La Cup no vol Investir Mas

Una breu relfexió, des de la ingenuitat

Des de l'endemà del 27S que tenim un tema sobre la taula. Per una banda Junts pel Sí no es planteja cap altre presidenciable que no sigui Mas, i per una altra la Cup ha dit desenes d'ocasions que no pensen investir Mas.

Per cert, si Junts pel Sí hagués tret un sol escó més, aquest tema no existiria perquè amb l'abstenció de dos cupaires n'hi hagués hagut prou per investir Mas president, i l'Antoni Baños en campanya va dir en més d'una ocasió que estaven disposats a fer-ho.

Des del 27S per tant em faig una pregunta de la que encara  no he trobat resposta escoltant a tothom que puc escoltar

Junts pel Sí i la Cup estan d'acord que la legislatura serà de màxim 18 mesos. Junts pel Sí i la Cup estan d'acord que en aquests màxim 18 mesos el que es farà principalment serà posar en marxa la que s'ha anomenat desconnexió, i per tant la principal funció del govern durant aquests mesos serà dirigir i dur a terme aquesta successió d'esdeveniments de desconnexió. Passats aquests 18 mesos, eleccions per llavors sí escollir un govern per governar la primera legislatura de la República Catalana

Per tant, si Junts pel Sí i la Cup estan d'acord que aquests 18 mesos són de "tràmit", que el govern de debò s'escollirà posteriorment, la pregunta és: Què té de bo per al procés apartar el que ha sigut el president fins arribar aquí?

Entendria molt bé que la Cup no volgués investir un Convergent per governar quatre anys. Però si estan d'acord que ara no s'escull un govern per governar si no per fer la transició, què té de positiu per al procés apartar el que fins ara era el president?

D'aspectes i connotacions negatives per al procés se me n'acuden  molts i moltes, però de debò que no veig cap cosa positiva per a la materialització del procés que s'obtingui apartant en Mas. En què ens ajudarà? En què facilita l'assoliment de la independència?

Perquè si el tema és del tot innegociable com diu la Cup, que de cap de les maneres investiran Mas, és que el benefici per al procés i per a l'asoliment de la independència és evident i incontestable oi?  És l'únic que explicaria que no en volguessin sentir a parlar de cap de les maneres, no?

Sóc molt limitat, però de debò que no veig per enlloc aquest benefici evident i incontestable que justificaria aquesta intransigència que ens pot portar al fracàs i final

Alguna idea?

En faig 50

Abans d'ahir vaig fer 50 anys.

No tinc cap interès en ocultar que mai m'havia impressionat tant una edat. Ni quan en vaig fer 20, ni 30 ni 40. M'ha impressionat, sí, fer-ne 50.

No parlo des de la tristesa ni des de la nostàlgia de la joventut el significat de la qual ja busco al diccionari, simplement, de quina altra manera sé parlar?, d'impressió.

Una impressió que fa que et passin coses pel cap que abans d'ahir no et passaven. Quan fas 19, 21, o 22, 23, o 28 anys ... què? doncs res, els fas i punt. Quan fas 50 anys li comences a veure les orelles al llop. De cap manera ho dic perquè em vegi al prestatge, només que veus que encares la recta final, i no només perquè comences a veure la meta, si no perquè el recorregut d'allò que pots o vols fer s'escurça. No m'estic retirant de la vida, de cap manera, de cap manera, dic que segons quin tipus de projectes als que et vulguis afegir per construir alguna cosa a mig o llarg termini doncs ja no et toca.

La teva trajectòria professional hagi sigut la que hagi sigut, doncs ara als 50 anys ja no té gaire recorregut ni de créixer ni de modificar-se. Clar que es poden fer coses, i tant, i miraré de fer les que pugui, però com ens va dir en Jordi Galí un dia a classe quan jo era un adolescent: vosaltres teniu la vida per davant, jo la tinc per darrere. Doncs també professionalment tenir aquesta sensació que queden coses per fer, clar que sí, però la trajectòria, ja està feta. Està més per darrera que per davant en paraules de Jordi Galí.


Insisteixo que no parlo des de la tristesa, només de la impressió. També és impressió tenir dos fills tan grans. El noi ja és universitari, entra i surt i fa la seva evidentment i la noia està en plena adolescència però amb una autosuficiència del tot definidora de com és i ha sigut sempre. Parlo d'impressió, com la que em va causar la dona fa uns mesos quan em va dir: en Martí ja ets tu quan et vaig conèixer.

