dijous, 27 de juliol del 2017
Acció d'i responsabilitat
Tot i que ja he comentat el que aquí diré en altres espais, feia molt temps que volia fer-ho aquí, en el meu d'espai, però he estat una mica fomudet i no ho he pogut fer en el moment que volia.
Sé per tant que vaig tard però igualment em ve de gust deixar-ho anar aquí, sí, deixar-ho anar, perquè és d'aquelles coses que retingudes fan mal.
El Barça ha perdut finalment el cas de l'acció de responsabilitat contra la junta directiva de Joan Laporta, i el president Bartomeu va aparèixer públicament per dir que definitivament tancava la carpeta. Està ben dit això de tancar la carpeta, perquè la van obrir exclusivament la junta directiva entrant al 2010
Recordem que la junta acabada d'escollir sotmet a l'assemblea del 2010 tirar endavant o no una acció de responsabilitat contra la junta sortint per unes suposades pèrdues econòmiques durant el seu mandat.
Per pròpia definició del que és la vida, les coses uns les veiem d'una manera i uns altres les veiem d'una altra, i això lluny de ser un problema és, ben portat, llavor de riquesa.
No sé de qui és la frase que diu que viure és prendre partit.
Però dit això, que l'opinió lliure de cada un, no ens faci perdre de vista la realitat, i jo aquí vull parlar d'una realitat que sota el meu punt de vista és el punt de partida d'aquest procés que ha durat més de set anys i que ha fet patir de manera gratuïta, innecessària i sobretot a conseqüència de molta mala fe, als exdirectius i les seves respectives famílies.
En aquest meu raconet em veureu opinar sobre això o sobre allò, però mai em veureu criticar amb duresa la junta directiva del Barça per una decisió o per una altra. Dirigir aquest club és d'una complexitat tan extraordinària, que és massa fàcil i massa injust, criticar des de fora els que tenen la responsabilitat de tirar-lo endavant. Sí que em veureu potser criticar el model de club, el projecte, però no decisions puntuals ni esportives ni patrimonials ... Per posar un exemple, només un, jo sóc completament contrari a dur publicitat a la samarreta, sigui Qatar o Rakutten, però no oblido que jo no tinc la responsabilitat de tirar endavant un pressupost de quasi 1.000 milions €. Això no vol dir que no em cregui en dret de tenir opinió, però sempre tenint present que des del sofà les coses es veuen més senzilles del que són.
Sempre he dit, sempre, que l'única obligació d'una junta directiva i en especial del president del Barça és ser digne del Club. No és obligació de la junta encertar en tot, no. Cometre errors fins i tot greus pot passar, i només els comet qui exerceix la responsabilitat de prendre decisions. Cometre errors per tant, per mi, no inhabilita directius ni presidents.
Crec necessària aquesta puntualització, perquè ara afirmaré i ho faré amb rotunditat, que l'acció de responsabilitat és exclusivament fruit de la mala fe. I això és imperdonable i menyspreable sempre, però fer-ho, suposadament, en nom del club no sé ni com qualificar-ho.
Per tant, jo no sóc partidari ni d'aquesta junta ni de la del 2010, no per Qatar, que també, no per tenir el club sancionat dos anys, que també, no perquè el president estigui investigat per irregualrtirats, que també, no per carregar-se el model esportiu, que també, no per carregar-se el model institucional de club, que també ... tots aquests retrets es fonamentarien només en la meva opinió, i és tan vàlida com aquell soci que estigui encantat, per tant no per tot això, no, si no per l'únic fet que considero imperdonable: actuar amb mala fe per obtenir un perjudici a unes persones sabent que era injust i per tant gratuït. Fer mal per fer mal.
He anat a algunes assemblees i hi ha diversos temes que surten cada any. Un d'ells és que els compromisaris es queixen no reben la memòria econòmica amb temps suficient per poder-la analitzar i avaluar per poder aprovar-la o no en assemblea.
Ho dic perquè l'acció de responsabilitat és sobre unes suposades pèrdues sobre les que que podem afirmar que els compromisaris no tenien suficient informació
Vagi per endavant que m'és igual si era veritat o no que es van produir aquestes pèrdues. No tinc capcatiat ni coneixements per tenir-ne una opinió, per tant respecto escrupulosament les diferents opinions que van mostrar els diferents analistes. No hi entro.
El que sí vull deixar clar és que aquestes suposades pèrdues es produeixen, ep, parlo de memòria, per la pèrdua de valor d'uns terrenys, pel fet que un jugador del Barça B, Raul Baena va abandoanr el club i es va negar a pagar la clàusula de rescissió, per unes interpretaicons comptables sobre dos contractes de Sogecable ... em perdonareu que no recordi ara mateix més elements, però eren d'aquest estil, tècnics comptables
Raul Baena no va pagar la clàusula, el club li va reclamar judicialment, i mentre el litigi estava en dansa hi havia diferents intepretacions de com imputar els diners no ingressats de moment
El cas de Sogecable era que es va signar un contracte de 4 anys, i el Barça va cobrar l'import dels 4 anys de cop el primer any. Abans que acabés el contracte de 4 anys, es va fer un nou contracte substituint l'anterior ... i per tant també era interpretable com s'havien d'imputar uns ingressos ja encaixats que eren per exercicis futurs ...
La pèrdua de valors dels terrenys, també hi havia que els valorava així, i altres que els valorava aixà ...
En defintiviva tot eren coses d'aquest estil, per tant tot plegat tècnic comptable.
Dies abans de la celebració de l'assemblea, diversos directius tots ex de la junta de Laporta, Toni Freixa, Jordi Moix, Jordi Monés ... van començar un peregrinatge per ràdios i diaris a parlar de les suposades despeses de disbauxa del president Laporta. Que si sopars de luxe, que si festes, una de les coses més sonades, que a la darrera gira per estats units tenia una suite de no sé quants m2 per ell sol quan els jugadors havien de compartir habitacions petites ... un desbaratament absolut, rotund.
