat que el telèfon és per donar un encàrrec i no pas per tenir-hi converses. Tot i que ara es paguen tarifes planes, seguim tenint aquesta mentalitat i procurem fer trucades curtes ...

El fet és que en molt pocs anys a casa hem passat de pagar un parell de suministres al mes amb una determinada quantitat a que cada un d'ells ens costi aquesta mateixa quantitat.

Han passat de ser una despesa secundària, a una més de les principals. Però amb un component que a mi em resulta angoixant. Que agafes consciència que tenir llum, aigua, o gas avui és un producte de luxe i per tant com a tal l'has de tractar.

En definitiva podríem sintetitzar el luxe en l'expressió: viure bé.

De manera accelerada el luxe s'està situant senzillament en : viure

Ser o fer

D'aquí poquet, al gener, farà 22 anys que em vaig casar, si hi afegim els 4 anys que vaig festejar (paraula perduda) vol dir que fa quasi 30 anys que tinc una relació sovintejada amb la meva família política i en concret amb la meva sogra amb la que particularment sempre hem tingut una relació molt fluïda.

Per tant hauríem de concloure que els meus cunyats, nebots, sogres, em coneixen suficientment, i jo a ells. Només suficientment perquè les persones no s'acaben de conèixer del tot mai pel fet que sovint no es coneixen prou elles mateixes, però això com deia en Tomàs Molina de Polònia, "ja en parlarem més tard". Diguem doncs que sabem tots més o menys de quin peu calcem.

En tots aquests anys, coi, hem parlat de moltes i moltes coses, però segur que es poden quasi totes contenir en: la feina, temes d'actualitat i situació del país, les que tenen a veure amb les aficions de cadascú, i circumstàncies dels fills i família en general.

D'aquests, el que és més obert i indeterminat, on hi poden cabre més coses és en el terreny de les aficions de cadascú. Dins les que pugui haver dut a terme jo en tot aquest temps, i per tant susceptible d'haver-ne parlat, mai hi ha hagut la d'actor de teatre. Ni he fet teatre amateur, ni he fet cap curs d'interpretació, ni res que se li assembli. Per tant diguem que en els temes que hagin pogut sortir en 26 anys, aquest no ha estat mai sobre la taula.

La meva sogra l'altre dia em va dir que havia anat a veure en Jordi Bosch i en Jordi Boixaderas, que li havia encantat i que havia pensat tota l'estona en mi. Ah sí? i com és això? li vaig preguntar alhora encuriosit i alhora desprevingut. Va respondre: perquè ja t'hi veia dalt de l'escenari, ho faries perfecte.

Re Botí

Fa uns dies vaig quedar amb aquell Sr. per tornar-li tot aquell bé de Déu de coses que em va donar per a que em quedés el que volgués i li tornés la resta.

Mentre hi anava mirava de trobar la inspiració necessària per alhora deixar clar que no em regalés mai més res, més enllà del pacte tradicional, i alhora no ferir-lo ni mostrar-me ni desagraït ni desagradable. 

Ens vam asseure en un banc com ja hem fet altres vegades i vaig fer el que vaig poder. Va mirar d'interrompre'm al principi de tot un parell de vegades, no el vaig deixar, i va escoltar pacient més aviat amb el cap baix. 

El discurs? fàcil d'imaginar, que ens podíem veure quan vulgués, que ens truquem ... però que m'agradaria que entengués que no m'ha de regalar res ...

Un cop vaig haver acabat, amb mirada perduda i veu fina va deixar anar: tenia preparat vi dolç i carquinyolis per portar-te i a darrera hora no m'he atrevit perquè ja m'esperava aquesta bronca