S'ha se ser viu, o no?

Diumenge passat al partit de futbol del noi, quan faltaven cinc minuts amb 1 a 0 a favor i joc igualat, l'àrbitre assenyala una falta i es dirigeix directament cap al jugador que l'havia comesa. Una falta clara que tot i ser  opinable es podria sancionar amb targeta groga. El jugador conscient que ja en tenia una i pensant en els 5 minuts que faltaven i el resultat tan justet, intenta salvar aquests cinc minuts i li diu a l'àrbitre que no ha fet la falta ell, que s'ha confós que l'havia feta un compay. Jo era a pocs metres i tot i que li deia amb exquisida educació l'autor de la falta havia sigut ell sense dubte. Mà a la butxaca, groga i per tant vermella. Es va donar el cas que quan faltava un minut l'equip contrari va empatar. Quan es va acabar el partit, el jugador en qüestió va esperar la sortida de l'àrbitre i amb aquest partit ja acabat va mirar de salvar el partit següent que es perdria per sanció. Va caminar amb ell un tros i altra vegada de manera tranquila i educada li va dir que s'havia equivocat, que la falta l'havia fet un company seu. Això són fets. A continuació jo m'imagino l'àrbitre dutxant-se i pensant: "potser sí que m'he confós de paiu, la jugada ha sigut ràpida, han intervingut diferents jugadors, potser sí, he deixat l'equip amb 10 i va i a més els han empatat a l'últim minut. Pobre xaval, a sobre la setmana que ve sancionat". Sigui com sigui el fet és que a l'hora de redactar  l'acta del partit va posar que li havia ensenyat una groga, no dues. Per tant net, sense sanció. A l'entrenament de dilluns el xicot tenia un somrís que li anava d'orella a orella.

Dimarts la noia va tenir examen de mates. Al vespre, sopant,  li vam preguntar què tal li havia anat. Ens va dir que li havia anat prou bé però que li havia passat una cosa. Resulta que quan ja tenia l'examen pràcticament acabat tenia un problema en blanc perquè no recordava com es resolia. A una companya seva, la Laura, li va passar el mateix, no va recordar com es resolia el mateix problema. Quan la Laura va lliurar l'examen a la senyu li va dir que havia deixat el problema tal en blanc perquè no havia recordat com es feia. La senyu en veu baixa li va recordar que era aquell problema que es feia així i aixà. La noia ens explica que clar, ella seu a primera fila i que tot i que la mestra havia xiuxiuejat a la Laura, ella ho havia sentit. I què has fet? li vam preguntar de seguida. "Doncs deixar-lo en blanc"

Culpable d'entrada

En la societat actual la presumpció d'inocència, un valor que reposadament estic segur que tots coincidirem en considerar com uns dels pilars fonamentals d'una societat democràtica i justa, no existeix.

Em sembla que actualment la presumpció d'inocència no existeix per tres motius, segur entre molts d'altres.

En primer lloc perquè vivim en la societat de la immediatesa absoluta.  No només disposem dels mitjans tècnics que ens ho permeten, sinó que el model de societat evoluciona cada vegada més cap a la necessitat que l'individu estigui connectat al món totes les hores i sigui on sigui. Aquesta permanent connexió amb la immediatesa que es produeix a qualsevol lloc del món ens porta al segon motiu que és conseqüència d'aquest primer. La informació ens arriba superficial, no podem ni volem aporfundir, no tenim temps, amb un titular en tenim de sobres. Si hem d'estar al cas de tot a tot el món immediatament no podem ni volem aprofundir. No cal dir que un exemple clar d'això és el twitter, un mitjà immediat de comunicar qualsevol cosa però només en poques paraules.

La riquesa i bellesa del matís, del dubte, el gaudir del dubte raonat, de l'argumentació fonamentada amb la intel·ligència, la mateixa intel·ligència que combinada amb l'esperit crític cultivat des del respecte, et permet discrepar també de manera raonada, arribar a la conclusió que tot és opinable, que tot i convençut dels teus arguments, hi ha punts de vista diferents ... no tenen cabuda, no hi ha temps, consumim blancs o negres, ep i de pressa, perquè a cada cosa només hi podem destinar uns segons.

El tercer motiu és que vivim un moment molt dur col·lectivament i en coseqüència també individual. Un moment de decepció, indignació, desorientació, de desesperança, d'incertesa, de por, de falta de referents polítics, ideològics ... en moments així l'autoestima a falta de poder-se agafar a referents positius necesstia retroalimentar-se assenyalant culpables. La identitat no només es referma aplegant-se en allò que vols ser, sinó també manifestant allò que menyprees. En aquest sentit asenyalar culpables ens va molt bé per a poder-nos presentar com a innocents, no només davant dels altres sinó sobretot davant de nosaltres mateixos.

