Unió Democràtica per Catalunya

Des que ahir es va conèixer la pregunta que UDC plantejarà a la seva militància que he llegit diverses reaccions diguem-ne instintives en la direcció, fem-ho suau, de decepció. Les entenc i les comparteixo, jo també vaig tenir una primera reacció així, però un cop deixats anar un parell de renecs, posem-nos altre cop tots a la feina d'aconseguir costi el que costi i sense tirar mai la tovallola, que UDC signi el full de ruta.

He sentit dirigents d'UDC defensant que el seu partit té dret a tenir el seu propi full de ruta. Em permeto discrepar.En aquest moment no.

El moment és massa trascendent, és massa decisiu, és massa irrepetible com per deixar-lo passar.

El full de ruta signat no és ni el de Convergència, ni el d'Esquerra Republicana ni el de l'Assemblea Nacional, ni el d'Òmnium Cultural, ni el de l'Associació de Municipis per la independència, que són qui l'han signat de moment. És el de l'acord d'aquestes entitats i partits. Així de simple, així de necessari.

Si ets un partit sobiranista, com UDC ha tornat a confirmar en el dia d'avui en diferents mitjans, en aquest moment no tens elecció, has d'afegir-te al full de ruta.


El 27S el podem guanyar, i tant que sí, i així iniciar el procés cap a la plena sobirania, però només el guanyarem, un cop descartada la llista única, si totes les forces sobiranistes signen el full de ruta i les que no ho són no el signen, esdevenint per tant plebiscitàries indubtablement. Si una sola força sobiranista no el signa, no hi ha possibilitats.

Ens ha costat molt arribar fins a tenir l'oportunitat de poder decidir. Estem a molt pocs mesos d'iniciar el camí irreversible cap a la independència, no la podem deixar passar de cap de les maneres.

La història no ens pot jutjar dient que junts vam aconseguir, amb molts esforços, tenir l'oportunitat de votar la independència, però que la vam desaprofitar per diferències de matís.

Hem fet manifestacions massives el 2010, 2012, 2013 i 2014 cridant independència, 2.300.000 persones vam desafiar la prohibició del govern espanyol i vam participar en el 9N. Tot plegat ens ha dut a un escenari d'eleccions que només depèn de nosaltres que siguin plebiscitàries a ulls de tot el món. Ho hem fet junts, ara seria imperdonabable no arribar-hi també junts. Si passés seria inadmissible que un polític que hagi intervingut per impedir-ho es pregunti el perquè del distanciament entre partits i societat.

Des de la més humil modèstia però alhora amb tota la fermesa de la que sóc capaç demano, suplico a Unió Democràtica de Catalunya, que sigui coherent amb sí mateixa, amb la seva llarga i dolorosa història, i ara que en té l'oportunitat s'adhereixi a un full de ruta que ens ha de dur a la plena sobirania, principal anhel del partit.

Igual que quan sigui el moment ho demanaré a la CUP i a Iniciativa per Catalunya i tan de bo ho pugués fer al PSC.

No és cert que adherir-se al full de ruta farà debilitar i desdibuixar el partit front altres formacions, és exactament a l'inrevés. A partir d'aquesta adhesió permetrà al partit posar en relleu el model de país, de societat que vulgui defensar.

No podrem perdonar que ens posem d'acord "contra l'estat espanyol" per muntar el 9N amb una pregunta que totes les formacions van subscriure i que siguem incapaços de fer-ho ara que només depèn de nosaltres.

Guanyem el 27S, guanyem-lo, i això permetrà a cada una de les diferents formacions defensar el model de societat que considera millor. Si el perdem, cap d'aquestes formacions, cap, el podrà desenvolupar.

Línies vermelles? Sí, quatre de verticals

En els darrers dies destacats dirigents d'Unió han parlat de línies vermelles, per explicar que el partit no aniria més enllà de determinades actuacions, significant això la seva no adhesió al full de ruta signat per Convergència, Esquerra Republicana, Omnium Cultural, Assemblea Nacional, AMI (tot fa pensar també la CUP) full de ruta que té com a meta final la independència de Catalunya

Cada partit pren les seves decisions. Potser s'hauria d'exigir a qualsevol partit, tenir un ideal, i perseguir-lo amb coherència. Una coherència que també ve donada per la trajectòria del partit i els seus dirigents al llarg de la història. 

