Ha anat exactament així

Aquesta història comença fa una setmana quan veig un càrrec de 112 € al meu compte amb el concepte "manteniment".

Vaig recordar de seguida que no feia gaire que havia tingut un càrrec amb el mateix concepte i el vaig trobar, al mes de juny, 75 €

Vaig anar immediatament a les oficines del BBVA només per obtenir dues respostes. Primera, confirmar que el càrrec és per manteniment de compte i segona que fos correcte, que no hi hagués cap error. No volia ni explicacions ni argumentacions ni em volia queixar de res.

Efectivament era correcte i eren despeses de manteniment amb càrrecs semestrals

No qüestiono de cap manera, quedi clar, que els bancs em cobrin una quantitat en concepte de manteniment, repeteixo que no ho qüestiono de cap manera. El que passa és que la meva economia no em permet que aquesta quantitat sigui de 200 € anuals. Jo trobo que és molt i molt gros, però que jo no ho entengui no resolt el problema, el manté al seu lloc, trobo molt gros que tanqui un compte perquè no em puc permetre tenir-lo.

És un compte que té un ingrés meu a primer de mes molt modest i vaig tirant de veta fins a final de mes. No hi tinc cap rebut domiciliat, no hi faig cap gestió de cap tipus que no sigui exclusivament el que acabo d'explicar. Per tant la meva ignorància no em permet entendre com es justifiquen 200 € anuals, i la meva economia no s'ho pot permetre.

Per tant decideixo obrir un compte a Caixa d'Enginyers per a que em faci aquesta funció tan simple.

El compte el vaig obrir fa una setmana, i estic pendent de rebre la targeta de dèbit, moment en el qual aniré al BBVA i tancaré el compte i la seva targeta de dèbit associada.

En aquests dies ja he fet un parell de transferències al nou compte de Caixa d'Enginyers, sense deixar a zero el BBVA fins que no rebi la targeta de la Caixa d'Enginyers, moment en el qual el compte ja estarà operatiu en tota la seva extensió i serà quan aniré al BBVA a tancar-ho tot.

Aquesta tarda he anat a fer un encàrrec propi de les dates. He deixat la moto aparcada a la porta de la botiga en un espai d'aquests habilitats per motos. Quan he sortit de l'establiment i em disposava a deslligar la moto per marxar, he rebut una trucada al mòbil. L'he atès dret al costat de la moto, era una noia de la Caixa d'Enginyers que em deia que ja tenia la targeta a l'oficina i que ja la podia passar a recollir quan vulgués, la qual cosa implicava com he explicat la conseqüent anul·lació del compte i targeta del BBVA. Simultàniament, torno a repetir, simultàniament mentre jo atenia la trucada, un cotxe fent marxa enrere topa amb la moto aparcada al costat de la meva, la tomba i per tant cau sobre la meva causant-li el forat que es veu en la fotografia.

Del cotxe en surt una dona que em diu que no li ha passat mai res i que no sap ni per on començar a fer els papers de l'assegurança. Li demano que porti el que trobi dins el cotxe i que ja m'ho miro jo.

Asseguradora del cotxe que m'ha foradat la moto mentre jo era al telèfon atenent la noia de la Caixa d'Enginyers que em deia que ja podia recollir la targeta i per tant que demà mateix anularia el compte del BBVA?

Evidentment BBVA seguros

No vull dir res ni en trec cap conclusió ni res de res, només explico que ha anat exactament així

Cas 9N, la impotència de la derrota

                                                                  Imatge: Cesar Rangel


L'expresident Artur Mas, l'exvicepresidenta Joana Ortega, l'exconsellera Irene Rigau estan pendents de judici per desobediència i prevacarització. En definitiva per muntar i organitzar el 9N 2014 amb diners, instal·lacions i recursos públics desobeint la seva prohibició.