Quanta raó té el gran monologuista uruguaià Godoy quan diu que en 2.000 anys d'humanitat s'han dit moltíssimes coses, moltíssimes, però que només n'hi ha una que sigui veritat: tot allò que em passa a mi és culpa d'un altre.

Per tot això a la mínima que sentim que aquest o aquell personatge públic podria haver fet això o allò, que no se sap però que sembla que hi ha un indici que  ... nosaltres l'hem jutjat immediatament: és culpable. Fora, a una altra cosa, és culpable i ja està. I com que ja està, en fem broma al bar, a les tires còmiques de tots els diaris, el personatge en qüestió apareix en els programes d'humor de ràdio i televisió caracteritzat com a lladre, corrupte ... i quan tot això passa, en molts dels casos ni tan sols s'ha iniciat la investigació.

Està clar que la justícia "oficial" no s'ha afegit al món de la immediatesa, tot i que sembla que cada vegada més sí al de la superficialitat, amb la qual cosa "la justícia social" té via lliure. Quan anys després dicta sentència, sigui la que sigui, sempre ens sembla poc. Fa tants anys que tot i no tenir cap coneixement del cas per a nosaltres és un tema tancat, que no ens cap al cap que no faci els mateixos anys que estigui complint condemna. I com que la nostra de condemna no es fonamenta en el coneixement del cas sinó en la necessitat d'atribuir culpabilitats a allò que ens passa, la condemna oficial també la jutgem automàticament  de corrupta i tramposa.

No pretenc defensar a ningú i molt menys si ocupa un lloc públic, servir-se des del lloc destinat a servir és d'una baixesa que mereix tot el menyspreu. Només m'ha vingut de gust fer una reflexió en el sentit que hem de mirar d'evitar que la societat de la immediatesa, que ens serveix titulars superficials, ens faci perdre la nostra capacitat d'anàlisi que permeti crear-nos una opinió pròpia més fonamentada. Que la realitat de decepció, d'indignació, no ens faci assenyalar culpables de manera precipitada.

Breus

No haze falta dezir nada más

No hi parlo sovint, només de tant en tant. Que si la dona això, que si els fills allò, que si la feina ... l'altre dia em diu: la meva parella allò ...

Ben engreixada

M'explica que el seu fill no estudiava res, que era un manta, res de res ... però que va ser començar a estudiar mecànica i que és un màquina.

Tà bé

Com està el pati

Una companya de feina m'explica que a vegades va a un colmadet prop de casa seva obert fins molt tard obert diumenges i tot, que el duu un pakistaní. (Prop de casa també n'hi ha un parell). Doncs bé que l'altre dia hi va anar i el noi li va oferir 4.000 € per casar-se amb un seu cosí que vol venir a Barcelona, amb divorci garantit als sis mesos.

Y también dos huevos duros

Avui a la feina he fet un document excel amb unes xifres amb dos decimals al final de les quals he fet el sumatori, resultat 14,01. L'he copiat en la mateixa pàgina excel en una altra banda, resultat del sumatori? 14,00

Feines repartides

No és per dir-ho, amb la dona ens entenem bé i ens repartim bé les feines. Ella obre totes les finestres i encén tots els llums. Jo les tanco i apago.

Expressions de pagès

Això és fet, fotut i deixat estar

Home de no paraula

Em considero home de paraula. Miro de fer allò que dic. Normalment no dic gran cosa

Lliga antiga

Hi ha molta gent que diu que la lliga de futbol ara ja no té color.

Ben cert, és d'una altra època, és en blanc i negre

Faré tot el que pugui per ajudar-lo

- Bona tarda Benvingut a Movistar, el meu nom és Rocío .... faré tot el que pugui per ajudar-lo, digui'm si li plau el motiu de la seva trucada

- Bona tarda, mira jo tinc allò que en dieu el trio, telèfon, internet i imagenio. Em vau fer una oferta  d'un any de durada amb un preu reduït que s'ha acabat ara fa un parell de mesos. Aquests dos darrers mesos he pagat quasi 100 €, i com que és una quantitat que no puc pagar trucava per a preguntar-vos si em podíeu fer alguna altra oferta i si no doncs que m'informis com em sortiria si dono de baixa imagenio.

- Té un mòbil amb Movistar de contracte?

- Sí

- Doncs així li podem fer una oferta que mantenint els mateixos serveis i condicons que té li sortiria per 69 € al mes preu final.

