(Com enyoro trobar temps per escriure aquí)
Avui fa un any que tinc ganes d'escriure l'experiència que em va significar el que justament avui es commemora, avui fa un any que em van operar i em van posar una pròtesi completa de genoll, que em va tenir 8 dies ingressat a l'hospital públic dos de maig
Correspondria per contextualitzar, parlar de com s'arriba a aquesta operació, però faria el post massa llarg,ja ho serà massa, i el que em ve de gust és explicar les experiències i sentiments que vaig tenir ... els que recordo almenys. Ho hauria d'haver fet llavors, durant la baixa, però no me'n vaig veure en cor i posteriorment no he trobat el moment. Un any exacte després sembla una ocasió inajornable.
Per situar ràpidament la història, el fet és que quan tenia 15 o 16 anys jugant a futbol, un ximple amb va fúmer un batzac i instantàniament vaig saber que alguna cosa grossa havia passat. Trencament de menisc,quan pugui explicaré la meravella de l'oncle Jordi, germà del meu pare, radiòleg, que va ser el primer que em va atendre i que mereixeria un post sencer i la posterior intervenció per artroscòpia, la segona de l'estat espanyol duta a terme per un cirurgià nordamericà d'origen hindú, inventor del que llavors era una tècnica desconeguda i que em va operar a mi retransmès en directe per una pantalla gegant a una sala plena de metges en un simposi on venien a conèixer precisament aquesta nova i revolucionària tècnica. Això mereix un post per ell sol, una experiència i vivències sentimentals brutals
El fet és que molt jovenet em vaig quedar sense menisc, recordo perfectament la mare preguntant-li a l'oncle Jordi quin era el futur d'un genoll sense menisc, i em van dir ell i metges posteriors que el meu futur llunyà, quan fos molt i molt gran, al final ... acabaria amb una pròtesi.
Vaig fer vida normal des de llavors, absolutament, vaig tornar a jugar a futbol tant cam vaig voler, i fer de tot. Sempre més acompanyat, això sí, de sorolls, "petament d'os" com quan et petes els dits de les mans ... un cert dolor al final d'un partit o després d'haver caminat molt ... però vaja.
Anem avançant si no serà horrorós. Fa uns anys que les molèsties es van convertir en dolor i en ocasions insuportable, ep, en ocasions. Mica en mica els darrers anys m'havia anat condicionant la vida allò que jo deia normal. Vaig decidir anar al metge després d'anys i panys que cap em mirés el genoll. El que em toqués per Seguretat Social. Amadeu Vilà. El primer dia que el vaig veure, va passar una cosa extraordinària que passa algunes vegades però poques. Em va parlar i atendre, com si fóssim amics de la infància, un to directe, com si es dirigís a un íntim amic, bestial. M'hi vaig sentir, i em sento còmode, des del primer segon. Ras i curt em va dir que si mirava el genoll s'havia d'operar immediatament perquè estava destrossat, però que mirant-me a mi, no tenia ni de bon tros l'edat, la seva recomanació és que aguantés el màxim. Textualment em va dir: un home de 60 anys és massa jove per posar-li pròtesi, jo en tenia llavors 45 o 46 ... per tant la seva recomanació va ser aguantar. (Moment important del relat, per primer cop i
fins el darrer segon d'aquesta història, m'ha acompanyat el "és que ets massa jove") No em significava cap problema ni cap sacrifici i per tant endavant. Que ens veiéssim un cop l'any. I així van anar passant els anys: Com estàs? Aguantes? Doncs fins l'any que ve. Fins que un any em va dir: no podem esperar més. M'estàs fent malbé la tíbia on he de clavar la pròtesi, i ara no tens qualitat de vida, ho hem de fer ja. No m'ho esperava gens i vaig demanar un temps per pair-ho i per consultar-ho amb d'altres metges. Tres especialistes que vaig consultar, els tres com el "meu" partidaris d'aguantar el màxim, els tres van ser contundents: t'ho has de fer ja.
El problema de l'edat és que la pròtesi té caducitat i només es pot canviar un cop. Amb l'edat que tenia, (era massa jove, fins l'últim segon m'ha acompanyat això) en circumstàncies normals i toquem fusta, la meva esperança de vida és molt superior a la de les vides de les dues pròtesi. Aquest és el quid de la qüestió.
Jo volia esperar més però 1 + 3 especialistes diuen que s'ha de fer ja, doncs endavant. A partir d'aquest moment i fins al darrer segon, he sentit que era massa jove. La persona que em va fer l'analítica pre operatòria, el que em va fer la ràdio preoperatòria, qualsevol persona a la que li deia que m'havien de posar pròtesi ... tu? però no ets molt jove?
S'entén oi? precisament aquest és l'únic argument que feia post posar i pot posar i post posar l'operació i quan es tira endavant, no canvia que siguis massa jove i aquest era el fonament dels meus dubtes ... quan tothom tothom tothom t'ho va repetint i repetint ... et reforça i reforça i reforça el dubte ... però ets massa njove no? cançó que em va acompanyar fins el darrer segon
La programació fa que la primera operació del dia 11 de maig de 2017 sigui jo, prevista a les 8 del matí.