Això que la opinió majoritària inclosos alts dirigents polítics catalans, quan se'n refereixen anomenen el referèndum del 9N, fins al punt de ser molt crítics amb la possibilitat de convocar-ne un al 2017 amb l'argument que això ja es va fer al 2014.

El 9N 2014 va ser un referèndum? Reconstrumin els fets

En Joan Herrera, Marta Rovira i Jordi Turull en representació del Parlament de Catalunya van viatjar fins al En Congreso de los Diputados per sol·licitar la trasnferència de la competència per convocar un referèndum. La resposta va ser negativa sense escletxes.

Llavors, el govern que havia promès una consulta al 2014, amb el suport de les diferents i variades formacions polítiques a favor del dret a decidir van aprovar la llei de Consultes que hauria de donar empara legal a la consulta, que ja no referèndum.

Es va destacar llavors la unitat de totes les forces, des d'Unió Democràtica fins a la Cup, per citar les dues teòriques més allunyades, passant per Convergència, Esquerra Republicana, Iniciativa, els verds.

És molt recordada aquella roda de premsa en la que van comparèixer tots i anaven contestant les preguntes dels periodistes de manera indistinta i espontània representants de diferents partits.

Ah, però llavors es va tombar la llei de Consultes aprovada pel Parlament i es va esquinçar aquesta unitat ja que el Govern va optar tirar endavant el seu propòsit amb la forma d'un Procés Participatiu perquè el que es pretenia era convocar la ciutadania a participar amb una empara legal irrefutable i va considerar que no hi havia més marge que fer-ho com a procés participatiu.


Iniciativa, els verds, es van desmarcar completament, i ERC també potser no d'una manera tan explícita per considerar que fer-ho a través d'un procés participatiu era poc més que una xarlotada, sense cap valor, i que el govern s'havia baixat els pantalons i escagarrinat davant el poder espanyol. Això aquí.

A l'Estat Espanyol vam ser la riota de tota la classe política, recordem que l'exportaveu del govern Miguel Angel Rodriguez va dir que a Mas no li feia cas ningú i que per cridar l'atenció potser li faltava un afusellament. Aquest com a comentari més fora de lloc, però la vicepresidenta Saenz de Santamaría i el propi Mariano Rajoy, president del gobierno, es van enriure del fracàs ... tot plegat fonamentat en que convocar a la ciutadania a pronunciar-se a través d'un procés participatiu efectivament era una xarlotada sense cap mena de valor de cap tipus i per tant era la plena i indiscutible demostració del fracàs de Mas i la se follia.

Arribats aquí preguntem-nos què és un procés participatiu. El Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya té una guia explicativa i llegint-la queda clar que efectivament és un recurs de poc recorregut i transcendència, tant és així que el propi document explica que ni tan sols hi ha una definició unificada de què és i vol dir un procés participatiu, i dóna pistes i consells de com fer-lo. En definitiva una manera que permet a la ciutadania donar la seva opinió sobre un tema públic.

Així, diversos ajuntaments han convocat processos participatius per demanar opinió a la ciutadania sobre si s'ha d'asfaltar un carrer, o l'ubicació d'un hipotètic pavelló d'esports municipal etc. Demanar opinió, no és pas vinculant.

Per tant, sí, podem afirmar clarament que pretenent fer un referèndum, acabar convocant un procés participatiu, dóna poca trascendència, poc gruix, al tema.

Què va passar però realment el 9N 2014?

Per començar que hi havia urnes, cosa molt poc o gens habitual en un procés participatiu, i una urna dóna tota la visibilitat de votació.

Però el més important, que hi vam participar 2.300.000 persones. Van donar la volta al món les imatges de les cues llarguíssimes per participar, amb gent de tota condició, gent molt gran, gent jove, d'aquí i d'allà, la pulcritud i rigurositat de la seva organització ... la ciutadania va  convertir una xarlotada en un acte amb tota l'aparença de referèndum

El que formalment era una xarlotada, una cosa tan aigualida que no tenia cap gust,  cap transcendència, cap valor ni jurídic ni polític, la ciutadania ho vam convertir en un esdeveniment majúscul, en una altra manifestació cívica més important feta mai a Europa, sí, una més.