- I si dongués de baixa imagenio?

- Llavors li quedaria per 45 €/ mes preu final

- D'acord, doncs dóna'm de baixa imagenio.

- Molt bé, permeti'm que el passo al departament de baixes

- Bona tarda Benvingut a Movistar, el meu nom és Manuel .... faré tot el que pugui per ajudar-lo, digui'm si li plau el motiu de la seva trucada

- Mira és per donar-me de baixa d'imagenio

- Em pot dir si li plau el motiu pel qual ha pres aquesta decisió?

- Perquè és desproporcionat el que em costa amb les vegades que el miro. El miro en poquíssimes ocasions

- L'entenc perfectament. mm, a veure, sí, veig que està pagant 92 € al mes, té un mòbil Movistar de contracte?

- Sí.

- Doncs així li podem fer una promoció amb la que mantindria tots els serveis en les condicions que té en aquest moment i pagaria 72 € al mes, preu final. Què li sembla?

- Em sembla molt bé, però em continua semblant excessiu, no, mira t'ho agraeixo però sí, dóna'm de baixa l'imagenio si et plau.

- Clar me'n faig el càrrec, mmm, permeti'm, en aquest cas li podríem fer una altra promoció amb la que mantnindria els mateixos serveis i durant un any pagaria 65 €/mes. D'aquí un any ens truca i li mirarem quina promoció li podrem fer en aquell moment.

- Caram, mmh, nno, mira de debò t'ho agraiexo molt però no, mira, em dones de baixa l'imagenio i ja està, és que el miro tan poc que ...

- Sí, l'entenc, en aquest cas li podríem fer una altra promoció de sis mesos de durada amb la que mantindria els mateixos serveis, només que no estarien incloses les trucades a mòbils, i pagaria rebut final 58 €/mes

- Ara tmpoc les tenia les trucades a mòbils ...

- Doncs miri, els mateixcos serveis que tenia fins ara i durant 6 mesos 58 €/mes enlloc dels 92 que està pagant ara. D'aquí sis mesos ens truca i li mirem quina altra promoció li podem fer

- D'acord, doncs ja em pots fer això

- Permeti'm un segon ... a veure, sí, ja està donada d'alta la promoció, a partir d'aquest moment ja té les condicions que li he comentat. El puc ajudar en alguna cosa més?

- No, gràcies

Fa 30 anys em van trencar el menisc

Avui fa trenta anys, sí dia 13, jugant a futbol amb l'equip de l'escola contra una escola de fatxes, un paio em va trencar el menisc. I ho dic així, me'l va trencar brutalment. Recordo perfectament la jugada. Era una pilota llarga que anava paral·lela a la lína de banda, a molt pocs centímetres. Una passada a l'espai del seu extrem dret que va sortir massa llarga. L'extrem efectivament corria per la banda darrera la pilota cap al nostre camp. Jo, des del mig camp corria cap a la meva banda esquerra, trajectòries perpendiculars vaja. Vaig arribar jo abans però com que el vaig veure molt a prop enlloc d'intentar una maniobra de dribling arriscada vaig optar senzillament per a empènyer amb l'exterior del peu dret la pilota fora de banda. Com que aquesta era la meva intenció, senzillament empènyer-la fora de banda, vaig posar el peu tou, total la pilota era a pocs centímetres de la línia. Just quan tenia l'exterior del peu tocant la bimba, aquell energúmen va decidir xutar amb l'empenta del peu dret amb la mateixa potència com si ho fes a porta. Resultat, el peu se'm va torçar completament cap a l'interior notant immediatament un intensíssim dolor al genoll, al peu zero, i vaig saber de seguida que m'havia fet una cosa greu.

Això era a Sant Cugat, hi havíem anat amb el tren de Sarrià, i vaig tenir la gran sort que ens havia vingut a veure en Francesc Garriga, professor per a nosaltres, poeta per a tothom, i em va portar cap a casa en cotxe perquè no podia ni posar el peu a terra.

Vaig aguantar fins dilluns i dilluns amb la mare cap a veure l'oncle Jordi. Després d'examinar-me l'oncle Jordi va fer d'oncle Jordi, va dir que aquell menisc no estava trencat perquè ho decidia ell i per tant m'estalviava la radiografia de menisc que era molt molesta.