A les set ja era a l'hospital, en dejú, i havent-me dutxat amb un sabó especial que m'havien donat dies abans. Las dona al meu costat, sempre. Em fan passar, em donen una taquilla d'aquestes llargues i estretes com les dels vestidors d'esports, i em donen un pijama de paper, pantalons i samarreta. Després, em fan passar a una sala, la dona al costat, m'estiren a una camilla, em pregunten com et dic de què m'operen (ah, tan jove? Fins a l'últim segon) em posen el termòmetre i em diuen que si tinc febre no em podran operar, ve una noia em pregunta com em dic i de què m'operen (ah, tan jove? fins
a l'últim segon) em pregunta quin és el genoll, i m'hi escriu les
meves inicials amb un boli Bic Cristal ve un xicot m'afaita la cama. Tinc el genoll pelat i amb les inicials escrites. Em suministren una pre anestèssia. Ve un home, em pregunta com em dic i de què m'operen (ah tant jove?) i estira la camilla i li diu a la dona que fins aquí. Moment dur. Em va agafar desprevingut i no em vaig acomiadar com hauria volgut, només li vaig dir que estigués tranquil·la i ella em va dir que seria allà tota l'estona. Va ser molt fugaç, em va saber greu.
Cap a la sala preoperatòria, no hi ha cap altre pacient, sóc la primera operació. Ve una noia, es presenta, em pregunta com em dic i de què m'operen (ah, tan jove? fins al darrer segon) em posa una via, i em connecta a una màquina que ella soleta em va prenent la pressió automàticament de tant en tant ... sense una periodicitat fixa, curiós.
Em ve a saludar l'Amadeu, ja disfressat d'operar, gorro de diferents colors ... em saluda i prou va ser molt ràpid, però li vaig dir textualment: Quan em despertis m'has de dir dues coses: primera que s'havia de fer sense dubte (coi l'obsessió que era massa jove era el gran dubte que fos el moment) i segona, que havia quedat de conya. Fa mig somriure i se'n va.
Passa una estona, no molta, ja som tres o quatre que estem esperant entrar a quiròfan, han anat entrant d'altres darrere meu. I es produeix una escena que ni escrita per un guionista d'humor. Passa una dona baixeta guarnida de quiròfan, després sabré que és l'anestessista. Es planta just davant meu perquè just al meu davant hi ha el taulell de l'encarregada de la sala i diu, no enfadada però vaja, poc li falta: Però que no començàvem amb una pròtesi i l'artroscòpia era el segon? Sí li diu la cap de sala. I l'anestessista senyalant-me a mi, diu: però aquest noi no pot ser el de la pròtesi ... la cap de sala li diu que sí. Ah sí? Val val
Fins al darrer segon, fins al darrer segon, que sóc massa jove, però tot i que ho sembli i molt, no hi som encara al darrer segon.
Pocs minuts i cap a quiròfan. Sóc el primer com he dit i hi ha diferents persones que totes em donen l'esquena preparant material. L'anestesista és l'única que està per mi, em diu que em farà una punxada a la cama i immediatament quedarà adormida i que posteriorment em posarà una màscara per adormir-me a mi. Fa la punxada, em pega a la cama: ja no notes res oi? Em sap greu però sí, dic jo, torna a pegar, i ara? Ara ja no. Potser havien passat un parell de segons. Es disposa a posar-me la màscara, li agafo la mà frenant-la un moment i vaig fer una cosa que ara fa molta vergonya però que en aquell moment em va sortir així. Quiròfan ple de gent feinejant tots d'esquena a mi, ningú em mirava ni prestava atenció, preparaven material, estaven enfeinats, doncs sense que ningú ni es girés, vaig dir: abans d'adormir-me us vull donar les gràcies pel que m'aneu a fer. Ningú es va ni girar, deixo anar la mà, la màscara m'envolta nas i boca, és cap a un quart de nou.
Obro els ulls, torno a ser a la sala ara ja postoperatòria, tinc just davant un rellotge a la paret marca 2/4 11. Recordo perfectament el primer pensament que em va venir al cap, ho recordo perfectament. Passats uns pocs segons que no sabia on era ni què feia, molt pocs segons, em va venir al cap: ja està fet. Però no un ja està fet respecte tres hores abans, no, un ja està fet, respecte 36 o 37 anys enrere. Allò que em van dir, el teu futur, quan siguis molt gran, al final ... tres expressions que havien fet servir diferents metges, allò que era abstracte perquè quedava en un futur inimaginat, allò que en el fons tenia aparença que no passaria perquè quan tens 20 o 30 anys no ets conscient que efectivament i si Deú vol seràs gran i molt, allò eteri, allò boirós ... ja estava fet, com una llosa que et cau a sobre i et fa adonar que sí, que ja ets gran, que sí, que veus el final, allò que semblava no havia d'arribar, ja està fet.
