En faig 50

Abans d'ahir vaig fer 50 anys.

No tinc cap interès en ocultar que mai m'havia impressionat tant una edat. Ni quan en vaig fer 20, ni 30 ni 40. M'ha impressionat, sí, fer-ne 50.

No parlo des de la tristesa ni des de la nostàlgia de la joventut el significat de la qual ja busco al diccionari, simplement, de quina altra manera sé parlar?, d'impressió.

Una impressió que fa que et passin coses pel cap que abans d'ahir no et passaven. Quan fas 19, 21, o 22, 23, o 28 anys ... què? doncs res, els fas i punt. Quan fas 50 anys li comences a veure les orelles al llop. De cap manera ho dic perquè em vegi al prestatge, només que veus que encares la recta final, i no només perquè comences a veure la meta, si no perquè el recorregut d'allò que pots o vols fer s'escurça. No m'estic retirant de la vida, de cap manera, de cap manera, dic que segons quin tipus de projectes als que et vulguis afegir per construir alguna cosa a mig o llarg termini doncs ja no et toca.

La teva trajectòria professional hagi sigut la que hagi sigut, doncs ara als 50 anys ja no té gaire recorregut ni de créixer ni de modificar-se. Clar que es poden fer coses, i tant, i miraré de fer les que pugui, però com ens va dir en Jordi Galí un dia a classe quan jo era un adolescent: vosaltres teniu la vida per davant, jo la tinc per darrere. Doncs també professionalment tenir aquesta sensació que queden coses per fer, clar que sí, però la trajectòria, ja està feta. Està més per darrera que per davant en paraules de Jordi Galí.


Insisteixo que no parlo des de la tristesa, només de la impressió. També és impressió tenir dos fills tan grans. El noi ja és universitari, entra i surt i fa la seva evidentment i la noia està en plena adolescència però amb una autosuficiència del tot definidora de com és i ha sigut sempre. Parlo d'impressió, com la que em va causar la dona fa uns mesos quan em va dir: en Martí ja ets tu quan et vaig conèixer.

Això que diem que els anys passen volant vol dir que no som conscients, que no fem conscient el pas dels anys. Estem massa entretinguts per adonar-nos-en, i de tant en tant rebem impactes que fan que t'adonis de cop que els anys han passat.

Impressió és també adonar-te'n que has anat acomiadant els teus referents, persones molt importants en la treva vida o gens importants però que han representat un símbol d'un moment, d'una època, d'un lloc, d'una determinada situació .... La desaparició d'avis, oncles, i amics, aquell cantant que t'agradava o aquell futbolista que havies admirat. Gent que ja havies conegut de joves, no de grans. Aquell veí de Sant Pol que any rere any era allà mateix, i de cop no queda ni el veí ni l casa on vivia.

Impressió d'adonar-te que has passat de tenir referents, punts de referència, a ser tu referent per a altres. No ho dic gens des del punt de vista d'exemple, no puc ser exemple de res, només que per a persones del teu voltant més joves ja ets aquell veí de Sant Pol que any rere any rere any era sempre allà per entendre'ns.

Impressió de començar a donar gràcies d'encara ser aquí. I d'això te n'adones sol i alhora per les felicitacions que reps. Mai ningú m'havia felicitat dient-me:què? content de fer-ne, no? Quan en fas 34 no t'ho diu ningú, no ho penses tu tampoc. I és cert, quan fas 50 anys ja has anat a uns quants comiats de persones que encara no els tocava, de cap manera, i no han marxat d'accident, si no de malalties a les que tots estem sotmesos.

En definitiva impressió de no identificar-me jo mateix amb aquesta edat i adonar-me que no identificar-m'hi no em treu ni un any, els tinc tots igualment. I no sentir-me identificat amb aquesta edat segur en una part molt important perquè he sigut i sóc el petit de sis germans que això et situa en una títol de petit que tant ells com jo et creus i per tant passin els anys que passin aquest títol t'impedeix identificar-te i que t'identifiquin com a gran 

Dues anècdotes d'això que explico.

Una persona m'ha dit: a sí? en fas 50? et feia més jove. Li he contestat: jo també.

El dia que vaig comunicar a la família que estava esperant el meu primer fill, un dels germans entre sorprès, content i potser emocionat em va dir: no ens ho pots fer això

És inevitable també, inevitable vol dir que no en tinc cap interès ni cap intenció, però passa sol, passa i ne vi ta ble ment, mirar enrere i fer un cert balanç. Fent sense voler aquest exercici que el subconscient m'obliga, no estic gaire orgullós de res del que he fet, però sí i molt dels meus dos fills, de com són i la personalitat que tenen, i haver tingut la capacitat no sé com, d'haver enredat fa ja quasi 30 anys la meva dona

Doncs sí, en faig 50, dono gràcies per trobar-me bé, i encaro el que m'ha de venir amb ganes de viure-ho.