Darrerament i des des diferents altaveus estic sentint que s'està escampant la idea que o la Catalunya independent es constitueix amb una regeneració de la política, de la democràcia, de la justícia social ... o no té sentit.
Des del respecte a les persones que defensen aquesta tesi, totes elles molt més qualificades que no pas jo, he de dir no hi estic gens d'acord.
Naturalment que el procés cap a la plena sobirania és una oportunitat per posar les bases d'una societat més justa des de tots els punts de vista, clar que sí, però de cap manera situem aquesta oportunitat en el camp del sine qua non.
Això situa el procés allà on no hi ha de ser de cap manera: en la solució de les circumstàncies. La solució de la crisi econòmica, la solució a l'ambient irrespirable de corrupció, la solució a l'atur, a les nul·les espectatives de la gent jove, la solució a la rebaixa de drets socials ... en definitiva la solució de les circumstàncies.
Les circumstàncies per pròpia definició són efímeres, canviants, i per tant és equivocat fonamentar el procés definitiu a una situació cojuntural. Quan canviin les circumstàncies doncs, optarem per deixar de ser independents?
Per altra banda és pràcticament impossible que resolgui tots aquests problemes com qui prem un interruptor, per tant si ho enfoquem així és una derrota assegurada i una generació de decepció i frustració del tot injusta i inadmissible.
Catalunya lluita per recuperar la seva plena sobirania perquè hi té tot el dret, ves, així de simple. Perquè té tots els elements necessaris per ser reconegut per tot el món com un estat, sobretot compta amb el fonamental i imprescindible: té identitat pròpia com a nació. Una identitat forjada al llarg de la història a través d'una llengua pròpia, una cultura, unes tradicions ... i això sí és imperturbable.
La identitat és allò que et fa ser, que et fa ser únic i diferent, inequívoc, que et distingeix dels demés. I Catalunya és, i tant, no fotem.
Cert que vivim una situació límit que ens fa tenir l'esperança que amb una Catalunya independent tindrem l'oportunitat de reconduir mica en mica, però no ho vinculem directament a que si no és així no podem ser independents. O sigui que o Catalunya soluciona els problemes del món amb una nova societat, o no té dret a ser lliure?
Per què nosaltres? coi, si ho fem així, quants països haurien d'abandonar la seva condició d'estat per passar a ser regions? Països del nostre entorn, amb uns índex d'atur que fan esgarrifar i uns nivells de corrupció irrespirables i no se'ns ha passat pel cap ni un segon que ja no tinguin dret a ser un Estat, no?
Aquest argument em recorda la meva època a la Plataforma Pro Seleccions Catalanes. En vaig ser fundador i membre de la primera junta directiva. Com a tal vaig donar algunes conferències i vaig participar en alguns col·loquis.
Una de les objeccions que em van posar en més d'una i més de dues ocasions va ser: "com és que lluiteu per tenir seleccions pròpies, si Catalunya no té cap possibilitat de guanyar res?"
Ai coi, o sigui que Catalunya per poder tenir seleccions nacionals se li ha d'exigir que guanyi? tàbé. Encanvi a Suïssa, Bèlgica, Andorra, Paraguai, Xina ... que no han guanyat ni guanyaran mai res només se'ls demana ser una nació? tàbé.
No, no, Catalunya vol tenir seleccions esportives pròpies, vol la independència, perquè hi té tot el dret. Perquè té tots els requisits necessaris per ser un país lliure com qualsevol altre. No ho supeditem a guanyar el mundial, a ser el paradís.
Catalunya no és el millor país del món, simplement és el nostre
