dissabte, 30 de novembre del 2013

Una pregunta, una resposta



Aquests dies és notícia la negociació de la pregunta de la consulta. Que si ha de dir això que si no pot parlar d'allò, que si tal partit exigeix que no aparegui tal paraula, que si tal altre amenaça amb no sé quina conseqüència ...

D'aquest tema em ve molt de gust dir dues coses. La primera que ja n'hi ha prou de la retransmissió en directe de la negociació. És inadmissible, inacceptable, només fa que perjudicar i desprestigiar el procés. Les negociacions i converses per definició porten estira i arronses, i això tothom ho pot entendre. El que fatiga al ciutadà és saber dia rere dia que es posa en qüestió fins al límit del trencament, tal paraula o tal detall. No ho hem de saber. Coi, les negociacions són tràmits necessaris per arribar als fets, que hauria de ser l'´única cosa que ens hauria d'interessar.

El que és un fet formal, oficial, solemne, és la signatura conjunta de Convergència i Unió, Esquerra Republicana, CUP, i Iniciativa del pacte pel dret a decidir. El següent realment important que ens ha d'ocupar als ciutadans que ens ho mirem des de casa, complint el compromís d'aquest pacte, és el següent fet: la pregunta i la data que en el pacte es va establir per abans d'acabar l'any.  El que passi entremig no n'hem de fotre res, collons. Retransmetre en directe detall a detall de l'estira i arronsa només desprestigia el FET: que es va signar el pacte.

A final de novembre com som, dins del termini que van pactar, ja m'ho imagino que deuen negociar, però no n'he de fotre res del detall de cada conversa. L'única cosa que he de saber és la pregunta i la data abans de final d'any tal com em van enunciar. Si no es posen d'acord, a final d'any ja m'ho diran, però si efectivament em donen una pregunta i una data i entremig no he sabut res, simplement hauran complert amb el pacte signat, per tant perfecte.

Saber en el "durant" que un diu això i l'altre diu allò, no aporta res de res, només desprestigia l'única cosa certa i objectiva: el pacte.

Van signar un pacte que deia que la següent estació seria a final d'any. Som a final de novembre, què no han acomplert? Res de res. Com podem permetre doncs estar fatigats si no estan de cap manera fora dels terminis que van fixar? Si entremig no haguéssim sabut res, ara tots els ciutadans estaríem impacients en que passessin els dies per conèixer la pregunta i la data, i el prestigi del procés estaria intacte. Ja està bé d'anticipar-nos als fets i fer-nos mal nosaltres mateixos.

Segona cosa. No puc evitar fer una reflexió sobre la famosa pregunta.

Tots ens hem omplert la boca, polítics i no polítics, de dir que el fenomen que s'està vivint a Catalunya és un fenomen promogut, provocat, protagonitzat per la societat civil. S'ha utilitzat sovint l'expressió que la ciutadania ha passat per sobre dels polítics. Certament treure dues vegades en un sol any cap a dos milions de persones al carrer, setembre de 2012 i 2013 no és poca cosa.

Si el fenomen que està vivint Catalunya l'ha protagonitzat la ciutadania, i per tant la convocatòria de la consulta és conseqüència d'aquesta mobilització, la pregunta que s'ha de fer no té cap dubte, cap, és impossible. Les dues mobilitzacions van ser claríssimes i amb la mateixa claredat ho van recollir tots els mitjans del món que se'n van fer ressò

El dubte el posen els partits polítics per mirar de transportar la pregunta evident cap a un terreny de mitges tintes amb l'objectiu del màxim consens possible.

La voluntat del màxim consens possible és lloable i aquest consens seria desitjable, però de cap manera s'ha de pagar el preu de desvirtuar la pregunta, de cap manera. La que s'ha de fer és evident, no pot ser una altra.

Què és el que em fa por?

S'ha parlat molt de la necessitat que la pregunta sigui inequívoca i per tant amb resposta inequívoca.

Sembla que en el cas que es guanyi la consulta, el següent pas seria presentar-se a Espanya, a Europa, al món i dir-los: Nois, els catalans hem votat majoritàriament l'opció de la independència, potser que ens asseiem per mirar de posar fil a l'agulla.

Estem d'acord oi que aquest és el següent pas si es guanya la consulta?

El que fa por és que no sigui inequívoca no per a Espanya, per Europa o el món, si no per nosaltres mateixos. Que després de l'esforç i desgast que segur representarà dur a terme la consulta, encara hi hagi qui interpreti que el resultat no és inequívoc.

Recordem que l'onze de setembre de 2012 amb dos milions de persones cridant independència encara hi va haver, de casa nostra, qui deia que s'havia demanat el pacte fiscal. Que l'onze de setembre de 2013 per poder mantenir una postura alhora de sí i de no, hi va haver qui, de casa nostra, va convocar una encerclada a la Caixa per tenir un argument no compromès per no haver anat a la Via Catalana.

Per tant el primer objectiu, i més important, és que la pregunta i per tant la resposta sigui inequívoca per nosaltres mateixos, única forma que ens permetrà, si guanyem, presentar-nos al món amb una realitat neta i clara.

Això significa, ai las, que d'una vegada hi ha partits que s'han de pronunciar, s'han d'acabar les ambigüitats i s'han d'acabar les excuses efímeres. En Duran que avui és independentista i demà vol ser ministre ha de donar una sola cara, i deixar de contaminar. Si es posicona en el No, serà una opció legítima i deixarà de contaminar. Iniciativa ha de deixar de posar excuses per no haver de posicionar-se com acusar Convergència d'apropiar-se del procés. Com deia en Toni Soler la setmana passada a l'Ara, el que ha de fer és afegir-s'hi i s'haurà acabat aquesta suposada apropiació.