A partir de llavors periòdicament anava a veure l'oncle per a que em fes "corrents" que es deia llavors i em buidés el genoll de líquid, una cosa molt però que molt dolorosa. Per a mirar d'estalvair-me el dolor, es tancava amb mi, apagava els llums i quasi a les fosques jo estirat a la camilla m'anava aplicant tècniques de relaxació amb un estil oncle Jordi. Ho recordo pefectament, deia "com pesen els talons, molt pesen, notes com es claven contra la camilla ... i els colzes? pesen molt els colzes ... " quan em tenia relaxat em clavava l'agulla i feia l'extracció que, ben cert, feia menys mal. Un cop acabat tot això i abans que marxés cridava a la seva infermera, una noia jove i bonica i li preguntava: "Qui és la persona que t'estimes més del món ..." en aquest punt canviava radicalment de to i posant-se el dit índex entre el nas i la boca per emfatitzar més acabava la pregunta, això sí eh? després del teu marit eh?!!" Ella amb un somrís dolç responia: " vostè Doctor" l'oncle posava la galta, la noia li feia un petó i l'oncle somrient i amb els ulls humits espetava "entesos"

Sovint hi havia a la consulta algú de Sant Pol que es visitava. Anant cap a la porta per marxar acompanyats per l'oncle, preguntaven què havien de pagar, l'oncle cridava la mateixa infermera : "aquests Srs. són de Sant Pol i em preungten què han de pagar" la noia s'acostava i acabant-los d'acompanyar a la porta els deia que el Doctor Carrasco no cobrava mai a ningú de Sant Pol.

Aquell genoll però  no anava, se m'inflava em feia mal ... fins que un dia de novembre finalment em va fer la ditxosa radiografia de menisc. S'havia d'inflar amb aire, molt, i sí, era molesta. Jo era cap per avall, darrere meu la mare i l'oncle. A mitja ràdio l'oncle va sortir de l'habitació plorant i la mare darrere. El menisc estava trencat per tres llocs. No em van dir res, quan em vaig veure sol em vaig vestir i vaig anar cap al despatx on les primeres paraules que vaig sentir van ser: "Bé, qui l'ha d'operar aquest noi?"

Les operacions de menisc en aquella època eren sinònim de cremallera al genoll, tres mesos de guix sense posar el peu a terra, i una llarguíssima recuperació.

Va donar la casualitat que molt pocs dies després venia un cirugià indú-americà a un simposi a ensenyar una nova tècnica que aquí només coneixia en Pitu Figueras que ja havia utilitzat per a operar l'exfutbolista Josep Mª Fusté: l'artroscòpia

L'oncle va parlar amb en Pitu Figueras i ja em veus a mi cap a l'hospital de la Creu Roja a que m'operés l'americà-indú retrasnmès a més en directe a una sala de l'hospital on hi havia desenes, potser un centenar de metges.

M'hi va acompanyar la mare i el pare que llavors tenia mil responsabilitats va cancel·lar un viatge a Madrid per a ser tot el dia allà, em va impressionar. Era el dia 26 de novembre.

L'oncle era a quiròfan, ell no jugava però va demanar ser-hi, m'operava l'americà-indú amb la presència d'en en Pitu Figueras. (Poques setmanes després el rei d'espanya es va lesionar un genoll esquiant i el va intervenir el Pitu Figueras.en broma dèiem que l'havia operat el meu assistent)

Em van adormir a poc a poc, me n'adonava perfectament que mica en mica m'anava adormint, l'oncle em tenia la mà esquerra agafada i me l'acariciava sense parar a l'hora que anava dient "l'onclu sóc aquí, jo sóc aquí amb tu l'onclu" així em vaig adormir.(teníem aquesta mena de codi, jo a ell li deia onclu i ell a mi també)

Em vaig despertar ja a l'habitació. La mare, tota generositat, em va preguntar si volia que truqués a la novieta, naturalment li vaig dir que no i naturalment li vaig dir per vergonya de dir-li que sí. Van passar uns estudiants a veure'm i recordo que un d'ells em va remenar el genoll sa encuriosit per un bony que tenia i encara tinc però que mai m'ha molestat.

Només uns minuts després de despertar-me em van fer vestir i caminant sense quasi cap dificultat vaig  entrar a la sala on l'indú-americà repassava el video de la meva intervenció explicant tots els detalls als assistents. Recordo que vaig entrar com si fos un personatge,entre un oohh generalitzat tenia davant meu un fotògraf que no parava de disparar el flaix mentre caminava enrere al mateix pas que jo ho feia endavant.

Quan vaig arribar al mig de la sala em van fer seure en una taula i amb la cama penjant em van fer doblegar la cama vàries vegades mentre l'americà-indú anava explicant i explicant. Entre els oohh es va sentir també clarament una veu que va dir "es su hermano gemelo" i vaig ser acomiadat entre aplaudiments.