Ara bé, el que sí em va descol·locar definitivament va ser assistir fa pocs dies a un discurs d'un dels destacats dirigents d'Unió en un acte de record a un dels més importants referents del partit, que va ser afusellat per la seva irrenunciable catalanitat, i en el que es va reiterar en el sentit de no travessar segons quines línies vermelles alhora que va dir de manera vehement que seguirien essent un partit nacionalista.

És un partit nacionalista aquell que té davant la possibilitat d'assolir la plena sobirania i hi renuncia? Que posa el seu límit insuperable, la seva línia vermella infranquejable, un mil·límetre abans de la independència? 

Estic totalment disposat, com sempre, a escoltar a tothom i totes les postures i visions. I sense compartir-la puc entendre perfectament la voluntat de mantenir un projecte amb Espanya. El que em costa molt d'empassar és que aquesta postura, legítima i respectable totalment, la definim de nacionalista.

Un partit nacionalista sembla que hauria de significar que persegueix dur la seva nació a la cota màxima de sobirania, de desenvolupar al màxim exponent el terme nació.

Per això té sentit que hi hagi entitats o partits nacionalistes en nacions que no compten amb la màxima sobirania, i en té molt menys que apareguin en nacions que sí la tenen.

I en conseqüència sembla que no tingui gaire sentit, estrictement des del terreny de la definició del terme, que siguin entitats o partits que el que persegueixin sigui el desenvolupament parcial o fins a un topall anterior a la plena sobirania.

Arribats aquí, anem a consultar el diccionari, com defineix el terme nacionalista. Copio a continuació la definició del terme, del diciconari de l'Institut d'Estudis Catalans, sense treure ni afegir ni un mot

1 adj. [LC] [PO] Relatiu o pertanyent al nacionalisme. Doctrines nacionalistes.
2 adj. i m. i f. [LC] [PO] Que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació. Els nacionalistes catalans.

I torno a qüestionar-me com pot ser que un partit polític que s'autodefineix com a nacionalista, i acabem de veure què vol dir, passa per un desert llarguíssim i molt dolorós perseguint aquest anhel, i quan el té a davant diu que no està disposat a arribar-hi alhora que reinvindica la seva condició nacionalista?

Davant de la contundència de la definició i del moment en el que ens trobem, a pocs mesos d'unes eleccions plebiscitàries, Unió Democràtica de Catalunya només té dues possibilitats: O bé és conseqüent amb el terme nacionalista i s'afegfeix a l'aspiració de la independència, o bé se'n desmarca i diu obertament que deixa de ser nacionalista.

Si triessin aquesta segona possibilitat, ho respectaré completament, però els demanaré que mirin de canviar de referents, perquè el referent que més llueixen també va posar les seves línies vermelles més enllà de les quals no estava disposat a passar, quatre línies vermelles verticals

L'agenda del segle XXI

L'altre dia xerrant amb els nois de casa, va sortir a la conversa els grups de watsapp, que si van bé que si són pràctics que si tomba que si gira.

Els vaig preguntar a quants grups de watsapp eren. La noia a 81, el noi a 14. (ja dóna una petita pista per on són diferents)

La meva espontània reacció de persona nascuda a mitjans del segle XX va ser de trobar-ho una bestiesa, però no, no ho és.

No vam repassar els cent grups, però sí vam comentar el fenomen una mica per sobre. Per exemple el noi juga un partit de futbol amb una colla d'amics cada any durant les vacances de Nadal des de fa una pila d'anys, eren molt i molt petits. Van fer un grup de wats per organitzar el partit. Els seus integrants? coi, els que jugen el partit, ningú més, ningú menys. El matís que ho fa del tot interessant és que durant tot l'any el grup és totalment inactiu, i quan arriben les dates nadalenques comencen a escriure's per fixar la data i l'hora del partit.

La noia també em va explicar grups dels que forma part que són d'aquest mateix estil. Un grup de la colla de Sant Pol que només és actiu a l'estiu ... però és noia i adolescent i també té grups d'amigues menys aquella i un altre grup d'amigues amb aquella inclosa.

Per tant, és una manera de tenir una agenda

El secret de l'èxit sota el meu punt de vista és precisament que siguin actius exclusivament pel motiu pel qual va ser creat el grup. Si és així, és una agenda sensacional.

