Curiós Toni Freixa

En Mourinho va posar en dubte la Champions 2009
El portaveu de la junta directiva del F.C. Barcelona entre els arguments que ha utilitzat per a justificar la denúncia que ha decidit presentar el Club a la Uefa per les declaracions de l'entrenador del R. Madrid  ha dit que es presentava per defensar la dignitat dels jugadors, tècnics, auxiliars, junta directiva d'aquell moment.

Molt curiós que digui això precisament ell que després de formar part de la comissió jurídica d'aquella junta directiva, va dimitir i immediatament es va incorporar com a tertulià fix al programa de Catalunya Ràdio "Els millors anys de la nostra vida" i es va passar 5 anys repetint una vegada i una altra que aquella junta i concretament el seu president no eren dignes del Club.

Molt curiós

Sant Andreu Jazz Band

Una troballa per als que ens agrada el Jazz. Una big band formada íntegrament per joves d'entre 6 i 20 anys, amb una qualitat sorprenent, a nivell de les millors big band.

Tots provenen de l'escola de música de Sant Andreu i en Joan Chamorro director i ànima de la banda els recluta. El projecte no consisteix en crear una banda amb músics estables sinó una banda estable amb músics amb contínua rotació. Així, els que ara tenen 18, 19 i 20 anys que són una minoria, abandonaran el grup properament per a donar entrada a nous músics molt més jovenets. Per tant mantenir el nivell assolit ara mateix amb tres anys de vida és un repte molt gran.

Diuen que són la big band més jove d'Europa i possiblement del món, i amb aquesta rotació ho seguiran essent.

Escoltar-los i veure'ls no pot deixar indiferent de cap manera ningú. Deperten una gran admiració i alhora perplexitat, una mena de neguit que no acaba de deixar-te tranquil. Per un costat sorprèn com uns nanos tan joves toquin amb aquesta extrema perfecció d'execució. Per un altre, estem parlant de jazz, la música que per definició transmet més emocions, i aquí és on neix sota el meu punt de vista la gran pregunta: com poden transmetre tant uns nanos en plena formació personal i emocional? Els pot sortir de dins?

A youtube està ple de videos, mireu "some these days" o "in the sentimental mood" o "basin street" per exemple. Com poden emetre nanos de 13, 14 anys el que arriben a dir amb els seus saxos?

Quan els vaig veure per primer cop en directe ja tenia els seus dos CD i havia vist uns quants videos i hi vaig anar amb aquest interrogant penjat a l'esquena. Vaig arribar-hi amb molt de temps, els adolescents, la immensa majoria, es perseguien pels passadissos del local donant-se empentes i rient. Al bar del costat hi havia pares amb algun dels músics més joves a la falda xarrupant un cacaolat. Escenes absolutament coherents amb l'edat que tenen. El director fa un senyal i en poquíssims minuts tots ben col·locats dalt de l'escenari i tocant amb una perfecció i maduresa que no encaixa ni amb les corredisses ni amb els bigotis de xocolata.

Vaig tenir la gran sort d'assistir a una mena de classe magistral del Director en Joan Chamorro en la que va explicar el seu sistema de treball i en la que es va establir un interessant diàleg amb el públic. No vaig saber-me estar de fer-li la pregunta. La resposta va ser llarga, de fet la va anar responent durant tota la classe en diferents moments. En definitiva va venir a dir que els nens tenen una capacitat d'aprenentatge enorme i que ell els fa aprendre de memòria el que toquen, per tant els solos no són improvisats sinó apresos. Amb el temps passen a trobar el seu propi llenguatge, el seu propi estil, passen a ser músics integrals. Contínuament repetia que no pretenia pontificar res i que admetia que era del tot opinable. A mi personalment em queda el dubte de si aquest mètode és el que ha de ser o no. Em queda una mica la sensació que és començar la casa per la teulada, primer que digui que sent i després ja sentirà, quan sempre havia cregut que l'únic camí era primer sentir i després transmetre el que es sent.

El que no està en dubte és la qualitat del resultat, una meravella.

La meva barretada doncs per a aquesta big band que miraré d'anar seguint i que recomano absolutament.

A banda de les que us he recomanat, us deixo un parell de peces.
http://www.youtube.com/watch?v=ObkksGX-cQc

http://www.youtube.com/watch?v=eofNvbqLC84&feature=fvwrel

Decideix, Barcelona

Diumenge que ve Barcelona decideix. Barcelona vota en una consulta popular, no oficial, no vinculant, si vol o no vol la independència de Catalunya.

