Paoum !!!!!

Fa anys, no sé precisar quants potser cinc o sis, que cada dia i per sorpresa sentim des del menjador de casa un soroll molt fort, com una explosió. Cada dia és un ensurt gros perquè no saps mai quan serà.

El nostre balcó dóna a allò que en diem l'interior de l'illa i a baix hi ha el sostre d'uralita del magatzem o cuina o no sé què d'un bingo.

Durant tot aquest temps si el moment de l'explosió m'ha agafat prop de la porta del balcó, he sortit com una fletxa per a veure si podia identificar què coi era això que feia tan soroll. No veure mai res encara feia més incomprensible tot plegat. Com podia ser que una cosa que feia tan de soroll no deixés cap rastre? El soroll era, és, inequívocament d'un impacte d'alguna cosa contra, suposàvem, l'uralita.

Des de fa uns mesos la meva dona passa moltes hores a casa i finalment ha pogut descobrir el misteri.

En aquest interior d'illa hi ha sovint molts coloms i gavines, a vegades veiem autèntiques persecucions. Doncs bé, es veu que algun veí que encara no hem pogut identificar llença una bossa de menjar, sembla arròs o pinso. Quan la bossa impacta es trenca i com que l'arròs s'escampa per sobre l'uralita això feia que no veiéssim res. El soroll, molt fort, suposem que ve motivat primer perquè el veí deu viure a una bona alçada, segon per la pròpia contundència de l'arròs o pinso o el que sigui en gra, i tercer perquè la nau al sostre de la qual cau deu fer de caixa de ressonància. 

De debò que és molt fort el soroll que aquest columbòfil també deu sentir de la mateixa manera que els centenars de finestres que donen a aquest interior.

Pensar en els altres, per què? i la uralita aquesta que està trencada per diversos llocs? i què! o si és o no és recomanable donar menjar als coloms, ca! o plantejar-se baixar al carrer a deixar el menjar tranquil·lament a terra sense que els veïns fotin un bot del sofà? Uuix!

És molt més fàcil obrir la finestra, cardar la bossa avall, que els coloms mengin i que a tots els altres ens donguin pel cul.

Vivim en una societat que fins i tot és possible que el problema no sigui que a aquest veí tan li fotin els demés, ni la uralita, no, és possible senzillament que no hi hagi pensat ni un sol moment.

Jo sóc més sensible, jo em recordo de la seva mare cada dia


 

Breus

A la Via Laietana

Treballo, quin privilegi,  a Via Laietana cantonada Princesa. Tot l'any està ple de guiris, però no cal dir a aquesta època. Avui quan he sortit he sentit casualment com uns li preguntaven a un home pel Palau de la Música. Aquell home els ha indicat Via Laietana avall. Dues preguntes: havia d'intervenir? Segona i definitiva pregunta: ho he fet?

Sempre m'ho he preguntat

Sempre m'ha cridat l'atenció i m'ho he preguntat. Com és que quan dos espanyols totalment desconeguts coincideixen cicumstancialment en un lloc s'acomiaden dient-se "hasta luego" ? Atenent a la seva condició de desconeguts, no es veuran mai més, no?
A quin luego es refereix? preguntaria en Capri.

Toni Soler (referint-se als debats interns a PSC, ERC, Iniciativa)

L'esquerra d'aquest país el que ha de fer és parlar de política i deixar de parlar d'aritmètica

No ens posem d'acord

Som tan independentistes que declarem la independència de nosaltres mateixos. Així ben independents els uns dels altres som encara més dependents.

No recordo qui era, quanta raó, "en el moment en que el vot independentista és més madur, tenim immadurs els partits que el representen"

Però un cop dit, hem de segjuir buscant el camí. El lament no és el punt i final, ha de ser la pista del camí equivocat.

Shaquille O'neal

Una de les notícies més destacadaes de les darreres setmanes a la NBA ha estat l'anunci de retirada d'un dels jugadors més importants de les darreres dècades: Shaquille O'neal. No sóc seguidor de la NBA però em ve de gust recordar una anècdota que li atribueixen.

De tots és sabut que Estats Units és el país del consum per excel·lència, el país del mertxandatge, el país que treu suc comercial de qualsevol cosa insignificant. És una dita americana aquella que diu "ven el que vulguis però sobretot embolica-ho bé". D'això en saben tant que de tant ben embolicat sovint no trobes què has comprat.

Es veu que en certa ocasió en Shaq va dir: "estic tip de sentir parlar de diners, tot gira entorn dels diners diners i diners, n'estic tip. A mi l'única cosa que m'interessa és jugar a bàsquet amb les meves Nike i després prendre'm una Pepsi ben fresca."

Només ser-hi, la millor companyia

Un dia del novembre de fa tres anys un company de feina em va presentar a un Sr., ja jubilat, que havia treballat al mateix edifici nostre en una editorial. Em va dir que tenien de feia anys un pacte: un cop l'any, a mitjans de novembre, aquest Sr. venia a l'empresa i obsequiava al meu company amb una ampolla de vi bo que feia ell mateix i alhora el meu company li regalava alguns articles promocionals de l'empresa com uns calendaris i una agenda per a l'any a punt d'estrenar, una grapat de caramels pels néts ... Me'l presentava per a demanar-me mantingués la tradició ja que a ell l'empresa l'enviava a partir d'aquell any a una altra sucursal.

