El pas dels a. el pes dels cm.

El meu fill ja es posa les meves camises, els meus pantalons li cauen.

Canvi de parella

Tinc un company de feina, una persona extraordinària amb un magnetisme particular, que té dues filles. La gran està casada i té dos fills, la segona és soltera i com és normal en joventut ha tingut diferents nòvios, alguns dels quals com diu el meu pare "dels que s'han assegut a taula" volent dir que si han vingut a casa i han sopat amb la resta de la família és que es pot considerar nòvio "oficial".

Un dia la noia comunica als seus pares que se'n va de casa que se'n va a viure amb la seva parella. Els pares van rebre la notícia entre contents i sorpresos. Contents perquè veien la seva filla molt decidida i il·lusionada, sorpresos perquè en aquell moment no li coneixien nòvio. La sorpresa va ser completa perquè el "nòvio" es deia Teresa. Els va xocar molt més per inesperat que per una altra cosa, ho van acceptar sense cap escarafall i la Teresa va a integrar-se completament a les rutines i costums familiars amb total naturalitat.

Després d'un temps i com a tantes parelles els passa, es van separar i la noia va tornar a casa els pares.

El meu company m'explicava l'altre dia que va assistir a una festa d'aniversari i allà va trobar un dels ex nòvios de la seva filla, un d'aquells que havia segut a taula, i amb el que té molt bona relació tot i que ara feia temps que no es veien. Van estar parlant i en un moment donat li va presentar la seva nova parella. Es diu Xavier

La nova samarreta

Ahir es va presentar la samarreta del Barça per a la propera temporada i ja a la nit i sobretot aquest matí he observat com diferents mitjans de comunicació preguntaven a la seva audiència si agradava o no agradava.

Amb tot el respecte i amb tota la modèstia a mi em sembla que aquesta no és la pregunta que ens hem de fer. La pregunta que ens hem de fer és: aquesta és la samarreta del Barça?

Ja que compromisos contractuals ens obliguen a canviar la samarreta cada any a mi em sembla que hauríem de deixar clar que hi ha dues coses que no estan subjectes a canvi de cap manera. Els colors i l'amplada de la franja. Ens plantegem canviar cada any l'escut o l'himne? de cap manera, oi? doncs els colors i l'amplada de la franja tampoc.

A partir d'aquí hi ha infinitat de variables per a complir l'obligatorietat contractual de canviar cada any. Es pot fer el coll rodó o no, es pot imprimir ben visible al pit l'any de la samarreta, es pot fer el dorsal i nom de jugador d'un color o d'un altre o d'un altre, es pot fer un ribet d'una altre color a la màniga o al coll, es pot fer d'un tipus de teixit o d'un altre tipus de teixit, es pot posar o no senyera, o més grossa, més petita, en una costat en un altre, es poden posar, com ja s'ha fet, missatges insitucionals com "més que un club" o no posar-los, o en un lloc o en un altre ... però la samarreta ha d'identificar de manera inqüestionable al Barça.

Això sense entrar a valorar la publicitat de Qatar que com diu aquell: ja en parlarem més tard

Diferència entre Barça i Madrid actuals

N'hi ha tantes...

El Barça fonamenta la seva existència en la seva identitat, el Madrid en els títols.

El Barça, de sempre, de tota la seva història ha estat un club construït sobre una base identitària. El Barça ha estat aixopluc i difusor de valors com la catalanitat, la democràcia, la integració, la tolerància, el civisme ... Devem al Sr. Joan Laporta haver recuperat tots aquests valors fonamentals durant tota la història i abandonats en un calaix durant el nuñisme, haver-los no només recuperat i potenciat sinó que a més haver-los projectat al s.XXI, el segle de la globalització, exportant el contingut identitari del Club a tot el món amb l'acord d'UNICEF per exemple.

