Prohibir l'estelada

El govern del PP ha prohibit, ho repetirem, ha prohibit la presència d'estelades a l'estadi Vicente Calderon a la final de la Copa del rei de diumenge.

Alguns mitjans han tractat el tema en els seus espais d'esports, em sembla un error. A mi em sembla una notícia de portada.

No, no, la prohibició de l'estelada no té res a veure amb el futbol, de cap manera. Té a veure amb atemptar contra la democràcia, té a veure amb atemptar contra la llibertat individual dels ciutadans. No esmerçaré ni un esforç en argumentar que l'estelada és una bandera legal, seria caure en un error per part meva. No s'ha d'argumentar res de res.

En una democràcia, en una societat lliure, n'hi ha de prohibicions, és clar que sí, però la majoria precisament són per preservar la pròpia democràcia i la pròpia llibertat dels seus ciutadans.

Aquesta prohibició no afecta als socis i simpatitzants del Barça que pensen anar a la final com ens volen fer creure. No, aquesta prohibició afecta en la mateixa mesura als socis i simpatitzants que aniran a la final, als que no hi aniran i ens quedarem a casa, al ciutadà de a Corunya que ara mateix passeja tranquil·lament per la platja de Riazor, al pastor d'un ramat de xais de Castella. En la mateixa mesura.

Jo no aniré a la final i em sento profundament ofès en la meva condició de ciutadà, deixant de banda la ideologia que pugui tenir.

Hi ha símbols que compartim i n'hi ha que no compartim, amb els que ens sentim còmodes i amb els que no, però prohibir? En un estat democràtic i lliure? Prohibir una bandera que representa un anhel col·lectiu?

I per cert, un exemple més de fins a quin punt som espanyols. Una agressió més a un símbol català i ningú espanyol de cap ideologia ha dit ni mu. A mi m'està molt bé, una prova més que ells no em consideren un semblant, però llavors precisament per això, prou de fer comèdia.

Però és que avui mateix la delegada del govern s'ha superat a sí mateixa. Avui s'ha passejat per diferents emissores i ha dit que la prohibició de l'estelada no és per raons polítiques si no per raons de seguretat.

Es pot arribar a ser més cínica?

Desenvolupem-ho. Si no són raons polítiques, on són les raons de seguretat? Si l'estelada no representa res, perquè ha de generar cap risc per la seguretat?

Faig un esforç sobrehumà i em crec que la delegada del govern no menteix i realment es creu això que diu, que no és per raons polítiques si no per raons de seguretat. Automàticament la pregunta és: prohibir-la no és un acte polític? Exclusivament polític? Prohibir l'entrada d'una bengala és una decisió de seguretat, prohibir una bandera, uns colors, no és un acte polític?


Per altra banda, en quin esdeveniment esportiu, en quina final amb presència massiva d'estelades que afortunadament el Barça ens n'ha fet viure moltes ens els darrers 25 anys, en quina l'estelada ha generat un sol incident?

Perdó, és veritat, en una ocasió que uns agents de la Policia Nacional es van acostar a un seguidor en una final de fa tres o quatre anys i el van fer fora apallissant-lo per dur una estelada. I un altre cop un seguidor del Joventut de Badalona li va passar el mateix en un pavelló a Saragossa

Si de cas la delegada per raons de seguretat hauria de prohibir l'entrada de la Policia Nacional

Miri Sra delegada si no n'hi ha de raons polítiques que el President de la Generalitat i l'alcaldessa de Barcelona han anunciat públicament que no assistiran a la final exclusivament per aquesta prohibició.

Per altra banda, senyora delegada, si com va dir no es permetria l'entrada  a l'estadi de símbols polítics, això vol dir que no deixarà entrar el Rei d'Espanya? Això vol dir que no sonarà l'himne espanyol? O és que no és un símbol polític el rei i l'himne?

Pot estar tranquil·la mirant els antecedents, fa molts anys que aguantem una bandera d'ocupació a les nostres viles i ciutats, i no hem causat cap problema de seguretat.

Diguem les coses pel seu nom Sra delegada, vostè prohibeix l'estelada per evitar ensenyar al món, que en l'esdeveniment esportiu més important de representació i orgull nacional, es pugui visualitzar que hi ha un poble que democràticament, pacíficament, està manifestant la seva voluntat de fer el seu propi camí.

Un camí que per la força ens van imposar que féssim plegats i per la força volen mantenir així. Perquè allò que s'aconsegueix amb la força només es manté amb la força.

Vostè i tot el món sap que l'estelada representa la majoria social d'un país que se sap i es vol lliure.

Per tant les raons de seguretat que argumenta no són de seguretat ciutadana com ens vol fer creure, si no de seguretat naci onal

Dit tot això, tan de bo a les eleccions del 26 de juny el PP guanyi per majoria absoluta, perquè cada setmana ells sols van eixamplant la majoria social a Catalunya en favor de la independència.

Ni més ni menys

El meu sogre era una persona amb molta personalitat, molt caràcter també, però molt sentimental i amb un gran sentit de l'humor.

En alguna ocasió li havia sentit dir que quan es va casar va demanar a Déu que no li faltessin mai 50.000 Ptes, i tampoc que no li sobressin mai.

A l'inici de la mateixa setmana que la seva filla es casava amb mi, li van desaparèixer una quantitat de diners molt important.

Evidentment eren per pagar el nostre casament, i la que avui és la meva dona i jo ens vam quedar glaçats quan ho vam saber.

Sempre recordaré la reacció del meu sogre quan em va veure la cara: Ei noi, no t'amoinis ni un segon eh? no passa absolutament res, vosaltres no us heu de preocupar de res. Vaig demanar a Déu que mai em faltessin ni em sobressin 50.000 Ptes. i ara me'n sobraven 500.000 Ptes. i evidentment me les ha fotut. Per tant no passa res de res. No patiu gens

Em va impressionar molt

Afortunadament tot va quedar en un ensurt i els diners van aparèixer en unes hores. No els havia pas perdut ni descuidat ni res, efectivament els havia agafat una persona una mica especial. un altre caràcter, el de la meva cunyada gran, va ser determinant per recuperar-los. Total, res una anècdota que no arriba a la categoria ni d'incident.

En definitiva el que volia explicar és que clar, molt pocs dies després de tot això efectivament ens vam casar la meva dona i jo, i clar tenia molt recent aquesta història, total que jo també a la cerimònia interiorment vaig demanar el mateix desig. Que mai ens faltessin 50.000 Ptes, i que mai ens en sobressin

Ep, funciona com un rellotge suís. Clavat !!!!

Breus

Puesta de largo

Van convidar la noia a una puesta de largo. Feia temps que no tenia tan la sensació d'una cosa que no tenia res a veure amb mi i per tant amb la meva filla, tant és així, i no és cap broma, que li vam haver d'explicar què era perquè no ho sabia.

Una cosa d'una altra època i d'una altra classe

Per davant o per darrera?

Acostumo a anar en moto a tot arreu per dins de Barcelona. Fa poc la tenia al taller i sortint de la feina vaig agafar el metro. Vaig coincidir al carrer amb una companya que baixant les escales del metro em va deixar anar: per davant o per darrera?

