El noi finalment aquest curs va poder començar a estudiar el que ja fa anys que desitja i que no li generava cap mena de dubte.
No ha sigut gens fàcil. Massa llarg d'explicar, però hi ha mooolt poques places i això fa que entrar sigui molt i molt difícil perquè ras i curt has de ser el millor dels que es presenten candidats. L'any passat es va presentar a una universitat i no va aconseguir-ho, cap sorpresa. Va ser més aviat un test per poder preparar bé la prova de l'any següent. Enguany per tant es va presentar a dues universitats per mirar de tenir més probabilitats. Als pagadors de la carrera ens interessava molt que aconseguís entrar en una i no tant a l'altra.
A la primera es va quedar a unes dècimes de poder entrar, a l'altra va quedar el primer, el cabró, i per tant de cap i eufòric a matricular-se
Total que aquest Nadal com a estudiant de la universitat ha participat al costat d'altres companys dels concerts de Nadal d'una sèrie d'escoles i els concerts s'han fet a l'auditori de la universitat on estudia.
Nosaltres vam assistir al primer dels concerts, i a mi personalment em va causar els dos impactes següents
Vaig quedar meravellat de l'auditori de la universitat. Una preciositat, enorme, nou, modern, amb tot l'equipament necessari ... preciós
El segon s'origina directament al subconscient. Tinc dos fills, ja grandets oi? i per tant he anat a diversos concerts fossin de Nadal o no. En algun d'ells, han cantat amb l'ajuda i companyia de músics professionals. Uns senyors vestits de negre que ho feien molt bé però que tapaven els nostres fills en les fotografies.
Així que quan van aparèixer el centenar de criatures a l'escenari els meus ulls incoscientment va buscar el meu nen entre ells i de cop i volta el vaig trobar fet un home, vestit de negre assegut a davant i tapant les fotos dels pares abraonats amb les càmeres. I va tocar molt bé.
El pas del temps és aquella cosa que passa sense fer soroll i que de tant en tant et dóna una plantufada de consciència de cop.
Total que tornant cap a casa dalt de la moto, i no ho negaré, amb els ulls negats, vaig pensar que estava molt orgullós que estudiés allò que tant l'apassiona, allò que semrpe ha desitjat, allò que que tant li ha costat aconseguir, i que tingui unes instal·lacions tan sensacionals.
En definitiva, per un cop i sense que serveixi de precedent, molt orgullós de mi mateix, de poder donar-li aquesta oportunitat ... de poder fer-ho, ai no de cap manera, de fer-ho com podem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada