Què vaig sentir a Burgos? Moltes emocions, molt fortes, contradictòries i totes alhora. No m'havia passat mai, encara ara em tenen trasblasat i per això em ve de gust i potser fins i tot em convé explicar-les.
El 9 d'abril feia 75 anys que van afusellar el meu avi al penal de Burgos. Omnium Cultural i en Quim Torra davant de tot, va organitzar un acte de record.
Vaig sotmetre-ho a casa. No em veia a mi mateix viatjant sol a Burgos i sense dir-ho pensava que o hi anava amb la dona i els meus fills o probablement no hi aniria. Primera emoció, els nois no ho van dubtar ni un segon tot i ser un viatge pesat i que havien de renunciar a les seves passions del cap de setmana amb les quals hi tenen tots dos un compromís exemplar. Així doncs la dona i jo vam organitzar el viatge.
Una de les coses que em va passar és que no vaig saber preveure les emocions que viuria. M'imaginava que principalment m'impressionaria l'emoció del meu pare que presidiria l'acte amb 89 anys i el llacet posat com sempre duia l'avi.
Tot va començar quan estàvem arribant al penal. En sabíem el carrer però no el nº i per tant un cop al carrer en qüestió circulàvem a poc a poc pendents de no passar de llarg. Vam passar més d'un edifici que ho podia haver sigut ... anàvem a poc a poc per aquell carrer llarg i recte. De cop, allà al final de tot vaig veure voleiar una estelada. No hi havia dubte.
A partir d'aquell precís moment vaig començar a tremolar de dalt a baix, com si de cop em fes càrrec d'on era en tot el seu significat. El carrer acabava en una rotonda i allà començava una mena de camí d'uns 100 metres fins a la presó. Vam aparcar al costat de la rotonda i hi vam arribar caminant.
Era un matí mig assoleiat mig entrenyinat, feia molt de fred, molt, que problablement l'emoció i el tremolor conseqüent feia que semblés superior.
Següent impacte. L'acte era a la una i nosaltres hi vam arribar a 2/4, faltava mitja hora per tant i mentre ens hi acostàvem em va sorprendre veure tanta gent. Numèricament potser no eren molts, 30 potser? però sí em va commoure pensar que s'havien desplaçat expressament. I en l'estona que faltava en van arribar més. A partir d'aquell moment i fins encara ara vaig començar a notar un profund sentiment d'agraïment. Recordo que quan em venien a saludar jo els anava dient que eren tots uns herois, alguns els coneixia, molt pocs, la majoria no.
L'escenari era difícil de superar. La presó com dic era al final d'un camí envoltat de camps. Acabat el camí doncs t'abocaves a la porta del penal, per cert en actiu i en ple moviment. A la banda esquerre de la porta amb la presó de fons era on es faria l'acte. Per tant en aquest cantó esquerre però a tocar de la porta hi havia a terra una estelada que potser feia, què sé jo, 6 o 8 metres d'alt per 3 d'ample. Una mica més a l'esquerre el faristol i el micro i darrera una senyera preciosa que no va parar de voleiar tot l'acte. Darrere, el descampat. Per tant tots els assistents vam estar de cara a l'orador, darrere seu la senyera i de fons el descampat on van matar l'avi.
Tornem a la porta. A la banda dreta, per tant a pocs metres de l'estelada gegant i de tots nosaltres, l'espai era petitet, hi havia dos cotxes de policia i fora drets i amb una cara difícil de descriure quatre policies que ens feien companyia.
Per tant com dic l'escenari no podia ser més impactant.
El meu germà Xavier va voler fotografiar aquella escena tan potent: la presó de fons amb tots els seus ets i uts, a la porta en un cantó una estelada gegant i en l'altre la policia, i ja hi vam ser. Un policia, de males maneres li va demanar la documentació, per wlakie va parlar jo què sé amb qui per demanar antecedents penals i entre tant amb to de fàstig li anava dient "ustedes tienen permiso para hacer un acto y lo vamos a respetar, pero el acto de aquí para allá, hagan lo que tengan que hacer y ya está, a mi y al edificio no me saque en sus fotografías. Ya recibirá la correspondiente sanción en su domicilio" No va passar d'aquí però va ser molt desagradable.
Ah, i pel que fa als antecedents penals, ja li aclareixo jo quins són. Els antecedents penals del meu germà són que el seu antecedent avi va ser afusellat en aquell penal.
No feia cinc minuts que havíem arribat per recordar un Carrasco afusellat allà, i allà mateix un Carrasco va ser multat. És anecdòtic però simbòlic i per tant també provocava emocions.
Mentre esperàvem que fos l'hora i acabés d'arribar tothom, les persones que eren allà, la majoria de l'Unió de joves, es van voler fer fotografies amb el pare. Ara un ara l'altre s'anaven passant de mà en mà les respectives càmeres per fer-se les fotos. Següent impacte i ja no sé quants en duc, em va commoure sentir com comentaven entre ells l'emoció que els representava fotografiar-se amb en Raimon Carrasco.
A la una en punt, davant mateix de la presó, amb l'estelada gegant allà terra, la senyera onejant i la companyia dels policies va començar l'acte.