El fracàs és quan, per seguir el mateix exemple, el grup del partit de futbol anual enlloc de ser inactiu onze mesos, durant l'any s'envien acudits o comentaris d'actualitat. És llavors quan es fa un mal ús de l'eina i passa a ser un desastre.

Si es creen grups per finalitats específiques i es respecta escrupulosament el motiu pel qual fou creat, efectivament els grups esdevenen una agenda sensacional.

Quan estava sol, i aquest que va néixer a mitjans del segle XX i que insitintivament va reaccionar pensant que era una bestiesa estar a 81 o 14 grups, va mirar a quants grups era ell ... a 11

Absència de Projecte propi pel club

S'ha de fer molt malament per guanyar les eleccions amb la majoria més gran de la història, representant l'anti Laporta que alguns errors seus i sobretot l'immens linxament mediàtic va deixar totalment desprestigiat davant de l'opinió pública al 2010, que Joan Laporta en cinc anys no hagi obert la boca, i que ara, abans d'acabar el primer mandat sigui el màxim favorit a les primeres enquestes pre electorals

Sandro i el seu equip va fer molt bé una cosa: reprsentar la cara oposada de Joan Laporta. Alguns errors seus, però sobretot un linxament mediàtic desvergonyit, obscè, van desprestigiar-lo per fer encara més llum al projecte que representava la cara oposada. Així va guanyar les eleccions Sandro, represnetant l'antilaportisme.

Però el que li va fer guanyar les eleccions és alhora i paradoxalment el seu més gran error, del que un altre dia en parlaré més abastament: no tenir projecte propi pel club.

... haylas

Ahir al vespre la noia va marxar al concert que feien a l'arc de triomf. El noi i jo anàvem a un concert de jazz al Poble Sec. La dona estava molt cansada i li venia de gust quedar-se tranquil·la a casa anar seguint les informacions valoracions i anàlisis de la Diada històrica que acabàvem de viure.

Quan el noi i jo estàvem a punt de marxar, truca la germana petita de la dona i li demana si pot anar a casa seva de manera immediata. Res greu, però la dona no ho va dubtar i va marxar corrent en taxi.

Vaig fer un wats a la noia per dir-li que quan tornés no trobaria ningú a casa.

El noi i jo doncs moto i cap al concert en un local d'un carreró recargolat del Poble Sec.

Quan feia res, un quart que hi érem, el concert acabava de començar, em vaig adonar que no tenia les claus de la moto.  Vaig sortir corrent tement el pitjor. No, la moto era allà on l'havíem deixada però les claus enlloc. Em pensava que me les hauria deixades posades però no, enlloc. El fomut és que les claus havien desaparegut sense que hagués lligat la moto. Vaig tornar al local mirant atentament el carrer i el terra del local, res. I ara què? Si em quedo al concert m'exposo a que me la fotin, i per altra banda un cop acabat el concert igualment com ho faríem?

Li vaig dir al noi que marxava corrent cap a casa a buscar el duplicat de claus, però quan ja havia fet uns metres vaig fer marxa enrere ... diguem-ho sense embuts, les cares de les persones que m'havia creuat en aquell curt trajecte em van frenar en sec. Deixar una moto al mig del carrer sense estar tancada de cap manera era un risc excessivament elevat.

Vaig trucar a la dona, em vaig interessar per si el problema a ca la cunyada estava resolt, afortunadament sí, i li vaig demanar es fiqués en un taxi immediatament anés a casa a buscar les claus de la moto i amb un altre taxi me les portés. Jo entre tant esperaria al costat de la moto.

Va tardar una bona estona, naturalament, quan va arribar em va facilitar el duplicat només baixant el vidre de la finestra del taxi i sense ni parar va tornar cap a casa.

Vaig lligar la moto i vaig tornar al local. Quan vaig entrar estaven sonant les darreres notes de la darrera peça. Per sort van fer un bis. Vaig poder sentir doncs el primer tema i el bis. Un concert capicua vaja.

Vaig pagar la cervesa que no m'havia pres si no que havia engullit, i el parell de tapes de les que havia fet mitja mossegada i els vaig donar el meu nom i telèfon si escombrant el local es donava el cas que apareixien les claus dels nassos.

Sense més novetat vam arribar a casa i només d'entrar, la dona enlloc de dir-me hola em rep dient: no saps l'última. Amb l'atabalament d'anar corrent a ca la germana he tret diners pel taxi, m'ha sonat el telèfon i entre una cosa i l'altra he perdut 20 €.

