divendres, 10 de maig del 2013

Carta tancada





Avi,

Aquestes darreres setmanes hem recordat molt la teva figura, la teva vida, la teva obra, les teves conviccions, el teu sentit de l'humor, el teu enorme amor, i inevitablement la teva mort.

Ara estava revisant fotografies, videos i audios d'aquests dies i m'he adonat de cop i volta que mai he gosat dirigir-me a tu de nét a avi. No sóc molt capaç de saber-ne el perquè i el que intueixo com a motiu no em deixa gaire bé. 

Saber-me tan poca cosa al teu costat segur que n'ha sigut una de les raons. Vas tenir una vida molt curta, molt, però molt i molt plena dins i fora de casa i pel que sé vas assolir el màxim, estar satisfet i amb pau amb tu mateix. 

Em sembla que tots aquests anys t'he viscut molt més des de la profunda admiració i impressió de la teva vida i mort, que no pas des de la proximitat del pare del pare. 

Però què coi, sóc el teu nét, i el fet que no ens haguem conegut directament i que no m'hagis tingut a la falda, ni que jo recordi de tu converses o passejos, no treu ni una mica el dret i la possibilitat de dir allò que sí he tingut l'oportunitat de dir als meus altres avis. No em veig en cor, ni em sembla he de fer, una carta lloant la teva vida, cosa que evidentment mereixes, simplement em ve molt de gust resumir-ho tot plegat com correspon a un nét.

Avi, t'estimo

divendres, 3 de maig del 2013

Cara A cara B




Coincindeixo a l'ascensor amb la veïna del pis de dalt.

La conversa ha estat textualment

- (Amb un amable somriure posat) Caram el teu noi ha progessat molt amb el saxo eh? Comparat d'un temps enrere a ara ...

- Sí, li agrada molt, de fet és el que vol estudiar.

- Ja veus, quina gràcia, així que vol seguir estudiant música. Sí, sí, ja es veu que hi té traça, ha progressat molt

- Sí, sí, no té dubte, vol fer la carrera de música

- Tà bé, passi-ho bé

- Adéu siau



He mirat de reproduir-la textualment, però la repeteixo per si no ha quedat prou clar


- Tiu, comencem a estar fins a les pilotes de sentir el putu saxo, ja fa anys que dura

- Doncs tia ho tens clar, no saps el que t'espera

- Què dius cabró? després del que hem aguantat encara durarà més?

- Tota la carrera de música tia

- Cagun tot

- A cagar a la via












dijous, 11 d’abril del 2013

Què vaig sentir a Burgos?




Què vaig sentir a Burgos?  Moltes emocions, molt fortes, contradictòries i totes alhora. No m'havia passat mai, encara ara em tenen trasblasat i per això em ve de gust i potser fins i tot em convé explicar-les.

El 9 d'abril feia 75 anys que van afusellar el meu avi al penal de Burgos. Omnium Cultural i en Quim Torra davant de tot, va organitzar un acte de record.

Vaig sotmetre-ho a casa. No em veia a mi mateix viatjant sol a Burgos i sense dir-ho pensava que o hi anava  amb la dona i els meus fills o probablement no hi aniria. Primera emoció, els nois no ho van dubtar ni un segon tot i ser un viatge pesat i que havien de renunciar a les seves passions del cap de setmana amb les quals hi tenen tots dos un compromís exemplar. Així doncs la dona i jo vam organitzar el viatge.

Una de les coses que em va passar és que no vaig saber preveure les emocions que viuria. M'imaginava que principalment m'impressionaria l'emoció del meu pare que presidiria l'acte amb 89 anys i el llacet posat com sempre duia l'avi.

Tot va començar quan estàvem arribant al penal. En sabíem el carrer però no el nº i per tant un cop al carrer en qüestió circulàvem a poc a poc pendents de no passar de llarg. Vam passar més d'un edifici que ho podia haver sigut ... anàvem a poc a poc per aquell carrer llarg i recte. De cop, allà al final de tot vaig veure voleiar una estelada. No hi havia dubte.

A partir d'aquell precís moment vaig començar a tremolar de dalt a baix, com si de cop em fes càrrec d'on era en tot el seu significat. El carrer acabava en una rotonda i allà començava una mena de camí d'uns 100 metres fins a la presó. Vam aparcar al costat de la rotonda i hi vam arribar caminant.

Era un matí mig assoleiat mig entrenyinat, feia molt de fred, molt, que problablement l'emoció i el tremolor conseqüent feia que semblés superior.

Següent impacte. L'acte era a la una i nosaltres hi vam arribar a 2/4, faltava mitja hora per tant i mentre ens hi acostàvem em va sorprendre veure tanta gent. Numèricament potser no eren molts, 30 potser? però sí em va commoure pensar que s'havien desplaçat expressament. I en l'estona que faltava en van arribar més. A partir d'aquell moment i fins encara ara vaig començar a notar un profund sentiment d'agraïment. Recordo que quan em venien a saludar jo els anava dient que eren tots uns herois, alguns els coneixia, molt pocs, la majoria no.

L'escenari era difícil de superar. La presó com dic era al final d'un camí envoltat de camps. Acabat el camí doncs t'abocaves a la porta del penal, per cert en actiu i en ple moviment. A la banda esquerre de la porta amb la presó de fons era on es faria l'acte. Per tant en aquest cantó esquerre però a tocar de la porta hi havia a terra una estelada que potser feia, què sé jo, 6 o 8 metres d'alt per 3 d'ample. Una mica més a l'esquerre el faristol i el micro i darrera una senyera preciosa que no va parar de voleiar tot l'acte. Darrere, el descampat. Per tant tots els assistents vam estar de cara a l'orador, darrere seu la senyera i de fons el descampat on van matar l'avi.

Tornem a la porta. A la banda dreta, per tant a pocs metres de l'estelada gegant i de tots nosaltres, l'espai era petitet, hi havia dos cotxes de policia i fora drets i amb una cara difícil de descriure quatre policies que ens feien companyia.

Per tant com dic l'escenari no podia ser més impactant.

El meu germà Xavier va voler fotografiar aquella escena tan potent: la presó de fons amb tots els seus ets i uts, a la porta en un cantó una estelada gegant i en l'altre la policia, i ja hi vam ser. Un policia, de males maneres li va demanar la documentació, per wlakie va parlar jo què sé amb qui per demanar antecedents penals i entre tant amb to de fàstig li anava dient "ustedes tienen permiso para hacer un acto y lo vamos a respetar, pero el acto de aquí para allá, hagan lo que tengan que hacer y ya está, a mi y al edificio no me saque en sus fotografías. Ya recibirá la correspondiente sanción en su domicilio" No va passar d'aquí però va ser molt desagradable.

Ah, i pel que fa als antecedents penals, ja li aclareixo jo quins són. Els antecedents penals del meu germà són que el seu antecedent avi va ser afusellat en aquell penal.

No feia cinc minuts que havíem arribat per recordar un Carrasco afusellat allà, i allà mateix un Carrasco va ser multat. És anecdòtic però simbòlic i per tant també provocava emocions.

Mentre esperàvem que fos l'hora i acabés d'arribar tothom, les persones que eren allà, la majoria de l'Unió de joves, es van voler fer fotografies amb el pare. Ara un ara l'altre s'anaven passant de mà en mà les respectives càmeres per fer-se les fotos. Següent impacte i ja no sé quants en duc, em va commoure sentir com comentaven entre ells l'emoció que els representava fotografiar-se amb en Raimon Carrasco.

A la una en punt, davant mateix de la presó, amb l'estelada gegant allà terra, la senyera onejant i la companyia dels policies va començar l'acte.