No sabia què contestar ni on mirar

Es veu que és una practica quotidiana entre els habituals del metro. Pugen al primer vagó a l'últim en funció de com els queda la porta de sortida a l'estació del seu destí.

L'expressió abreujada és aquesta: per davant o per darrera?

A mi em va suggerir una expressió no abreujada diguem  

Del comiat a l'origen

Era en un enterrament d'una persona molt jove, familiar, per tant colpit, i se m'acosta tota decidida una dona i sense prèmbuls em deixa anar:

- tu  ets Carrasco oi?
- Sí
- Doncs així el meu pare et va dur al món
- Doncs així tu et dius Ripoll
- Això mateix.
- I com ho has sabut?
- Els Carrasco ho porteu a la cara
- Ja, però la cara que fèiem al néixer era lleugerament diferent

Em va comentar que ella era llevadora i que va començar ajudant el seu pare precisament en els naixements dels darrers dels parts de la meva mare.

Per tant li vaig dir, així qui em va dur al món ets tu

Qüestió de tacte

Fa poc un company ens va explicar

Vinc del metge, m'han fet un tacte rectal, però el metge té molt de tacte

Impagable

Músic 24 h

El noi de casa és músic, i a jutjar per la situació següent, ho és les 24 h

Vam anar a un restaurant, i en el moment que analitzàvem la carta, que estàvem tots plegats en silenci doncs, de cop i volta es va sentir un soroll fort una mena de zuuuuummmmmmm  que va durar ben bé un minut. Degut a la sorpresa, i el volum espontàniament vaig dir: ostres, què és això?

El noi, assegut a la meva esquerra, sense aixecar els ulls de la carta va dir immediatament: un mi bemoll

 

El Cholismo

Aquests dies es parla molt sobre el cholismo, què és i sobretot si el que fa és futbol o antifutbol etc. Em permeto participar amb la meva opinió, modesta i respectuosa amb qualsevol altra.

Comencem pel final per a que no me'n descuidi i sigui injust amb el chlolismo i amb mi mateix. El cholismo, o l'At de Madrid actual, té molt de mèrit, no ens equivoquem, molt de mèrit. Un club que no pertany a l'elitista grup dels més potents econòmicament d'Europa i que any rera any s'ha de quasi refer perquè els seus principals referents marxen (Fernando Torres, Diego Forlan, Kun Agüero, Falcao, Diego Costa, Courtois ...) i tot i així manté un nivell de competència i competitivitat tan alt, no fotem, de mèrit en té i moltíssim.

Ara bé, el que a mi em sembla i ja ho dic entre moltes cometes, és que és un mèrit """no honest"""

A partir del moment que arriba a una segona final de Champions en tres anys, que en fa dos va guanyar la lliga, que recentment ha guanyat més d'una Europa League ... i és tan qüestionat si té mèrit, alguna cosa deu passar, no?

Quan el Barça ha guanyat tants títols, han sortit veus dient que el joc era avorrit, han sortit veus dient que hi havia Messi dependència etc. però ningú, ningú, ha qüestionat el mèrit dels seus triomfs.

Evidentment no ho puc saber, però he d'imaginar que qui va inventar el futbol, va redactar tot un seguit de normes del joc per regular precisament el joc. Joc des del punt de vista més lúdic del terme. El futbol és un joc, per tant un entreteniment per divertir-se, per ser feliç, i com a tal joc també té factors d'atzar.

Interpreto que el gol, qui va crear el futbol, el va inventar per poder fer tangible d'alguna manera quin dels dos equips havia desenvolupat millor el joc. O sigui, que el gol el va pensar per a que representés  simbòlicament el que més vegades havia desenvolupat millor i més completament el joc. Com quantifiquem qui és millor? Doncs com que fer gol és conseqüència d'haver desenvolupat al màxim el joc, doncs qui en faci més.

Interpreto que la seva voluntat era aquesta.
Perquè les faltes no estan permeses i es penalitzen donant la pilota a qui l'ha rebuda? Precisament perquè la falta és la interrupció, el no permetre que es desenvolupi el joc. O sigui, el futbol és jugar i si no permets el joc agafant un contrari o fent-lo caure, es penalitza amb falta, no està permès, està prohibit, tan és així que si en fas moltes et poden fer fora del joc, deixar de jugar.

Per tant, creem un joc que preveu un terreny de joc delimitat un temps delimitat i que consisiteix en desenvolupar el joc, tant és així que allò que no permeti desenvolupar joc es penalitza, i que es quantifica quin dels dos equips ha desenvolupat millor el joc, en una cosa que en direm gol, que s'aconsegueix com a conseqüència d'haver-lo desenvolupat millor.

Hi ha un factor però que el fa especial i viciós. Que com que és un joc i té per tant components d'atzar, pot passar que hi hagi un equip que sigui més maldestre que el contrincant però que, ai las, converteixi més gols que no pas l'altre i per tant surti guanyador del partit.

El que es recull en allò de "el futbol és així"

Quan es diu que el futbol és el molt ric entre altres coses vol dir que de maneres de desenvolupar al màxim el joc i per tant de fer més probable fer gols i en conseqüència de guanyar el partit n'hi ha moltes, totes vàlides. No n'hi ha només una.

La millor anirà en funció de tants i tants factors que descobrir-ho és una feina apassionant, i a més sempre amb el factor afegit que com que és un joc, encara que encertis la fórmula en cap cas et garanteix l'èxit.

Si tens una plantilla més jove o més veterana, més alta o mé baixa, més atlètics o menys, més habilidosos o menys habilidosos, més ràpids o menys ràpids, que van bé de cap o no hi van tan bé etc etc etc. tants i tants factors. I la disposició? si en poses 5 al darrere no és el mateix que si en poses 3. Que si el mig del camp en poses tres o quatre en rombe ....

i l'estil de joc? Doncs en funció de les combinacions de tots els factors que estem dient, pots optar per un joc de combinació, de passada curta i d'associació, amb la qual cosa l'equip ha d'estar molt junt per trobar-se, o pots optar per passades llargues a les bandes i ràpids extrems que arribin a la línia de fons. O pots preferir deixar les bandes desocupades en atac i mirar de combinar per dins que et permeti fer una obertura ja en zona de xut a porta i no en zona de construcció. Pots optar per jugar amb davanter centre alt i corpulent que no només es converteix en un bon rematador, si no que fixa els centrlas que no podran fer cobertures als migcampistes, o pots optar per jugar sense davanter centre i fer dubtar als centrals contraris si anar a tapar el mitja punta que no poden tapar els migcampistes però encanvi és massa lluny de la frontal on el central se sent còmode permetent així si no surt que el mitja punta jugui amb espai o que si surt, es crei l'espai a la seva esquena on pugui incorporar-se un altre atacant ...

I en defensa? es pot optar per la defensa individual mantenint la zona, la defensa individual per tot el camp, la defensa només en zona, però en les pilotes aturades fer defensa individual ... es pot apostar per esperar darrere o pressionar al contrari al seu camp ...

Hi ha tantes i tantes possibilitats que cap és la bona en tots els equips i en totes circumstàncies. Cadascú ha de decidir segons el que li sembli millor d'acord amb el seu equip etc.