Això, exclusivament això, és el que fa que tanta gent en parli com un referèndum, perquè formalment, oficialment, no era res de res.

I és per això precisament perquè l''Estat Espanyol reacciona i assenyala amb el dit els tres encausats. En una enorme manifestació d'impotència en la seva derrota.

Tot aquest rollo que he fotut fins ara per dir que si el 9N enlloc de sortir al carrer 2.300.000 persones, haguessin participat 150.000 per dir alguna cosa, no hi hauria cap mena de conseqüència sancionadora  contra Mas, Ortega i Rigau, i els seus suposats delictes serien exactament, exactament, els mateixos.

Com havia de tenir cap conseqüència una cosa que segons el president de gobierno i la seva vicepresidenta era una cosa sense cap valor més enllà de riure's del fracàs de Mas? Com s'explica doncs que puguin ser inhabilitats i hagin corregut risc real d'entrar a la presó per una cosa sense cap valor?

La reacció de l'Estat Espanyol, la seva voluntat d'inhabilitar Mas Ortega i Rigau és la manifestació de la impotència de la seva derrota, perquè el que voldria és inhabilitar la voluntat d'aquestes 2.300.000 persones, això és el que voldria. Perquè el que realment té valor és això. El que anava a fer Mas no tenia cap valor, el que va fer el poble de Catalunya en té i molt, això és el que volen inhabilitar i empresonar.

El procés cap a la independència és de la ciutadania i contra la voluntat de la ciutadania no es pot fer res, absolutament res. No hi ha cap norma, tractat, llei, cap, que estigui per sobre de la voluntat de la ciutadania expressada de manera inequívoca continuada i pacífica.

Ho he dit i escrit en múltiples ocasions: El poble català només ha de fer una cosa per assolir la independència, no és fàcil, però només n'ha de fer una: voler-ho.

Pilotes Calentes

És una bestiesa la teoria següent?

El Barça va ser sancionat amb dues finestres de mercat sense poder fitxar.

L'estiu del 2014, que encara oficialment encara no se sabia del cert com acabaria la cosa, de fet no hi havia precedents tampoc, el Barça va fitxar mitja Europa, ho dic sense buscar-ho, de memòria per tant potser em deixo algú. Bravo, TerStegen, Douglas, Ver maelen, Mathieu, Rakitic, Luis Suarez, Rafinha ... molt per sobre del que realment necessitava la plantilla aquell estiu.

Als que sabem sumar i a més ens afaitem de fa anys, no vam tenir dubte que aquest excés de fitxatge i al preu que fos, Suarez va costar 81 milions, responia a que la Fifa havia filtrat al Barça que lleparien sanció, i per tant donaven l'oportunitat al club d'incorporar jugadors per sobreviure dues finestres.

Una mena de compensació. Et fotré, però t'ho filtro abans per a que tinguis l'ocasió de carregar fort el cabàs.

Efectivament mesos després es feia oficial la sanció ... oh sorpresa! El Barça va fer veure que estava  sorprès i ofès quan ja havia carregat la nevera fins dalt gràcies a la filtració. Una comèdia vaja.

 Dos anys després és el Madrid que està amenaçat de ser sancionat, sí l'Atlètico també però la teoria bestiesa va del Madrid, i la notícia un cop es tanca el mercat d'estiu és que el Madrid no ha incorporat ningú llevat de Morata.

Això que per sí mateix ja seria notícia, si hi afegim que el president és Florentino Pérez, que li encanta l'exhibicionisme fitxador, mollant diners de manera exagerada cada estiu ... fa la cosa molt i molt sorprenent.

De fet és un dels temes recurrents en les tertúlies dels programes esportius, des del tancament del mercat. Que estrany que el Madriid i a més tenint Florentino de president tal com és, només hagi incorporat Morata.