No només això sinó que també devem a en Joan Laporta haver dotat també d'identitat pròpia a l'estil de joc del Club. Una aposta des del primer dia innegociable des de l'equip benjamí fins al primer equip, que va necessitar d'ajuda externa al principi amb Rijkard, Ronaldinho, Deco, Eto'o ... però que havia d'arribar a l'excelència amb gent de la casa. El model escollit, que encarna Joan Cruyff, es basa en el joc d'associació,en la possessió, en jugar la pilota i amb la pilota, en el talent al servei de l'equip, en el jugar en el seu més essencial sentit, en la cultura de l'esforç, de la constànica i perserverància, en la humilitat i respecte per a tothom, a ser fidel a sí mateix.

Aquest estil ja ens pertany i identifica i la prova més evident va ser el mundial que va guanyar "la roja". Tot el món, Espanya inclosa, va dir que havia guanyat amb l'estil Barça.

L'altra prova evident és que per més canvis que introdueixi en l'alineació l'entrenador, com molt bé deia l'altre dia en Ricard Torquemada, sempre reconeixes al Barça.

Per tot això, perquè tenim un club amb uns trets identitaris propis i un estil que ens pertany i identifica, si perdem estem tristos clar que sí, però seguim orgullosos del que som i representem.

El Madrid de Florentino fonamenta la seva existència en guanyar. Si guanya és, si no, no és res.

Per això després que l'any passat van fer el rècord de puntuació de tota la seva història en la lliga, van desfer tot l'equip i van tornar a començar de zero. Mai havien fet tants punts, però com que no van guanyar, cosideraven que no els quedava res, havien de tornar a començar, entrenador nou i 7 jugadors nous.

Porten Mourinho, en contra del director esportiu, no fruit d'una estratègia per a construir res propi a mig termini, porten Mourinho perquè els sembla que els pot portar títols immediatament, per a res més. 

En Bàsquet el mateix, porten l'entrenador més prestigiós d'Europa juntament amb Obradovic, Ettore Messina, i en un any i mig li han fitxat 17 jugadors, 17 jugadors en un any i mig en un esport que juguen 5. Tot val per a arribar al títol, jugadors que arriben a mitja temporada i marxen abans d'acabar-la ... qualsevol cosa per a guanyar una copa, no per a construir un equip. Messina va arribar un moment que ja no podia trobar cap argument per a mantenir-se en el càrrec, no li havien encarregat crear un projecte esportiu, li havien encarregat guanyar i podia disposar del que vulgués, fins i tot de jugadors que es posessin la samarreta blanca només unes setmanes. Després de la onzena derrota consecutiva contra el Barça ja no hi havia cap més argument.

El Barça està orgullós del que és, el Madrid del que guanya.

Vet ací

5 Breus

Incògnita 2
Diumenge va tornar a passar. Em va aturar un home al carrer i em va demanar fer-li una foto al meu gos, per mi és el meu, però és el més vulgar entre els vulgars. Puc assegurar que no era el mateix home de fa uns mesos però envanvi la raó sí "és que li vull ensenyar a la meva dona". Què ens està passant?

On és el temps?
Digueu-me el dia que vulgueu i l'hora que vulgueu i us diré amb rigurosa exactitud on seré i què estaré fent. No em molesta gens la rutina, gens, el que em molesta és que sigui indefugible.

És això?
La meva filla acaba de fer 11 anys. L'altre dia una seva companya li va preguntar si tenia l'enterrament pagat. "Com dius?" li va preguntar. "Sí, va respondre, jo ja tinc l'enterrament pagat" Altra vegada, què ens està passant?

Anem bé?
La humanitat ha passat de no saber res i no entendre res, a saber-ho tot i seguir no entenent res.

Toc d'humor
Curiosa aquesta societat en la que vivim. Com a home casat que sóc, la societat no només aprova sinó que aplaudeix que tingui bon rotllo amb una dona, encanvi censura i condemna que hi tingui simplement un rotllo.

Curiós Toni Freixa

En Mourinho va posar en dubte la Champions 2009
El portaveu de la junta directiva del F.C. Barcelona entre els arguments que ha utilitzat per a justificar la denúncia que ha decidit presentar el Club a la Uefa per les declaracions de l'entrenador del R. Madrid  ha dit que es presentava per defensar la dignitat dels jugadors, tècnics, auxiliars, junta directiva d'aquell moment.