Em trobo perfectament, no tinc cap dolor, passen uns minuts, pocs, i el doctor, l'Amadeu, passa per allà em veu despert i s'atura. Em diu: t'he de dir dues coses: la primera, el genoll estava molt i molt malament i s'havia de fer tant sí com no, la segona, estic molt content perquè ha quedat de conya. Ja he parlat amb la teva dona. Ric i li dic, ara digues-m'ho de debò. Ell seriós però carinyós em diu, és ben bé així, i marxa, té moltes altres operacions. Ara la sala és plena, dels que estan a punt d'entrar i dels que com jo ja han sortit.
La cap de sala em diu que estigui tranquil i que en una estona, em pujaran a l'habitació. Estic bé, còmode, cap dolor, bé, i em distrec observant el tràfec, encara entren pacients per posar-se a la cua per entrar a quiròfan i d'altres que ja han sortit. Passa una estona i la cap de sala em ve a dir que li acaben de dir que no tindré habitació fins a quarts de quatre. Li demano si li plau que informi a la meva dona, que em feia patir molt que estigués esperant sense saber res. Així ho va fer i vaig quedar tranquil.
Vaig passar tantes hores allà que va ser molt curiós veure l'entrada d'un pacient,que li fessin tot el que m'havien fet a mi, veure'l entrar a quiròfan, hores després veure'l sortir i estona després veure'l abandonar la sala cap a l'habitació. Perquè jo vaig tardar tant i d'altres gens? Ni idea però no em neguitejava gens, gens ni mica. De tant en tant els propis infermers i personal de quiròfan em feien broma: encara ets aquí tiu? Van ser moltes hores i immòbil, però no se'm va fer pesat. Ah, i totes aquestes hores connectat a un monitor que anava fent els seus sons i a la màquina de la pressió que sense cap regularitat m'anava prenent la pressió. Potser ho va fer 2000 vegades, o 5000 ...
A quarts de quatre efectivament cap a l'habitació. Per fi vaig poder veure la dona, emoció. Vagi per endavant, un 10 per l'atenció de l'hospital, amb alguna anècdota no tan positiva que ja explicaré, però anècdota, un 10 com una casa, atenció espectacular amb l'equilibri just de carinyu sense ser humiliant i de tracte professional ... però les instal·lacions de l'hospital velles i cutrilles. Rajoles, llums ... estil dels anys 70.
Ja som a l'habitació 207 1. Petita de collons, però buenu. 1 vol dir que era el llit 1 dels dos de l'habitació.
Al llit dos vaig tenir-hi dos companys d'habitació. En Francesc i en Francisco. Sí, coses de la vida. En vaig tenir dos per la combinació que en Francesc va marxar una mica abans del que tocava i jo una mica més tard del que tocava per la qual cosa vaig tenir temps de tenir dos companys d'habitació uns quants dies cada un.
Ens entendrem de seguida. Els dos, operats de pròtesi de genoll i als dos els corresponia fer-s'ho. Oi que ens entenem?
El Francesc era el company d'habitació ideal, almenys pel meu gust. No deia mai res, quasi ni quan tenia visita. Molt i molt discret. Em feia molta mandra que em toqués un company xerraire, que fes broma, que pretengués que jo també li dongués conversa ... ai no, ai no, doncs no. Ni paraula. Perfecte.
Potser sóc antipàtic, però allà no érem de vacances, estàvem putejats, doncs ja que no puc estar sol, com a mínim que no m'atabalin.
Això em dóna peu a comentar que no em penedeixo gens d'una decisió que vaig prendre abans de l'operació. Vaig "prohibir" a tothom que em vingués a veure. No volia que vingués ningú. A la feina ni tan sols vaig dir a quin hospital m'operaven i de fet que m'operaven ho van saber abans que passés, comptades persones, les que necessàriament ho havien de saber i prou.
Allà no anava a passar-ho bé, i no em donava la gana haver de fer compliments amb visites. Volia poder estar de l'humor que volgués i plorar el que volgués si fos el cas, com de fet vaig fer fins i tot més del que volia. Tens dolor, tens incomoditats, l'habitació és petita, no estàs d'humor ... i no me'n penedeixo gens. Van venir aquells que quan dius prohibit per tothom, evidentment per natura no estan inclosos. Els meus fills, els meus pares, i els meus germans. També va venir un moment de res la meva sogra, i un cunyat. Ningú més.