M'hi vaig comprometre i efectivament no vaig saber res més d'aquell senyor fins que un any després a mitjans de novembre es va presentar a les oficines amb l'ampolla de vi bo sota el braç. El vaig atendre, li vaig dedicar màxim 5 minuts, li vaig donar les quatre coses pactades, ens vam desitjar un bon any i ens vam emplaçar per al novembre següent.

Per tant ara tocaria explicar que de llavors ençà tinc dues ampolles més de vi bo, efectivament molt bo per cert. Doncs no, en aquests dos anys m'ha regalat potser 7 o 8 ampolles, un rellotge per al meu fill, un anell per a la meva dona, un clauer per a la meva filla, una bossa de carquinyolis, una ampolla de vinagre també fet per ell, dues invitacions per a visitar la Sagrada Família ... regals fets d'un a un en respectives visites.

Ha passat de venir un cop l'any i no tenir-ne cap notícia a trucar-me i visitar-me regularment. Quedi clar que és una persona encantadora, no m'estic queixant de res, senzillament miro d'explicar com ha anat.

He tardat molt de temps a entendre el motiu d'aquest canvi, perquè en aquest temps jo no l'he trucat ni un sol cop, no li he regalat absolutament res més que el que està establert en el pacte, no li he tingut cap atenció, no diré que he sigut antipàtic però sí que entenc que en la meva actuació no hi podem trobar l'explicació d'aquest canvi radical. Entenent-ho així m'he anat quasi obsessionant per a entedre perquè aquest home sense que jo li hagi dit, ni fet, ni donat res, havia passat de venir durant anys, només un cop i ara de sobte ve i truca quasi contínuament.

M'ha costat, no sóc brillant, però finalment ho he entès. Ve tan sovint a canvi de res precisament perquè no faig absolutament res, simplement l'escolto.

No hi ha plaer i necessitat més gran que parlar de nosaltres mateixos. Fer-ho davant d'una paret no dóna el retorn que es necessita. Fer-ho davant d'un rostre amable és el màxim perquè el silenci de l'interlocutor, el meu silenci,  el rep com a senyal de complicitat vers els seus arguments i esdevé un nodrit aliment per a la seva autoestima, element fonamental de les persones.

Tinc un germà amb el que sempre faig la broma de dir que en sé molt de no fer res. Francament no era conscient que en sabia tant.

El pas dels a. el pes dels cm.

El meu fill ja es posa les meves camises, els meus pantalons li cauen.

Canvi de parella

Tinc un company de feina, una persona extraordinària amb un magnetisme particular, que té dues filles. La gran està casada i té dos fills, la segona és soltera i com és normal en joventut ha tingut diferents nòvios, alguns dels quals com diu el meu pare "dels que s'han assegut a taula" volent dir que si han vingut a casa i han sopat amb la resta de la família és que es pot considerar nòvio "oficial".

Un dia la noia comunica als seus pares que se'n va de casa que se'n va a viure amb la seva parella. Els pares van rebre la notícia entre contents i sorpresos. Contents perquè veien la seva filla molt decidida i il·lusionada, sorpresos perquè en aquell moment no li coneixien nòvio. La sorpresa va ser completa perquè el "nòvio" es deia Teresa. Els va xocar molt més per inesperat que per una altra cosa, ho van acceptar sense cap escarafall i la Teresa va a integrar-se completament a les rutines i costums familiars amb total naturalitat.

Després d'un temps i com a tantes parelles els passa, es van separar i la noia va tornar a casa els pares.

El meu company m'explicava l'altre dia que va assistir a una festa d'aniversari i allà va trobar un dels ex nòvios de la seva filla, un d'aquells que havia segut a taula, i amb el que té molt bona relació tot i que ara feia temps que no es veien. Van estar parlant i en un moment donat li va presentar la seva nova parella. Es diu Xavier

La nova samarreta

Ahir es va presentar la samarreta del Barça per a la propera temporada i ja a la nit i sobretot aquest matí he observat com diferents mitjans de comunicació preguntaven a la seva audiència si agradava o no agradava.

Amb tot el respecte i amb tota la modèstia a mi em sembla que aquesta no és la pregunta que ens hem de fer. La pregunta que ens hem de fer és: aquesta és la samarreta del Barça?

Ja que compromisos contractuals ens obliguen a canviar la samarreta cada any a mi em sembla que hauríem de deixar clar que hi ha dues coses que no estan subjectes a canvi de cap manera. Els colors i l'amplada de la franja. Ens plantegem canviar cada any l'escut o l'himne? de cap manera, oi? doncs els colors i l'amplada de la franja tampoc.

A partir d'aquí hi ha infinitat de variables per a complir l'obligatorietat contractual de canviar cada any. Es pot fer el coll rodó o no, es pot imprimir ben visible al pit l'any de la samarreta, es pot fer el dorsal i nom de jugador d'un color o d'un altre o d'un altre, es pot fer un ribet d'una altre color a la màniga o al coll, es pot fer d'un tipus de teixit o d'un altre tipus de teixit, es pot posar o no senyera, o més grossa, més petita, en una costat en un altre, es poden posar, com ja s'ha fet, missatges insitucionals com "més que un club" o no posar-los, o en un lloc o en un altre ... però la samarreta ha d'identificar de manera inqüestionable al Barça.

Això sense entrar a valorar la publicitat de Qatar que com diu aquell: ja en parlarem més tard