No escollim president, escollim model de Club

Tinc la sensació que les eleccions a la presidència del F.C. Barcelona que viurem aquest dissabte són especialment trascendents.

Sempre és important escollir president d'un dels clubs més importants del món i representatiu de la ciutat i el nostre país, però tinc la sensació que aquestes eleccions són especialment trascendents.

Les trobo especialment trascendents perquè tinc molt la impressió que no escollirem president si no que està en joc el model de club, i si ens equivoquem pot tenir conseqüències, irreveresibles és dir una paraula molt grossa, però sí que deixarà una petjada difícil de recuperar.

Les candidatures  representen models de club molt i molt diferents, del tot, diferents, antagònics. Hi ha la candidatura del model que els títols ho justifiquen tot, i hi ha el model que el ser és el que ho justifica tot.

Per parlar clar, hi ha el model que justifica Qatar perquè així podrem fitxar Neymar i Suarez, i hi ha el model identitari que vol que es reconegui el club pel que és i no pel que guanya.

Com ja he escrit centenras de cops, el model que basa la seva existència en guanyar, i el model que basa la seva existència en el ser.

Cadascú es pot alinear al costat que vulgui. Només m'agradaria fer la reflexió que en els més de 100 anys d'història del club, la immensa majoria d'aquests anys ha estat regit pel model de ser.

I això és el que l'ha fet reconeixible a tot el món. El que l'ha permès la màgia que potser només ha aconseguit el Barça, de representar la catalnitat a Catalunya, la llibertat a Espanya, la solidaritat al món. I com dic, això és el que et fa ser i et fa reconeixible a tot arreu.

El club que transmet perquè així els fomenta en la base i en la seva massa social uns valors ben clars i definits que van més enllà dels 90 minuts del terreny de joc, que desperta la voluntat del sentit de pertinença.

I això evidentment sense renunciar a guanyar, clar que no, però no al preu de vendre o sotmetre la identitat.

Hi ha hagut veus molt prestigioses que han demanat que es retiressin tots els candidats que no són el continuista amb l'argument textual, perquè ara va tot bé.

Aquest argument explica molt bé el que vull dir. El futbol ha guanyat el triplet, per tant va tot bé. Guanyar justifica qualsevol cosa, qualsevol cosa. I aquest qualsevol cosa és el que va devaluant el que és el club, i el que ha sigut tota la seva història.

Com podem dir que va tot bé, quan totes les instal·lacions del Club estan segrestades per Qatar? Amb tot el que representa Qatar. Com podem dir que va tot bé quan el president més votat de la història dimiteix a mig mandat de cop i volta sense donar explicacions. Això és anar bé? Com s'ho ha de pendre la massa social que el va votar més que majoritàriament? Com podem dir que tot va bé quan el club està sancionat dos anys precisment per mala gestió d'un dels seus princiapals arguments i orgulls, com és la gestió de la base? Com podem dir que tot va bé quan tenim el president actual i anterior processats? Potser tenen tota la raó, aquí no hi entraré, però des del moment que estan processats, com podem dir que tot va bé? Com podem dir que tot va bé quan el propi Club també està processat? Com podem dir que va tot bé quan el futbol base està en el pitjor moment dels darrers anys?

Doncs ho podem dir si basem l'existència del club en si guanyem o no. I per tant qualsevol cosa que ens faci guanyar, està justificat, encara que tot allò que fem vagi en contra de la nostra institució

Paradoxalment a aquesta junta se la jutja pels títols, i la junta anterior, que també en va guanyar molts, se la va jutjar per les conductes.

La junta anterior va guanyar tots els títols i encanvi no anava tot bé.

Al meu entendre hi ha dues candidatures que representen el Barça de debò, de la identitat, dels valors, d'allò que jo en dic el ser. A partir d'aquí uns en preferiran un i uns altres l'altre, però crec sincerament que si torna a governar el model del guanyar, podem tenir un club irreconeixible per ell mateix en pocs anys.

Si tot ho bases en guanyar, si perds no ets res.

Si tot ho bases en el ser, si perds, contiues essent

Que no estem parlant d'una multinacional, que estem parlant del Barça, coi, no fotem.

Unió

Si us plau Unió, si us plau, manifesteu-vos clarament.

Tan difícil és?

L'única cosa que transmeteu si no ho feu és que no ho voleu fer per poder-vos perpetuar en una ambigüitat que us permeti ser presents en qualsevol escenari futur.

No, no és això, a vosaltres us toca escriure aquest escenari futur, hi esteu obligats, no podeu ser-ne espectadors esperant ho facin altres i vosaltres aprofitar-vos del que surti.

Si ja és preocupant l'abstenció dels ciutadans en les diferents eleccions, és imperdonable que s'abstingui un actor principal de la política, que existeix precisament per actuar, si compta amb el suport de la ciutadania.

No s'hi val., és una baixesa inqualificable fer-ho a l'inrevés. Ja sóc al mapa, i ara miro de no manifetar-me per a poder-hi seguir essent.

En d'altres ocasions he comentat i ara potser és més clar que mai, que en el moment que un polític calcula ha de plegar immediatament.

L'unica cosa que ha de moure un polític ha de ser la seva voluntat de servei a la societat fonamentant-se en un ideal que ha de defensar amb convicció i honestedat. La primera honestedat és mantenir-se en les seves conviccions i el dia que la ciutadania li retira la reprentativitat marxar cap a casa amb tota naturalitat.

La política no és un modus vivendi, i en el moment que un polític traeix les conviccions que representa i per les qual va ser escollit per perpetuar-se deixa de ser un políitic per esdevenir un paràsit.

El moment del país, el moment de la història que vivim, mai havíem sigut tan conscients d'estar escrivint pàgines trascendents de la història, exigeix que tots els actors es posicionin clarament, en la postura que honestament i d'acord amb l'ideal del seu partit considerin millor.

Tenim una data, unes eleccions, potser no és l'ideal, però és el que tenim, i que ho tinguem sí que és molt. Pot guanyar una opció o pot guanyar una altra opció, i ho acceptarem democràticament, el que no pot i no ha de passar és no aprofitar aquesta data per parlar clar.

L'argument de no manifestar-se clarament pel fet que en el partit hi ha militants d'una tendència i militants d'una altra tendència, no serveix. Un partit polític no és una empresa que ha de mirar d'acontentar a tots els seus clients, no. Un partit polític defensa un  model de societat ben definit. Si es posa per davant els equilibiris de la clientela es traeix el prinicpi fonamental pel qual fou creat, i deixa per tant de tenir raó de ser.

Si seguiu creient en la política, la de debò, la del servei als ciutadans i a la societat, sigueu honestos amb vosaltres mateixos, sigueu honestos amb tothom, què vol Unió? Vol treballar colze am colze amb d'altres partits, entitats civils, societat per asolir la independència del seu país?

Sí o No?

Unió Democràtica per Catalunya

Des que ahir es va conèixer la pregunta que UDC plantejarà a la seva militància que he llegit diverses reaccions diguem-ne instintives en la direcció, fem-ho suau, de decepció. Les entenc i les comparteixo, jo també vaig tenir una primera reacció així, però un cop deixats anar un parell de renecs, posem-nos altre cop tots a la feina d'aconseguir costi el que costi i sense tirar mai la tovallola, que UDC signi el full de ruta.

He sentit dirigents d'UDC defensant que el seu partit té dret a tenir el seu propi full de ruta. Em permeto discrepar.En aquest moment no.

El moment és massa trascendent, és massa decisiu, és massa irrepetible com per deixar-lo passar.

El full de ruta signat no és ni el de Convergència, ni el d'Esquerra Republicana ni el de l'Assemblea Nacional, ni el d'Òmnium Cultural, ni el de l'Associació de Municipis per la independència, que són qui l'han signat de moment. És el de l'acord d'aquestes entitats i partits. Així de simple, així de necessari.

Si ets un partit sobiranista, com UDC ha tornat a confirmar en el dia d'avui en diferents mitjans, en aquest moment no tens elecció, has d'afegir-te al full de ruta.