Van intervenir en Quim Torra, verdadera ànima de tots els actes d'aquests dies i que em produeix una gran tristesa tenir la certesa que no li sabrem agrair i correspondre com escauria, l'Antoni Castellà d'Unió Democràtica, l'alcalde de Masquefa que va llegir l'himne a la bandera que havia encarregat el meu avi, dos militants i regidors d'Unió que van llegir de manera excel·lent cartes que s'havien enviat l'avi i l'àvia durant el captiveri, i dels que em sap molt greu però no en sé els noms, l'Oriol Segarra en nom d'Omnium, un gran amic de la família i a més el pare del qual va compartir presó amb l'avi fins el dia de la seva execució i per tant també tenia ell motius personals per estar trasbalsat, i finalment el pare. El pare per primer cop a la vida ens va fer patir. Feia molt fred, molt, feia aire, una hora i mitja dret sense moure's i el cop emocional de ser allà on el darrer cop que hi va ser fou per acomaidar-se del seu pare ... va estar a prop de fer figa. De fet cap al final de la seva intervenció li van fallar les cames i va acabar marterialment aguantat pel meu germà Jaume i el meu cosí Manel. Tot i l'emoció i les forces al límit literalment, el pare és un gran orador i té el do del comunicador, i com acostuma, va estar brillant.

Entremig en Jordi Cortada va cantar l'emigrant i el cant de la senyera. Voleu més impactes emocionals? Cantar l'emigrant i el cant de la senyera allà on van executar l'avi, i amb l'atenta mirada i cara de fàstig dels policies?

Potser però el més gros per a les emocions va ser quan tres besnéts de l'avi, dos fills del meu germà Xavier i el gran del meu germà Jaume, van posar veu a l'avi. (Gran encert Quim, moltes gràcies per enèssima vegada)Van llegir intercaladament ara un ara l'altre, frases de l'avi, el seu besavi. L'avi Manel recuperava la seva pròpia veu, sí, la seva pròpia veu a través dels seus més recent descendents. Els seus més recents descendents penals per entendre'ns.

Per cert, un d'ells, un dels que va recuperar la veu de l'avi es diu Manel Carrasco

Els meus nois també havien de fer-ho. La meva filla ja d'entrada va dir que no s'hi veia en cor, amb 12 anys era la més jove de la trobada i s'entén molt bé, però al noi li feia molta il·lusió i va dir que sí. De fet, el vespre abans van estar assajant els 4. El mateix matí, un parell d'hores abans de l'acte em va dir que tot i que es moria de ganes de fer-ho no s'hi veia en cor. El motiu sóc jo que no em veig en cor de reproduir-lo però  no té res a veure ni amb vergonya, ni amb impressió ... té a veure amb una limitació que demano a Déu no l'impedeixi ser feliç.

Per tant mentre llegien els meus nebots sentia alhora l'orgull, satisfacció i esperança de veure aquests xicots joves i forts posant veu al seu besavi com el més profund sentiment de tristesa pel fet que el meu fill no pugués, com ell volia, participar. Afegim-li, naturalment, l'emoció de les pròpies paraules que reproduïen els nois. Paraules tan beligerants com democràcia, justícia social, fe, amor per la família, pels seus fills i naturalment per Catalunya, tot plegat el que el va dur a la mort.

Però és que hi ha una cosa més que s'ha de dir i que donava un definitiu toc emocional a l'acte. Mentre parlava qualsevol dels diferents oradors, hi havia un silenci absolut, recordo que els assistents teníem davant nostre l'orador, darrere seu la senyera al vol i de fons el descampat on van assassinar l'avi, tot l'acte vèiem això. Doncs mentre en aquest silenci l'orador recordava que Manel Carrasco va defensar la justícia social, o la catalanitat, o la democràcia, .... intercaladament de manera llunyana però claríssima se sentien trets. No sé si eren caçadors o una màquina espantaocells ... però eren uns trets sense ritme constant ... ara un, ara dos de seguits, ara tres ... que sentits entremig del relat de la vida i la mort de l'avi feia esfereir.