Deu dies després de tancar el mercat es fa oficial la sanció i el que sorprenia passa a ser incomprensible.

Perquè si pot ser discutible si la plantilla necessita o no reforços aquest estiu, el que és inqüestionable és que en dos anys sí que en necessita.  

A veure, si la filtració al Barça és evident que es va fer donant l'oportunitat de carregar la nevera, evidentment que al Madrid també se li va donar aquesta chance, segur, i més havent-hi el precedent del Barça.

Per tant la bestiesa de la meva teoria diu, si el Madrid de Flotentino sap que lleparà dues finestres, com és que no fitxa "ningú"?. La resposta que em surt és: perquè ara sí que tenen problemes de diners greus.

Però si llavors tenen problemes greus de diners i no poden fitxar per sanció, com sobreviuran dues finestres de fitxatges?

I la meva teoria bestiesa diu: amb la undécima.

Mira Fifa, gràcies per la filtració, però és que ara no tinc un duro per fitxar. Per a que no se'm tiri a sobre tot el madridisme i la seva premsa, què tal si em regales la undécima? Em fas un sorteig arregladet a cada eliminatòria, i la undécima em donarà per aguantar dues finestres.

De fet, jo he sentit mitjans espanyols preguntant-se com era possible que al Madrid a cada eliminatòria li hagués tocat cada cop el més feble de llaaaarg. Vull dir que no és un tema que en parlem aquí, no, mitjans espanyols madridistes també s'han qüestionat aquest tema

la meva teoria podria donar-li resposta


És una bestiesa?




Copio l'enllaç en el que es veu Zanetti fent un dels sortejos, fixeu-vos que agafa una bola d'entrada i no la deixa anar en cap moment mentre simula que remena


https://www.youtube.com/watch?v=NHD14GUQhoU

Que no ha servit de res? Estem a punt

Molt tip d'aquesta cantarella que algunes persones no paren d'entonar. "Sí, sí, molt onze de setembre, molt sortir al carrer, i de què ha servit? De res"

Que no ha servit de res?

Els que diuen això és perquè només miren que no hem arribat a l'estació següent, i no veuen totes les estacions que hem deixat enrere, que són moltes i semblaven ciència ficció fa quatre dies.

Que no ha servit de res?

No hem d'anar als anys trenta, ni als anys cinquanta, ni als anys 80 per observar la transformació, l'evolució, el salt gegantí que hem fet i que l'hem fet entre tots, i forçat, empès, per la societat civil, per allò que es diu vulgarment la gent del carrer. ens hem cregut que havíem deixat de ser súbdits i que havíem passat a ser ciutadans i com a tals hem exercit la nostra sobirania.
 

L'ANC, la gran catalitzadora de les mobilitzacions socials dels darrers anys juntament amb Òmnium Cultural,   és de l'any 2012, només té 4 anys de vida. Sembla que no pugui ser oi?


Que no ha servit de res?


Què era la independència fins fa quatre dies? la idea de quatre eixelebrats o quatre sentimentals. Quants dels que som independentistes de sempre se'ns han rigut a la cara quan en una conversa ens hem identificat com a tals? Quants partits polítics amb representació parlamentària  aquí o a Madrid eren independentistes fins fa ... dos? tres anys?

Avui, algú em pot dir un sol partit català amb representació parlamentària sigui aquí o a Madrid que no sigui independentista? Un tan sols?

D'un sol partit, ERC, a tots els partits, tots, en tres anys

Que no ha servit de res?

Algú hauria previst fa només tres anys que Convergència esdevindria un partit independentista sense matisos? Que es disoldria per fundar un nou partit amb l'únic objectiu de la independència?

Que hauria trencat amb Unió?  Que el fet que Unió decidís no declarar-se inequívocament independentista li costaria l'escissió del partit d'una part molt important de la seva militànica i càrrecs dirigents i conduir-la a la porta de la desaparició?

