Fa 30 anys em van trencar el menisc

Avui fa trenta anys, sí dia 13, jugant a futbol amb l'equip de l'escola contra una escola de fatxes, un paio em va trencar el menisc. I ho dic així, me'l va trencar brutalment. Recordo perfectament la jugada. Era una pilota llarga que anava paral·lela a la lína de banda, a molt pocs centímetres. Una passada a l'espai del seu extrem dret que va sortir massa llarga. L'extrem efectivament corria per la banda darrera la pilota cap al nostre camp. Jo, des del mig camp corria cap a la meva banda esquerra, trajectòries perpendiculars vaja. Vaig arribar jo abans però com que el vaig veure molt a prop enlloc d'intentar una maniobra de dribling arriscada vaig optar senzillament per a empènyer amb l'exterior del peu dret la pilota fora de banda. Com que aquesta era la meva intenció, senzillament empènyer-la fora de banda, vaig posar el peu tou, total la pilota era a pocs centímetres de la línia. Just quan tenia l'exterior del peu tocant la bimba, aquell energúmen va decidir xutar amb l'empenta del peu dret amb la mateixa potència com si ho fes a porta. Resultat, el peu se'm va torçar completament cap a l'interior notant immediatament un intensíssim dolor al genoll, al peu zero, i vaig saber de seguida que m'havia fet una cosa greu.

Això era a Sant Cugat, hi havíem anat amb el tren de Sarrià, i vaig tenir la gran sort que ens havia vingut a veure en Francesc Garriga, professor per a nosaltres, poeta per a tothom, i em va portar cap a casa en cotxe perquè no podia ni posar el peu a terra.

Vaig aguantar fins dilluns i dilluns amb la mare cap a veure l'oncle Jordi. Després d'examinar-me l'oncle Jordi va fer d'oncle Jordi, va dir que aquell menisc no estava trencat perquè ho decidia ell i per tant m'estalviava la radiografia de menisc que era molt molesta.

A partir de llavors periòdicament anava a veure l'oncle per a que em fes "corrents" que es deia llavors i em buidés el genoll de líquid, una cosa molt però que molt dolorosa. Per a mirar d'estalvair-me el dolor, es tancava amb mi, apagava els llums i quasi a les fosques jo estirat a la camilla m'anava aplicant tècniques de relaxació amb un estil oncle Jordi. Ho recordo pefectament, deia "com pesen els talons, molt pesen, notes com es claven contra la camilla ... i els colzes? pesen molt els colzes ... " quan em tenia relaxat em clavava l'agulla i feia l'extracció que, ben cert, feia menys mal. Un cop acabat tot això i abans que marxés cridava a la seva infermera, una noia jove i bonica i li preguntava: "Qui és la persona que t'estimes més del món ..." en aquest punt canviava radicalment de to i posant-se el dit índex entre el nas i la boca per emfatitzar més acabava la pregunta, això sí eh? després del teu marit eh?!!" Ella amb un somrís dolç responia: " vostè Doctor" l'oncle posava la galta, la noia li feia un petó i l'oncle somrient i amb els ulls humits espetava "entesos"

Sovint hi havia a la consulta algú de Sant Pol que es visitava. Anant cap a la porta per marxar acompanyats per l'oncle, preguntaven què havien de pagar, l'oncle cridava la mateixa infermera : "aquests Srs. són de Sant Pol i em preungten què han de pagar" la noia s'acostava i acabant-los d'acompanyar a la porta els deia que el Doctor Carrasco no cobrava mai a ningú de Sant Pol.

Aquell genoll però  no anava, se m'inflava em feia mal ... fins que un dia de novembre finalment em va fer la ditxosa radiografia de menisc. S'havia d'inflar amb aire, molt, i sí, era molesta. Jo era cap per avall, darrere meu la mare i l'oncle. A mitja ràdio l'oncle va sortir de l'habitació plorant i la mare darrere. El menisc estava trencat per tres llocs. No em van dir res, quan em vaig veure sol em vaig vestir i vaig anar cap al despatx on les primeres paraules que vaig sentir van ser: "Bé, qui l'ha d'operar aquest noi?"

Les operacions de menisc en aquella època eren sinònim de cremallera al genoll, tres mesos de guix sense posar el peu a terra, i una llarguíssima recuperació.