El darrer que vam fer va ser cantar els segadors i finalment fer-nos una foto tots els assistents. Enlloc de dir el clàssic i tradicional Lluííííííísss per sortir somrients, se'ns va ocórrer cridar tots alhora amb la presó a l'esquena, estelada al costat i policies davant: Independència

Què vaig sentir a Burgos? Profund agraïment a totes les persones que s'hi van desplaçar, admiració i agraïment infinit a en Quim Torra i Omnium Cultural, ràbia davant l'odi de la policia, impressió màxima per saber-me allà on van assassinar l'avi, sentit de pertinença i complicitat amb els meus cosins allà presents tots integrants d'una família enorme i unida per la figura de l'avi estant cadascú a casa seva, patiment de veure el patiment del pare, orgull de la meva petiteta família, la meva dona, els meus fills que no van dubtar de voler-hi ser i viure-ho, profunda tristesa per la circumstàmncia del meu fill .... presència de l'avi, saber-se allà on va ser empresonat, allà on va ser assassinat ... i finalment una sensació d'alegria per un acte senzill però preciós, perquè va ser de debò.

Resum en video de l'acte



dijous, 14 de febrer del 2013

Estat, no Paradís




Darrerament i des des diferents altaveus estic sentint que s'està escampant la idea que o la Catalunya independent es constitueix amb una regeneració de la política, de la democràcia, de la justícia social ... o no té sentit.

Des del respecte a les persones que defensen aquesta tesi, totes elles molt més qualificades que no pas jo, he de dir no hi estic gens d'acord.

Naturalment que el procés cap a la plena sobirania és una oportunitat per posar les bases d'una societat més justa des de tots els punts de vista, clar que sí, però de cap manera situem aquesta oportunitat en el camp del sine qua non.

Això situa el procés allà on no hi ha de ser de cap manera: en la solució de les circumstàncies. La solució de la crisi econòmica, la solució a l'ambient irrespirable de corrupció, la solució a l'atur, a les nul·les espectatives de la gent jove, la solució a la rebaixa de drets socials ... en definitiva la solució de les circumstàncies. 

Les circumstàncies per pròpia definició són efímeres, canviants, i per tant és equivocat fonamentar el procés definitiu a una situació cojuntural. Quan canviin les circumstàncies doncs, optarem per deixar de ser independents? 

Per altra banda és pràcticament impossible que resolgui tots aquests problemes com qui prem un interruptor, per tant si ho enfoquem així és una derrota assegurada i una generació de decepció i frustració del tot injusta i inadmissible.

Catalunya lluita per recuperar la seva plena sobirania perquè hi té tot el dret, ves, així de simple. Perquè té tots els elements necessaris per ser reconegut per tot el món com un estat, sobretot compta amb el fonamental i imprescindible: té identitat pròpia com a nació. Una identitat forjada al llarg de la història a través d'una llengua pròpia, una cultura, unes tradicions ... i això sí és imperturbable.

La identitat és allò que et fa ser, que et fa ser únic i diferent, inequívoc, que et distingeix dels demés. I Catalunya és, i tant, no fotem.

Cert que vivim una situació límit que ens fa tenir l'esperança que amb una Catalunya independent tindrem l'oportunitat de reconduir mica en mica, però no ho vinculem directament a que si no és així no podem ser independents. O sigui que o Catalunya soluciona els problemes del món amb una nova societat, o no té dret a ser lliure?

Per què nosaltres? coi, si ho fem així, quants països haurien d'abandonar la seva condició d'estat per passar a ser regions? Països del nostre entorn, amb uns índex d'atur que fan esgarrifar i uns nivells de corrupció irrespirables i no se'ns ha passat pel cap ni un segon que ja no tinguin dret a ser un Estat, no?

Aquest argument em recorda la meva època a la Plataforma Pro Seleccions Catalanes. En vaig ser fundador i membre de la primera junta directiva. Com a tal vaig donar algunes conferències i vaig participar en alguns col·loquis. 

Una de les objeccions que em van posar en més d'una i més de dues ocasions va ser: "com és que lluiteu per tenir seleccions pròpies, si Catalunya no té cap possibilitat de guanyar res?"

Ai coi, o sigui que Catalunya per poder tenir seleccions nacionals se li ha d'exigir que guanyi? tàbé. Encanvi a Suïssa, Bèlgica, Andorra, Paraguai, Xina ... que no han guanyat ni guanyaran mai res només se'ls demana ser una nació? tàbé.