Tant va ser el desplegament d'aquests directius, que els dies previs de l'assemblea tothom parlava d'això. De les suposades disbauxes i malbarataments del president Laporta. Totes les tertúlies radiofòniques, diaris etc. De res servia els esforços per exemple de Xavier Sala Martín que recordo que en els pocs llocs que el van deixar parlar va explicar per exemple que allò de la suite era una atenció que va tenir l'empresa que havia organitzat la gira amb el president Laporta, o sigui que al club no li havia costat ni un duro.
Insisteixo, aquells dies totes les tertúlies futbolístiques fossin a les ràdios o als cafès parlaven d'això. Es va crear un estat d'opinió generalitzat que el president Laporta malbaratava els diners del club capriciosament.
Com he dit abans de les pèrdues, no entraré a dir si totes aquestes afirmacions eren veritat o falses, no hi entro, no ve al cas, el que sí ve al cas i és el rovell de l'ou de tot el meu argument, és que encara que fossin veritat, aquestes actuacions no tenien res a veure, res a veure, res a veure, un cop més, res a veure, més, res a veure, última, res a veure, amb les pèrdues. Res a veure. Com una pastanaga i el gps de l'iphone. Res a veure
Evidentment no ho puc demostrar, però m'atreveixo a afirmar amb tota rotunditat, que els compromisaris que van arribar a l'assemblea amb aquest corrent d'opinió creat, no tots potser però en una part molt i molt important van pensar que quan votaven a favor de l'acció de responsabilitat estaven censurant aquestes actuacions i actituds, i no el contracte de Sogecable ni la clàusula de Raul Baena, que és el que van fer sense saber-ho.
Afirmo, sense tenir cap prova, que aquest desplegament de directius en mitjans els dies previs a l'assemblea, era una estratègia preconcebuda amb la intenció, i l'ajuda impagable dels mitjans genollflexionats a la junta entrant, de crear un estat d'opinió que fes guanyar la votació de l'acció de responsabilitat, ja que parlant de contractes de Sogecable i de terrenys, el soci no hauria reclamat
Una acció així, no és cometre un error fruit de la complexitat de la gestió, una acció així és no complir l'unica obligació com a dirigent: ser digne del club.
divendres, 10 de març del 2017
La remuntada inimaginada
Ahir vam fer la remuntada inimaginada, perquè la inimaginable no podia ser.
Es va viure un fenomen no futbolístic que es va avaluar amb criteris futbolísitcs perquè el que aquest esport compta, que són els gols, es van fer els que reglamentàriament es van necessitar per classificar-se i materialitzar el que ara sí es pot dir amb totes les lletres, la Remuntada. Però el fenomen d'ahir es pot començar a explicar dient que ahir vam fer 6 gols i el futbol no en va fer cap, o potser un.
Dic que vam fer la remuntada inimaginada, o sigui, la que ningú havia imaginat, perquè la inimaginable, o sigui aquella que era més que improbable, per això el qualificatiu d'inimaginable, era impossible
La inimaginable passava per, hi havia unanimitat en això, un gran partit del Barça, una nit d'aquelles que la pilota vola i els contraris no la poden ni ensumar, hem viscut tantes nits així afortunadament en els darrers anys .. un Messi estelar acompanyat de dos grans il·lustres com Neymar i Suarez. Que Iniesta al darrere estigués el seu nivell més alt etc.
Per altra banda, que el París no oferís la seva millor versió, que no tingués el dia vaja, i finalment tothom també coincidia, que amb aquests elements no n'hi hauria prou i que caldria també algun altre factor que pot aparèixer en un partit de futbol i que mai és al guió. Coses com que hi hagués una expulsió d'un jugador francès a l'inici del partit, o que el porter es lesionés i sortís un porter suplent fred i més espantat ... algun factor dins del futbol però no previst.
Tot i així, tothom coincidíem a dir que aquests tres elements necessàriament havien de coincidir, i tot i així la cosa encara seria molt improbable. Coi quan remuntar un 4 a 0 no ho ha fet mai ningú en competició europea, només amb això ja es veia que tot aquest plantejament era inimaginable.
Anem doncs a mirar d'on veníem. Aquesta temporada, pel motiu que sigui que se'm fa molt difícil d'avaluar, el Barça estava jugant, diguem-ho sense embuts, molt malament. Ha anat treient resultats, sí, més o menys, però aquest any el joc està essent molt més que preocupant. Només per citar-ne alguns, els partits al camp del Betis a primers de febrer, o a casa amb l'Atlètic de Bilbao, o a casa nostra amb el Leganès, han estat absolutament i indiscutiblement horrorosos. Hauríem d'anar molt enrere a la història per trobar un Barça pitjor que el del camp del Betis, o el de casa amb l'Atlètic ... la gran derrota a París per 4 a 0 va ser un cop duríssim, no ens l'esperàvem, no, però de cap manera un cop produït podem dir que no fos coherent amb el que estava passant aquesta temporada.
Completament cert que el darrer partit abans de la tornada amb el PSG, a casa amb el Celta, va ser de llarg el millor partit de la temporada, i més enllà d'això, un gran partit.
Però un sol partit, massa poc argument per esperar que dimecres faríem el partit de més màxim nivell que el repte requeria i que no havíem vist en tota la temporada.
Per tant, si el 4 a 0 per ell sol ja fa la gesta molt més que difícil, els antecedents no feien pensar ni per un moment que fos possible, i molts, entre ells jo mateix, vam dir que no, no es faria la famosa remuntada.
Perquè la remuntada inimaginable era impossible. I no ens vam equivocar, la remuntada inimaginable no es va produir, es va produir la inimaginada.
El Barça va passar l'eliminatòria, va fer 6 gols, sense el primer element que vam considerar essencial: que fes un partit excepcional de futbol. No, no el va fer.
Al partit van passar moltes més coses estranyes que boniques, convertint-se al produir-se juntes en una meravella de fenomen esportivo-emocional-social sense precedents.