Darrerament diversos polítics destacats s'han manifestat en si era convenient o no que participessin en aquesta consulta. Respecto naturalment cada una de les diferents decisions però jo animo a tots els barcelonins a fer-ho. Se m'acuden moltes raons i la majoria han estat ja comentades. Però faré menció a una que em sembla que és de la que menys s'ha parlat, em sembla fonamental, i malauradament té pocs precedents al nostre país. Barcelona decideix ha tingut la gran virtut de no ser instrumentalitzat per cap partit. Aquesta consulta pertany a la ciutadania de Barcelona i això dóna una definitiva llibertat al votant. No és una consulta d'aquest o d'aquest altre partit polític, pertany a la ciutadania, què ens ha de fer por doncs?

Un dels nostres defectes és que tenim necessitat d'identificar immediatament a tothom i a tota iniciativa, en situar-lo immediatament en un determinat calaix. Aquest, o aquesta iniciativa, és dels meus? o és d'aquella altra banda dels que són meus? Perquè els meus són meus, i de cap manera vull ser identificat com dels altres dels meus. Això ens ha passat i ens passa contínuament. Ets de Convergència o d'Unió? Ets de Carod o de Puigcercós? Ets d'Hereu o de Tura? Ets de Laporta o de Rosell?

Barcelona Decideix em sembla que ha aconseguit ser d'ella mateixa i per tant encara fa més important que es participi i que es guanyi.

Que es participi perquè vinculant o no, quedi clar que el sentit del vot és plenament representatiu de la realitat.

Que es guanyi per a enviar un important missatge als nostres polítics: deixin si us plau de barallar-se, de fragmentar-se i fragmentar els fragments fragmentats, intentant apropiar-se del projecte de sobirania del país.

Deixin si us plau també de tenir por. Anar-nos fragmentant de manera ininterrompuda i la prudència excessiva ens fa girar sobre el mateix eix i no avancem.

No es tracta de tenir pressa ni de precipitar-se, però sí de posar el timó en la direcció correcta, i la correcta és la de la voluntat popular expressada en llibertat.

La revolució de les Xarxes Socials

Difícil de definir què són les xarxes socials, però el que és indiscutible és que es tracta d'un fenomen fascinant i imparable.

Fa uns mesos, quasi no podem parlar d'anys, estaven situades en paral·lel del món, eren un canal a banda, una distracció, com qui llegeix un llibre. Han passat a protagonitzar la vida, de ser una eina paral·lela a esdevenir l'eina de comunicació del món. La vida ja passa per les xarxes socials, tots els mitjans es nodreixen de notícies i les emeten per aquesta via.

La primera gran revolució que ha comportat aquest fenomen la va definir molt bé Rupert Murdoch : "El poder de la comunicació ha passat a mans de la gent"

El primer que fa Murdoch és admetre, evidenciar, que la comunicació és poder, un gran poder.

Aquesta simple frase, com de profunda arriba a ser. Significa, per exemple, que fins ara la publicitat, la que sigui, era no només unidireccional sinó que a més qui la feia era la pròpia marca: "Compra'm a mi perquè jo sóc el millor", i el més extraordinari és que ens ho crèiem.

Qui parla de marques parla de règims totalitaris que fonamenten la seva perpetuitat en administrar correctament, com una medicina, el que han de saber i no han de saber els seus subordinats.

Qualsevol tipus de poder, des del més petit i quotidià, de pare a fill, de cap a treballador etc.  es fonamenta en part en el jo sé i tu no saps.

Les xarxes socials diamiten aquestes regles i estan esdevenint una eina molt potent de democratització de la comunicació. I si això és així i per tant el poder el té qui té la informació, el poder està canviant de mans.

És ja absolutamemnt habitual abans de reservar habitació en un hotel mirar a la xarxa quins comentaris hi ha, abans de decidir restaurant ... no només per a veure si és bo o és dolent sinó per a que ens expliquin com és en llenguatge directe i no publicitari.

La massa, el que anomenem gairebé despectivament "la gent" ha passat de ser el receptor en el procés de comunicació, a ser l'emissor. De ser passiu, a ser actiu, de ser espectador a ser i sentir-se protagonista.

Cada dia, cada setmana es convoquen més i més xerrades, seminaris, cursos, conferències, taules rodones, dirigides a les empreses per a guiar-les i aconsellar-les en com participar en aquesta conversa de la xarxa. Les empreses de cop i volta tenen por. Si la comunicació la té l'usuari, el consumidor, què diran de nosaltres? Curiosa aquesta por quan fins ara la comunicació la dirigien elles i els usuaris i consumidors havíem de creure el que ens explicaven. Una altra demostració del canvi de mans.