Li vaig respondre immediatament: i si anéssim a dormir?

Quants cops en els darrers 15 anys una cunyada ens ha trucat per demanar-nos que ho deixem tot i anem corrent a casa seva? Cap

En 30 anys que fa que tinc moto, quants cops he perdut les claus i me l'he deixada sense lligar? Ni un

En els 23 anys que porto casat, quants cops la dona ha perdut diners? Cap

Doncs ahir va passar tot això en espai de menys de dues hores.

Per Nadal rebrem una panera del gremi de taxistes, tot i que el que ens va costar no va arribar, encara que per poc, a l'import del que val la moto.

El Barça i el dret a decidir

Aquests dies està essent debatuda la decisió del F.C. Barcelona de no adherir-se al pacte nacional pel dret a decidir.

El club, diuen, no ha de fer política i es considera que adherir-se al pacte seria fer-ne.

Un altre dels arguments més utlitzats pels que comparteixen aquesta decisió és que al Barça, a la seva massa social, que ja està repartida no només per tota Catalunya ni per tot l'estat espanyol, si no per tot el món, hi ha moltes sensibilitats, i que això s'ha de respectar.

Procuro no oblidar-me mai d'expressar el meu respecte per les persones que ocupen els càrrecs de responsabilitat, ja que són ells que tenen tots els elements necessaris que els fan prendre una o una altra decisió, i la meva sempre és una opinió des de fora. Però dit això, també acostumo a afegir que partint d'aquest respecte em permeto el dret a l'opinió.

I la meva opinió és que estic en total desacord amb aquesta decisió de la junta, i absolutament també en desacord amb els arguments que miren de justificar-la, i els arguments que fonamenten la meva humil opinió tornen a raure en la identitat, en la importància de la identitat.

Tots els que ens hem fet del Barça, tots, ens n'hem fet perquè ens hem sentit identificats amb una manera de ser, amb una manera de fer, amb uns trets que ens han despertat la voluntat, la necessitat del sentit de pertinença. Perquè dient, jo sóc del Barça, tothom sabria, sap, què estem dient.

El Barça, com qualsevol altra institució del caire que sigui, és el resultat de la seva trajectòria. La seva identitat és el resultat d'una suma d'actuacions ... això és el que el fa reconeixible, el que el fa diferenciar-se de qualsevol altra, i com deia, el que fa que tingui seguidors i detractors. Els seus detractors també saben molt bé perquè ho són, precisament perquè reconeixen molt bé què és, què representa i per tant reconeixen molt bé que són uns valors contraris als seus.

El Barça va tenir uns començaments difícils pel que fa a la seva expansió social. El que va resultar determinant en el seu creixement exponencial i alhora el que el va omplir de contingut identitari va ser quan va començar a adherir-se i a col·laborar amb iniciatives populars. Dit ras i curt, quan va passar de ser un club fundat per un suís per practicar un joc desconegut, a ser una entitat que la gent es va començar a fer seva perquè se la trobava en les diferents iniciatives socials, culturals, nacionals.Ep i presidit pel mateix suís. Allà va començar a forjar el que mai ha deixat de ser el Barça: un fenomen social. Fet per la gent i per a la gent.

D'aquesta manera en multitud d'ocasions el Barça es va pronunciar, es va manifestar, per ser el costat dels seus ... tant va ser així que durant els 40 anys de franquisme es va canviar la direcció. Enlloc de ser el club qui s'adheria a les iniciatives de la societat, va ser la societat qui va trobar en el club, l'aixopluc on poder seguir-se manifestant i on mantenir vius els trets identitaris col·lectius prohibits. I van trobar aixopluc al club perquè ja el reconeixien com a seu. El Barça es podria dir que va passar d'adherir-se a les iniciatives que representaven uns valors, a representar-los ell directament.

Què hauria passat si s'hagués mantingut "neutral" en totes les iniciatives que es donaven a principis del segle XX? Evidentment no ho podem saber, però tal com anava una possibilitat gens exagerada és que hauria pogut desaparèixer, o en tot cas hauria potser evolucionat només com un club de futbol, cosa que són la majoria i que mai ha sigut el Barça.