24 h abans del partit li van preguntar a Xesco Espar què diu un entrenador als seus jugadors abans d'un partit així. Si es repassa molts aspectes tàctics, si s'incideix més en aspectes psicològics ... Xesco va respondre que el més important per tenir alguna opció, el més important era la intensitat. Collons si van sortir els jugadors amb intensitat, una intensitat en grau màxim empesa per una fe irracional que només es troba en els col·lectius més cohesionats en els moments de màxima necessitat.
El segon element que es va produir des del primer minut, és que els primers que van creure en la remuntada van ser el PSG. És l'única cosa que vaig encertar que podia passar. Vaig dir a uns companys el dia abans exactament això: que el primer que havia de passar és que el PSG creiés en la remuntada. I des del primer minut es va veure clar
Tenim doncs l'escenari del partit. Un Barça sense gaire futbol, però amb una intensitat mai vista i un PSG creient en la remuntada, espantat reculant sense proposar-s'ho només per la inèrica de la por i de la nula autoconvicció.
Quedi clar que dir que el Barça no va fer gaire futbol no és cap crítica de cap manera. El partit era molt difícil de jugar, i Cavani, el jugador més avançat del París era a la frontal de la pròpia àrea.
S'aixeca doncs el teló amb aquest primer decorat al que s'hi va afegir de seguida un altre factor clau d'ahir. El públic. El públic venia amb totes les ganes de trobar-se un escenari que li permetés el que més de gust li venia: empènyer l'equip, i a fe que ho va fer, convertint-se l'obra en una permanent retroalimentació còmplice d'actitud de l'equip i d'energia del públic.
Insisteixo, el Barça feia poc futbol, però era tanta l'empenta, que tal com va dir Luis Enrique, a la mitja part anàvem dos a zero sense saber gaire com.
Els tres primers gols no són futbolístics. El primer, un rebot, un altre rebot, Luis Suarez que és més llest i la pica per sobre ... entra, no entra ... ahir tocava que entrés.
El segon gol és per ell sol el que explica tot el partit. Una pilota perduda, una pilota perduda, que la lluita Iniesta, el jugador de menys perfil lluitador del mig del camp, la lluita més enllà del que és ell, del que requeria la jugada ... fa un gest tècnic només al seu abast però tirant la pilota des de la línia de fons enrera, o sigui en direcció contrària al gol, i un rebot aquí i un altre allà, i la pilota acaba dins. No el va fer el futbol aquest gol, el va fer la intensitat del Barça primer, creure en la remuntada del PSG segon, i l'energia inexplicable que ahir es va crear a l'estadi, tercer factor
El tercer gol també és molt estrany, un jugador que rellisca i a conseqüència de relliscar fa penal. I apareix un altre factor inimaginat, l'àrbitre no només no el xiula si no que li fa gests a Neymar que s'aixequi. És l'àrbitre de porteria que li diu que és penal i llavors rectifica. Una altra cosa inimaginada.
Llavors va arribar una altra de les lliçons de la nit. Amb 3 a 0 el PSG passa a creure una mica més en ell que en la remuntada i en deu minuts fa un pal, un gol, un 1 contra 1 de Cavani que salva Ter Stegen, i Di Maria es planta sol davant el porter i Mascherano, diguem-ho clar, li fa penal. Però l'atmòsfera creada era massa potent, no hi havia espai per energies contràries. Què no hauria fet el PSG si hagués cregut una mica més en ell durant els 90 minuts. No era prou un 4 a 0 per sortir amb una mica d'autoestima i especular amb l'ansietat d'anar contrarellotge del Barça? Però això és el seu problema
El fet és que arribem al tram final amb l'eliminatòria perduda, però amb moltes coses guanyades per l'equip, desaparegudes tot l'any, i per l'afició envers l'equip ... i envers el club que també va ser un altre fenomen a estudiar. La comunió creada va trascendir l'equip i el seu esforç, i es va convertir en una espontània reafirmació col·lectiva en el barcelonisme. Fet que estic segur que la junta mirarà de capitalitzar. Aquesta junta s'ha caracteritzat per menysprear trets identitaris. Ahir a la nit els va regalar un escenari d'espontània identificació amb el club més enllà de l'equip. Una altra cosa inimaginada.
Arribem a la falta que xuta Neymar, quin partidàs de Neymar, i l'excepcionalitat del gol torna a activar tothom. Molt probablement si aquest quart gol hagués arribat d'execució més vulgar, essent el minut que era no hauria fet trempar com ho va fer, un altre factor doncs que es va venir a sumar a tots els que portem inimaginats.
Es produeix un moment clau, per mi, un més d'aquests inexplicables, inimaginats. Pilota a l'àrea i Suarez toca lleugerament amb la mà a Marquinhos, l'àrbitre xiula falta. Tots els que miràvem el partit vam pensar que era tan poca cosa que havia xiulat la falta que es diu "del defensa" que significa que si s'hagués produït exactament igual però del defensa sobre el davanter, segur que no hauria xiulat penal. Doncs ai làs, pocs minuts després, és clau aquest detall, es produeix exactament la mateixa acció, mateixos actors, papers intercanviats. És Marquinhos que posa la mà a la cara de Suarez. L'àrbitre xiula penal. Tinc la convicció inimaginada que sense la primera acció, aquesta segona no s'hauria xiulat penal.
En el penal s'inicia el temps de descompte, temps de descompte per fer un gol, i arriba també de la manera menys futbolística, i més embolicada d'èpica, excepcionalitat romàntica. Som als darrers segons del descompte i Neymar penja una pilota a l'olla, la treu la defensa i l'agafa un jugador francès que pretén progressar cap a camp contrari, allà mateix a pocs metres de la frontal li roba la pilota, qui? Ter Stegen, el nostre porter, que fent de defensa primer i d'assistent després cedeix la pilota a Neymar que la torna a penjar per a que la reculli la glòria i l'empenyi cap a la història.