El 27S el podem guanyar, i tant que sí, i així iniciar el procés cap a la plena sobirania, però només el guanyarem, un cop descartada la llista única, si totes les forces sobiranistes signen el full de ruta i les que no ho són no el signen, esdevenint per tant plebiscitàries indubtablement. Si una sola força sobiranista no el signa, no hi ha possibilitats.

Ens ha costat molt arribar fins a tenir l'oportunitat de poder decidir. Estem a molt pocs mesos d'iniciar el camí irreversible cap a la independència, no la podem deixar passar de cap de les maneres.

La història no ens pot jutjar dient que junts vam aconseguir, amb molts esforços, tenir l'oportunitat de votar la independència, però que la vam desaprofitar per diferències de matís.

Hem fet manifestacions massives el 2010, 2012, 2013 i 2014 cridant independència, 2.300.000 persones vam desafiar la prohibició del govern espanyol i vam participar en el 9N. Tot plegat ens ha dut a un escenari d'eleccions que només depèn de nosaltres que siguin plebiscitàries a ulls de tot el món. Ho hem fet junts, ara seria imperdonabable no arribar-hi també junts. Si passés seria inadmissible que un polític que hagi intervingut per impedir-ho es pregunti el perquè del distanciament entre partits i societat.

Des de la més humil modèstia però alhora amb tota la fermesa de la que sóc capaç demano, suplico a Unió Democràtica de Catalunya, que sigui coherent amb sí mateixa, amb la seva llarga i dolorosa història, i ara que en té l'oportunitat s'adhereixi a un full de ruta que ens ha de dur a la plena sobirania, principal anhel del partit.

Igual que quan sigui el moment ho demanaré a la CUP i a Iniciativa per Catalunya i tan de bo ho pugués fer al PSC.

No és cert que adherir-se al full de ruta farà debilitar i desdibuixar el partit front altres formacions, és exactament a l'inrevés. A partir d'aquesta adhesió permetrà al partit posar en relleu el model de país, de societat que vulgui defensar.

No podrem perdonar que ens posem d'acord "contra l'estat espanyol" per muntar el 9N amb una pregunta que totes les formacions van subscriure i que siguem incapaços de fer-ho ara que només depèn de nosaltres.

Guanyem el 27S, guanyem-lo, i això permetrà a cada una de les diferents formacions defensar el model de societat que considera millor. Si el perdem, cap d'aquestes formacions, cap, el podrà desenvolupar.

Línies vermelles? Sí, quatre de verticals

En els darrers dies destacats dirigents d'Unió han parlat de línies vermelles, per explicar que el partit no aniria més enllà de determinades actuacions, significant això la seva no adhesió al full de ruta signat per Convergència, Esquerra Republicana, Omnium Cultural, Assemblea Nacional, AMI (tot fa pensar també la CUP) full de ruta que té com a meta final la independència de Catalunya

Cada partit pren les seves decisions. Potser s'hauria d'exigir a qualsevol partit, tenir un ideal, i perseguir-lo amb coherència. Una coherència que també ve donada per la trajectòria del partit i els seus dirigents al llarg de la història. 

Ara bé, el que sí em va descol·locar definitivament va ser assistir fa pocs dies a un discurs d'un dels destacats dirigents d'Unió en un acte de record a un dels més importants referents del partit, que va ser afusellat per la seva irrenunciable catalanitat, i en el que es va reiterar en el sentit de no travessar segons quines línies vermelles alhora que va dir de manera vehement que seguirien essent un partit nacionalista.

És un partit nacionalista aquell que té davant la possibilitat d'assolir la plena sobirania i hi renuncia? Que posa el seu límit insuperable, la seva línia vermella infranquejable, un mil·límetre abans de la independència? 

Estic totalment disposat, com sempre, a escoltar a tothom i totes les postures i visions. I sense compartir-la puc entendre perfectament la voluntat de mantenir un projecte amb Espanya. El que em costa molt d'empassar és que aquesta postura, legítima i respectable totalment, la definim de nacionalista.

Un partit nacionalista sembla que hauria de significar que persegueix dur la seva nació a la cota màxima de sobirania, de desenvolupar al màxim exponent el terme nació.