Van intervenir en Quim Torra, verdadera ànima de tots els actes d'aquests dies i que em produeix una gran tristesa tenir la certesa que no li sabrem agrair i correspondre com escauria, l'Antoni Castellà d'Unió Democràtica, l'alcalde de Masquefa que va llegir l'himne a la bandera que havia encarregat el meu avi, dos militants i regidors d'Unió que van llegir de manera excel·lent cartes que s'havien enviat l'avi i l'àvia durant el captiveri, i dels que em sap molt greu però no en sé els noms, l'Oriol Segarra en nom d'Omnium, un gran amic de la família i a més el pare del qual va compartir presó amb l'avi fins el dia de la seva execució i per tant també tenia ell motius personals per estar trasbalsat, i finalment el pare. El pare per primer cop a la vida ens va fer patir. Feia molt fred, molt, feia aire, una hora i mitja dret sense moure's i el cop emocional de ser allà on el darrer cop que hi va ser fou per acomaidar-se del seu pare ... va estar a prop de fer figa. De fet cap al final de la seva intervenció li van fallar les cames i va acabar marterialment aguantat pel meu germà Jaume i el meu cosí Manel. Tot i l'emoció i les forces al límit literalment, el pare és un gran orador i té el do del comunicador, i com acostuma, va estar brillant.
Entremig en Jordi Cortada va cantar l'emigrant i el cant de la senyera. Voleu més impactes emocionals? Cantar l'emigrant i el cant de la senyera allà on van executar l'avi, i amb l'atenta mirada i cara de fàstig dels policies?
Potser però el més gros per a les emocions va ser quan tres besnéts de l'avi, dos fills del meu germà Xavier i el gran del meu germà Jaume, van posar veu a l'avi. (Gran encert Quim, moltes gràcies per enèssima vegada)Van llegir intercaladament ara un ara l'altre, frases de l'avi, el seu besavi. L'avi Manel recuperava la seva pròpia veu, sí, la seva pròpia veu a través dels seus més recent descendents. Els seus més recents descendents penals per entendre'ns.
Per cert, un d'ells, un dels que va recuperar la veu de l'avi es diu Manel Carrasco
Els meus nois també havien de fer-ho. La meva filla ja d'entrada va dir que no s'hi veia en cor, amb 12 anys era la més jove de la trobada i s'entén molt bé, però al noi li feia molta il·lusió i va dir que sí. De fet, el vespre abans van estar assajant els 4. El mateix matí, un parell d'hores abans de l'acte em va dir que tot i que es moria de ganes de fer-ho no s'hi veia en cor. El motiu sóc jo que no em veig en cor de reproduir-lo però no té res a veure ni amb vergonya, ni amb impressió ... té a veure amb una limitació que demano a Déu no l'impedeixi ser feliç.
Per tant mentre llegien els meus nebots sentia alhora l'orgull, satisfacció i esperança de veure aquests xicots joves i forts posant veu al seu besavi com el més profund sentiment de tristesa pel fet que el meu fill no pugués, com ell volia, participar. Afegim-li, naturalment, l'emoció de les pròpies paraules que reproduïen els nois. Paraules tan beligerants com democràcia, justícia social, fe, amor per la família, pels seus fills i naturalment per Catalunya, tot plegat el que el va dur a la mort.
Però és que hi ha una cosa més que s'ha de dir i que donava un definitiu toc emocional a l'acte. Mentre parlava qualsevol dels diferents oradors, hi havia un silenci absolut, recordo que els assistents teníem davant nostre l'orador, darrere seu la senyera al vol i de fons el descampat on van assassinar l'avi, tot l'acte vèiem això. Doncs mentre en aquest silenci l'orador recordava que Manel Carrasco va defensar la justícia social, o la catalanitat, o la democràcia, .... intercaladament de manera llunyana però claríssima se sentien trets. No sé si eren caçadors o una màquina espantaocells ... però eren uns trets sense ritme constant ... ara un, ara dos de seguits, ara tres ... que sentits entremig del relat de la vida i la mort de l'avi feia esfereir.
El darrer que vam fer va ser cantar els segadors i finalment fer-nos una foto tots els assistents. Enlloc de dir el clàssic i tradicional Lluííííííísss per sortir somrients, se'ns va ocórrer cridar tots alhora amb la presó a l'esquena, estelada al costat i policies davant: Independència
Què vaig sentir a Burgos? Profund agraïment a totes les persones que s'hi van desplaçar, admiració i agraïment infinit a en Quim Torra i Omnium Cultural, ràbia davant l'odi de la policia, impressió màxima per saber-me allà on van assassinar l'avi, sentit de pertinença i complicitat amb els meus cosins allà presents tots integrants d'una família enorme i unida per la figura de l'avi estant cadascú a casa seva, patiment de veure el patiment del pare, orgull de la meva petiteta família, la meva dona, els meus fills que no van dubtar de voler-hi ser i viure-ho, profunda tristesa per la circumstàmncia del meu fill .... presència de l'avi, saber-se allà on va ser empresonat, allà on va ser assassinat ... i finalment una sensació d'alegria per un acte senzill però preciós, perquè va ser de debò.
Resum en video de l'acte