Perquè dic que el mèrit de l'At de Madrid, del Cholismo, és "no honest"?

Perquè el seu projecte es basa en el joc del contrari i no en el propi, i perquè forma part del seu estil de joc treure el màxim rendiment d'allò que no és el joc.

El gran Johan Cruyff sempre deia que el futbol és un joc d'errors.

S'entén que qui fa una cosa sempre està sotmès a cometre errors. El joc de l'At Madrid es fonamenta en dues coses: en aprofitar els errors de contrari que cometi mirant de desenvolupar el joc, i en les pilotes aturades, que són accions del partit però que no es poden considerar joc, s'entén oi? Diguem que és un recurs, i és una virtut saber-ne treure profit, però és pobre fonamentar el teu estil en treure profit d'un recurs i no pas de jugar el joc.

El Cholismo no es trenca les banyes en com jugar bé el joc. En allò que hem dit de desenvolupar al màxim el joc fruit de la combinació de tots els factors que comentàvem fa un moment. No, el cholismo, renuncia a jugar, deixa que jugui el contrari, l'observa, l'analitza, i quan comet un error l'aprofita.

Això per una banda, i per l'altra, mira d'aprofitar un recurs del joc que no és fruit del desenvolupament si no d'una acció: la pilota aturada.

Ara bé. Renunciar a jugar, i observar i analitzar el joc del contrari té un risc. Que el contrari efectivament desenvolupi correctament el joc, en tregui el màxim partit i per tant converteixi això que en diem gols. El Cholismo té la seva manera d'evitar-ho. Molt simple. Converteix allò que en el reglament és una penalització, un càstic, en la seva forma d'evitar que el contrari se'n surti. La interrupció, la falta permanent. No com a acció aïllada que a vegades per l'ímpetu és inevitable, si no de manera sistemàtica, expressa.

Per tant es produeix un efecte paradoxal extraordinari. Resulta que allò que el reglament preveu com a no permès, i per tant que es penalitza, el chlolismo el converteix en un dels seus fonaments per aconseguir la victòria. No només renuncia a jugar al joc, cosa que ja dit així sembla que no hauria de poder ser permès, si no que no és utilitzat per evitar que guanyi el contrari, si no que és la base sobre la que pretén guanyar ell.

Si el contrari jugant no comet error passen  dues coses, ells estan més a prop de fer gol, i jo més lluny. Per tant interrompo contínuament el joc, evito que desenvolupin i alhora forço que tornin a començar per veure si cometen l'error que necessito.

Per tant sota el meu punt de vista no és honest perquè l'Atlètic de Madrid no juga, es serveix del joc del contrari i utilitza la penalització del reglament com a benefici, cosa evidentment antinatural

Fins aquí es podria dir que no és el primer equip que planteja els partits a no jugar, a destruir, a esperar etc. I molts d'aquests equips han obtingut resultats. Grècia a l'Eurocopa de Portugal, Chelsea campió de la Champions de fa tres anys, València de Benítez campió de lliga ...

És que el Cholismo té un factor més que no tenen aquests equips també defensius i "destructors"

L'altra part fonamental del Cholismo, és treure el màxim rendiment de tots els aspectes que no tenen res a veure amb el joc però que poden tenir-hi influència. No és atzar, no és fruit del moment ... és premeditat, planificat, intencionat, em permeto dir malintencionat.

La pèrdua de temps
 
La pèrdua de temps sistemàtica quan el resultat els és a favor. Una pèrdua de temps que evidentment resta temps efectiu de joc i a més trenca el ritme constantment de l'altre equip que sí vol jugar. Simulació de lesions, demanar temps per cordar-se la sabata, treure un fora de banda en 25 segons enlloc de en 5 ... Tots els equips ho fan em direu. No, tots els equips ho fan quan es dóna la circumstància que guanyen i falten pocs minuts. El Cholismo ho fa des del primer minut que el resultat els és a favor, si és l'u, doncs l'u.

Hi ha un exemple recent que és més que ilustratiu. Fa poques setmanes l'At Madrid visita el camp nou en partit d'anada dels quarts de final de la Champions. En els minuts inicials, Torres marca i Cholo Simeone no va celebrar el gol, ni tan sols va fer un gest d'alegria, en veure que havia marcat, en aquell precís moment, quan encara Torres no havia rebut l'abraçada de cap company, en el precís moment que Cholo veu que és gol, va començar a cridar al seu porter i als seus defenses que perdessin temps. A pulmó.

Minuts inicials i ni tan sols celebra el gol. Per tant no es tracta d'un recurs aïllat que utilitzen tots els equips, no, forma part de l'essència del Cholismo.

A partir d'aquell moment, el contrari no ha de jugar amb la dificultat del resultat en contra, si no que ha de saber gestionar la tensió emocional que li representarà la fustració de la pèrdua de temps sistemàtica del Cholismo. Una dificultat també per l'àrbitre que també ho haurà de gestionar, perquè el reglament no preveu una solució per aquest comportament durant 90 minuts.

La protesta permanent amb voluntat d'influir

Cholo Simeone ho protesta absolutament tot des de la banda i amb una gesticulació més que exagerada per mirar d'influir emocionalment en els àrbitres. Els jugadors protesten sistemàticament totes les decisions per una banda per la pèrdua de temps del capítol anterior, i per l'altre per mirar d'influir en l'àrbitre. Tots els equips ho fan? En moments puntuals i situacions puntuals. De manera sistemàtica i orquestrada no. La protesta és del tot exagerada respecte de la gravetat del que hagi pogut ocórrer perseguint dos objectius. Si l'àrbitre no ha vist res sancionable, veient l'exagerada protesta el pot fer dubtar, i sobretot l'acció següent és molt més probable que la sancioni encara que no n'estigui del tot segur.

El victimisme

Cholo Simeone fa sempre un discurs victimista. Que si hi ha molts interessos que no els permetran ser campions, que si tal equip és tan poderós que la seva capacitat d'influència sobre els estaments fa que ells ja saben que no tenen cap possibilitat etc.

Aquest discurs té dues direccions. Una és directe al vestidor. Aquest discurs el fa a la premsa per fer bullir l'olla etc però també el dirigeix a la seva plantilla, fer-los creure que tothom els va en contra, que no juguen net amb ells ... buscant una sobrexcitació i una motivació de rebelar-se contra una suposada injustícia etc.

L'altra direcció és una manera de començar a jugar el partit següent, una cosa que Mourinho també utilitza moltíssim.