Hem vist moooolts partits de futbol que s'han guanyat sense futbol. Hi ha desenes d'exemples. En cap d'aquests partits hi hem vist bellesa.
Ahir sense futbol es van fer 6 gols, els gols eren l'excusa de la materialització tangible d'una victòria que trascendeix el futbol.
Ahir va ser un partit de fe, de complicitat, de transmetre aquesta fe i aquesta complicitat convertida en energia cap a un rival que es va saber derrotat als cinc minuts.
La demostració per mi més clara que ahir els gols no els va fer el futbol, és que afortunadament el Barça ens ha donat moltíssimes alegries en forma de joc i de títols els darrers 25 anys. Sempre polítics, artistes, mediàtics etc han felicitat el Barça pel seu èxit esportiu. Pel SEU èxit ESPORTIU.
Ahir tots els missatges que emetien aquests personatges parlaven de lliçó a aplicar-nos cada un en els nostres reptes.
El partit d'ahir s'explicarà a les escoles, instituts, universitats, coaching, formació d'equips de vendes, partits polítics, associacions ... per ensenyar el valor de tenir compromís, convicció, autoestima, sacrifici, esperit col·lectiu, confiança en el company, fe més enllà de la percepció de les teves capacitats, complicitat amb un ideal compartit ... i no per ensenyar futbol
Ja és a la història del futbol essent un fenomen que l'ha trascendit completament
Ahir vam fer una remuntada inimaginada, perquè la inimaginable no podia ser
dimecres, 8 de març del 2017
Anem a ser, no a remuntar
No m’agrada gens , que el partit d’aquesta nit contra el PSG se
l’anomeni el partit de la remuntada I tot l’ambient prepartit es crei al
voltant d’aquest concepte
La remuntada és del tot improbable, això és indiscutible.
Possible? Sí naturalment que és possible, ep que nosaltres tenim una
cosa que no ha tingut ningú en tota la història, Messi, però tot i així del
tot, del tot improbable
Muntar tot l’ambient tot el prepartit sota la premisa d’allò que és més
improbable, ho trobo quasi de mal gust
Si es fes, seria una cosa excepcional, meravellosa, I passaria a la
història. Sabeu com passaria a la història? Com el partit de la remuntada.
Llavors sí, perquè s’hauria produït
Poso un exemple més clar. Em posa malalt que cada any darrerament els mitjans
posin com a objectiu del Barça el triplet.
El concepte triplet no existia fins al 2009 que es va aconseguir
Perquè al 2008, 2007, 2006, 2005, 2004, 2003, 2002, 2001, 2000, 1999,
1998, 1997, 1996 … no en parlava ningú mai, en cap cas ni situació?
Les tres competicions existien igualment, perquè ningú mai en va dir
res? Perquè en tots els anys anteriors el triplet no era l’objectiu?
Perquè no existia
Mireu si té merit fer el triplet que s’aconsegueix crear una cosa que no
existeix. El triplet només existeix si es produeix.Per ell mateix no és cap títol, no existeix el concepte
triplet. No és una competeció que es jugui cada any o cada quatre com el
mundial. No té calendari, ni trofeu …
Quan comença la temporada no hi ha cap equip que es disposi a disputar el
triplet.
Per tant no posem com a objectiu un concepte que no existeix, I si es
dóna el cas, siguem els més feliços del món perquè l’haurem fet existir.
El triplet no es pot perdre, quin partit o quina eliminatòria s’ha de perdre
per dir que tal equip ha perdut el triplet?
El triplet ni es perd ni es guanya, es produeix si és dóna el cas de
guanyar tres competicions, si no, no existeix. No és cap fita per ell mateix
Doncs el mateix amb la mania d’anomenar remuntada el partit d’avui
Diguem-li el partit de fer costat a l’equip, el partit de la fidelitat,
dels colors, de l’orgull culer …. Però no de la remuntada
Aquests conceptes que proposo es poden veure reforçats fins i tot si aquest
vespre no es passa l’eliminatòria. Si el camp és ple, anima, hi ha bon ambient
etc. l’eliminatòria s’haurà perdut però s’haurà fet un exercici de reafirmació
col·lectiva al voltant d’una bandera que representa tot una sèrie de valors. I
això s’haurà transmès al món igualment
Si aquest vespre no es passa l’eliminatòria,
que és el més probable, és regalar una decepció col·lectiva enorme de manera innecessària,
gratuïta, I transmetre al món una imatge de fustració. Perquè com que tot el
prepartit ha girat al voltant del concepte remuntada, si faltant vint minuts
ens falten 5 gols, la gent començarà a desfilar, mentre que si es planteja com
el de la reafirmació col·lectiva de fidelitat a un equip i a uns colors, aquest
efecte seria molt i molt menor.
I si es produís, si es produís la màgia d’aconseguir passar l’eliminatòria,
seria un fet tan excepcional, tan històric, que només caldria a gaudir-ho al màxim, perquè
hauríem fet existir, entre tots un concepte inexistent per improbable: la
remuntada
Tot plegat reflex del model actual de club.
Tot abocat a un club
resultadista. Si guanyes ets, si perds no ets res. Si el teu model de club és l’identitari,
si perds continues essent
Anem al camp a ser, a ensenyar què som, i si passem celebrem la
remuntada
dimarts, 27 de desembre del 2016
Ha anat exactament així
Aquesta història comença fa una setmana quan veig un càrrec de 112 € al meu compte amb el concepte "manteniment".
Vaig recordar de seguida que no feia gaire que havia tingut un càrrec amb el mateix concepte i el vaig trobar, al mes de juny, 75 €
Vaig anar immediatament a les oficines del BBVA només per obtenir dues respostes. Primera, confirmar que el càrrec és per manteniment de compte i segona que fos correcte, que no hi hagués cap error. No volia ni explicacions ni argumentacions ni em volia queixar de res.