Que no ha servit de res?

Algú fa només quatre anys es prenia seriosament l'AMI?

L'Associació de Municipis per la Independència en aquest moment aglutina quasi bé el 100% dels municipis de Catalunya

Que no ha servit de res?


Quants fa només 3 o 4 anys hauríem previst tenir un govern de la Generalitat amb un full de ruta de 18 mesos fins a la porta de la independència?

Que una candidatura independentista amb quasi aquest únic punt al seu programa, arrasaria a les eleccions? 

Quants el dia de la Via Catalana, el 2013, hauríem previst que aquella noia cridanera que alguns mitjans ens pintaven com a extremista, gamberra i antisocial, seria només dos anys després, només dos anys després, la presidenta del Parlament, segona autoritat del país?

Que no ha servit de res?

La independència ha passat a ser una quimera d'uns pocs a ser el tema central polític del nostre país sense cap matís de dubte, en només cinc anys. I això ho hem fet nosaltres.

Prou de baixa autoestima, prou de dipositar les nostres esperances i decepcions en les actuacions dels altres.

Això que se li diu procés existeix i perdurarà mentre nosaltres seguim empenyent, no ens equivoquem, mentre nosaltres seguim empenyent. Enlloc de l'ansietat pel que encara no ha arribat, si us plau, mirem l'increïble recorregut que hem fet, i seguim empenyent i empenyent.

Quin sentit té empènyer tan fort tots junts quan érem tan i tan lluny de l'arribada, i deixar-ho de fer quan la tenim al nas?

Estem arribant al moment de la veritat. S'acaba el periode de les intencions i arriba el moment decisiu de les accions, i hem d'estar preparats, perquè vindran incerteses.

Després del mandat democràtic que vam donar a les forces guanyadores del 27S d'aplicar el full de ruta que ens van proposar en campanya electoral, han estat 9 mesos, no sens entrebancs cert, preparant l'escenari, preparant el terreny, però ha arribat el moment del debat, aprovació i implantació de tota aquesta feina. Insisteixo, ha acabat el periode de les intencions, ha arribat el moment de les accions.

I hem de demostrar que som forts, que tirarem endavant amb totes les dificultats, que estem decidits a arribar fins al final, que el tenim a tocar ... la quimera la tenim a tocar, hem de demostrar a tothom, a nosaltres mateixos i al món, que estem a punt

On ets Sant Pol?

El primer que he de dir és que sóc lloritu, tot i que la meva família paterna hi estiueja des de fa més de 100 anys i que la meva família materna té avantpassants de Sant Pol, jo sóc un lloritu, la manera que a Sant Pol s'anomena a la gent de Barcelona, o s'anomenava potser hauríem de dir.

Per bé o per mal a Sant Pol això ho tenen molt i molt clar ... ets de fora, i aquesta condició és inamovible i te la recorden de tant en tant per a que no te n'oblidis.

Per tant amb la legitimitat que em correspongui com a lloritu de literalment tota la meva vida, ni un sol estiu no l'he passat a Sant Pol, i la que em pugui correspondre com a tercera generació d'una família estiuejant i d'una família amb arrels santpolenques, la que em correspongui i no més, em ve de gust comentar un fenomen que em preocupa i em posa trist

Abans potser caldria comentar per si mai algú llegeix això que no conegui Sant Pol, que a Sant Pol hi ha un sol carrer comercial i un ... com dir-ho ... espai? plaça? que fa de punt final, més enllà no es pot anar, que es diu la Punta. De tota la vida, generacions i generacions canalla, joves i grans quan fan el tomb acaben a La Punta, no es pot anar més enllà, i s'asseuen a mirar el mar, a fer-la petar... allà és on tots els santpolencs i alguns lloritus hem après a anar en bicicleta, o a literalment caminar, a fúmer les primeres puntades de pilota, hem fet o ens han fet un primer petó, hem filosofat de matinada fins que el rellotge marcava una hora posterior a l'autoritzada ... és on van a seure els jubilats a xerrar de política i de futbol i on arreglen el món, per això d'allà on seuen ells se li diu El Parlament o atentent a l'edat dels parlamentaris, el banc del si no fos. Si ets de Sant Pol, o lloritu, la Punta és el lloc on has anat tota la vida, cada dia, cada dia, cada dia,  a fer-hi tot i, molt important, a no fer-hi res. No hi ha cap altre lloc