Per això té sentit que hi hagi entitats o partits nacionalistes en nacions que no compten amb la màxima sobirania, i en té molt menys que apareguin en nacions que sí la tenen.

I en conseqüència sembla que no tingui gaire sentit, estrictement des del terreny de la definició del terme, que siguin entitats o partits que el que persegueixin sigui el desenvolupament parcial o fins a un topall anterior a la plena sobirania.

Arribats aquí, anem a consultar el diccionari, com defineix el terme nacionalista. Copio a continuació la definició del terme, del diciconari de l'Institut d'Estudis Catalans, sense treure ni afegir ni un mot

1 adj. [LC] [PO] Relatiu o pertanyent al nacionalisme. Doctrines nacionalistes.
2 adj. i m. i f. [LC] [PO] Que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació. Els nacionalistes catalans.

I torno a qüestionar-me com pot ser que un partit polític que s'autodefineix com a nacionalista, i acabem de veure què vol dir, passa per un desert llarguíssim i molt dolorós perseguint aquest anhel, i quan el té a davant diu que no està disposat a arribar-hi alhora que reinvindica la seva condició nacionalista?

Davant de la contundència de la definició i del moment en el que ens trobem, a pocs mesos d'unes eleccions plebiscitàries, Unió Democràtica de Catalunya només té dues possibilitats: O bé és conseqüent amb el terme nacionalista i s'afegfeix a l'aspiració de la independència, o bé se'n desmarca i diu obertament que deixa de ser nacionalista.

Si triessin aquesta segona possibilitat, ho respectaré completament, però els demanaré que mirin de canviar de referents, perquè el referent que més llueixen també va posar les seves línies vermelles més enllà de les quals no estava disposat a passar, quatre línies vermelles verticals

L'agenda del segle XXI

L'altre dia xerrant amb els nois de casa, va sortir a la conversa els grups de watsapp, que si van bé que si són pràctics que si tomba que si gira.

Els vaig preguntar a quants grups de watsapp eren. La noia a 81, el noi a 14. (ja dóna una petita pista per on són diferents)

La meva espontània reacció de persona nascuda a mitjans del segle XX va ser de trobar-ho una bestiesa, però no, no ho és.

No vam repassar els cent grups, però sí vam comentar el fenomen una mica per sobre. Per exemple el noi juga un partit de futbol amb una colla d'amics cada any durant les vacances de Nadal des de fa una pila d'anys, eren molt i molt petits. Van fer un grup de wats per organitzar el partit. Els seus integrants? coi, els que jugen el partit, ningú més, ningú menys. El matís que ho fa del tot interessant és que durant tot l'any el grup és totalment inactiu, i quan arriben les dates nadalenques comencen a escriure's per fixar la data i l'hora del partit.

La noia també em va explicar grups dels que forma part que són d'aquest mateix estil. Un grup de la colla de Sant Pol que només és actiu a l'estiu ... però és noia i adolescent i també té grups d'amigues menys aquella i un altre grup d'amigues amb aquella inclosa.

Per tant, és una manera de tenir una agenda

El secret de l'èxit sota el meu punt de vista és precisament que siguin actius exclusivament pel motiu pel qual va ser creat el grup. Si és així, és una agenda sensacional.

El fracàs és quan, per seguir el mateix exemple, el grup del partit de futbol anual enlloc de ser inactiu onze mesos, durant l'any s'envien acudits o comentaris d'actualitat. És llavors quan es fa un mal ús de l'eina i passa a ser un desastre.

Si es creen grups per finalitats específiques i es respecta escrupulosament el motiu pel qual fou creat, efectivament els grups esdevenen una agenda sensacional.

Quan estava sol, i aquest que va néixer a mitjans del segle XX i que insitintivament va reaccionar pensant que era una bestiesa estar a 81 o 14 grups, va mirar a quants grups era ell ... a 11

Absència de Projecte propi pel club

S'ha de fer molt malament per guanyar les eleccions amb la majoria més gran de la història, representant l'anti Laporta que alguns errors seus i sobretot l'immens linxament mediàtic va deixar totalment desprestigiat davant de l'opinió pública al 2010, que Joan Laporta en cinc anys no hagi obert la boca, i que ara, abans d'acabar el primer mandat sigui el màxim favorit a les primeres enquestes pre electorals

Sandro i el seu equip va fer molt bé una cosa: reprsentar la cara oposada de Joan Laporta. Alguns errors seus, però sobretot un linxament mediàtic desvergonyit, obscè, van desprestigiar-lo per fer encara més llum al projecte que representava la cara oposada. Així va guanyar les eleccions Sandro, represnetant l'antilaportisme.