Efectivament era correcte i eren despeses de manteniment amb càrrecs semestrals
No qüestiono de cap manera, quedi clar, que els bancs em cobrin una quantitat en concepte de manteniment, repeteixo que no ho qüestiono de cap manera. El que passa és que la meva economia no em permet que aquesta quantitat sigui de 200 € anuals. Jo trobo que és molt i molt gros, però que jo no ho entengui no resolt el problema, el manté al seu lloc, trobo molt gros que tanqui un compte perquè no em puc permetre tenir-lo.
És un compte que té un ingrés meu a primer de mes molt modest i vaig tirant de veta fins a final de mes. No hi tinc cap rebut domiciliat, no hi faig cap gestió de cap tipus que no sigui exclusivament el que acabo d'explicar. Per tant la meva ignorància no em permet entendre com es justifiquen 200 € anuals, i la meva economia no s'ho pot permetre.
Per tant decideixo obrir un compte a Caixa d'Enginyers per a que em faci aquesta funció tan simple.
El compte el vaig obrir fa una setmana, i estic pendent de rebre la targeta de dèbit, moment en el qual aniré al BBVA i tancaré el compte i la seva targeta de dèbit associada.
En aquests dies ja he fet un parell de transferències al nou compte de Caixa d'Enginyers, sense deixar a zero el BBVA fins que no rebi la targeta de la Caixa d'Enginyers, moment en el qual el compte ja estarà operatiu en tota la seva extensió i serà quan aniré al BBVA a tancar-ho tot.
Aquesta tarda he anat a fer un encàrrec propi de les dates. He deixat la moto aparcada a la porta de la botiga en un espai d'aquests habilitats per motos. Quan he sortit de l'establiment i em disposava a deslligar la moto per marxar, he rebut una trucada al mòbil. L'he atès dret al costat de la moto, era una noia de la Caixa d'Enginyers que em deia que ja tenia la targeta a l'oficina i que ja la podia passar a recollir quan vulgués, la qual cosa implicava com he explicat la conseqüent anul·lació del compte i targeta del BBVA. Simultàniament, torno a repetir, simultàniament mentre jo atenia la trucada, un cotxe fent marxa enrere topa amb la moto aparcada al costat de la meva, la tomba i per tant cau sobre la meva causant-li el forat que es veu en la fotografia.
Del cotxe en surt una dona que em diu que no li ha passat mai res i que no sap ni per on començar a fer els papers de l'assegurança. Li demano que porti el que trobi dins el cotxe i que ja m'ho miro jo.
Asseguradora del cotxe que m'ha foradat la moto mentre jo era al telèfon atenent la noia de la Caixa d'Enginyers que em deia que ja podia recollir la targeta i per tant que demà mateix anularia el compte del BBVA?
Evidentment BBVA seguros
No vull dir res ni en trec cap conclusió ni res de res, només explico que ha anat exactament així
diumenge, 6 de novembre del 2016
Cas 9N, la impotència de la derrota
Imatge: Cesar Rangel
L'expresident Artur Mas, l'exvicepresidenta Joana Ortega, l'exconsellera Irene Rigau estan pendents de judici per desobediència i prevacarització. En definitiva per muntar i organitzar el 9N 2014 amb diners, instal·lacions i recursos públics desobeint la seva prohibició.
Això que la opinió majoritària inclosos alts dirigents polítics catalans, quan se'n refereixen anomenen el referèndum del 9N, fins al punt de ser molt crítics amb la possibilitat de convocar-ne un al 2017 amb l'argument que això ja es va fer al 2014.
El 9N 2014 va ser un referèndum? Reconstrumin els fets
En Joan Herrera, Marta Rovira i Jordi Turull en representació del Parlament de Catalunya van viatjar fins al En Congreso de los Diputados per sol·licitar la trasnferència de la competència per convocar un referèndum. La resposta va ser negativa sense escletxes.
Llavors, el govern que havia promès una consulta al 2014, amb el suport de les diferents i variades formacions polítiques a favor del dret a decidir van aprovar la llei de Consultes que hauria de donar empara legal a la consulta, que ja no referèndum.
Es va destacar llavors la unitat de totes les forces, des d'Unió Democràtica fins a la Cup, per citar les dues teòriques més allunyades, passant per Convergència, Esquerra Republicana, Iniciativa, els verds.
És molt recordada aquella roda de premsa en la que van comparèixer tots i anaven contestant les preguntes dels periodistes de manera indistinta i espontània representants de diferents partits.
Ah, però llavors es va tombar la llei de Consultes aprovada pel Parlament i es va esquinçar aquesta unitat ja que el Govern va optar tirar endavant el seu propòsit amb la forma d'un Procés Participatiu perquè el que es pretenia era convocar la ciutadania a participar amb una empara legal irrefutable i va considerar que no hi havia més marge que fer-ho com a procés participatiu.
Iniciativa, els verds, es van desmarcar completament, i ERC també potser no d'una manera tan explícita per considerar que fer-ho a través d'un procés participatiu era poc més que una xarlotada, sense cap valor, i que el govern s'havia baixat els pantalons i escagarrinat davant el poder espanyol. Això aquí.
A l'Estat Espanyol vam ser la riota de tota la classe política, recordem que l'exportaveu del govern Miguel Angel Rodriguez va dir que a Mas no li feia cas ningú i que per cridar l'atenció potser li faltava un afusellament. Aquest com a comentari més fora de lloc, però la vicepresidenta Saenz de Santamaría i el propi Mariano Rajoy, president del gobierno, es van enriure del fracàs ... tot plegat fonamentat en que convocar a la ciutadania a pronunciar-se a través d'un procés participatiu efectivament era una xarlotada sense cap mena de valor de cap tipus i per tant era la plena i indiscutible demostració del fracàs de Mas i la se follia.