Va donar la casualitat que molt pocs dies després venia un cirugià indú-americà a un simposi a ensenyar una nova tècnica que aquí només coneixia en Pitu Figueras que ja havia utilitzat per a operar l'exfutbolista Josep Mª Fusté: l'artroscòpia

L'oncle va parlar amb en Pitu Figueras i ja em veus a mi cap a l'hospital de la Creu Roja a que m'operés l'americà-indú retrasnmès a més en directe a una sala de l'hospital on hi havia desenes, potser un centenar de metges.

M'hi va acompanyar la mare i el pare que llavors tenia mil responsabilitats va cancel·lar un viatge a Madrid per a ser tot el dia allà, em va impressionar. Era el dia 26 de novembre.

L'oncle era a quiròfan, ell no jugava però va demanar ser-hi, m'operava l'americà-indú amb la presència d'en en Pitu Figueras. (Poques setmanes després el rei d'espanya es va lesionar un genoll esquiant i el va intervenir el Pitu Figueras.en broma dèiem que l'havia operat el meu assistent)

Em van adormir a poc a poc, me n'adonava perfectament que mica en mica m'anava adormint, l'oncle em tenia la mà esquerra agafada i me l'acariciava sense parar a l'hora que anava dient "l'onclu sóc aquí, jo sóc aquí amb tu l'onclu" així em vaig adormir.(teníem aquesta mena de codi, jo a ell li deia onclu i ell a mi també)

Em vaig despertar ja a l'habitació. La mare, tota generositat, em va preguntar si volia que truqués a la novieta, naturalment li vaig dir que no i naturalment li vaig dir per vergonya de dir-li que sí. Van passar uns estudiants a veure'm i recordo que un d'ells em va remenar el genoll sa encuriosit per un bony que tenia i encara tinc però que mai m'ha molestat.

Només uns minuts després de despertar-me em van fer vestir i caminant sense quasi cap dificultat vaig  entrar a la sala on l'indú-americà repassava el video de la meva intervenció explicant tots els detalls als assistents. Recordo que vaig entrar com si fos un personatge,entre un oohh generalitzat tenia davant meu un fotògraf que no parava de disparar el flaix mentre caminava enrere al mateix pas que jo ho feia endavant.

Quan vaig arribar al mig de la sala em van fer seure en una taula i amb la cama penjant em van fer doblegar la cama vàries vegades mentre l'americà-indú anava explicant i explicant. Entre els oohh es va sentir també clarament una veu que va dir "es su hermano gemelo" i vaig ser acomiadat entre aplaudiments.

Després d'aquesta exhibició, cap a casa, ni una nit d'hospital, era divendres, i dilluns cap a escola. Un mes després tornava a jugar a futbol.

Avui fa 30 anys que aquell cabró em va trencar brutalment el menisc, i que es va iniciar tota aquesta història que, com totes les que vivim, explica com hem anat construint la nostra manera de ser.

Entre Pinto i Valdemoro

Dimecres la feina em va dur a Madrid, (això de l'Ave és una meravella) bé a Madrid, no ben bé. Ja em van advertir que a Atocha m'estaria esperant un Sr. per a acompanyar-me a una població propera on hi ha la seu de l'empresa que anava a visitar.

Arribo a Atocha i efectivament m'estava esperant aquell Sr. que em diu que no cal ni que sortim de l'estació perquè agafarem un altre tren per a portar-nos a destí, més ràpid i pràctic. Jo que va i li pregunto si és gaire estona i on anem, i ell va i em respon, "no, uns vint-i-cinc minuts, anem a Valdemoro, després de Pinto."

Ai coi, tota la vida sentint l'expressió entre pinto i valdemoro per a referir-se a una situació indefinida, poc clara, per decidir, dubtosa, i resulta que són dues poblacions una al costat de l'altre i a tocar de Madrid. Com aquell que va descobrir que el búlgar era una idioma.

Sí, sí, després d'unes estacions amb uns noms molt estranys, vam arribar a Pinto. I sí, quan va arrencar vaig viure l'experiència de ser entre Pinto i Valdemoro, una gran experiència. Més que fixar-me en tot el que veia al voltant, que és el que havia fet en tot el trajecte anterior, entre aquestes dues estacions vaig fixar-me molt en les meves pròpies sensacions. Coi què es sent estant entre Pinto i Valdemoro? ho havia de percebre, era una oportunitat única, irrepetible probablement, era entre Pinto i Valdemoro, no podia deixar passar l'oportunitat i m'havia de concentrar perquè el tren no s'aturava i es dirigia tot decidit cap a la següent estació i sabia perfectament que un cop allà tot hauria acabat. No, no valia refugiar-se en la segona oportunitat del viatge de tornada que faria unes hores després, no, de tornada seria entre Valdemoro i Pinto, per l'amor de Deú res a veure.