La societat ha demostrat clarament que està posicionada en el sí i en el no, i que vol exercir el dret a decidir. 

Si democràcia vol dir el poder del poble, el poble té molt clar el que vol, i els seus representants estan obligats a dur-ho a terme. 

Que la possibilitat de tenir un peu a les dues bandes per part dels polítics sigui el que desvirtui la consulta seria una estafa a la democràcia d'una màxima gravetat.

La societat ha demostrat sobradament el que vol, per dur a terme aquesta voluntat, els partits polítics s'han de pronunciar clarament, si no, senzillament no estaran fent de representants, la seva única funció i raó d'existir.

Que nosaltres mateixos no matem el procés.




dilluns, 25 de novembre del 2013

Viure, producte de luxe




Un luxe, té un component de caprici, d'innecessari, quasi d'exhibicionisme, d'excessiu, d'anar molt més enllà del que és necessari i anar-hi de manera conscient, per tant a gaudir d'una cosa excepcional, que és fora del que és habitual.

De fet existeix l'expressió: m'he permès el luxe de ... que precisament ve a confirmar aquest component d'excepció i d'innecessari. És innecessari, però m'he autoritzat a mi mateix fer-ho. Necessitem aquesta auto autorització per poder mantenir la consciència tranquil·la, precisament pel component d'excés, de caprici.

Està bé poder-ho fer, de manera mesurada, clar que sí.

El fomut, és que viure s'està convertint en un luxe, i viure ja no és una cosa que ens puguem autoritzar de manera excepcional. Concretament ara mateix em refereixo a allò que en la despesa domèstica en diem "els suministres" Dins els suministres incluim: telèfon, gas, llum, i aigua. Cada un d'aquests elements pràcticament imprescindibles per viure.

Des que em vaig casar i, per tant estrenar en assumir de ple el cost de viure, que fent servir una expressió del meu pare, afortunadament el plat a taula no ha faltat mai. Però diguem-ho sense embuts, allò sobradets no hi hem anat mai, i sovint el calendari el mirem més per comptar quants dies falten per acabar el mes que no pas per saber qun dia és.

Essent així, la despesa dels suministres mai ha estat un mal de cap fins fa ... mmm ... potser un parell o tres d'anys. Les despeses fortes de casa sempre han estat l'habitatge, el menjar, les escoles ... els suministres eren despeses completament secundàries.

Sempre, no pels diners, si no per una educació rebuda, hem sigut curosos amb el consum ... llums sempre apagats quan les habitacions són buides, dutxar-se de pressa per no malbaratar aigua, trucades curtes ... Abans les trucades es pagaven per estona, i a casa ens havien ensenyat que el telèfon és per donar un encàrrec i no pas per tenir-hi converses. Tot i que ara es paguen tarifes planes, seguim tenint aquesta mentalitat i procurem fer trucades curtes ...

El fet és que en molt pocs anys a casa hem passat de pagar un parell de suministres al mes amb una determinada quantitat a que cada un d'ells ens costi aquesta mateixa quantitat.

Han passat de ser una despesa secundària, a una més de les principals. Però amb un component que a mi em resulta angoixant. Que agafes consciència que tenir llum, aigua, o gas avui és un producte de luxe i per tant com a tal l'has de tractar.

En definitiva podríem sintetitzar el luxe en l'expressió: viure bé.

De manera accelerada el luxe s'està situant senzillament en : viure

dissabte, 16 de novembre del 2013

Ser o fer


D'aquí poquet, al gener, farà 22 anys que em vaig casar, si hi afegim els 4 anys que vaig festejar (paraula perduda) vol dir que fa quasi 30 anys que tinc una relació sovintejada amb la meva família política i en concret amb la meva sogra amb la que particularment sempre hem tingut una relació molt fluïda.

Per tant hauríem de concloure que els meus cunyats, nebots, sogres, em coneixen suficientment, i jo a ells. Només suficientment perquè les persones no s'acaben de conèixer del tot mai pel fet que sovint no es coneixen prou elles mateixes, però això com deia en Tomàs Molina de Polònia, "ja en parlarem més tard". Diguem doncs que sabem tots més o menys de quin peu calcem.

En tots aquests anys, coi, hem parlat de moltes i moltes coses, però segur que es poden quasi totes contenir en: la feina, temes d'actualitat i situació del país, les que tenen a veure amb les aficions de cadascú, i circumstàncies dels fills i família en general.

D'aquests, el que és més obert i indeterminat, on hi poden cabre més coses és en el terreny de les aficions de cadascú. Dins les que pugui haver dut a terme jo en tot aquest temps, i per tant susceptible d'haver-ne parlat, mai hi ha hagut la d'actor de teatre. Ni he fet teatre amateur, ni he fet cap curs d'interpretació, ni res que se li assembli. Per tant diguem que en els temes que hagin pogut sortir en 26 anys, aquest no ha estat mai sobre la taula.

La meva sogra l'altre dia em va dir que havia anat a veure en Jordi Bosch i en Jordi Boixaderas, que li havia encantat i que havia pensat tota l'estona en mi. Ah sí? i com és això? li vaig preguntar alhora encuriosit i alhora desprevingut. Va respondre: perquè ja t'hi veia dalt de l'escenari, ho faries perfecte.