Arribats aquí preguntem-nos què és un procés participatiu. El Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya té una guia explicativa i llegint-la queda clar que efectivament és un recurs de poc recorregut i transcendència, tant és així que el propi document explica que ni tan sols hi ha una definició unificada de què és i vol dir un procés participatiu, i dóna pistes i consells de com fer-lo. En definitiva una manera que permet a la ciutadania donar la seva opinió sobre un tema públic.
Així, diversos ajuntaments han convocat processos participatius per demanar opinió a la ciutadania sobre si s'ha d'asfaltar un carrer, o l'ubicació d'un hipotètic pavelló d'esports municipal etc. Demanar opinió, no és pas vinculant.
Per tant, sí, podem afirmar clarament que pretenent fer un referèndum, acabar convocant un procés participatiu, dóna poca trascendència, poc gruix, al tema.
Què va passar però realment el 9N 2014?
Per començar que hi havia urnes, cosa molt poc o gens habitual en un procés participatiu, i una urna dóna tota la visibilitat de votació.
Però el més important, que hi vam participar 2.300.000 persones. Van donar la volta al món les imatges de les cues llarguíssimes per participar, amb gent de tota condició, gent molt gran, gent jove, d'aquí i d'allà, la pulcritud i rigurositat de la seva organització ... la ciutadania va convertir una xarlotada en un acte amb tota l'aparença de referèndum
El que formalment era una xarlotada, una cosa tan aigualida que no tenia cap gust, cap transcendència, cap valor ni jurídic ni polític, la ciutadania ho vam convertir en un esdeveniment majúscul, en una altra manifestació cívica més important feta mai a Europa, sí, una més.
Això, exclusivament això, és el que fa que tanta gent en parli com un referèndum, perquè formalment, oficialment, no era res de res.
I és per això precisament perquè l''Estat Espanyol reacciona i assenyala amb el dit els tres encausats. En una enorme manifestació d'impotència en la seva derrota.
Tot aquest rollo que he fotut fins ara per dir que si el 9N enlloc de sortir al carrer 2.300.000 persones, haguessin participat 150.000 per dir alguna cosa, no hi hauria cap mena de conseqüència sancionadora contra Mas, Ortega i Rigau, i els seus suposats delictes serien exactament, exactament, els mateixos.
Com havia de tenir cap conseqüència una cosa que segons el president de gobierno i la seva vicepresidenta era una cosa sense cap valor més enllà de riure's del fracàs de Mas? Com s'explica doncs que puguin ser inhabilitats i hagin corregut risc real d'entrar a la presó per una cosa sense cap valor?
La reacció de l'Estat Espanyol, la seva voluntat d'inhabilitar Mas Ortega i Rigau és la manifestació de la impotència de la seva derrota, perquè el que voldria és inhabilitar la voluntat d'aquestes 2.300.000 persones, això és el que voldria. Perquè el que realment té valor és això. El que anava a fer Mas no tenia cap valor, el que va fer el poble de Catalunya en té i molt, això és el que volen inhabilitar i empresonar.
El procés cap a la independència és de la ciutadania i contra la voluntat de la ciutadania no es pot fer res, absolutament res. No hi ha cap norma, tractat, llei, cap, que estigui per sobre de la voluntat de la ciutadania expressada de manera inequívoca continuada i pacífica.
Ho he dit i escrit en múltiples ocasions: El poble català només ha de fer una cosa per assolir la independència, no és fàcil, però només n'ha de fer una: voler-ho.
L'expresident Artur Mas, l'exvicepresidenta Joana Ortega, l'exconsellera Irene Rigau estan pendents de judici per desobediència i prevacarització. En definitiva per muntar i organitzar el 9N 2014 amb diners, instal·lacions i recursos públics desobeint la seva prohibició.
Això que la opinió majoritària inclosos alts dirigents polítics catalans, quan se'n refereixen anomenen el referèndum del 9N, fins al punt de ser molt crítics amb la possibilitat de convocar-ne un al 2017 amb l'argument que això ja es va fer al 2014.
El 9N 2014 va ser un referèndum? Reconstrumin els fets
En Joan Herrera, Marta Rovira i Jordi Turull en representació del Parlament de Catalunya van viatjar fins al En Congreso de los Diputados per sol·licitar la trasnferència de la competència per convocar un referèndum. La resposta va ser negativa sense escletxes.
Llavors, el govern que havia promès una consulta al 2014, amb el suport de les diferents i variades formacions polítiques a favor del dret a decidir van aprovar la llei de Consultes que hauria de donar empara legal a la consulta, que ja no referèndum.
Es va destacar llavors la unitat de totes les forces, des d'Unió Democràtica fins a la Cup, per citar les dues teòriques més allunyades, passant per Convergència, Esquerra Republicana, Iniciativa, els verds.
És molt recordada aquella roda de premsa en la que van comparèixer tots i anaven contestant les preguntes dels periodistes de manera indistinta i espontània representants de diferents partits.
Ah, però llavors es va tombar la llei de Consultes aprovada pel Parlament i es va esquinçar aquesta unitat ja que el Govern va optar tirar endavant el seu propòsit amb la forma d'un Procés Participatiu perquè el que es pretenia era convocar la ciutadania a participar amb una empara legal irrefutable i va considerar que no hi havia més marge que fer-ho com a procés participatiu.
Iniciativa, els verds, es van desmarcar completament, i ERC també potser no d'una manera tan explícita per considerar que fer-ho a través d'un procés participatiu era poc més que una xarlotada, sense cap valor, i que el govern s'havia baixat els pantalons i escagarrinat davant el poder espanyol. Això aquí.
A l'Estat Espanyol vam ser la riota de tota la classe política, recordem que l'exportaveu del govern Miguel Angel Rodriguez va dir que a Mas no li feia cas ningú i que per cridar l'atenció potser li faltava un afusellament. Aquest com a comentari més fora de lloc, però la vicepresidenta Saenz de Santamaría i el propi Mariano Rajoy, president del gobierno, es van enriure del fracàs ... tot plegat fonamentat en que convocar a la ciutadania a pronunciar-se a través d'un procés participatiu efectivament era una xarlotada sense cap mena de valor de cap tipus i per tant era la plena i indiscutible demostració del fracàs de Mas i la se follia.