En el partit de Champions al camp nou que he citat expulsen Torres. El discurs del Cholismo no és si l'expuslió és correcta o no, perquè limitar-se a dir això seria un comentari que acabaria allà mateix. Per mi l'expusió és injusta. Un cop dit, el tema no té cap continuitat. Com que ell el que vol és començar a jugar el partit de tornada, es salta la pantalla de si és correcta o no, i el Cholismo fa el discurs que el Barça és un protegit per la Uefa i que ja saben que no tenen res a fer. Aquest discurs sí té continuitat i fa planar tots un seguit de comentaris i de dubtes durant una setmana. Al partit de tornada, l'última acció del partit, va ser un penal claríssim a favor del Barça no xiulat. No diré que l'àrbitre no va xiular aquell penal per les declaracions de tota una setmana del Cholismo, no. El que dic és que el Cholismo fa aquelles declaracions per mirar d'influir en l'àrbitre del partit de tornada. Si l'influeix o no, no ho sé, simplement dic que si s'hagués limitat a dir que l'expulsió de Torrers no era correcta, no estava jugant el partit de tornada, i ell el que vol és ja influir-hi. És calcat al famós discurs del "por qué" de Mourinho després del partit d'anada de semifinals de champions. No parla de si l'expulsió de Pepe és o no és ... això no té recorregut sobre el partit següent. Fa el discurs que el Barça està mimat per la uefa perquè ja juga el partit següent.

Un altre exemple d'aquest discurs victimista és que el Cholo ha declarat en roda de premsa en més d'una ocasió que la proesa més gran que ha aconseguit mai, és guanyar una lliga al camp nou volent dir que imagina't si tenim mèrit, que vam guanyar a casa d'aquells que ho tenen tot comprat. Fins aquí ja seria prou victimista. El que ho fa ofensiu, és que la darrera acció d'aquell partit és un gol anulat per equivocació que hauria tret la lliga a l'Atletico.

La trampa

Cholo Simeone treu, com vinc argumentant, el màxim rendiment de tot allò que no és el joc, però que pot influir en el resultat d'una manera o una altra. I qualsevol recurs que porti cap al resultat és acceptat, qualsevol.

L'exemple més clar és molt i molt recent, i és perfecte per explicar aquest darrer punt. En les darreres jornades, l'equip dels teres de davant que cometés un error es quedava sense opcions a la lliga.

Fa dues jornades l'At jugava a casa contra el Màlaga i el resultat era 0 a 0. Hi ha un contracop perillós del Màlaga, en el cas que marqués la lliga s'acabava per l'Atlètico, doncs el Cholo va ordenar a un aplegapilotes que llencés un pilota dins el camp. El nano ho va fer, tu diràs, l'àrbitre aplicant el reglament va haver d'aturar el joc.

Sí, Cholo va ser sancionat amb tres partits, sí, però aquell contracop es va abortar.

Em va recordar una acció d'handbol de fa molts anys i que em va produir molta ràbia. Sovint passa en l'handbol que s'assenyala una falta amb el rellotge a zero. No hi ha temps per a res però la falta s'ha xiulat i l'equip que ha rebut la falta té dret a llençar-la. Quan passa això, com que no es pot fer cap passada perquè consumiria un temps que no hi ha, el que es fa és que tots els jugadors que defensen es posen davant del jugador que ha de llençar la falta, a la distància reglamentària, i quan l'arbitre xiula el llençador xuta a porta, no hi ha temps per a res més. En poquíssimes ocasions la cosa avaba en gol, pe`ro evidentment la possibilitat hi és. Doncs en una ocasió fa molts anys, es va donar aquesta circumstància al Palau Blaugrana, molts anys, mira si fa anys que el llençador d'aquesta acció per part del Barça era Cecilio Alonso. L'àrbitre va xiular i tots els jugadors de l'equip rival se li van llençar a sobre impedint així que fes res. Clar, no hi hava temps, no es podia sancionar en res, i es va cabar així.

Aquesta acció del Cholo de la pilota és una cosa molt semblant. Sí, em sancionaran, però el contracop ja l'he evitat.

Aquest cas és el més espectacular, però n'ha fet molts d'altres. Demanar un canvi i llavors dir que no l'ha demanat ...

El que defenso és que aquestes accions no són fruit del moment, dels nervis ... no no, forma part de l'estratègia preparada, premeditatda, és Cholismo.

Vull dir que quan Cholo prepara un partit, tot això forma part de la preparació del partit


Per tant, per mi, el Cholismo és des del punt de vista futbolístic renunciar a jugar i mirar d'aprofitar les escletxes del joc del rival que sí vol jugar, i treure màxim rendiment de les pilotes aturades.

I per altra banda exprémer al màxim tot un seguit de recursos que res tenen a veure amb el joc amb la intenció d'influir-hi.

Mirat així i sempre des del meu punt de vista, el Cholismo obté resultats però de guanyar no guanya res.

En un 1 a 0 de cop de cap de córner i 80 minuts de renunciar a practicar el joc, de renunciar a jugar des del punt de vista més lúdic, més infantil del terme, esperar i esperar, perdre temps simulant lesions, creant artificials discussions amb el contrari sense cap solta només que el de consumir temps, estar sobre l'àrbitre mirant d'influir-hi, si convé tirant una pilota al camp ... des del punt de vista d'aquell Sr. que es va inventar el joc del futbol, en què l'Atlético ha guanyat?

Ha obtingut un resultat, però de guanyar no ha guanyat res.

Amb els anys mirarem enrere i veure que El Cholismo haurà guanyat  X títols, però al futbol no li haurà aportat res de res.

Un dels referents futbolístics més importants de la història del futbol, no va guanyar mai cap títol. Si el seu entrenador hagués sigut el Cholo, potser haurien guanyat un mundial, però el futbol d'avui seria molt més pobre.

Ha mort Johan Cruyff

Ha mort Johan Cruyff, sí, em costa molt d'escriure-ho, de la mateixa manera que em costa d'acceptar-ho. Cruyff a partir d'aquest moment és un record, i això és molt dur

Ha mort Cruyff i no és exagerar gaire que mor una part de mi. Cruyff ha representat una part molt important de mi mateix. Sóc un enamorat del personatge més enllà del futbolista i de l'entrenadpr. Jo em vaig enamorar del personatge, un enamorament de més de 40 anys.

Tot va començar quan va arribar a Barcelona  com a jugador, l'any 1973. Jo era molt jovenet i sabia qui era i prou, un jugador molt bo.

El pare llavors era vicepresident del Barça i per tant era de la junta que el va dur.

He tingut la gran sort, el gran privilegi de tractar-lo relativament sovintejadament en aquella època i fer coses que vistes ara són absolutament impensables. Molt pocs cops, poquíssims, he explicat aquestes coses, ara ho faré.

Recordo perfectament el primer cop que el vaig veure a un pam. Era un diumenge al matí i el pare ens va dur a Fabra i Coats a veure el Barça Atlètic.(Em venen al cap jugadors com Castel, Blai, Moré, Mir, Rusqui, Coromina, Corominas ...) Érem a la llotja. Cruyff feia molt poc que havia arribat, diria fins i tot que encara no havia debutat, acabava d'arribar vaja, i amb el partit començat es presenta a la llotja. Tothom pendent d'ell. Recordo molt bé que acabat el partit vam sortir junts de l'estadi i vam caminar junts per la vorera una bona estona, devia tenir el cotxe al mateix pàrquing que nosaltres. Se li acostava molta gent, nanos i periodistes i a tothom contestava: después.

Puc dir que la primera paraula en castellà que va aprendre Cruyff va ser después

A l'estadi, no cada diumenge ni molt menys, però si havíem guanyat i el partit no havia estat especialment tens, més aviat plàcid, el pare ens agafava després del partit als meus germans i a mi i entràvem al vestidor.