Fa poc, potser un parell o tres d'anys estem assistint a un fet a Sant Pol molt trist i preocupant, sota el meu punt de vista. Sant Pol l'estan convertint en un envelat i/o espectacle permanent.

Els que hi estiuegem, perquè anem a Sant Pol? Imagino que la resposta d'estiuejants d'altres poblacions seria molt similar. Doncs perquè ens agrada el poble, ens agrada la seva gent, la seva manera de ser i de fer.

Com d'altres poblacions, no pas totes, Sant Pol té una personalitat molt pròpia, fins i tot essent un poble prou petit, té una cantarella absolutament només santpolenca i un llenguatge només santpolenc.

Per dir-ho de manera molt simple, el que ens agradava era integrar-nos en la vida de Sant Pol, ep sense oblidar la nostra condició de lloritus, anar a comprar allà on anaven a comprar els santpolencs, a can grimal el pa, a can Vilà la xarcuteria, a can canaleta la llet, a can Carreras les betes, a ca l'Estanyol o Tornamorell la carn, la fruita a ca la Mònica, fer el cafè a El Centre, esperar que fossin les sis per anar a rebre les barques a la sorra, i si no anar a comprar el peix a cal músic o a la Tomassa ... simplement fer vida de santpolenc en època de vacances. Portar la canalla al Casal d'Estiu ... anar a l'envelat per la Festa Major ... que simple oi? viure a Sant Pol tal com és Sant Pol, res més, que res més ho és tot.

No es tracta de la nostàlgia del pas del temps ... can Vilà va tancar, a cal músic ja no hi venen peix, can carreras va tancar, ja no hi ha barques ... clar que no, els anys passen i tot evoluciona, tot canvia desapareix i reneix ... naturalment. Això a Sant Pol, a Barcelona i a tot arreu. És l'efecte del pas del temps, res més. Tan lògic com implacable.

No, no és això el que em posa trist i preocupa. El que em posa trist i preocupa és que des de fa dos o tres anys Sant Pol, fomentat per l'Ajuntament, es dedica a voler-me entretenir i ha convertit el poble en un quasi permanent parc d'atraccions.

Quan jo era jovenet, en tot l'estiu esdeveniment així lúdico festiu només hi havia la Festa Major, per Sant Jaume. Com totes les Festes Majors de l'època, tres o quatre dies d'envelat, ball, concerts, teatre, elecció de la pubilla, i fins l'any que ve.

Amb els anys han anat apareixent altres festes o esdeveniments que el poble ha anat assimilant mica en mica fins a fer-los seus. Per exemple, els campionats de futbito també a la Punta o la Fira Alternativa ... i darrerament el Firamar que sota el meu punt de vista va ser el símptoma del canvi

El fet és que de dos anys cap aquí  i parlo només de l'estiu, es fa el següent, ep i no ho he buscat ni res, segur em deixo coses, només les que em surten a rajaploma

Nit del Rock, Farra alternativa, mostra de vins, mostra gastronòmica, la festa del Holi, Festa de l'escuma, campionat de Play Station, 24 H de futbito, Firamar, 3X3 de bàsquet, festa del Country ...

Tots els caps de setmana de juliol i agost i molts dies entre setmana.

A més, com és lògic per altra banda, aquestes festes es publiciten tant com es pot i com a conseqüència hi ha una invasió de gent molt superior a la que el poble pot assimilar mantenint la seva vida normal.