Arribats aquí preguntem-nos què és un procés participatiu. El Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya té una guia explicativa i llegint-la queda clar que efectivament és un recurs de poc recorregut i transcendència, tant és així que el propi document explica que ni tan sols hi ha una definició unificada de què és i vol dir un procés participatiu, i dóna pistes i consells de com fer-lo. En definitiva una manera que permet a la ciutadania donar la seva opinió sobre un tema públic.
Així, diversos ajuntaments han convocat processos participatius per demanar opinió a la ciutadania sobre si s'ha d'asfaltar un carrer, o l'ubicació d'un hipotètic pavelló d'esports municipal etc. Demanar opinió, no és pas vinculant.
Per tant, sí, podem afirmar clarament que pretenent fer un referèndum, acabar convocant un procés participatiu, dóna poca trascendència, poc gruix, al tema.
Què va passar però realment el 9N 2014?
Per començar que hi havia urnes, cosa molt poc o gens habitual en un procés participatiu, i una urna dóna tota la visibilitat de votació.
Però el més important, que hi vam participar 2.300.000 persones. Van donar la volta al món les imatges de les cues llarguíssimes per participar, amb gent de tota condició, gent molt gran, gent jove, d'aquí i d'allà, la pulcritud i rigurositat de la seva organització ... la ciutadania va convertir una xarlotada en un acte amb tota l'aparença de referèndum
El que formalment era una xarlotada, una cosa tan aigualida que no tenia cap gust, cap transcendència, cap valor ni jurídic ni polític, la ciutadania ho vam convertir en un esdeveniment majúscul, en una altra manifestació cívica més important feta mai a Europa, sí, una més.
Això, exclusivament això, és el que fa que tanta gent en parli com un referèndum, perquè formalment, oficialment, no era res de res.
I és per això precisament perquè l''Estat Espanyol reacciona i assenyala amb el dit els tres encausats. En una enorme manifestació d'impotència en la seva derrota.
Tot aquest rollo que he fotut fins ara per dir que si el 9N enlloc de sortir al carrer 2.300.000 persones, haguessin participat 150.000 per dir alguna cosa, no hi hauria cap mena de conseqüència sancionadora contra Mas, Ortega i Rigau, i els seus suposats delictes serien exactament, exactament, els mateixos.
Com havia de tenir cap conseqüència una cosa que segons el president de gobierno i la seva vicepresidenta era una cosa sense cap valor més enllà de riure's del fracàs de Mas? Com s'explica doncs que puguin ser inhabilitats i hagin corregut risc real d'entrar a la presó per una cosa sense cap valor?
La reacció de l'Estat Espanyol, la seva voluntat d'inhabilitar Mas Ortega i Rigau és la manifestació de la impotència de la seva derrota, perquè el que voldria és inhabilitar la voluntat d'aquestes 2.300.000 persones, això és el que voldria. Perquè el que realment té valor és això. El que anava a fer Mas no tenia cap valor, el que va fer el poble de Catalunya en té i molt, això és el que volen inhabilitar i empresonar.
El procés cap a la independència és de la ciutadania i contra la voluntat de la ciutadania no es pot fer res, absolutament res. No hi ha cap norma, tractat, llei, cap, que estigui per sobre de la voluntat de la ciutadania expressada de manera inequívoca continuada i pacífica.
Ho he dit i escrit en múltiples ocasions: El poble català només ha de fer una cosa per assolir la independència, no és fàcil, però només n'ha de fer una: voler-ho.
dissabte, 10 de setembre del 2016
Pilotes Calentes
És una bestiesa la teoria següent?
El Barça va ser sancionat amb dues finestres de mercat sense poder fitxar.
L'estiu del 2014, que encara oficialment encara no se sabia del cert com acabaria la cosa, de fet no hi havia precedents tampoc, el Barça va fitxar mitja Europa, ho dic sense buscar-ho, de memòria per tant potser em deixo algú. Bravo, TerStegen, Douglas, Ver maelen, Mathieu, Rakitic, Luis Suarez, Rafinha ... molt per sobre del que realment necessitava la plantilla aquell estiu.
Als que sabem sumar i a més ens afaitem de fa anys, no vam tenir dubte que aquest excés de fitxatge i al preu que fos, Suarez va costar 81 milions, responia a que la Fifa havia filtrat al Barça que lleparien sanció, i per tant donaven l'oportunitat al club d'incorporar jugadors per sobreviure dues finestres.
Una mena de compensació. Et fotré, però t'ho filtro abans per a que tinguis l'ocasió de carregar fort el cabàs.
Efectivament mesos després es feia oficial la sanció ... oh sorpresa! El Barça va fer veure que estava sorprès i ofès quan ja havia carregat la nevera fins dalt gràcies a la filtració. Una comèdia vaja.
Dos anys després és el Madrid que està amenaçat de ser sancionat, sí l'Atlètico també però la teoria bestiesa va del Madrid, i la notícia un cop es tanca el mercat d'estiu és que el Madrid no ha incorporat ningú llevat de Morata.
Això que per sí mateix ja seria notícia, si hi afegim que el president és Florentino Pérez, que li encanta l'exhibicionisme fitxador, mollant diners de manera exagerada cada estiu ... fa la cosa molt i molt sorprenent.
De fet és un dels temes recurrents en les tertúlies dels programes esportius, des del tancament del mercat. Que estrany que el Madriid i a més tenint Florentino de president tal com és, només hagi incorporat Morata.
Deu dies després de tancar el mercat es fa oficial la sanció i el que sorprenia passa a ser incomprensible.
Perquè si pot ser discutible si la plantilla necessita o no reforços aquest estiu, el que és inqüestionable és que en dos anys sí que en necessita.