El Barça s'ha d'adherir al pacte nacional no com a decisió de la junta directiva, si no perquè la trajectòria i actuació del club al llarg de més de 100 anys pren la decisió sola. M'agradaria dir que adherir-se a una iniciativa que reivindica el dret al vot i que compta amb el 80% de la població que li dóna suport no és fer política. I que adherir-se no implica de cap de les maneres, menysprear als socis o seguidors que no en siguin partidaris.

(És fer política que el club doni suport a la llengua? ho va fer en el seu moment. És un menyspreu als socis i seguidors de fora de Catalunya?)

El que implica simplement és que el Barça segueixi essent el que sempre ha sigut.

El Barça és el que és, i essent el que és, té socis i seguidors a tot el món. Quina por tenim? I por a què? A que hi hagi socis que es donin de baixa? a que hi hagi seguidors que deixin de ser-ho?

El preu de no "molestar" a ningú és deixar de ser? No, no, és un preu impagable

El Barça ha de seguir essent el que ha sigut sempre, fer-ho amb respecte a tothom, com sempre ha fet, però fer-ho convençut i orgullós, com sempre ha fet. Això l'ha fet gran, l'ha fet reconeixible a tot el món, l'ha fet únic.

Deixeu-me acabar fent una petita reflexió. Estarem d'acord que la junta que va dirigir el club entre el 2003 i el 2010 era desacomplexadament nacionalista. Va treballar molt en els trets identitaris del club i van mirar de projectar-los a tot el món. Ep, no estem parlant de fa 75 anys, estem parlant de fa res, per tant amb una realitat pràcticament idèntica a l'actual. Doncs bé, el periode 2003 - 2010, va ser el periode de més altes de socis de la història del club. En 7 anys, parlo de memòria, es va passar de 115.000 socis a 180.000 aproximadament.

Por a què doncs?

El gran èxit, el que fa únic al Barça, és que ha tingut la capacitat de representar valors de proximitat i universals, i això ha fet que hi càpiga tothom, tothom. El fet que hi càpiga tothom no ha de fer que renunciem a seguir-los representant, si no al contrari, a seguir-los reforçant per seguir essent el que som.

Ho podem canviar tot, tot, menys la nostra identitat. La nostra identitat ens fa ser.

Quan al cel i l'infern els separa l'atzar

Recordo que quan el Barça va incorporar Martino, vaig dir que durant tota la temporada havíem d'avaluar la seva feina sempre tenint en compte de la manera que va arribar i que no seria jo qui el critiqués, i en aquest sentit vaig donar suport a junta. El Barça pel pitjor motiu de tots, havia de trobar un entrenador, a l'alçada del club, a l'alçada de la plantilla, que representés el mateix estil i filosofia de joc, amb experiència ... i només un petit detall més, que es pugués incorporar demà. 

Tata Martino va marxar del club assumint com a propi el fracàs de la temporada, quasi es pot dir deprimit ... ahir mateix el president de River deia que el volia incorporar i que Martino li havia respost que no s'hi veia en cor anímicament ara mateix pel que havia passat a Barcelona.

Sembla unànim que Martino ha fracassat

Quan s'acaba qualsevol tremporada és temptador dir, si haguéssim guanyat aquell partit, si no s'hagués fallat aquell penal ... però això tot i comprensible és una mica de trampa perquè aquesta reflexió la poden fer tots els equips.

Però aquesta temporada és més temptador que mai, que mai, perquè les tres competicions en les que ha participat el Barça s'han decidit a la darrera acció, a la darrera acció.

Anem cronològicament. A la final de Copa el Madrid hi arriba amb dubtes i amb un Ancelotti molt i molt qüestionat. En cas de derrota es diu que pot ser destituït. Ja no faig la petita trampa de dir que el primer gol del Madrid és fora de joc, no ho dic jo va ser admès per tots els mitjans, perquè he promès que parlaria només de la darrera acció, però sí diguem que si tots estem d'acord que el Madrid és el millor equip del món al contraatac, tenir una final 1 a 0 al minut 10 és el millor que li pot passar. La penúltima acció és el gol de Bale, al darrer minut, i la darrera acció és una pilota al pal de Neymar, una pilota que va del pal a dins i que Casillas es troba. Casillas conscient de la casualitat va fer un petó al pal.

Tota la temporada igual, i el partit aquest també igual, aquella pilota va dins ... i Tata tindria una copa i la tranquilitat els mesos posteriors que va passar a tenir Ancelotti que estava a la corda fluixa.