Molt curiós que digui això precisament ell que després de formar part de la comissió jurídica d'aquella junta directiva, va dimitir i immediatament es va incorporar com a tertulià fix al programa de Catalunya Ràdio "Els millors anys de la nostra vida" i es va passar 5 anys repetint una vegada i una altra que aquella junta i concretament el seu president no eren dignes del Club.

Molt curiós

Sant Andreu Jazz Band

Una troballa per als que ens agrada el Jazz. Una big band formada íntegrament per joves d'entre 6 i 20 anys, amb una qualitat sorprenent, a nivell de les millors big band.

Tots provenen de l'escola de música de Sant Andreu i en Joan Chamorro director i ànima de la banda els recluta. El projecte no consisteix en crear una banda amb músics estables sinó una banda estable amb músics amb contínua rotació. Així, els que ara tenen 18, 19 i 20 anys que són una minoria, abandonaran el grup properament per a donar entrada a nous músics molt més jovenets. Per tant mantenir el nivell assolit ara mateix amb tres anys de vida és un repte molt gran.

Diuen que són la big band més jove d'Europa i possiblement del món, i amb aquesta rotació ho seguiran essent.

Escoltar-los i veure'ls no pot deixar indiferent de cap manera ningú. Deperten una gran admiració i alhora perplexitat, una mena de neguit que no acaba de deixar-te tranquil. Per un costat sorprèn com uns nanos tan joves toquin amb aquesta extrema perfecció d'execució. Per un altre, estem parlant de jazz, la música que per definició transmet més emocions, i aquí és on neix sota el meu punt de vista la gran pregunta: com poden transmetre tant uns nanos en plena formació personal i emocional? Els pot sortir de dins?

A youtube està ple de videos, mireu "some these days" o "in the sentimental mood" o "basin street" per exemple. Com poden emetre nanos de 13, 14 anys el que arriben a dir amb els seus saxos?

Quan els vaig veure per primer cop en directe ja tenia els seus dos CD i havia vist uns quants videos i hi vaig anar amb aquest interrogant penjat a l'esquena. Vaig arribar-hi amb molt de temps, els adolescents, la immensa majoria, es perseguien pels passadissos del local donant-se empentes i rient. Al bar del costat hi havia pares amb algun dels músics més joves a la falda xarrupant un cacaolat. Escenes absolutament coherents amb l'edat que tenen. El director fa un senyal i en poquíssims minuts tots ben col·locats dalt de l'escenari i tocant amb una perfecció i maduresa que no encaixa ni amb les corredisses ni amb els bigotis de xocolata.

Vaig tenir la gran sort d'assistir a una mena de classe magistral del Director en Joan Chamorro en la que va explicar el seu sistema de treball i en la que es va establir un interessant diàleg amb el públic. No vaig saber-me estar de fer-li la pregunta. La resposta va ser llarga, de fet la va anar responent durant tota la classe en diferents moments. En definitiva va venir a dir que els nens tenen una capacitat d'aprenentatge enorme i que ell els fa aprendre de memòria el que toquen, per tant els solos no són improvisats sinó apresos. Amb el temps passen a trobar el seu propi llenguatge, el seu propi estil, passen a ser músics integrals. Contínuament repetia que no pretenia pontificar res i que admetia que era del tot opinable. A mi personalment em queda el dubte de si aquest mètode és el que ha de ser o no. Em queda una mica la sensació que és començar la casa per la teulada, primer que digui que sent i després ja sentirà, quan sempre havia cregut que l'únic camí era primer sentir i després transmetre el que es sent.

El que no està en dubte és la qualitat del resultat, una meravella.

La meva barretada doncs per a aquesta big band que miraré d'anar seguint i que recomano absolutament.

A banda de les que us he recomanat, us deixo un parell de peces.
http://www.youtube.com/watch?v=ObkksGX-cQc

http://www.youtube.com/watch?v=eofNvbqLC84&feature=fvwrel