Les primeres hores a l'habitació van ser idíliques, irreals pel que es va veure després. Em trobava perfectament, perfectament, com si no hagués passat res, i no tenia cap dolor, ni mig. Una certa incomoditat perquè el vendatge compressiu que portes les primeres hores empipa, i el drenatge que va traient sang, una mica, però vaja. En aquesta fase va venir a veure'm un dels meus germans, a posteriori hi he pensat sovint amb aquella visita, perquè devia flipar. Estava perfectament
Les infermeres pregunten sovint si tens dolor i quina intensitat de 0 a 10. Ja vaig veure que anirien maldades perquè una em va dir: no et fa cap mal? ja te'n farà ja
A quarts de deu de la nit, feia molta estona que ja havia sopat i estava perfectament, vaig fer fora la meva dona. Es volia quedar a dormir però la vaig forçar a marxar. Estic bé i em trobo perfectament, ves a dormir a casa, estigues amb els nois i descansa, demà serà un altre dia. Va ser marxar, i pocs minuts després va començar el dolor. Dic EL perquè afortunadament puc dir que quasi quasi va ser l'únic que vaig tenir, però collons. Molt i molt intens, molt, i ininterromput durant 20 hores. Ni calmants per la via ni òsties, un dolor molt i molt fort que de tant en tant feia pujades d'intensitat. No li vaig trencar la mà a la dona de miracle, perquè li tenia la mà agafada tota l'estona i quan tenia una punxada, li apretava amb força. Tot i així, he de dir i estic segur que la dona ho corroboraria, ho vaig portar molt bé. No em vaig queixar de res, les infermeres, que entren contínuament em deien i repetien que havien de passar unes quantes hores i que tingués la seguretat que desapareixeria o baixaria molt, però que aquestes primeres hores les havia de pagar. Aquesta seguretat em donava serenitat tot i que mentre ho passes costa de creure que desapareixerà.
(La dona cada dia a quarts de vuit del matí ja era a l'habitació i no es va moure de meu costat en els vuit dies. Això sí, a quarts de vuit del vespre la feia fora. Les infermeres i doctor flipaven i se'n van ben enamorar.)
La primera nit doncs no vaig dormir ni un minut, el dolor m'ho va impedir completament. S'ha de dir però, que les altres nits tampoc vaig dormir gaire, ja se sap que als hospitals no es dorm. Jo ho vaig definir com que l' hospital és aquell lloc en el que ets tot el dia al llit i ni folles ni dorms.
No es dorm per diverses raons, la primera nit el motiu principal va ser el dolor, impossible dormir amb aquell dolor, i la resta de nits perquè per exemple durant la nit entren diverses vegades, que si termòmetre, que si et prenen la pressió, que si miren si et queda calmant, si no, marxen i tornen a entrar per canviar-te la bossa, et pregunten com et trobes, si tens dolor i nivell d'intensitat, si et vols llevar per anar al lavabo, cap a mitja nit, t'oferien un iogurt o un suc ... després perquè no hi havia manera que tanquessin la porta quan marxaven i entrava tota la llum, i el soroll, del passadís. Després perquè com passa en altres feines nocturnes, la persona que treballa de nit, sense adonar-se'n perd la consciència que és hora de descans, estan pletòriques, i entre elles, es criden a ple pulmó. Mariiii, acércate a la ocho dos por favor ... després perquè volten tota la nit i empenyen carretons plens de medicaments i altres aparells que amb el tremolor del recorregut fan soroll, perquè hi ha pacients d'altres habitacions que criden de dolor, recordo una veu que cridava tota la nit de manera una mica estranya, potser no hi era tot pobre. En definitiva, a un hospital no es dorm.
El segon dia doncs, l'endemà de l'operació, va costar de passar pel dolor intensíssim que no reculava de cap manera. En un moment determinat va venir la Belen, la recuperadora, encantadora en més d'un sentit, em va treure els llençols de sobre les cames va posar la seva mà en paral·lel al terra quatre dits per sobre del meu peu i em va dir: aixeca la cama i toca'm la mà. Vaig fer tota la força que vaig poder i no vaig aixecar la cama ni un mil·límetre. Va ser un cop dur, acabava d'adonar-me de cop de la feina que tenia per davant.
Em va saber greu, perquè aquest primer dia sencer i en ple episodi de dolor, em van venir a veure els pares uns minuts només i només em van veure patir. Jo no em queixava de res, però amb la cara pagava, i el primer dia a més el panorama no era gaire atractiu. Habitació minúscula i compartida, calmant en vena, cama embolicada amb un drenatge anar traient sang, i jo amb un dolor bestial.
A les sis quarts de set de la tarda va venir la Belén i em va dir que m'aixequés que caminaria. Li vaig respondre textualment: ets boja, ni parlar-ne. Portava 20 hores amb un dolor insuportable ininterromput, per tant entre d'altres coses estava esgotat, i em demanava que caminés, cosa que en aquell moment acabat d'operar amb un cos estrany dins em semblava una proesa ... llavors la Belén amb aquella tendresa i alhora rigor professional que abans mencionava em va dir: mira, t'entenc perfectament de debò, però et demano que em creguis, si et lleves i camines, mouràs la cama, i llevar-te i fer-la anar contribuirà i molt a que el dolor baixi i desaparegui. Tinc plena consciència de ser un pacient obedient, 0 conflictiu, allà fas el que et diuen, total que em vaig llevar per caminar. Em va ensenyar com baixar del llit tenint en compte que com ja he dit era incapaç de moure per mi mateix la cama. La cama bona, en aquest cas l'esquerra, es posa sota la dolenta i al mateix temps que el cos gira per incorporar-se la cama bona aixeca la dolenta i l'acompanya fins a terra.Em poso dret, i sí, faig tres o quatre passes sense sortir de l'habitació. Quina gilipollada, però és un moment molt especial. Et poses dret i camines per primer cop amb un putu ferro cardat dins el teu cos que impedeix el mal gest que la cama lesionada feia ...per tant no és aprendre a caminar, però sí és conèixer un nou caminar.