Sí, ho vaig viure, ho he fet i què voleu que us digui, difícil d'explicar, és una sensació poc definida, em costaria concretar-la aquí en quatre paraules, és com estar ... és com estar, no sé, tampoc és molt, no, tampoc ho és molt, tampoc poc, és més aviat un entremig una cosa entre ...

Breus

Obvietats que passen com grans idees. Si gonta així no

Ja he explicat alguna vegada que em meravella la quantitat d'obvietats monumentals que diem tots plegats i que encaixem com a grans pensaments, molts cops dites per persones de reconegut prestigi precisament pels seu pensaments brillants. Recull de les darreres setmanes

El dia que jugàvem la tornada de la copa del rei amb el Madrid a casa portant un 1 a 2 d'allà, un amic em diu tal qual "si al principi ens en fan un i després de qualsevol bestiesa ens en fan un altre, coi, la cosa es pot complicar"

El dia que el Madrid va guanyar 1 a 2 a Mallorca després de remuntar un 1 a 0, un comentarista radiofònic d'aquests que cobra va dir textual: "les possibilitats del Mallorca de puntuar passaven per a arribar amb 1 a 0 fins al final"

Ahir un amic em diu: "si anem passant rondes i eliminem al madrid, no et pensis eh? podríem guanyar una altra champions"

Clar com l'aigua

Un amic del meu germà, de cognom es diu Mujeriego, diu que s'ha separat de la dona. És andalús i quan torna de la seva terra li regala oli al meu germà, li regala, no en perd.


Cop de sort

L'altre dia vaig trobar uns mitjons aparellats

És això?

Un amic m'explica que han fet nova l'habitació de la seva filla de 18 anys. Armaris, la taula per a estudiar ... diu que la noia va demanar que li posessin llit de matrimoni per si de cas algun dia es quedava una estona el seu xicot. I què vas fer? li vaig preguntar jo, coi, em va respondre, comprar un llit de matrimoni, ves.

Batalla perduda

A la pregunta: l'habitació està endreçada? la noia respon: no, però es pot passar.
Si es pot passar estem salvats.

Brots verds

En els darrers mesos diverses persones parlant del tema únic m'han dit que atesa la situació estan tirant de guardiola. A casa també ens passa, ens aguantem d'un fil i sort en tenim de poder anar tirant del Pep Guardiola.

Amb nata o sense?

Per afers reials propis de les dates en les que ens trobem, he anat a una botiga de miniatures. Jo hi anava per anar a buscar una cosa concreta, no sóc ni aficionat ni conec ni poc ni molt el món del col·leccionisme de coses en miniatura. No sé quin adjectiu usar per a explicar la quantitat de coses diferents que hi arriba a haver. Naturalment nines representant diferents personatges que si l'àvia, que si la minyona, sillons, taules, ampolles, instruments musicals ...

Mentre atenien el Sr.que anava abans meu, m'he entretingut a badar pels prestatges del local. No prestava cap atenció a la conversa que tenien ell i dependent, ni tan sols m'he fixat en quines peces demanava, senzillament badava esperant el meu torn.

Una de les poques coses que vaig estudiar deia que l'atenció s'activa davant d'un fet totalment inesperat i sorprenent. Així ha sigut. De sobte sento que l'home li diu al dependent: "un tortell de reis però sense nata"

M'he girat de cop buscant la cara del dependent, era evident que aquell home no hi era tot. Com diria en Capri he sigut jo que m'he quedat tot d'una peça perquè el dependent sense ni aixecar una cella s'ha girat amb tota naturalitat i parsimònia, ha obert una vitrineta i ha posat sobre el taulell diferents tortells de reis, uns amb nata i d'altres sense. No sabia si somniava, dos individus aparentment dels que catalogaríem standards  valorant quin dels tortells d'uns 5 mil·límetres de diàmetre s'esqueia més. He de dir que no eren pastissos, coques, no, no, eren tortells de Reis, i n'hi havia de diferents per a poder triar i remenar.

Després d'una breu deliberació el client s'ha mantingut ferm en la seva tria inicial i s'ha quedat un dels que no duia nata. Per la dieta, he pensat jo.

D'aquest tortell sense nata de màxim 5 mil·limetres de diàmetre n'ha pagat més del que pagaré jo el dia de Reis per un d'un parell de quilos.