S'arriba al darrer partit de lliga, el Barça fa uns partits finals molt i molt justets, però la darrera acció és un gol anul·lat a Messi que altra vegada tots els mitjans estan d'acord que era gol legal, i que hauria fet campió al Barça

La temporada hauria sigut exactament igual, però el Tata i el Barça haurien obtingut una copa i una lliga o una de les dues com a mínim. Estic convençut que Tata hauria marxat igualment, segur, però s'hauria acomiadat fent la volta d'honor a l'estadi després de guanyar la lliga, i en una cerimònia més íntima però recollida per tots els mitjans, el president li hauria reglalat la insígnia d'or i brillants ... hauria estat el convidat d'honor al gamper, seria comentarista esporàdic o habitual de partits del Barça, les penyes el voldrien convidar als seus actes ... hauria passat a la història com un entrenador honest i treballador que va treure un rendiment més que suficient a una temporada plena d'esdeveniments esportius i no esportius del tot negatius. I només hauríem canviat l'última acció.

Però encara és més evident amb el que va passar a la final de la champions. Després de la brillant eliminació del Bayern, els mals partits i resultats del Madrid als darrers partits de lliga que els deixa fora de la lluita abans del final, fan que arribi a la final de Champions altra vegada amb dubtes que assenyalen altre cop Ancelotti, i fins i tot Florentino filtra que si no es guanya la décima, deixa el càrrec. 

Arribem a la darrera acció i el Madrid té perduda la final, la té perduda, ja que les ocasions ja no arriben, com és lògic, fruit del joc si no fruit de l'angoixa, per tant de la precipitació i conseqüentment la final estava acabada. L'àrbitre de manera incomprensible pel que és la pràctica habitual en una segona part on només hi ha hagut substitucions, cap lesionat, cap incidència ... allarga fins al 95. El gol de l'empat arriba exactament als 93 minuts. Aquell cop de cap de Ramos va fora o l'atura el porter, i entre que Courtois serveix de porta i no serveix, que llença la pilota més enllà del mig del camp ... s'havia acabat el partit.

No sé si Florentino hauria dimitit, el que sí estic convençut és que la gestió de la derrota no hauria estat fruit d'una anàlisi de la temporada, si no fruit de la reacció de la decepció de no guanyar la décima. Era tanta l'obsessió, que les conseqüències haurien estat devastadores segur. La prova de l'obsessió, és que els jugadors, directius, entrenadors, premsa de madrid, fa anys que no parlen de la champions, parlen de la décima.

Una final que tenen perduda fora de temps, fora de temps, la guanyen 4 a 1, amb la qual cosa li dóna semblança de gran triomf, i entrenador i jugadors herois eterns, sí eterns, en la pàgina més destacada de la història del club.

Un entrenador que hauria marxat assenyalat com a culpable, uns jugadors molts dels quals haurien estat traspassats i menyspreats ... i altres assenyalats com a incapaços en el moment de la veritat ... hauria esdevingut un terratrèmol jo crec que superior al que vam viure aquí després de la final de Sevilla.

Són coses del futbol, diria fins i tot, són coses de la vida ... però la reflexió que en faig és que això reforça la importància de ser, no de guanyar. 

He dit moltes vegades que una de les principals diferències entre el Barça i el Madrid, repassant la trajectòria de la seva història, és que el Barça està orgullós del que és i que el Madrid està orgullós del que guanya. 

Si tu fonamentes la teva identitat en allò que ets i representes, les derrotes fan molt de mal, lògic, però no fan trontollar ni una mica allò que ets, t'identifica i distingeix. 

Mentre que si ho bases tot en guanyar, si perds no és que sigui dolorós, és que no ets res, deixes de ser. En aquesta décima el Madrid ens regala aquesta evidència. Si haguessin perdut, al 93 ho feien, s'hauria estripat tot, fins i tot plegat el president. Quasi es podria dir que el Madrid començaria de 0. Fora de temps guanyen i això fa que no s'estripi res, al contrari, tot queda reforçat. Demostració evident que el que els fa ser és guanyar, res més.

El Barça encanvi es troba al final d'un cicle esportiu i es veu en la necessitat de refer l'equip. Des de la meva modèstia  opinió, em sembla que ho ha de fer pensant en tornar a ser al camp i no pensant en tornar a guanyar