I, oh miracle, o saviesa i experiència, és tornar al llit i començar a notar que el dolor baixa i baixa i baixa ... i llevat d'algun moment sense més importància es pot dir que ja no en vaig tornar a tenir ni un moment més. Ep, li vaig fer saber a la Belén per poder-li regalar un merescut: Veus? ja t'ho deia jo
Els horaris d'àpats eren a les vuit l'esmorzar, a la una dinar, a les set sopar i a mitja nit oferien si volies iogurt o suc. La qualitat del menjar més que correcte, res a dir. El que passa és que almenys jo, estava desganat i la majoria dels àpats no m'ho acabava ni de conya
De les infermeres i metge, l'Amadeu passava cada dia cap a les set quarts de vuit,visita de metge, a les vuit arribava l'Imma, encantadora, alta amb un cabell negre rinxolat, i la Maribel. Ja ho he dit, però ho torno a dir, al meu gust, l'equilibri perfecte entre tractar-te de manera propera i "carinyosa" i tracte professional de personal i pacient. No eren gens empalagoses, ni gens distants, l'equilibri perfecte. D'aquestes que són les que més vaig tractar, i de totes les que em van atendre en algun moment, que en total i en vuit dies van ser moltes.Una d'elles, portava un distintiu en pràctiques, i era bastant desastre. Me'n va fer unes quantes. Per començar el dia de dolor, una de les vegades que van entrar per preguntar-me va ser ella i quan li vaig dir, ep, responent les seves preguntes, que el dolor era màxim i que no notava ni calmants ni res va respondre: què vol? no esperi miracles. Però vaja, la millor d'aquesta noia va venir uns dies més tard.
Dissabte al matí en Francesc, el meu company, va rebre una visita d'un Sr. L'habitació com he dit era minúscula i el seu llit i el meu estaven separats per una cortineta, per tant tot i que no ens vèiem, la intimitat era zero. Qualsevol cosa que parlessin les seves visites o les meves evidentment les sentíem tots. El fet és que va venir aquest Sr. no hi va ser gaire estona, i no hi vaig prestar cap atenció i per tant no recordo res rellevant. Com estàs que si tomba i que si gira, sí que recordo que van parlar alguna cosa de la parròquia d'una manera que es podia deduir que en Francesc hi col·laborava ... però vaja jo què sé. La cosa és que a la tarda del mateix dissabte entra una Sra., pobra dona, lletja com un pecat, una mica de gep ... i ben bé d'una altra època, llavis pintats molt vermells, molt de maquillatge a la cara, olor de colònia de senyora vella, perdó però és així, entra ens mira a mi i la dona i ens diu: bones taaardesss i es dirigeix a l'altra banda de la cortina. Ja ens va cridar l'atenció que el primer que es van dir era els anys que feia que no es veien, i recuperant la meva norma de prohibir les visites, després comentant amb la dona, dèiem que coi si fa anys que no veus en Francesc i la seva dona, anar-los a veure a l'hospital a justes 48 hores de ser operat, que ni ell ni jo estàvem no sé com dir-ho, no estàvem per ballar sardanes i repartir ... doncs no sembla el més indicat. A carai, però és que no era una visita de cortesia. El que ve a continuació és estrictement verídic. Va dir que havia vingut perquè havia sabut que al matí havia vingut el seu marit i venia a explicar-los una cosa. Venia a explicar-los que el seu marit, que ella anomenava "aquesta persona" havia fugit, segons deia, amb una prostituta russa. Que li havia girat el cervell, que "aquesta persona" li havia fotut a ella una bona quantitat de calers parlava de no sé quants milers d'euuuruss així allargant les "u" i ho anava repetint ... fins i tot el pis que li havia deixat a ella la seva tieta, ara no recordo el nom, però també un nom d'una altra època Engràcia, Enriqueta, Justina ... una cosa així.