Això que diem que els anys passen volant vol dir que no som conscients, que no fem conscient el pas dels anys. Estem massa entretinguts per adonar-nos-en, i de tant en tant rebem impactes que fan que t'adonis de cop que els anys han passat.

Impressió és també adonar-te'n que has anat acomiadant els teus referents, persones molt importants en la treva vida o gens importants però que han representat un símbol d'un moment, d'una època, d'un lloc, d'una determinada situació .... La desaparició d'avis, oncles, i amics, aquell cantant que t'agradava o aquell futbolista que havies admirat. Gent que ja havies conegut de joves, no de grans. Aquell veí de Sant Pol que any rere any era allà mateix, i de cop no queda ni el veí ni l casa on vivia.

Impressió d'adonar-te que has passat de tenir referents, punts de referència, a ser tu referent per a altres. No ho dic gens des del punt de vista d'exemple, no puc ser exemple de res, només que per a persones del teu voltant més joves ja ets aquell veí de Sant Pol que any rere any rere any era sempre allà per entendre'ns.

Impressió de començar a donar gràcies d'encara ser aquí. I d'això te n'adones sol i alhora per les felicitacions que reps. Mai ningú m'havia felicitat dient-me:què? content de fer-ne, no? Quan en fas 34 no t'ho diu ningú, no ho penses tu tampoc. I és cert, quan fas 50 anys ja has anat a uns quants comiats de persones que encara no els tocava, de cap manera, i no han marxat d'accident, si no de malalties a les que tots estem sotmesos.

En definitiva impressió de no identificar-me jo mateix amb aquesta edat i adonar-me que no identificar-m'hi no em treu ni un any, els tinc tots igualment. I no sentir-me identificat amb aquesta edat segur en una part molt important perquè he sigut i sóc el petit de sis germans que això et situa en una títol de petit que tant ells com jo et creus i per tant passin els anys que passin aquest títol t'impedeix identificar-te i que t'identifiquin com a gran 

Dues anècdotes d'això que explico.

Una persona m'ha dit: a sí? en fas 50? et feia més jove. Li he contestat: jo també.

El dia que vaig comunicar a la família que estava esperant el meu primer fill, un dels germans entre sorprès, content i potser emocionat em va dir: no ens ho pots fer això

És inevitable també, inevitable vol dir que no en tinc cap interès ni cap intenció, però passa sol, passa i ne vi ta ble ment, mirar enrere i fer un cert balanç. Fent sense voler aquest exercici que el subconscient m'obliga, no estic gaire orgullós de res del que he fet, però sí i molt dels meus dos fills, de com són i la personalitat que tenen, i haver tingut la capacitat no sé com, d'haver enredat fa ja quasi 30 anys la meva dona

Doncs sí, en faig 50, dono gràcies per trobar-me bé, i encaro el que m'ha de venir amb ganes de viure-ho.

Junts pel Sí

A data d'avui  ningú posa en dubte que les eleccions del 27 de setembre, són unes eleccions plebiscitàrties. El discurs de la por del PP i el seu darrer video electoral en el que l'únic que diu és que el PP estima Catalunya i no s'imaginen una Espanya sense Catalunya, ho ha acabat de demostrar. Tota la premsa internacional informa d'aquestes eleccions en clau plebiscit. Per tant aquesta és la nosta primera victòria, aconseguir que davant de tothom, en aquestes eleccions es vota si volem o no volem la independpencia de Catalunya.

No era fàcil, i com que no era fàcil, no estava clar que ho aonseguissim. Ho hem aconseguit. Davant de tothom, dels partidaris i no partidaris, dels analistes d'aquí i d'allà, dels partits que es presenten i dels que observen, davant de l'estat espanyol i davant de tot el món. 

Per tant un cop hem aconseguit això, nosaltres hem d'actuar en conseqüència i fer que el Sí guanyi de manera contundent i que es faci impossible cap interpretació que no sigui aquesta. I això es fa votant tots que Sí. Votant Junts pel Sí

Si aquest "consens" plebiscitari no s'hagués aconseguit, tenir més d'una formació que en el seu programa tingués la independència com a objectiu era del tot positiu, però un cop és inqüestionable per tothom que això és el referèndum que no ens han permès, deixem de banda els partits i votem tots sí.