Però no s'acaba aquí, la història encara em reservava una sacsejada final.

Aquell home ha marxat i aprofitant que he quedat sol a la botiga, quan el dependent m'estava embolicant la tonteria que he comprat jo li he dit: "perdona eh?, quan he sentit que aquell home et demanava un tortell de Reis sense nata, he al·lucinat" a la qual cosa el dependent em contesta amb total normalitat:

"Sí, tens raó, el tortell de tota la vida és el de massapà, però noi, de gustos tots tenim els nostres, i és cert que a les pastisseries ja fan tortells de Reis amb nata"

Naturalment no li he dit res de res, he fet veure que efectivament m'havia contestat correctament al meu comentari, li he desitjat un bon any i he marxat. Ara bé, tot enfilant cap a casa no sabia si era el protagonista involuntari d'un programa de càmera oculta, o sense adonar-me havia entrat a la dimensió desconeguda. Afortunadament quan he arribat a casa i he vist que els llits estaven per fer, que s'havia de plegar un munt de roba i que hi havia una maquinada per estendre, m'he tranquilitzat.

De pares a fills

Avui a Barcelona ha caigut una gran nevada

La justícia de la Justícia

Quan ets un nen, especialment si ets el petit de la colla, et diuen tot sovint que ja ets molt gran. Els ho deixes dir tot i que no t'agrada perquè encara que siguis petit saps identificar ja certs convencionalismes de la teva societat, i a un nen petit se li diu que és gran.

Un dels símptomes inequívocs que ets gran de debò és quan et trobes que sense haver fet res, ni comprat ni venut, ni haver causat cap perjudici a ningú, necessites un advocat. Els adults a vegades necessiten un advocat sense haver fet res d'especial, només ser adults.

Ara mateix a casa estem en una d'aquestes situacions. Hem patit  un greu perjudici i un advocat ens ha d'ajudar a mirar de rescabalar-lo.

Reunions, buscar i aportar documentació, nervis, angoixes, naturalment honoraris ... Arriba el dia del judici. Més de dues hores d'argumentacions, declaracions de testimonis, aportació de proves documentals ... tot plegat resultat d'un expedient que al nostre advocat té en tres carpetes que posades una a sobre de l'altra fan una alçada de ben bé mig metre.

Molt pocs dies després surt la sentència, en contra dels nostres interessos.

Una altra reunió amb l'advocat que ens explica que la jutgessa va dictar sentència el mateix dia del judici per tant no s'havia ni llegit ni mirat la documentació aportada.

El que més em va impressionar va ser que ens ho explicava amb total naturalitat, sense escarafalls, sense mostrar ni indignació ni contrarietat. Ens va transmetre que a els jutges van tan saturats que a vegades dicten sentència de seguida per treure-s'ho de davant, i per tant que pot dependre d'una subtilesa d'una declaració, d'un matís, d'un detall ... per tant de la més absoluta arbitrarietat que donen les sensacions del moment.

Sabem que tenim raó, l'advocat i nosaltres, i per tant la decisió de presentar recurs es pren immediatament i de manera unànim. Més temps, més angoixes, més reunions i més honoraris.

En la reunió definitiva on aprovem la redacció del recurs li comentem al nostre advocat que atès que el recurs l'han d'avaluar tres jutges entenem que tenim moltes més possibilitats. Altra vegada la seva resposta em representa una fuetada a l'esquena: "no, no us ho penseu, normalment ho deleguen a un ponent que fa una ullada i dóna als magistrats la seva impressió que en l'absoluta majoria dels casos confirmen, i havent ja una sentència no és ell qui la contradirà" Per tant és pràcticament segur que ni tan sols arribin a veure els 15 folis d'argumentació del recurs.

En conclusió, l'advocat té el convenciment que hem de recórrer però alhora ens diu que el més probable és que es desestimi.

No estic fent o no pretenc fer una crítica als jutges perquè entenc que aquesta situació es dóna per excés de feina i no per desinterès ni deixadesa, però sí que és molt gran la impotència quan saps que tens la raó i que el sistema no te la pot donar perquè no té temps per a avaluar aquella documentació que la conté.

En definitiva has de tirar endavant havent patit un greu perjudici sense que el sistema hagi pogut rescabalar-te'n tal com ho té previst i reglamentat perquè no l'ha pogut avaluar.

Ara ja no cal que m'ho digui ningú, ara ja sé que sóc gran.