El vestidor era molt gran, nosaltres no podíem passar de l'entrada. Només d'entrar hi havia dues camilles en les que s'hi estiraven aquells jugadors que necessitaven atenció per haver rebut algun cop durant el partit. Cruyff era fix. Recordo molt bé veure'l amb uns turmells com dues pilotes de tennis d'inflats de les puntades i a la nit escoltar a la ràdio que no havia fet res i jo des del llit pensar: tiu, tu no li has vist els turmells, jo sí.

També de tant en tant el pare se'ns enduia a algun desplaçament. Viatjàvem no només amb l'avió dels jugadors, si no també ens desplaçàvem a l'hotel amb el seu propi autocar. Desplaçaments també volia dir allotjar-se al mateix hotel, fer els àpats amb ells ... recordo un cop que a mig sopar en un menjador de l'hotel on només hi érem els jugadors i nosaltres, de cop i volta per megafonia: Sr. Marc Carrasco, Sr. Marc Carrasco, acuda a recepción, tiene una llamada telefónica. Tenia 9 o 10 anys. Tot el menjador en silenci sopant i jo m'aixeco per anar a recepció. els jugadors picant de mans fent-me bromes ... quan vaig tornar en Rifé cridant em va deixar anar: què noi? qui era? rossa o morena? i tota la plantilla vinga a riure.  Era el pare que em trucava des de l'habitació per preguntar-me si m'havia recordat de pendre'm una pastilla que durant uns quants anys em va acompanyar per tot arreu.

Al matí del dia del partit anàvem amb el gran Papi Anguera i el gran Angel Mur a l'estadi on juguéssim  a preparar al vestidor, la roba i tot el necessari. Els meus germans i jo posàvem la roba, botes, bambes per escalfar ... totes duien unes lletres identificatives per distingir-les, les del Johan no calia. Eren les seves Puma inconfusibles. Recordo especialment unes bambes Puma, grogues amb la ratlla negra, molt elegants i boniques i que eren com un guant de seda de suaus. Llavors l'escalfament es feia en els vestidors o en espais habilitats però dins de l'estadi, llavors no sortien mai a escalfar al terreny de joc. Aquest escalfament el feien amb bambes.

Amb ulls de nen m'impressionava molt veure com en camps contraris s'aplaudia massivament quan caçaven a Cruyff, perquè les patades que es donaven llavors, no es donen ara. Ara afortunadament amb una bona patada vas al carrer. Llavors s'era molt més permisiu i a Cruyff l'anaven a caçar. 


Fora del camp els jugadors també anaven uniformats, americana i corbata. Més d'un cop i més de dos Sotil m'havia donat la seva corbata per a que la portés a Cruyff  per a que Cruyff li fes el nus, un cop fet jo li tornava a portar a Sotil que només l'havia d'estrènyer.

Cruyff era diferent, era el crack. Recordo també en un hotel tots els jugadors asseguts i dinant disciplinadament i Cruyff aixecar-se i amb el plat a la mà entrar a la cuina dient que aquells ous no valien res, que li'n fessin uns altres.

O quan fumava al hall de l'hotel i els propis companys li feien de còmplices. Quan veien acostar-se al mister, Michels, l'avisaven de seguida i tots, nosaltres inclosos, fèiem anar les mans en totes direccions de pressa per fer fugir el fum .

Cruyff enamorava amb el seu futbol, en el seu moment va representar una evolució del futbol. Cruyff feia moviments, driblings, accions tècniques, que mai ningú les havia fet abans. Es movia diferent, corria amb una elegància especial, i feia coses diferents mai vistes.


En una ocasió en un programa de Ràdio Barcelona en el que em van convidar en algunes ocasions, vaig fer un comentari que els altres tertulians em van dir que havien trobat molt encertat- Vaig dir que Cruyff havia sigut un fenomen semblant als Beatles. Potser després n'hi hauria de més bons, no ho sé, però Cruyff i Els Beatles van representar un canvi del futbol, de la música, i això és només per als millors. Cruyff no era el millor jugador del moment i prou. Era el millor jugador i a més era diferent. Va aportar coses que no havíem vist abans fer a ningú.  

Posem doncs a la cocktelera el millor jugador del món, no només això perquè de millor jugador del món sempre n'hi ha un, si no un futbolista diferent, amb genialitats mai vistes en el camp i genialitats fora del camp, i un nano de 8,9,10 anys culé i futbolero a cagar que el viu a dos pams relativament sovint. L'enamorament era evidentment inevitable.

Afegim-hi a això que de tant en tant trucava a casa, posar-se al telèfon i que fos el Cruyff era una emoció, o que ens el trobéssim, vivia a prop de casa ... o sobretot que va venir a casa el dia que va morir la meva germana Mireia. Ell i Marcial van estar molt carinyosos. Hi havia partit de copa fora, Cruyff no hi va anar perquè llavors la Copa no la podien jugar estrangers, i Marcial potser estava lesionat, no ho recordo.

Doncs com deia, posem-ho tot plegat junt, i evidentment l'enamorament era inevitable.

Va marxar del Barça i evidentment el vaig perdre de vista ... una anècdota d'abans de marxar. El club va organitzar un partit d'homenatge, llavors el pare ja era president. La nit abans del partit va trucar a casa, m'hi vaig posar jo, i li va dir al pare que no aniria al partit. Cruyff tenia molt clar que el seu prestigi era intocable, i li va dir al pare que no aniria al partit perquè li havien dit que el ritme de venda d'entrades era molt baix, i que ell no podia tenir un partit de comiat amb el camp buit. Finalment sí que hi va anar.

El fet doncs és que marxa i per tant s'acaba el tracte més o menys proper. Però jo estic plenament cruyffat i des de llavors sempre que he pogut les meves botes de futbol han sigut Puma, vaig tenir un xàndal Puma que me'l posava a totes hores, sempre que he pogut he tingut bambes Puma, sempre que he pogut he tingut les ulleres de sol Rayban en forma de pera com les que ell portava, em poso el cenyidor dels pantalons com ho feia ell, feia un plec cap endins amb la seva part final ... moltes de les  meves contrassenyes que utilitzem tots per ordinadors, dispositius mòbils etc etc són combinacions de Johan Cruyff 14. Podria explicar moltes i moltes coses. Quan festajava amb la que és ara la meva dona en una ocasió em va dir tipa de sentir-me parlar de Cruyff, mig en broma mig seriosament: però escolta, tu a qui t'estimes més a Cruyff o a mi? No m'obliguis a respondre, li vaig dir. Quan va néixer el meu fill, estan encara a la clínica vaig anar al registre civil, quan vaig tornar li vaig dir a la dona: Em sap greu, però no ho he pogut evitar. La dona em va respondre: no et pensis que em creuré que has inscrit el nen com a Johan. Evidentment era una broma, però ni tan sols mencionar-ho la dona ja em va veure a venir. Hi va haver una època en que alguns companys de feina en broma em deien Johan ... el meu fill tota la seva "carrera" futbolística ha portat el 14 per decisió seva ...