Després d'aquesta exhibició, cap a casa, ni una nit d'hospital, era divendres, i dilluns cap a escola. Un mes després tornava a jugar a futbol.

Avui fa 30 anys que aquell cabró em va trencar brutalment el menisc, i que es va iniciar tota aquesta història que, com totes les que vivim, explica com hem anat construint la nostra manera de ser.

Entre Pinto i Valdemoro

Dimecres la feina em va dur a Madrid, (això de l'Ave és una meravella) bé a Madrid, no ben bé. Ja em van advertir que a Atocha m'estaria esperant un Sr. per a acompanyar-me a una població propera on hi ha la seu de l'empresa que anava a visitar.

Arribo a Atocha i efectivament m'estava esperant aquell Sr. que em diu que no cal ni que sortim de l'estació perquè agafarem un altre tren per a portar-nos a destí, més ràpid i pràctic. Jo que va i li pregunto si és gaire estona i on anem, i ell va i em respon, "no, uns vint-i-cinc minuts, anem a Valdemoro, després de Pinto."

Ai coi, tota la vida sentint l'expressió entre pinto i valdemoro per a referir-se a una situació indefinida, poc clara, per decidir, dubtosa, i resulta que són dues poblacions una al costat de l'altre i a tocar de Madrid. Com aquell que va descobrir que el búlgar era una idioma.

Sí, sí, després d'unes estacions amb uns noms molt estranys, vam arribar a Pinto. I sí, quan va arrencar vaig viure l'experiència de ser entre Pinto i Valdemoro, una gran experiència. Més que fixar-me en tot el que veia al voltant, que és el que havia fet en tot el trajecte anterior, entre aquestes dues estacions vaig fixar-me molt en les meves pròpies sensacions. Coi què es sent estant entre Pinto i Valdemoro? ho havia de percebre, era una oportunitat única, irrepetible probablement, era entre Pinto i Valdemoro, no podia deixar passar l'oportunitat i m'havia de concentrar perquè el tren no s'aturava i es dirigia tot decidit cap a la següent estació i sabia perfectament que un cop allà tot hauria acabat. No, no valia refugiar-se en la segona oportunitat del viatge de tornada que faria unes hores després, no, de tornada seria entre Valdemoro i Pinto, per l'amor de Deú res a veure.

Sí, ho vaig viure, ho he fet i què voleu que us digui, difícil d'explicar, és una sensació poc definida, em costaria concretar-la aquí en quatre paraules, és com estar ... és com estar, no sé, tampoc és molt, no, tampoc ho és molt, tampoc poc, és més aviat un entremig una cosa entre ...

Breus

Obvietats que passen com grans idees. Si gonta així no

Ja he explicat alguna vegada que em meravella la quantitat d'obvietats monumentals que diem tots plegats i que encaixem com a grans pensaments, molts cops dites per persones de reconegut prestigi precisament pels seu pensaments brillants. Recull de les darreres setmanes

El dia que jugàvem la tornada de la copa del rei amb el Madrid a casa portant un 1 a 2 d'allà, un amic em diu tal qual "si al principi ens en fan un i després de qualsevol bestiesa ens en fan un altre, coi, la cosa es pot complicar"

El dia que el Madrid va guanyar 1 a 2 a Mallorca després de remuntar un 1 a 0, un comentarista radiofònic d'aquests que cobra va dir textual: "les possibilitats del Mallorca de puntuar passaven per a arribar amb 1 a 0 fins al final"

Ahir un amic em diu: "si anem passant rondes i eliminem al madrid, no et pensis eh? podríem guanyar una altra champions"

Clar com l'aigua

Un amic del meu germà, de cognom es diu Mujeriego, diu que s'ha separat de la dona. És andalús i quan torna de la seva terra li regala oli al meu germà, li regala, no en perd.


Cop de sort

L'altre dia vaig trobar uns mitjons aparellats

És això?

Un amic m'explica que han fet nova l'habitació de la seva filla de 18 anys. Armaris, la taula per a estudiar ... diu que la noia va demanar que li posessin llit de matrimoni per si de cas algun dia es quedava una estona el seu xicot. I què vas fer? li vaig preguntar jo, coi, em va respondre, comprar un llit de matrimoni, ves.

Batalla perduda

A la pregunta: l'habitació està endreçada? la noia respon: no, però es pot passar.
Si es pot passar estem salvats.

Brots verds

En els darrers mesos diverses persones parlant del tema únic m'han dit que atesa la situació estan tirant de guardiola. A casa també ens passa, ens aguantem d'un fil i sort en tenim de poder anar tirant del Pep Guardiola.