Tot imitant Mr. Bean

Un cop em van explicar els diferents estadis per als que passem quan aprenem alguna cosa. Així, comencem en la fase CO IN, COnscientment INcompetent. El següent és el CO CO, el consicentment competent, en el que coneixem el contingut d'allò que estem estudiant. L'objectiu final és esdevenir IN CO, inconscientment competent. Tenim tan interioritzda la matèria que hem estudiat, en tenim tanta experiència, que la dominem perfectament de manera espontània.

Diversos cops m'han dit que tinc facilitat per a les imitacions, podríem dir que les persones que m'ho han dit em consideren CO CO de la imitació. Abans d'ahir però vaig fer una imitació de Mr Bean sense proposar-m'ho per tant de manera totalment involuntària i inesperada, que potser podríem situar-la en IN CO.

Diumenge passat vam fer a casa allò que en diem el canvi de roba. A veure aquesta americana, aquesta camisa encara pot tirar un any més, aquests pantalons ja no m'entren etc. Resultat final, derrota: m'havia de comprar dos pantalons i una americana.

Dimecres doncs em vaig comprar dos pantalons i una americana, i dijous cap a treballar amb pantalons i americana nous de trinca. Tenia un dia complet, després de treballar havia quedat amb una bona amiga que feia anys que no veia, després volia anar a Lluïsos de Gràcia que feien el primer concert d'un cicle per a músics joves. El meu cunyat n'és el president, s'hi està deixant el coll, és una iniciativa collonuda, el concert era de jazz que és el que més m'agrada ... hi volia anar vaja. Finalment havia d'anar a recollir el noi a l'entrenament que el dijous acaba molt tard.

Vaig arribar a Lluïsos que el concert ja anava però abans havia indefugiblement de pixar, per tant vaig anar directe cap al lavabo. Només de descordar-me, el botó va sortir volant dibuixant una vaselina Messiana. Vaig al·lucinar, nous de trinca i el primer cop que els descordo el botó surt volant? Em vaig ajupir mantenint les cames més o menys rectes, baixant el tronc endavant alhora que allargava el braç dret en la mateixa direcció. Quan els meus dits van arribar a l'alçada del botó, es va sentir un soroll sec, inequívoc i automàticament vaig percebre una certa fesca a les cuixes. Un cop incorporat, amb el botó a la mà esquerre, amb la dreta em vaig fer una "palpació" i sense veure'l vaig identificar clarament un un estrip complet. Tota la costura central, tota.

Els primers tres segons van ser d'indignació, però un cop passats la pregunta era òbvia: i ara què collons foto?

L'americana no acabava d'acabar allà on hauria anat bé que acabés, ja ens entenem. Per sort, l'abric sí. Vaig decidir mantenir el pla previst.

Entro a la sala, algunes cadires buides ... vols que t'ho digui? dret, molt millor, i saps què? darrere del tot es veu de conya. Llavors vaig recordar que com que l'entrada era lliure hi havia "el compromís" de prendre alguna coseta per a col·laborar amb l'organització. Així que amb notable estil vaig anar desplaçant-me lateralment per a que l'esquena no perdés mai de vista la paret protectora i com si seguís el ritme de la música sense voler perdre'm detall fins que vaig arribar a la barra. Un Vichy em va semblar prou prudent i altre cop fent discrets cops de cap seguint el ritme vaig recuperar la meva posició refent el camí.

El local no era ple del tot, la majoria de gent seia relaxadament en màniga curta, la jaqueta recolzada al respatller i una birra a la mà. Jo em mantenia dret al final de tot i amb la meva jaqueta ben posada i cordada.

El meu cunyat no parava de fer-me senyals per a que anés a seure al seu costat on hi havia una cadira buida. A primera fila, tu diràs, vol dir massa gent per darrere... jo li feia gests mirant de dir que allà darrere dret, sol, i fotent-me de calor hi estava de conya.

Va arribar l'hora de marxar a l'entrenament. Dalt la moto les cuixes van passa fred, pobretes.

Els pares de l'equip tenim el costum a mesura que anem arribant de seure a la graderia a fer tertúlia quasi es pot dir en cercle, vol dir asseguts uns davants dels altres. Vaig optar per romandre dret, sol, a l'altre córner. Quan el noi va sortir, cap a buscar la moto altre cop mirant de fer passetes curtes.

Permeteu-me la immodèstia, tota una imitació de Mr. Bean IN CO