Però seguint amb el relat, des de la distància, llavors no hi ha internet i per tant youtube, sempre pendent dels programes televisius de futbol a veure si feien reportatges dels seus partits al Cosmos, Whashington Diplomats, al surreslista any del Llevant a segona divisió, i la seva darrera etapa a Holanda. N'estava pendent. Recordo amb especial admiració els seus darrers dos anys. Amb 35 anys fa campió de lliga i copa l'ajax amb una generació de joves dels que molts els veig al meu cap però dels que només recordo el nom de Gullit. No sé exactament què va passar però ell va considerar que se l'havia menystingut, es considerava que el mèrit principalment d'aquell any havia sigut d'aquella colla de joves de gran qualitat, i ell va decidir llavors marxar al Feyenord, i amb 36 anys el va fer campió de lliga i copa l'any següent.

Ja retirat hi ha un moment en el que recupero de cop el personatge i realimenta la meva admiració. Olga Viza presentava un programa esportiu, Estadio 2 potser?, que començava a els 3 de la tarda de dissabte i acabava de mantinada. Era un programa de retransmissions esportives diferents modalitats i entre partit i partit hi havia entrevistes, reportatges etc. Un bon dia no hi devia haver gaire partits o el que sigui, el fet és que Olga Viza va juntar Emilio Butragueño jugador en actiu i Johan Cruyff retirat per parlar de futbol i que Cruyff parlés de la seva idea de futbol. Tinc mitificada aquella entrevista. L'Olga només intervenia si als dos persontges se'ls acabava la corda, els provocava i deixava altre cop que fossin ells dos que s'esplaiessin. Principalment parlava Cruyff. Va ser el primer cop que vaig sentir parlar Cruyff amb visió d'entrenador, i va enamorar Butragueño, l'Olga i tots els que l'estàvem mirant, perquè va deixar anar per primer cop tota la seva filosofia que després coneixeríem tan bé que es pot resumir en: si tu tienes balón el contrario no hase gol

Allò que tenia Cruyff que deia una cosa que la resta de gent considerem pràcticament impossible, i ell ho deia amb una naturalitat rotunda, cosa que feia que l'impacte fos superior. No feia grans esforços per argumentar les seves idees, simplement les deixava anar amb una dosi de lògica incontestable i naturalitat pròpia d'una ment diferent i superior. Efectivament si tu tens la pilota, el contrari no fa gol. Això ho ha sabut tothom tota la història del futbol, és una evidència. Mai ningú però ha fonamentat el seu futbol amb aquesta simplicitat incontestable, si no que l'han omplert de complements tàctics complicats. Ell ho despulla tot, i ho presenta en la seva màxima simplicitat, cosa que a tots els altres, ens sembla paradoxalment molt complicat.

I a continuació ve la següent idea de Cruyff. No és una pose, no és una filosofada per passar l'estona, no. Ell ho té molt clar i quan posteriorment és entrenador del Barça amb tota la responsabilitat i pressió que significa, no s'arruga i disfressa aquesta idea, al contrari la sublima.

Cruyff viu amb uns raonaments senzills i incontestablement lògics enmig de la suposada complexitat de la resta que es veuen reflexats al mirall com a mediocres.

Ve doncs a Barcelona a fer d'entrenador. Hi ha un document de Zubizarreta impagable del programa de Barça TV "recorda mister". Zubizarreta explica que quan Johan ve d'entrenador és cert que a la plantilla hi ha gent jove però també n'hi ha que ja tenen una trajectòria al màxim nivell i que per tant saben de què va això del futbol. Que quan Cruyff els comença a explicar tota la idea, diu que es miraven els uns als altres i que comentaven entre ells d'amagat que jugar d'aquella manera és impossible i que es fotran la santa òstia. L'inici no és fàcil, Cruyff manté la filisofia ... i amb els anys doncs guanya 4 lligues seguides, la primera copa d'europa del club, copes de rei, supercopes etc.

Li correspon, s'ho mereix, i em vindria de gust dedicar-me una estona a lloar i destacar tots els èxits aconseguits com a jugador i com a entrenador, però no és el que vull fer avui el dia que, collons, Cruyff ha mort.

Vull explicar l'enamorament que he sentit amb Cruyff, que va començar com a jugador i que definitivament se'm va instal·lar com a personatge, com a geni.

He de dir que la meva admiració per Cruyff està del tot per sobre de si estic d'acord amb ell en tot o no. No l'idolatro dogmàticament i tot el que ha fet o dit és paraula de Déu per a mi. No, ha fet o ha dit coses que jo no he compartit o no he entès, però això no m'ha restat mai ni un mil·límetre l'absoluta i plena admiració per ell, el crack més crack que mai he conegut.

Quan ve com a entrenador tinc en una ocasió el meu darrer contacte directe amb ell, i molt bonic.

Un dia fent endreça a casa vam recuperar capses i capses de pel·lícules de cine de reportatges de partits del Barça de l'època de Cruyff jugador. Si algú mai llegeix això que estic escrivint i és una mica més jove que jo, això que dic de pel·lícules de cine no deu saber què és. El fet és que quan el pare era directiu li donaven no sé si de tots els partits però vaja de molts sí, una pel·lícula resum del partit. Aquestes pel·ícules recordo que les miràvem quan érem petits de tant en tant. Muntàvem el cine, la pantalla ... però amb els anys van quedar en unes capses dalt de tot d'aquell armari que no s'obre mai. Passats els anys, les vam trobar i em vaig encarregar de portar-les a un lloc per a que me les passessin totes a video VHS, el sistema del moment.  Simultàniament als dies que feia aquestes gestions, Enciclopèdia Catalana va presentar el diccionari Català - holandès i hi va assistir en Johan. Acabat l'acte el pare me'l va "tornar" a presentar i em va fer il·lusió que es recordés de mi. A veure, no és que es recordés de mi, el fet és que el pare li va dir: recordes aquells nanos petits meus  que a vegades ens acompanyaven? Doncs aquest és el més petit. Per la seva reacció diria que recordava haver estat amb Carrascos petits, no que em recordés a mi concretament. A mi ja m'estava bé. Total, tinc el Johan de cara i què li dic? Sóc plenament conscient que tindré molt poquetes ocasions més, que tinc moltes coses a dir-li i alhora que no el vull molestar perquè tothom volia parlar amb ell. Total que se m'acut preguntar-li: Johan, tens imatges en video del teu pas com a jugador del Barça? i em va dir que no. T'agradaria tenir-ne? Jo ara mateix n'estic fent un recull. Em va dir que sí, que li faria molta gràcia. Li vaig fer fer doncs una còpia per a ell de tot aquell material, i l'atzar va voler que li portés a casa seva el 25 d'abril, el dia del seu aniversari. No hi era, ja ho sabia, era el dia previ a un partit de Champions i era amb l'equip concentrat a el Muntanyà.

Cruyff és una persona que li va el cervell d'una altra manera, això és el que el fa un geni. Dels que ens funciona igual, n'hi ha que són més brillants que uns altres, però són iguals. Cruyff no, el cap li va d'una altra manera.


El que més em captiva d'ell principalment són dues coses

És una ment lliure, l'única cosa que mana la seva vida és ell mateix amb una filosofia pròpia. Mai, mai, ha dit sí senyor, mai. Ha fet el que ha volgut, el que l'ha fet feliç i fent la seva pròpia trajectòria fidelment al que ha cregut sempre, sense dependències de ningú ni favors de ningú.