Però el que li va fer guanyar les eleccions és alhora i paradoxalment el seu més gran error, del que un altre dia en parlaré més abastament: no tenir projecte propi pel club.

... haylas

Ahir al vespre la noia va marxar al concert que feien a l'arc de triomf. El noi i jo anàvem a un concert de jazz al Poble Sec. La dona estava molt cansada i li venia de gust quedar-se tranquil·la a casa anar seguint les informacions valoracions i anàlisis de la Diada històrica que acabàvem de viure.

Quan el noi i jo estàvem a punt de marxar, truca la germana petita de la dona i li demana si pot anar a casa seva de manera immediata. Res greu, però la dona no ho va dubtar i va marxar corrent en taxi.

Vaig fer un wats a la noia per dir-li que quan tornés no trobaria ningú a casa.

El noi i jo doncs moto i cap al concert en un local d'un carreró recargolat del Poble Sec.

Quan feia res, un quart que hi érem, el concert acabava de començar, em vaig adonar que no tenia les claus de la moto.  Vaig sortir corrent tement el pitjor. No, la moto era allà on l'havíem deixada però les claus enlloc. Em pensava que me les hauria deixades posades però no, enlloc. El fomut és que les claus havien desaparegut sense que hagués lligat la moto. Vaig tornar al local mirant atentament el carrer i el terra del local, res. I ara què? Si em quedo al concert m'exposo a que me la fotin, i per altra banda un cop acabat el concert igualment com ho faríem?

Li vaig dir al noi que marxava corrent cap a casa a buscar el duplicat de claus, però quan ja havia fet uns metres vaig fer marxa enrere ... diguem-ho sense embuts, les cares de les persones que m'havia creuat en aquell curt trajecte em van frenar en sec. Deixar una moto al mig del carrer sense estar tancada de cap manera era un risc excessivament elevat.

Vaig trucar a la dona, em vaig interessar per si el problema a ca la cunyada estava resolt, afortunadament sí, i li vaig demanar es fiqués en un taxi immediatament anés a casa a buscar les claus de la moto i amb un altre taxi me les portés. Jo entre tant esperaria al costat de la moto.

Va tardar una bona estona, naturalament, quan va arribar em va facilitar el duplicat només baixant el vidre de la finestra del taxi i sense ni parar va tornar cap a casa.

Vaig lligar la moto i vaig tornar al local. Quan vaig entrar estaven sonant les darreres notes de la darrera peça. Per sort van fer un bis. Vaig poder sentir doncs el primer tema i el bis. Un concert capicua vaja.

Vaig pagar la cervesa que no m'havia pres si no que havia engullit, i el parell de tapes de les que havia fet mitja mossegada i els vaig donar el meu nom i telèfon si escombrant el local es donava el cas que apareixien les claus dels nassos.

Sense més novetat vam arribar a casa i només d'entrar, la dona enlloc de dir-me hola em rep dient: no saps l'última. Amb l'atabalament d'anar corrent a ca la germana he tret diners pel taxi, m'ha sonat el telèfon i entre una cosa i l'altra he perdut 20 €.

Li vaig respondre immediatament: i si anéssim a dormir?

Quants cops en els darrers 15 anys una cunyada ens ha trucat per demanar-nos que ho deixem tot i anem corrent a casa seva? Cap

En 30 anys que fa que tinc moto, quants cops he perdut les claus i me l'he deixada sense lligar? Ni un

En els 23 anys que porto casat, quants cops la dona ha perdut diners? Cap

Doncs ahir va passar tot això en espai de menys de dues hores.

Per Nadal rebrem una panera del gremi de taxistes, tot i que el que ens va costar no va arribar, encara que per poc, a l'import del que val la moto.