Si s'hagués produït el referèndum només amb les paperetes del Sí i del No, oi que tots els que som partidaris del Sí no hauríem dubtat de quina papereta agafar? Doncs hem aconseguit que unes autonòmoiques signifiquin això.

No debilitem el Sí, votant en clau de partit.

Si ets partidari de la independència i ets simpatitzant i votant d'Iniciativa, de la Cup, d'Unió, del PSC ... en aquestes eleccions entenc que has de votar Sí.

Aquestes són les úniques eleccions que podrem votar per la independpencia, no tindrem una altra oportunitat. Totes les eleccions que vindran després ja tornaran a ser en clau de partit i podràs per tant votar l'opció que vulguis.

Si estàs pensant que aquesta no és la teva llista, amb tot respecte, t'equivoques. Hem aconseguit que no siguin unes eleccions de partits si no del Sí i del No. Si ets del Sí, vota Sí.

Quants cops hem dit que en el 11S del 2013 ens vam donar la mà amb la persona del costat sense preguntar-li quin partit votava, que hem format la V el 2014 sense qüestionar la persona del costat, que hem aixecat el punter el 2015 cridant el mateix... i ara que és el moment de votar el mateix ens preguntarem de quin partit és el del costat?


Aquestes eleccions són les úniques que podem votar independpència, que podem votar junts pel Sí

Única Via, Sí pel Junts

Tenim a tocar l'oportunitat que només fa cinc anys ni somniàvem, i que hem aconseguit, ens hem guanyat la ciutadania empenyent els polítics i el calendari polític. En aquest sentit el paper que ha jugat l'ANC, Òmnium Cultural i l'AMI ha sigut determinant i no només això, si no d'un mèrit incalculable.

Tenim doncs a pocs dies l'oportunitat ara sí de fer imparable aquest procés que finalitzarà amb la independència de Catalunya.

Massa anys d'espera, massa generacions treballant-hi, massa patiments i prohibicions suportats, fins i tot massa sang vessada i no és cap demagògia, per a que un cop ens hem guanyat, hem aconseguit una oportunitat la desaprofitem.

Evidentment hi ha el risc de no guanyar, forma part del joc democràtic que alhora pretenem empari la victòria i la faci inqüestionable, però el que no pot passar de cap de les maneres és que aquesta oportunitat es desaprofiti. Podem perdre, el que no podem és desaprofitar l'oportunitat.

I al meu entendre la manera d'aprofitar l'oportunitat només passa per votar la candidatura Junts Pel Sí. Que Junts Pel Sí tingui una victòria espectacular, que assoleixi per ella sola la majoria absoluta de manera clara. I miro d'explicar el perquè.

Primer perquè la independència no l'assolirem l'endemà de les eleccions, si no que si hi ha victòria, l'endemà de les eleccions s'iniciarà el procés, i que en aquest procés necessàriament hi haurà d'haver una negociació amb l'estat per posar-nos d'acord com es fa el traspàs de totes les comepetències, com els ciutadans passen a ser administrats en els diferents aspectes des de Catalunya i no des de Madrid, quina part del deute espanyol ha d'assumir el nou estat català etc.

Sabem que l'estat espanyol no està disposat de cap manera a acceptar aquesta negociació, amb la qual cosa amb tota probabilitat ens caldran complicitats de fora, d'Europa. Sembla evident doncs que com més forts ens presentem davant tant de Madrid com de qualsevol país del món, més fàcil serà obtenir aquesta complicitat.

Perquè només Junts Pel Sí? Perquè davant de qui ens haguem de presentar em sembla molt més potent presentar-nos amb una candidatura configurada per diverses forces polítiques, amb el partit de govern, el partit de l'oposició i un nombre molt alt d'entitats sorgides de la societat civil, i que ens presentem dient: Ens hem ajuntat per obtenir el Sí que preteníem en el referèndum que no ens van permetre i aquí hi ha el resultat: majoria absoluta.

Em sembla més dèbil presentar-nos de la mateixa manera però que aquest majoria ha necessitat els vots d'una altra força política. La demostració de força és molt diferent.

Hi ha persones que diuen que tenen clar el vot independentista però que no votaran Junts Pel Sí perquè a la candidatura hi ha tal polític o tal altre al que no pensen votar mai.