La dona i jo ens vam mirar i no ho vam dubtar ni un segon, vam marxar de l'habitació. Encara anava molt justet, molt, però era evident que no hi havíem de ser. Vam anar a seure al passadís. L'estona que vaig poder perquè encara em llevava poc i poca estona, i em marejava i cansava ... total que sentint-ho molt vam tornar a l'habitació que aquella dona encara hi era. Afortunadament però vam marxar l'estona suficient per haver perdut el fil. Jo patia pel Francesc i la seva dona que amb els comentaris que li feien era evident que el que es llegia era clarament, vols dir que és moment? ja et vindrem a veure quan estiguem bé ... no sabien com acabar la conversa, i en un moment determinat no sabent què dir li van suggerir que anés a la policia o que parlés amb el rector de la parròquia, mossèn no sé què ... la Sra va respondre al nivell de la història que estava explicant. No podia recórrer a mossèn no sé què perquè mossèn no se´què també hi estava embolicat.
Nosaltres no sabíem com amagar-nos o com abstreure'ns d'aquell relat. En un moment determinat, es va acomiadar d'ells i marxant passa pels peus del meu llit i amb un somrís ens torna a deixar anar bonees taaarrdes. Suposo que era plenament conscient que ho havíem sentit tot.
Jo vaig fent, però les analítiques que em fan, abans de punxar-te et fan dir el teu nom complet cada vegada, evidencien el que la dona i les infermeres constaten en el dia dia. Estic fluixet, tovet, m'emociono amb molta facilitat, no tinc gaire força ...
Aquesta fluixera es fa palesa també en la recuperació. A partir del tercer dia, cada dia a les deu en punt un camiller ens portava al "gimnàs" de l'hospital a fer exercicis de recuperació amb l'Elena. No tots, però la majoria pròtesi de genoll, alguns pròtesi de meluc. El primer dia l'Elena: bon dia Marc, pròtesi de genoll tu tan jove? (Fins al darrer segon ...encara no hi som) Allà jo era el pitjor, l'exercici més fotut que ens feia fer cada dia era un que t'obligava a doblegar el genoll el màxim que puguessis. els altres eren més grans que jo, això en tot el meu discurs és l'única cosa clara oi?, i doblegaven la cama molt més que jo (després vaig saber que té una explicació mèdica) però sobre tot jo em cansava molt més fins i tot em marejava ... estava fluixet
Fins que passats uns dies l'Amadeu va dir prou i va ordenar que em fessin transfusió de sang. Aquest dia va tornar a quedar clar de l'organització perfecta de l'hospital, i de la seva humanitat, una et dóna molta tranquil·litat com a pacient, l'altra et dóna confort i companyia.
L'Amadeu em diu que dóna l'ordre, i en uns minuts van entrar a l'habitació un parell o tres d'infermeres que no coneixia, que les havia vist però que no m'havien atès, només treure el cap des de la porta i em deien coses de l'estil: apa que ja sé que ara et donaran un bistec, ja veuràs que bé t'anirà. Una altra, treu el cap també i diu: ara ho preparen les companyes eh? t'anirà bé, i et picava l'ullet ... i ara ve l'actuació estelar de la joveneta en pràctiques que era una mica desastre i no perquè fos jove i inexperta que en això no hi ha res a dir, si no perquè era desastre. Ja havien passat uns dies i ja m'havien tret la via, per tant per poder-me fer la transfussió m'havien de tornar a posar una via. Doncs ho va fer aquesta noia i no m'ho va dir pas però ja afirmo jo sol que va ser la primera que va fer amb absoluta seguretat. Va venir acompanyada de veteranes, i abans de fer res i davant meu li van demanar que els repetís tot el que havia de fer. Un cop passat l'examen oral, va venir el pràctic. Primer va haver de decidir quin tipus d'agulla utilitzava i parlaven en argot seu, diria que es van decidir pel model mariposa. Ara ve el millor moment de tots. La via me la posaven a la mà. Ara venia el moment dels típics copets, minibufetades a la zona per a que destaqui la vena on clavaràs, la mariposa. Bé, doncs, va colpejar la mà, el braç, el colze ... menys la brana del llit i les parets, ho va colpejar tot. La veritat és que estrictement com a pacient/client la situació era inadmissible, aquella noia estava com un flam i no sabia el que es feia, però sumant que jo estava tovet i que tinc molt presents els meus primers cops professionals, vaig empatitzar i no vaig dir res de res. Finalment després de fer percussió per tot arreu va entrar a matar, o sigui a posar la mariposa. Acostava l'agulla a la meva pell tan a poc tan a poc a poc ...fins que va arribar l'altre moment estelar. Va i deixa anar a les seves companyes veteranes "joo, es que si me miráis me ponéis nerviosa, joo" Enfí, la pobra noia la va acabar posant i posant bé.
Vaig estar unes quantes hores rebent sang, dues bosses. I van fer efecte, em vaig espavilar.
Dilluns al matí, quan l'Amadeu passa visita a primera hora, el meu company li deixa anar: Doctor, o em dóna l'alta aquest matí o m'escapo. Caram, li diu l'Amadeu, i doncs? Miri doctor, porto quatre nits aquí i no he dormit ni un minut, ja me n'he atipat. D'acord, però encara està tot molt tendre ... li repeteixo doctor, o em fa l'alta o m'escapo. Li va donar l'alta i es va escapar autoritzadament.