Però la prova que és una aposta decidida de l'ajuntament és que enguany l'envelat de la festa major ja tenia activitat diària matí tarda i nit des d'una setmana abans del començament de la festa major.

La Punta, lloc de trobada, de passeig dels santpolencs, lloritus i visitants esporàdics es troba permanentment ocupada per una festa una altra i una altra.

Festes perquè sí, sense tenir un sentit o una justificació, una tradició en definitiva amb la població. Festes, interpreto simplement per omplir el poble de consumidors.

El cap de setmana passat, tot dissabte i tot diumenge, quan dic tot vull dir que dissabte va acabar de matinada i diumenge a les deu del matí ja tornava a anar, era la festa del Country. Pel carrer nou, el carrer comercial que deia, no paraven de passar Harleys i parelles amb barret de vaquer al cap i "camperes" als peus, i tot l'envelat guarnit de banderes americanes.

Ep, i evidentment tot això porta molta molèstia als veïns. Els veïns propers a la Punta han passat de no poder sortir de casa i no dormir els dies de Festa Major, a no fer-ho pràcticament en tot l'estiu. Insisteixo en recordar que dissabte passat el country es va acabar de matinada i diumenge a les deu del matí ja n'hi tornava a haver, i a tota pastilla

Una cosa que en demostra la gravetat, és que el cap de setmana passat per circumstàncies només vaig ser a Sant Pol 24h, i aquest tema va sortir a la conversa amb persones diferents, potser cinc o sis cops, és una preocupació present, i en totes les ocasions els santpolencs em van acabar dient el mateix: La Punta? Ui si en fa de temps que no hi anem ... no no, ja no hi anem mai.

Si no es coneix Sant Pol no es pot avaluar correctament el que significa.

Per tant Sant Pol ja no té vida pròpia a l'estiu, està abocat a ser un escenari, un parc d'atraccions permanent, tot el poble potes enlaire

La seva conseqüència sembla lògica. Si el poble fa la seva vida, al poble hi ha habitants i els habitants omplen de vida el poble, li donen ànima i identitat. Si el poble és un escenari, el poble s'omple de públic, i es buida d'habitants, i per tant es buida de vida ... deixa de ser Sant Pol

Digne presentació

Avui durant la presentació del darrer fitxatge del primer equip del Barça, en Jordi Mestres vicepresident esportiu preguntat sobre el fet que la presència de jugadors de la casa anava disminuint ha respost el següent, és transcripció literal

"La nostra obligació com a junta del FC Barcelona és fer un equip campió. Vinguin d'on vinguin els jugadors i tinguin l'edat que tinguin. La nostra obligació és fer un equip campió. Si es vol optar per la gent de la casa es guanyarà de tant en tant una Copa del Rei. Si això és el que es vol, doncs es guanyarà una Copa del Rei de tant en tant"

Em salto tota l'argumentació que els anys de millor futbol i de més títols aconseguits de la història més que centenària del club han arribat amb una plantilla amb majoria absoluta de gent de la casa, cos tècnic inclòs. És tan escandalosament obvi i recent que això m'ho salto

Una cosa sí que li agraeixo, és que hagi parlat tan clar i de manera pública. Fora dubtes, fora interpretacions.

Des que va arribar aquesta junta al club que he vingut denunciant que estaven implantant un model en el que guanyar ho justifica tot, absolutament tot, i que aquest mai ha sigut el model de club del FC Barcelona, llevat dels anys i no tots, del nunyisme.


No tornaré a fer tot el desenvolupament de la idea de club que tants i tants cops he fet en aquest mateix blog i que es resumeix en la meva frase següent: El Madrid està orgullós del que guanya, el Barça està orgullós del que és

Aquesta frase per sintetitzar la principal diferència entre aquests dos clubs mundials.

Al Madrid la identat la hi dóna la Copa, al Barça, de sempre, de sempre, la hi ha donat el que ha representat. Í així ha estat al llarg de la història.