Amb tot respecte, però permeteu-me amb tota rotunditat, això és un grandíssim error, és el pitjor error que podem cometre.

En aquestes eleccions no escollim govern, en aquestes eleccions no escollim govern, ho direm un altre cop, en aquestes eleccions no escollim govern.

En aquestes eleccions votem el SÍ que no ens han permès. En aquestes eleccions ha de guanyar Junts Pel Sí clarament per poder iniciar el procés, no votem res més els que volem la independència.

Aquestes persones que no volen votar aquest o aquest altre polític no dubtarien ni un moment a votar SÍ en un hipotètic referèndum oi? Doncs és exactament això el que farem el 27S. Votar SÍ i fer-ho de la manera que més ens pot acostar a iniciar de manera imparable el procés, fer que Junts pel Sí guanyi amb majoria absoluta.

D'acord amb el full de ruta aprovat, no es trigarà gaire mesos a convocar eleccions per llavors sí escollir govern i per tant serà llavors quan cada un que voti la formació que vulgui.

Ens hem passat anys reclamant a les forces polítiques que deixessin de banda els interessos de partit i que posessin per davant els de país i que anessin junts.

Com molt bé deia en aquell moment un amic meu: el "qui" ens importa una merda, el que ens importa és el "què".

Molt bé, després doncs de reclamar-ho amb tota insistència i fins i tot ràbia en veure es trigava tant a cristalitzar, ara nosaltres votarem en funció del partit o del personatge polític que va en una lllista? NO FOTEM.

Reclamem i reclamem que recullin el crit de la ciutadania 11 de setembre rere 11 de setembre d'anar tots junts deixant de banda els insteressos de partit, i ara debilitarem la victòria per temes de partit?

No es tracta que ens agradi més o menys la candidatura, no és la d'uns, no és la d'altres, no és la dels de més enllà, és la llista del SÍ, i els que volem la independència no tenim alternativa que votar Sí.

Que volíem que hi hagués també aquesta o aquella altra formació? Estem d'acord, finalment són els que són, tan se val, l'única cosa que compta és que és la del SÍ.

Massa anys esperant, massa patiments, hem empès molt i molt fort per tenir aquesta oportunitat, l'hem aconseguida, la tenim aquí davant, si us plau no la desaprofitem per temes personals, fílies o fòbies. Si tens clar que vols la independència, vota Junts Pel Sí. Precisament la independència és el que ens permetrà després escollir el tipus de govern que vulguem.

No escollim president, escollim model de Club

Tinc la sensació que les eleccions a la presidència del F.C. Barcelona que viurem aquest dissabte són especialment trascendents.

Sempre és important escollir president d'un dels clubs més importants del món i representatiu de la ciutat i el nostre país, però tinc la sensació que aquestes eleccions són especialment trascendents.

Les trobo especialment trascendents perquè tinc molt la impressió que no escollirem president si no que està en joc el model de club, i si ens equivoquem pot tenir conseqüències, irreveresibles és dir una paraula molt grossa, però sí que deixarà una petjada difícil de recuperar.

Les candidatures  representen models de club molt i molt diferents, del tot, diferents, antagònics. Hi ha la candidatura del model que els títols ho justifiquen tot, i hi ha el model que el ser és el que ho justifica tot.

Per parlar clar, hi ha el model que justifica Qatar perquè així podrem fitxar Neymar i Suarez, i hi ha el model identitari que vol que es reconegui el club pel que és i no pel que guanya.

Com ja he escrit centenras de cops, el model que basa la seva existència en guanyar, i el model que basa la seva existència en el ser.

Cadascú es pot alinear al costat que vulgui. Només m'agradaria fer la reflexió que en els més de 100 anys d'història del club, la immensa majoria d'aquests anys ha estat regit pel model de ser.

I això és el que l'ha fet reconeixible a tot el món. El que l'ha permès la màgia que potser només ha aconseguit el Barça, de representar la catalnitat a Catalunya, la llibertat a Espanya, la solidaritat al món. I com dic, això és el que et fa ser i et fa reconeixible a tot arreu.

El club que transmet perquè així els fomenta en la base i en la seva massa social uns valors ben clars i definits que van més enllà dels 90 minuts del terreny de joc, que desperta la voluntat del sentit de pertinença.

I això evidentment sense renunciar a guanyar, clar que no, però no al preu de vendre o sotmetre la identitat.