És cert que jo el sentia tota la nit bellugant-se, fins i tot aixecant-se que era una absoluta imprudència ... en Francesc era una persona amb molta personalitat i caràcter. En més d'una ocasió li vaig sentir respondre a la seva dona o algun dels seu fills que venien molt: pare, t'han dit que et llevis, que has de mirar de caminar ja t'ajudem ... resposta del Francesc: ells diuen el que he de fer i jo faig el que em sembla.
Vam parlar poc però es pot dir que teníem bona relació amb ell i tota la seva família.
Total que vaig estar 24 hores sol. I l'endemà va arribar el Francisco, quin personatge. Espectacular
El Francisco era aquell tipus de persona que és de fora, que porta 60 anys o més aquí, (em va explicar que 60 anys enrere jugava a fubol en un camp de futbol que en aquella època hi havia molt a prop de casa meva. Per tant mínim 60 anys) però que pel barri on viu i per l'entorn on s'ha mogut, és com si encara no hagués marxat del seu poble. Era evident per la distància amb la que parlava de les coses que eren d'aquí, per les expressions que feia servir ell o els amics que el venien a veure, no és que parlessin castellà, és que costava molt d'entendre què deien, perquè era un castellà andalús propi del rovell de l'ou d'andalusia, per tant vol dir que no se n'ha mogut tot i portar tota la vida aquí.
Tampoc era enraonador i escoltava molt la ràdio amb auriculars. Ho vaig descobrir de la manera següent De matinada, fosc, estem sols ell i jo, silenci, i de cop i volta deixa anar: gilipollas. El primers segons flipo i no sé què fer ... i llavors caic, ah deu escoltar la ràdio i li diu al que parla. Cometaris així en feia tot sovint. De cop i volta: Sí, y una mierda.
A vegades feia comentaris en veu alta per a ell mateix, sense estar responent a la ràdio. La que recordo com a millor, impagable va ser. Mateixa situació, de nit, sols, fosc, silenci ... i de sobte se sent del llit de l'altre costat de la cortina: Luego el ministro dice que la sanidad va bien, y una mierda. Antes sí que funcionaba, te daban tu desayuno, tu comida, tu merienda, tu cena, y a medianoshe unas galletas ... aquí no te dan de ná !!
Ja he repassat els àpats i no sé si serán suyos o no, però donaven tot això menys la merienda, això no. Però la resta sí eh?
Va quedar clar doncs que per al Francisco la qualitat de la sanitat pública es mesurava per la quantitat d'àpats que et donaven.
Era madridista, però més que madridista, pels comentaris que feia, era madridista a la defensiva o contra alguna cosa o algú. Un vespre jugava el Madrid al camp del Celta si no recordo malament, i l'escoltava per ràdio, jo també, va guanyar el Madrid, i quan marcava ni cridava gol ni cap altra expressió d'alegria, no, feia comentaris de l'estil: ahora les pitarán tres penaltys en contra, ya verás.
Un matí van venir tres amics a veure'l. Eren com ell, costava molt entendre què coi deien, molt, un andalús d'andalusia coi. Quan van arribar un li diu: Pacooo te veo bien, te veo ya pa ir a correr detrás las cabras ... però el millor va ser una estona després. Un dels amics va explicar que el seu nét era del Barça. Salta el Francisco i deixa anar textual: "esto é culpa de loh padreh, aaaarooo les comen el coco y el niño se hace del barsa" O sigui que al 2017 un nen de Barcelona sigui del Barça és segur conseqüència d'adoctrinament. Flipant. Si ell ho veu així, és que la seva vida tooots aquests anys l'ha viscut encara dins del pueblo, l'únic que aquest pueblo és dins de la ciutat de Barcelona.
Un dia a la tarda estava jo sol. La dona estranyament no hi era i en Francisco tampoc perquè potser l'havien dut a fer una prova, el que sigui, el fet és que estava sol i entra una dona. Hola bona tarda, ai, no hi és el Francisco? No ... Perdona, ets català? Sí dic jo ... i dels nostres? no recordo què vaig respondre
Ai quina sort de trobar un dels nostres, vinc a veure el Francisco perquè la seva dona és la minyona de casa meva des de fa, no sé quants anys va dir però tots, i me l'estimo molt molt i al Francisco també, però uuiiii no saps com estan en contra del català i de tot el que està passant a Catalunya, uuiii no saps com es posen tots dos ... uuii no puc dir mai res .... em va fer un monòleg amb totes les de la llei, una dona amb molta energia, gesticulant ... un monòleg, ella segurament ho va viure com si estiguéssim xerrant però va ser un monòleg per mi sol. Es va acabar quan van arribar Francisco i senyora, van anar a l'altre costat de la cortina i van fer visita, això era fer visita, perquè només de seure la Senyora pona diu: he traído galletas. Van obrir les galetes i vinga a riure i xerrar i se les van fotre totes.