A veure, si la filtració al Barça és evident que es va fer donant l'oportunitat de carregar la nevera, evidentment que al Madrid també se li va donar aquesta chance, segur, i més havent-hi el precedent del Barça.
Per tant la bestiesa de la meva teoria diu, si el Madrid de Flotentino sap que lleparà dues finestres, com és que no fitxa "ningú"?. La resposta que em surt és: perquè ara sí que tenen problemes de diners greus.
Però si llavors tenen problemes greus de diners i no poden fitxar per sanció, com sobreviuran dues finestres de fitxatges?
I la meva teoria bestiesa diu: amb la undécima.
Mira Fifa, gràcies per la filtració, però és que ara no tinc un duro per fitxar. Per a que no se'm tiri a sobre tot el madridisme i la seva premsa, què tal si em regales la undécima? Em fas un sorteig arregladet a cada eliminatòria, i la undécima em donarà per aguantar dues finestres.
De fet, jo he sentit mitjans espanyols preguntant-se com era possible que al Madrid a cada eliminatòria li hagués tocat cada cop el més feble de llaaaarg. Vull dir que no és un tema que en parlem aquí, no, mitjans espanyols madridistes també s'han qüestionat aquest tema
la meva teoria podria donar-li resposta
És una bestiesa?
Copio l'enllaç en el que es veu Zanetti fent un dels sortejos, fixeu-vos que agafa una bola d'entrada i no la deixa anar en cap moment mentre simula que remena
https://www.youtube.com/watch?v=NHD14GUQhoU
divendres, 9 de setembre del 2016
Que no ha servit de res? Estem a punt
Molt tip d'aquesta cantarella que algunes persones no paren d'entonar. "Sí, sí, molt onze de setembre, molt sortir al carrer, i de què ha servit? De res"
Que no ha servit de res?
Els que diuen això és perquè només miren que no hem arribat a l'estació següent, i no veuen totes les estacions que hem deixat enrere, que són moltes i semblaven ciència ficció fa quatre dies.
Que no ha servit de res?
No hem d'anar als anys trenta, ni als anys cinquanta, ni als anys 80 per observar la transformació, l'evolució, el salt gegantí que hem fet i que l'hem fet entre tots, i forçat, empès, per la societat civil, per allò que es diu vulgarment la gent del carrer. ens hem cregut que havíem deixat de ser súbdits i que havíem passat a ser ciutadans i com a tals hem exercit la nostra sobirania.
L'ANC, la gran catalitzadora de les mobilitzacions socials dels darrers anys juntament amb Òmnium Cultural, és de l'any 2012, només té 4 anys de vida. Sembla que no pugui ser oi?
Que no ha servit de res?
Què era la independència fins fa quatre dies? la idea de quatre eixelebrats o quatre sentimentals. Quants dels que som independentistes de sempre se'ns han rigut a la cara quan en una conversa ens hem identificat com a tals? Quants partits polítics amb representació parlamentària aquí o a Madrid eren independentistes fins fa ... dos? tres anys?
Avui, algú em pot dir un sol partit català amb representació parlamentària sigui aquí o a Madrid que no sigui independentista? Un tan sols?
D'un sol partit, ERC, a tots els partits, tots, en tres anys
Que no ha servit de res?
Algú hauria previst fa només tres anys que Convergència esdevindria un partit independentista sense matisos? Que es disoldria per fundar un nou partit amb l'únic objectiu de la independència?
Que hauria trencat amb Unió? Que el fet que Unió decidís no declarar-se inequívocament independentista li costaria l'escissió del partit d'una part molt important de la seva militànica i càrrecs dirigents i conduir-la a la porta de la desaparició?
Que no ha servit de res?
Algú fa només quatre anys es prenia seriosament l'AMI?
L'Associació de Municipis per la Independència en aquest moment aglutina quasi bé el 100% dels municipis de Catalunya
Que no ha servit de res?
Quants fa només 3 o 4 anys hauríem previst tenir un govern de la Generalitat amb un full de ruta de 18 mesos fins a la porta de la independència?
Que una candidatura independentista amb quasi aquest únic punt al seu programa, arrasaria a les eleccions?
Quants el dia de la Via Catalana, el 2013, hauríem previst que aquella noia cridanera que alguns mitjans ens pintaven com a extremista, gamberra i antisocial, seria només dos anys després, només dos anys després, la presidenta del Parlament, segona autoritat del país?
Que no ha servit de res?
La independència ha passat a ser una quimera d'uns pocs a ser el tema central polític del nostre país sense cap matís de dubte, en només cinc anys. I això ho hem fet nosaltres.
Prou de baixa autoestima, prou de dipositar les nostres esperances i decepcions en les actuacions dels altres.
Això que se li diu procés existeix i perdurarà mentre nosaltres seguim empenyent, no ens equivoquem, mentre nosaltres seguim empenyent. Enlloc de l'ansietat pel que encara no ha arribat, si us plau, mirem l'increïble recorregut que hem fet, i seguim empenyent i empenyent.
Quin sentit té empènyer tan fort tots junts quan érem tan i tan lluny de l'arribada, i deixar-ho de fer quan la tenim al nas?
Estem arribant al moment de la veritat. S'acaba el periode de les intencions i arriba el moment decisiu de les accions, i hem d'estar preparats, perquè vindran incerteses.
Després del mandat democràtic que vam donar a les forces guanyadores del 27S d'aplicar el full de ruta que ens van proposar en campanya electoral, han estat 9 mesos, no sens entrebancs cert, preparant l'escenari, preparant el terreny, però ha arribat el moment del debat, aprovació i implantació de tota aquesta feina. Insisteixo, ha acabat el periode de les intencions, ha arribat el moment de les accions.
I hem de demostrar que som forts, que tirarem endavant amb totes les dificultats, que estem decidits a arribar fins al final, que el tenim a tocar ... la quimera la tenim a tocar, hem de demostrar a tothom, a nosaltres mateixos i al món, que estem a punt
Subscriure's a:
Missatges (Atom)