Hi ha hagut veus molt prestigioses que han demanat que es retiressin tots els candidats que no són el continuista amb l'argument textual, perquè ara va tot bé.

Aquest argument explica molt bé el que vull dir. El futbol ha guanyat el triplet, per tant va tot bé. Guanyar justifica qualsevol cosa, qualsevol cosa. I aquest qualsevol cosa és el que va devaluant el que és el club, i el que ha sigut tota la seva història.

Com podem dir que va tot bé, quan totes les instal·lacions del Club estan segrestades per Qatar? Amb tot el que representa Qatar. Com podem dir que va tot bé quan el president més votat de la història dimiteix a mig mandat de cop i volta sense donar explicacions. Això és anar bé? Com s'ho ha de pendre la massa social que el va votar més que majoritàriament? Com podem dir que tot va bé quan el club està sancionat dos anys precisment per mala gestió d'un dels seus princiapals arguments i orgulls, com és la gestió de la base? Com podem dir que tot va bé quan tenim el president actual i anterior processats? Potser tenen tota la raó, aquí no hi entraré, però des del moment que estan processats, com podem dir que tot va bé? Com podem dir que tot va bé quan el propi Club també està processat? Com podem dir que va tot bé quan el futbol base està en el pitjor moment dels darrers anys?

Doncs ho podem dir si basem l'existència del club en si guanyem o no. I per tant qualsevol cosa que ens faci guanyar, està justificat, encara que tot allò que fem vagi en contra de la nostra institució

Paradoxalment a aquesta junta se la jutja pels títols, i la junta anterior, que també en va guanyar molts, se la va jutjar per les conductes.

La junta anterior va guanyar tots els títols i encanvi no anava tot bé.

Al meu entendre hi ha dues candidatures que representen el Barça de debò, de la identitat, dels valors, d'allò que jo en dic el ser. A partir d'aquí uns en preferiran un i uns altres l'altre, però crec sincerament que si torna a governar el model del guanyar, podem tenir un club irreconeixible per ell mateix en pocs anys.

Si tot ho bases en guanyar, si perds no ets res.

Si tot ho bases en el ser, si perds, contiues essent

Que no estem parlant d'una multinacional, que estem parlant del Barça, coi, no fotem.

Unió

Si us plau Unió, si us plau, manifesteu-vos clarament.

Tan difícil és?

L'única cosa que transmeteu si no ho feu és que no ho voleu fer per poder-vos perpetuar en una ambigüitat que us permeti ser presents en qualsevol escenari futur.

No, no és això, a vosaltres us toca escriure aquest escenari futur, hi esteu obligats, no podeu ser-ne espectadors esperant ho facin altres i vosaltres aprofitar-vos del que surti.

Si ja és preocupant l'abstenció dels ciutadans en les diferents eleccions, és imperdonable que s'abstingui un actor principal de la política, que existeix precisament per actuar, si compta amb el suport de la ciutadania.

No s'hi val., és una baixesa inqualificable fer-ho a l'inrevés. Ja sóc al mapa, i ara miro de no manifetar-me per a poder-hi seguir essent.

En d'altres ocasions he comentat i ara potser és més clar que mai, que en el moment que un polític calcula ha de plegar immediatament.

L'unica cosa que ha de moure un polític ha de ser la seva voluntat de servei a la societat fonamentant-se en un ideal que ha de defensar amb convicció i honestedat. La primera honestedat és mantenir-se en les seves conviccions i el dia que la ciutadania li retira la reprentativitat marxar cap a casa amb tota naturalitat.

La política no és un modus vivendi, i en el moment que un polític traeix les conviccions que representa i per les qual va ser escollit per perpetuar-se deixa de ser un políitic per esdevenir un paràsit.

El moment del país, el moment de la història que vivim, mai havíem sigut tan conscients d'estar escrivint pàgines trascendents de la història, exigeix que tots els actors es posicionin clarament, en la postura que honestament i d'acord amb l'ideal del seu partit considerin millor.

Tenim una data, unes eleccions, potser no és l'ideal, però és el que tenim, i que ho tinguem sí que és molt. Pot guanyar una opció o pot guanyar una altra opció, i ho acceptarem democràticament, el que no pot i no ha de passar és no aprofitar aquesta data per parlar clar.