Amb totes aquestes històries jo anava fent. Tot i que estava amoinat, i tenia por de no anar prou bé. El genoll em feia sorolls que no entenia, i sobretot el pitjor era tenir la sensació que anava molt endarrerit en doblegar la cama sobretot. Tenia com obsessió que les primers hores i dies eren decisives i a conseqüència de la fluixera no tenia prou força per forçar-me a progressar, i no progressava i els dies passaven. No tenia dolor, però sí incomoditat. No aguantava ni un parell de minuts assegut amb la cama mínimament doblegada, caminant em cansava molt i fent els exercicis que havia d'anar fent durant el dia, assegut trepitjar un mocador i arrossegar-lo cap a sota de la cadira, em semblava quedava clar que no progressava prou, i em desanimava.
no aguanto assegut + no doblego + els primers dies són decisius + no tinc força = sensació de no progrés, por a que fos no recuperable i per tant desànim
Una gran excursió era anar al final del passadís, allà en començava un altre en perpendicular on hi havia més habitacions i al final de tot una sala d'estar. Hi havia revistes. Hi anàvem a caminar i a mirar de distreure'ns fullejant revistes del cor, les úniques que hi havia. Havia de fer un esforç gros per mantenir-me assegut, la cama em molestava molt. No dolor, no, una pressió al genoll de no voler estar doblegat.
L'experiència de tornar a caminar mereix el seu propi capítol. La Belén me'n va ensenyar, i mirava d'anar-ho fent tot el dia a més del gimnàs amb l'Elena.
Increïble però cert que t'hagin d'ensenyar a caminar. Primer avança les crosses, ara el peu dolent, posant el taló, llavors el peu bo avança fins al nivell del peu dolent i tornar a començar. Uns dies més tard, el peu bo fa una passa normal per tant recolza més enllà d'on hi ha el peu dolent de manera que el peu dolent inicia la seva passa des de darrera, aixeca tot el taló deixant només la punta a terra, posteriorment fa la passa endavant, recolzant el taló i en el moment que posem tot el peu suportem tot el pes del cos ....
En una paraula: caminar
Doncs no és tan senzill. Merda ara no me n'he adonat i no he posat el taló, merda ara no me n'he adonat i el pes l'he suportat amb les crosses i no amb la cama, merda ara he iniciat la passa sense aixecar prèviament el taló, merda he fet la passa amb la cama rígida i no fent la flexió natural ... Allò pel que ets competent de manera inconscient i natural es converteix aquests dies en conscient i dificultós. Fins un dia que t'agafa un atac de riure. Perquè al mateix temps, alhora, t'equivoques sovint amb el peu dret, que si no has posat el taló, que si no has suportar el pes que si no ... i amb el peu esquerre sense proposar-t'ho ho fas de puta mare eh?
Els dies van anar passant, la sessió de bistec en forma de dues bosses de sang van fer el seu efecte, i un dia entra l'Amadeu a l'habitació, en aquell moment la dona no hi era, i em diu: et vinc a dir dues coses: primera, demà cap a casa. Segona: tens una dona extraordinària. Ha sigut molt bonic veure-ho
Arriba l'última nit, una nit doblement especial. És l'última i el meu fill té un concert, el més important fins llavors. La dona hi va i em grava amb el mòbil tema per tema i me'ls va enviant per wats app. Jo a les fosques de l'habitació me'l vaig mirant de manera borrosa perquè no puc evitar no deixar de plorar. Massa emocions concentrades.
Havien de ser cap a cinc dies i van acabar essent 8, però no se'm va fer pesat des del punt de vista de ganes de marxar cap a casa, no. Tenia molt clar que com estava, em refereixo a la fluixera física i emocional, preferia ser a l'hospital.
Ho he anat dient, però qui mereixeria tot un post també és la dona. Va ser espectacular fins al punt que em va sorprendre i meravellar 25 anys després de casar-m'hi. Al meu costat 12 hores diàries i estan per tot. Vaig descobrir una materialització desconeguda fins llavors de l'estimació. Des de llavors, des d'avui fa un any la veig amb uns altres ulls, un ulls que han vist més formes d'estimació i espero no trobar-me en la situació a l'inversa, per motiu evident i per la certesa de no estar a l'alçada.
L'últim matí abans de marxar també vaig al gimnàs a fer la meva darrera sessió. A l'hora en punt que ens havien dit, arriba el personal de l'ambulància que em portarà a casa. M''assec a la cadira de rodes i em comencen a empènyer cap a la sortida. Em creuo amb la Maribel, demano aturar, li faig una abraçada i li demano m'acomiadi de l'Imma. Reprenem la marxa cap al carrer, la noieta de l'ambulància que empeny la cadira li pregunta a la dona de què m'han operat. La dona li respon, li han posat una pròtesi al genoll ... la noia comenta: Ah, estigui tranquil·la, la gent gran es recupera molt de pressa. He sigut massa jove, fins al darrer segon