No, no,  Catalunya vol tenir seleccions esportives pròpies, vol la independència, perquè hi té tot el dret. Perquè té tots els requisits necessaris per ser un país lliure com qualsevol altre. No ho supeditem a guanyar el mundial, a ser el paradís. 

Catalunya no és el millor país del món, simplement és el nostre








dimarts, 22 de gener del 2013

Eines noves



Avui han vingut uns operaris a casa. El seu aspecte com els operaris que hem vist tota la vida. La mateixa samarreta fosca de sempre, pantalons blau marí de sempre, sabates velles i brutes ...

Havien de treballar ajupits sota el marbre de la cuina i en un moment donat un d'ells, mà a la butxaca i treu  un sensacional Galaxy S3, i el comença a remenar. He pensat, coi, a qui ha de trucar aquest de cop i volta?

No trucava pas, en uns segons de remenar ha convertit el que fins fa molt poc en dèiem telèfon mòbil, en una potent llanterna per ajudar el seu company.








dimarts, 15 de gener del 2013

I tu Espanya on vas?

Dues de les coses que protgonitzen l'actualitat catalana en aquest moment són la negociació pel text de la declaració de sobirania que ha d'obrir la nova legisltura parlamentària, i la campanya publicitària envàs on vas?

En la negociació s'està treballant per arribar a un text que aconsegueixi el màxim de consens possible. Així, cada formació política mira que el tipus de redactat s'acosti el màxim possible als seus interessos tàctics, el país sempre va després, i posen els seus esforços en fer aparèixer o no les expressions dret a decidir, procés sobiranista, estat propi, independència ... tots termes al cap i  la fi que giren al voltant de la possibilitat de "separar-nos", o no, d'Espanya

En aquest sentit la coincidència en el temps amb la campanya publicitària envàs on vas?, que ens matxaca a totes hores, és extraordinària.

Curiosament la falca de ràdio, l'anunci de televisió i les tanques al carrer acaben amb aquest missatge: "separar bé, la nostra responsabilitat, Generalitat de Catalunya"

Em puc imaginar doncs els diferents partits polítics mirant de convèncer a la resta del tipus de material amb el que està fet Espanya i en conseqüència quin tractament ha de rebre. Imagino que CiU deu defensar que ha d'anar al paper i cartró plegat, ERC deu apostar pel contenidor del vidre, la CUP a rebuig, i el PSC canta la cançó.


dissabte, 12 de gener del 2013

Breus

Compte amb les barreges

Un col·lectiu de gais i lesbianes espanyol ha fet pública la seva oposició al procés sobiranista de Catalunya ja que les enormes retallades en la sanitat ha frenat la investigació de la sida. Un col·lectiu de gais i lesbianes català ha sortit al pas dient que això era barrejar naps amb cols. Tàbé

He quedat

En Basté entrevistava el president Sandro Rossell l'endemà que atorguessin a Messi la quarta pilota d'or i comentava que el que està fent aquest noi ho recordarem d'aquí 100 anys. Em sap greu, jo d'aquí 100 anys tinc un compromís ineludible

Informació valuosa

La nit de Reis a casa des de fa uns anys fem un generós aperitiu. En un moment donat la noia diu de sobte: aquest musclo que t'acabes de menjar era femella. Vaig valorar una vegada més l'ensenyament públic

L'important és participar

Fa uns dies un Barça de bàsquet en hores baixes va guanyar brillantment a un imbatut Real Madrid. El millor del partit va ser Navarro, no es va abstenir vaja

Recerca

Hi ha algun ciutadà de Barcelona que hagi aconseguit pagar en un parquímetre amb targeta? Si n'hi ha algun, li faria res signar-me un autògraf?

Senyal?

El fet que l'any 13 comencés en dimarts, és sarcasme del destí per confirmar el que diu tothom que encara serà pitjor?

Españolizar

Així que tots som escola menys els "ciutadans" del PP, tàbé, una llei vivir para Wert