Evidentment que volem guanyar, ai coi, evidentment, però només hi ha un preu que no s'ha de pagar mai per guanyar: deixar de ser tu mateix. Aquest és el límit. És tan simple !!! si deixes de ser tu mateix ... qui és que guanya? Tu no.

Aquest és el límit. Deixar de ser tu mateix

Quin orgull més gran hi ha que ser reconegut a tot el món per un club amb ànima, amb valors i amb un estil de joc genuí reconegut i reconeixible.

 Està clar que aquesta junta ha traspassat aquesta línia, i si no ho reconduim hi ha el risc que definitivament no reconeguem el Barça.

Que Qatar sigui a tot arreu de la vida del club que tot el que és i representa és directament contrari al que és i ha representat sempre el Barça, com es pot aguantar?

En Javier Faus quan era vicepresident del Barça ho va dir amb totes les lletres: Sense Qatar no podríem tenir Messi, i no podríem optar als títols més importants. Cap altre argument, ni un altre

Queda clar oi, deixo de ser jo mateix per poder guanyar títols

Que no hem tingut Samitier, Kubala, Cruff, Schuster, Maradona, Ronaldo, Rivaldo, Ronaldinho, Henry, Messi ...sense haver-nos venut l'ànima?

I el cas Neymar? Si s'ha de delinquir es delinqueix ... ep no ho dic jo, ho diu el pacte que ha signat el club amb la fiscalia, que el club va cometre dos delictes. Sense admetre aquest punt, què va dir el president Bartomeu el dia de la roda de premsa monotemàtica?: que l'objectiu era tenir el jugador i que això es va aconseguir.


Altre cop, tot queda justificat per guanyar.


Fa pocs mesos es va donar un fet que es va titllar d'anecdòtic, però ja em perdonareu d'anècdota no en té res.

En un acte de penya, un col·loqui, un assistent va qüestionar la conveniència que el club es financiés amb els diners de Qatar. El president de la penya i membre del Consell Consultiu de les penyes del FC Barcelona va respondre textualment, que els diners són benvinguts vinguin d'on vinguin, "com si venen el narcotràfic"

Esteu veient on estem arribant? Ei, que és del Barça del que parlem eh? Aquell club que ha representat la catalanitat, els valors de democràcia, llibertat, integració ... que ja al segle XXI es va associar amb Unicef ...

No ho explicaria si no conegués aquest president i no hagués compartit amb ell reunions, actes, dinars ... Puc afirmar que quan jo m'hi relacionava hauria sigut incapaç de dir una cosa així, ni de pensar-la. Perquè? Perquè el club en aquella època transmetia per tot arreu tot un altre model ... i perquè ara en un acte públic micròfon en mà i en una acte que s'estava enregistrant ho diu? Perquè el to del club ara és aquest, guanyar ho justifica tot. Tot

I no, Srs. no, el club no està en venda.

El que vostès venen com una victòria, és la pitjor de les derrotes.

Si aquest és el seu model de club, en aquesta fotografia, de Digne només n'hi ha un

Bon nit bona dia

La noia s'havia de llevar molt d'hora, marxava de campaments i l'autocar arrencava a les sis del matí.

El noi tenia bolo i ens va avisar que arribaria molt tard.

Efectivament la noia es va llevar molt d'hora, efectivament el noi va arribar molt tard.

El fet és que a les cinc van coincidir al menjador. Ella acabada de dutxar, botes de muntanya noves de trinca posades, cua de cavall acabada de fer que deixen una cara neta i clara, ulls oberts i lluminosos, ell suat, descamisat i amb ulleres de son i ulls vermells.

Asseguts a la mateixa taula ella es pren un bol de llet amb cereals d'un esmorzar avançat, ell una hamburguesa amb patates fregides d'un sopar endarrerit.

Es fan un petó i ella surt del menjador cap a la porta del carrer, ell en surt cap a la porta de l'habitació.

Es diuen adéu, una sola paraula dos significats