Té un pensament lògic sorprenentment simple i rotund que als altres ens pot semblar artificial de tan simple que és, i per tant caiem en la temptació de pensar que no l'aplica. I no, i tant si l'aplica. Convenciments de màxim risc per simples, que porta fins a les darreres conseqüències. I aquestes darreres conseqüències acaben essent que guanya.

Exemples d'aquestes coses que dic. No jutjo si són com han de ser o no, només les explico com a mostres d'aquesta manera de ser

En una ocasió era a Londres passant uns dies amb la família. Ell dormia amb la seva Danny i a l'habitació del costat els fills amb un cangur. A la matinada sona una forta sirena i la cangur agafa els nens i es presenta a l'habitació del matrimoni. Es troba en Johan en pijama assegut al llit parlant per telèfon amb recepció. Perdoni Sr. Cruyff és que hi ha un incendi a l'hotel. Resposta de Johan: aquest és el seu problema, nosaltres estem dormint. Va penjar el telèfon i va ordenar al cangur que tornés a l'habitació amb els nanos i que els posés a dormir.

La vigília de partit de lliga al camp del millor Deportivo de la Corunya de la història en el que destacava el golejador Bebeto, en roda de premsa li pregunten qui marcarà Bebeto. Resposta de Cruyff: ningú. La sala de premsa queda estupefacte, i Cruyff argumenta: La principal virtut de Bebeto és desmarcar-se, solució, no el marcarem.

En el programa de TV3 Aquest any cent que conduia Antoni Bassas, va convidar un dia a Cruyff i a Pitxi  Alonso. Entre 1000 coses van explicar que jugaven a golf. Pitxi Alonso molt millor que Cruyff perquè feia més temps que jugava, Cruyff feia poc bla bla bla. Antoni Bassas els va proposar un repte golfístic. Primer un i després l'altre havien d'embocar en un forat improvisat de plató. Johan de seguida diu: ja ho faig jo primer. Johan que era a anys llum del nivell de Pitxi. a la primera, cassoleta. Li toca a Pitxi que ara juga amb la pressió de ser millor que Johan i amb la pressió que Johan a la primera havia embocat. La va fallar.

En el progrma de TV3 un tomb per la vida del Joaquim Maria Puyal, va explicar el seu fitxatge pel Washington. és una mica llarg, la cosa és que la Danny no en sabia res i Cruyff ho va explicar aixi: Era a l'aeroport d'Amsterdam, vaig trucar la Danny i li vaig dir: Fes les maletes, agafa els nens, i en una hora sigues a l'aeroport, marxem dos anys a Washington. Tots els que miràvem el programa ens vam quedar estupefactes, i en Puyal en nom de tots li va preguntar: ostres, i què va fer la Danny?

Altra cop Cruyff en estat pur. Amb cara de no entendre ni la pregunta ni la sorpresa, amb una naturalitat absoluta va dir: Doncs va fer les maletes, va agafar els nens i una hora després era a l'aeroport.
L'anècdota continua, perquè estem parlant del personatge més important de tots, quan van arribar l'estava esperant un cotxe que el va dur directament a l'estadi, jugava immediatament mentre la família la duien a la seva nova casa. Va arribar a l'estadi, van guanyar 2 a 0 i va fer els dos gols ell


Així era Johan

Afegim-li a aquesta personalitat tan especial, tan única, la seva dedicació plena a ajudar. Va crear una fundació amb la que està fent una feinada impressionant promovent l'esport en zones desafavorides i també entre infants amb discapacitats.

Ell mateix explicava que quan jugava a Estats Units, quan sortia de casa es trobava cada dia un nen que tenia un cert endarreriment, assegut en un racó mentre tota una colla de nens jugaven a fet i amagar o el que sigui. Un dia li va pregutar perquè ell no jugava, li va respondre que els altres no volien ... Johan ho va solucionar, li va regalar una pilota i li va dir, convida'ls a jugar a futbol. a partir d'aquell dia, aquells nanos jugaven a futbol evidentment amb aquell noi inclòs ... integrat.

Probablement la meva profunda admiració es basa en que sempre he dit que la màxima aspiració d'una persona en la vida és estar satisfet amb un mateix. I en Johan ha estat satisfet amb ell mateix i, a més,  ha sigut el millor en allò que ha fet.

Però principalment per la seva ment lliure, privilegiada, diferent, coherent.

Cruyff va regalar al meu pare una foto grossa dedicada a ploma del famós gol contra l'Atletico. Aquesta foto ha estat penjada tots aquests anys en un lloc destacat de casa els pares. Fa uns mesos, el pare me la va regalar, la tinc jo, em fa molta il·lusió per tot el que és i representa.


I no he parlat de la seva aportació determinant a la història del Barça. Això ho faran d'altres i ho faran molt bé. És cert en Johan ha canviat la història del club amb la implantació de la seva filosofia del futbol. Només diré el que tantes i tantes vegades he explicat. Ha aportat identitat al joc del Barça. El joc del Barça el practiqui qui el practiqui és conegut i recoegut com a joc del Barça. I la identitat és el bé més preuat. és allò que et fa únic, allò que et fa reconeixible, allò que et distingiex davant la resta. allò que perdura més enllà de guanyar o perdre, en definitiva allò que et fa ser.  El Barça tenia una identitat molt clara com a institució, Cruyff va aportar i s'ha quedat, una identitat també dins la gespa. passen els anys i les generacions de jugadors i la filosofia es manté. I és la principal enveja de tota la resta de club del món. Sempre he dit que la gran diferència entre el Barça i el Madrid, és que el Madrid està orgullós del que guanya, el Barça està orgullós del que és. I en el terreny de joc aquesta identitat la va portar Cruyff i la seva filosofia. Una filosofia que es basa en el toc de la pilota, en els jugadors que saben jugar molt per sobre dels que saben córrer o són més forts, no, no, dels que saben jugar des del punt de vista més lúdic del terme. Res de tàctiques disciplinades militarment, obeint unes ordres de pissarra i no de lògica del joc no. Jugadors que toquin la pilota, que la sapiguen moure, que gaudeixin jugant, perquè és un joc

Per tant jo entenc que la gran aportació de Johan al futbol i molt més concretament al Barça és una profunda lliçó de vida: Vols guanyar? sigues feliç.

La felicitat és la victòria, no la victòria et portarà la felicitat.

Johan, t'he estimat molt, i t'he tingut de referent més de 40 anys, miraré de guanyar, miraré de ser feliç

Un dia molt dur, un dia molt trist, un dia que indefugiblement havia d'arribar en un momento dado

La Cup fa trampa

M'he decidit a publicar la meva opinió una mica tip de sentir i llegir que la Cup és un exemple de democràcia i coherència. I m'he decidit perquè la meva opinió és que no ho són de democràtics.

Junts pel Sí i la Cup van parlar de presentar-se plegats a les eleccions del 27S, millor dit, que la Cup s'integrés a la candidatura Junts pel Sí.