L'argument de no manifestar-se clarament pel fet que en el partit hi ha militants d'una tendència i militants d'una altra tendència, no serveix. Un partit polític no és una empresa que ha de mirar d'acontentar a tots els seus clients, no. Un partit polític defensa un  model de societat ben definit. Si es posa per davant els equilibiris de la clientela es traeix el prinicpi fonamental pel qual fou creat, i deixa per tant de tenir raó de ser.

Si seguiu creient en la política, la de debò, la del servei als ciutadans i a la societat, sigueu honestos amb vosaltres mateixos, sigueu honestos amb tothom, què vol Unió? Vol treballar colze am colze amb d'altres partits, entitats civils, societat per asolir la independència del seu país?

Sí o No?

Unió Democràtica per Catalunya

Des que ahir es va conèixer la pregunta que UDC plantejarà a la seva militància que he llegit diverses reaccions diguem-ne instintives en la direcció, fem-ho suau, de decepció. Les entenc i les comparteixo, jo també vaig tenir una primera reacció així, però un cop deixats anar un parell de renecs, posem-nos altre cop tots a la feina d'aconseguir costi el que costi i sense tirar mai la tovallola, que UDC signi el full de ruta.

He sentit dirigents d'UDC defensant que el seu partit té dret a tenir el seu propi full de ruta. Em permeto discrepar.En aquest moment no.

El moment és massa trascendent, és massa decisiu, és massa irrepetible com per deixar-lo passar.

El full de ruta signat no és ni el de Convergència, ni el d'Esquerra Republicana ni el de l'Assemblea Nacional, ni el d'Òmnium Cultural, ni el de l'Associació de Municipis per la independència, que són qui l'han signat de moment. És el de l'acord d'aquestes entitats i partits. Així de simple, així de necessari.

Si ets un partit sobiranista, com UDC ha tornat a confirmar en el dia d'avui en diferents mitjans, en aquest moment no tens elecció, has d'afegir-te al full de ruta.


El 27S el podem guanyar, i tant que sí, i així iniciar el procés cap a la plena sobirania, però només el guanyarem, un cop descartada la llista única, si totes les forces sobiranistes signen el full de ruta i les que no ho són no el signen, esdevenint per tant plebiscitàries indubtablement. Si una sola força sobiranista no el signa, no hi ha possibilitats.

Ens ha costat molt arribar fins a tenir l'oportunitat de poder decidir. Estem a molt pocs mesos d'iniciar el camí irreversible cap a la independència, no la podem deixar passar de cap de les maneres.

La història no ens pot jutjar dient que junts vam aconseguir, amb molts esforços, tenir l'oportunitat de votar la independència, però que la vam desaprofitar per diferències de matís.

Hem fet manifestacions massives el 2010, 2012, 2013 i 2014 cridant independència, 2.300.000 persones vam desafiar la prohibició del govern espanyol i vam participar en el 9N. Tot plegat ens ha dut a un escenari d'eleccions que només depèn de nosaltres que siguin plebiscitàries a ulls de tot el món. Ho hem fet junts, ara seria imperdonabable no arribar-hi també junts. Si passés seria inadmissible que un polític que hagi intervingut per impedir-ho es pregunti el perquè del distanciament entre partits i societat.

Des de la més humil modèstia però alhora amb tota la fermesa de la que sóc capaç demano, suplico a Unió Democràtica de Catalunya, que sigui coherent amb sí mateixa, amb la seva llarga i dolorosa història, i ara que en té l'oportunitat s'adhereixi a un full de ruta que ens ha de dur a la plena sobirania, principal anhel del partit.

Igual que quan sigui el moment ho demanaré a la CUP i a Iniciativa per Catalunya i tan de bo ho pugués fer al PSC.

No és cert que adherir-se al full de ruta farà debilitar i desdibuixar el partit front altres formacions, és exactament a l'inrevés. A partir d'aquesta adhesió permetrà al partit posar en relleu el model de país, de societat que vulgui defensar.

No podrem perdonar que ens posem d'acord "contra l'estat espanyol" per muntar el 9N amb una pregunta que totes les formacions van subscriure i que siguem incapaços de fer-ho ara que només depèn de nosaltres.

Guanyem el 27S, guanyem-lo, i això permetrà a cada una de les diferents formacions defensar el model de societat que considera millor. Si el perdem, cap d'aquestes formacions, cap, el podrà desenvolupar.