La Cup va decidir que no, jo hauria preferit que ho hagués fet, però decisió del tot respectable, res a dir.

Jo no sé com van anar les converses i tampoc ara és important, però el que considero fonamental pel que vull argumentar és que el més lògic és pensar que van ser unes converses d'igual a igual. Abans de les eleccions dues formacions que es plantegen anar juntes el més lògic és que defensin els seus punts de vista d'igual a igual, sobretot quan una de les formacions mai havia comparegut en uns comicis i l'altra sí però havia obtingut una petita representació. Sigui com sigui fan els seus plantejaments i conclouen anar per separat.

Ara bé, tot i no anar en la mateixa candidatura, Junts pel Sí i la Cup tenien la mateixa idea troncal dels seus respectius programes: la independència de Catalunya. I uns i altres també coincidien en donar caràcter plebiscitari a aquestes eleccions. Les dues úniques formacions que coincidien en totes dues coses

Junts pel Sí defensava un procés de desconnexió d'uns mesos, i la Cup defensava que si a més de les eleccions la independència guanyava el plebiscit, obtenir per tant la majoria de vots, dur a terme una Declaració Unilateral d'Independència.

Per tant discrepant en la forma, coincidien en el fons de la part troncal dels seus programes. Tant és així, que quan parlaven de guanyar el plebiscit sumaven els vots que obtinguessin Junts pel Sí i ells mateixos, deixant clar per tant que discrepant en la forma, en la part fonamental representaven el mateix: assolir la independència.


Tant era així aquesta percepció, que moltes persones independentistes consideraven quasi bé indiferent votar una formació o una altra. Jo personalment, i segur que no sóc l'únic de cap manera, conec a diverses persones que volien la victòria de Junts pel Sí però que van votar la Cup per ajudar-los a que tinguessin una bona representació.

Es celebren doncs les eleccions  i Junts Pel Sí les guanya de manera rotunda i treu més de cinc vegades més vots que la Cup. El resultat en escons és que la Cup queda lluny de Ciutadans, per sota del PSC, frec a frec amb Catalunya sí que es pot i Partit Popular.

Per tant, amb els vots i representació obtinguts, per ells sols no poden fer gran cosa.

Però seguint els seus propis arguments, la independència que representen ells i junts pel sí, ha guanyat de manera absoluta les eleccions i tenen plegats la majoria absoluta folgada.

Així es presenten a la primera compareixença, proclamant la victòria de la independència i lamentant que tot i que per molt poc, no s'havia guanyat el plebiscit.

Com que les dues forces de la independència han guanyat les eleccions i Junts pel Sí per poder investir president i tirar endavant el govern necessita els vots de la Cup, s'inicien les converses per trobar un acord.

I aquí és on la Cup fa una trampa inadmissible, intolerable i antidemocràtica.

La Cup es presenta a les converses amb la mateixa actitud d'abans de les eleccions, a parlar d'igual a igual amb junts pel sí. I no, ja no es pot presentar d'igual a igual, hi ha hagut unes eleccions i un resultat. I el resultat és que el programa d'una formació ha obtingut 1.600.000 vots i l'altre 300.000, per tant com que comparteixen la part troncal dels seus programes, tant és així que la pròpia Cup parla de victòria de la independència, perquè compta els vots del junts pel sí en l'objectiu comú, com que comparteixen la part troncal, la formació amb menor resultat té l'oportunitat d'influir en aspectes importants de l'acció de govern, fer que la seva veu sigui escoltada, i decisiva.

Per dir-ho d'una manera matemàtica només per entendre'ns, té la capacitat de ser influent en la formació guanyadora en la mateixa proporció dels vots que ha obtingut respecte la guanyadora.

El que no pot fer és negociar amb junts pel sí com abans de les eleccions. Imposar desproporcionadament les seves tesis és no respectar el vot de la ciutadania i per tant és no ser democràtic, així de senzill.

Abans de les eleccions tu pots dir: mira si no és com jo vull, no podem anar junts.

Després de les eleccions ha estat la ciutadania que ha situat a cadascú i per tant l'obligació de les forces amb representació és actuar en correspondència a aquests resultats.

La Cup es va presentar a les eleccions defensant que eren plebiscitàries i en conseqüència que la part fonamental del seu programa era la independència.

Resulta que ha guanyat les eleccions l'altra única formació que defensava que eren plebiscitàries i que per tant la part fonamental del seu programa era la independència.

I ha guanyat una respecte l'altra  en una proporció de més de cinc vegades de diferència.

Per tant si la Cup finalment no permet la investidura perquè considera que no pot aplicar les seves tesis, si us plau no diguem més cops que són un model de democràcia, ho són de no democràcia.

El pas del temps i el orden de los factores sí altera el producto

El noi finalment aquest curs va poder començar a estudiar el que ja fa anys que desitja i que no li generava cap mena de dubte.


No ha sigut gens fàcil. Massa llarg d'explicar, però hi ha mooolt poques places i això fa que entrar sigui molt i molt difícil perquè ras i curt has de ser el millor dels que es presenten candidats. L'any passat es va presentar a una universitat i no va aconseguir-ho, cap sorpresa. Va ser més aviat un test per poder preparar bé la prova de l'any següent. Enguany per tant es va presentar a dues universitats per mirar de tenir més probabilitats. Als pagadors de la carrera ens interessava molt que aconseguís entrar en una i no tant a l'altra.

A la primera es va quedar a unes dècimes de poder entrar, a l'altra va quedar el primer, el cabró, i per tant de cap i eufòric a matricular-se

Total que aquest Nadal com a estudiant de la universitat ha participat al costat d'altres companys dels concerts de Nadal d'una sèrie d'escoles i els concerts s'han fet a l'auditori de la universitat on estudia.

Nosaltres vam assistir al primer dels concerts, i a mi personalment em va causar els dos impactes següents

Vaig quedar meravellat de l'auditori de la universitat. Una preciositat, enorme, nou, modern, amb tot l'equipament necessari ... preciós

El segon s'origina directament al subconscient. Tinc dos fills, ja grandets oi? i per tant he anat a diversos concerts fossin de Nadal o no. En algun d'ells, han cantat amb l'ajuda i companyia de músics professionals. Uns senyors vestits de negre que ho feien molt bé però que tapaven els nostres fills en les fotografies.

Així que quan van aparèixer el centenar de criatures a l'escenari els meus ulls incoscientment va buscar el meu nen entre ells i de cop i volta el vaig trobar fet un home, vestit de negre assegut a davant i tapant les fotos dels pares abraonats amb les càmeres. I va tocar molt bé.

El pas del temps és aquella cosa que passa sense fer soroll i que de tant en tant et dóna una plantufada de consciència de cop.

Total que tornant cap a casa dalt de la moto, i no ho negaré, amb els ulls negats, vaig pensar que estava molt orgullós que estudiés allò que tant l'apassiona, allò que semrpe ha desitjat, allò que que tant li ha costat aconseguir, i que tingui unes instal·lacions tan sensacionals.

En definitiva, per un cop i sense que serveixi de precedent, molt orgullós de mi mateix, de poder donar-li aquesta oportunitat ... de poder fer-ho, ai no de cap manera, de fer-ho com podem.