En aquestes trobades es diuen moltes coses, però hi ha una idea que es repeteix i repeteix i repeteix. Tots els que representa que diuen que hi entenen aconsellen que les empreses siguin transparents i humils. No intentar enganyar ni ocultar errors o mancances. Ves per on una altra aportació positiva de les xarxes, les empreses deixaran  d'intentar enlluernar-nos amb el que volen semblar i ens diran finalment com són.

Només podem parlar del que està passant i no som capaços, ningú de nosaltres ho és, pobres mentalitats analògiques,  d'intuir com evolucionarà en els propers anys però serà fascinant observar com evoluciona l'administració d'aquest canvi de mans del poder.

Autoestima

Massa sovint observo com en tertúlies radiofòniques, articles de diari etc. supeditem el que som al que diuen des de Madrid., massa sovint.

En el cas del futbol és molt exagerat. Després d'un èxit blaugrana estic tip de sentir que a Madrid no donaran importància, o no valoraran ... com si aquest fet, aquest no reconeixment comportés automàticament que aquell mèrit, aquell èxit deixés d'exisitir, com si fos un requisit indispensable.

Ja fora de l'àmbit del futbol, com a societat, com a nació, també es dóna aquest complexe. El fet que a Madrid no entenguin, no acceptin, no valorin aquest tret o aquest altre de la nostra configuració com a societat, automàticament ho percebem com si aquest tret característic ja no el tinguéssim.

Això és exactament el que fèim quan érem petits. Quan trèiem un 10, en aquest cas no parlo pas de mi, els talons ens tocaven el cul per a dir-ho als pares, perquè aquell 10 passava a existir quan els pares ho sabien, ens reconeixien, ens felicitaven, i mai abans.

Però coi, ja ens hem fet grans i no farem res com a poble, no farem el pas endavant que ens falta, si no tenim una suficient autoestima.

La nostra identitat no és fruit del reconeixement de fora, és fruit de la nostra tenacitat de ser, al llarg de centenars d'anys plens de dificultats i agressions.

Ja ens hem fet grans, ja ho som, fem el nostre camí que és el que fa qualsevol nació madura.

Prou de "boti boti madridista qui no boti" quan som nosaltres la referència mundial tan de joc, com de model, prou de sentir-nos més petits que el Madrid.

Prou de lamentacions quan des de Madrid un cop i un altre ens menyspreen, no ens enmirallem amb la nostra desgràcia, enmirallem-nos amb el que som i centrem-nos en el que volem fer, de ser ja som.

Compte amb Messi

Messi no sé si és el millor que he vist mai, però està clar que en el dubte seria un dels candidats. Per talent, per intel·ligent, per velocitat, per velocitat d'execució ....

És l'admiració que li tinc que em sembla em permet dir que tinc la mosca rera l'orella, compte amb Messi perquè em sembla que Ronaldinyeja.

No dic que surti cada nit fins a les tantes, no, no ho sé i no ho puc saber, ho dic des del punt de vista que em comença a donar la sensació que ha perdut la cultura de l'esforç, i l'humilitat

Ronaldinho va començar el seu final quan va tenir la percepció que era tan bo que no calia que s'esforcés. Quan es va autoidentificar com un personatge. Allà va començar la seva baixada, una baixada lenta, però que no té retorn. Quan Ronnie comença a donar aquests símptomes encara està donant un altíssim nivell perquè té "l'embranzida" de la feina feta, i aquest miratge va ser la seva perdició. Em fa por que Messi estigui entrant en aquesta fase.

Aquest equip que tenim, el que ens ha donat i ens està donant aquest equip és molt difícil de descriure, és una meravella. Una part, només una part, es pot resumir en que tenen un talent i una qualitat molt superior a la resta que es fa palesa amb naturalitat per la cultura de l'esforç i de la humilitat que tenen molt endins.  Messi era el màxim exponent de totes dues coses, el més bo de tots, el més humil de tots. Em temo que això està canviant. A la plantilla actual hi ha 3 jugadors que en circumstàncies de joc normals és impossible que perdin la pilota: Xavi, Iniesta i Messi. A Xavi i Iniesta és practicament impossible robar-los la pilota i a Messi llevat d'aquelles accions impossibles que a vegades prova, també. Aquesta temporada ja no prova accions impossibles i en les possibles perd la pilota contínuament, la perd perquè no està bé físicament.

No està bé físicament des d'inici de temporada, ja som al març i encara no ho està. I em fa por que siguin símptomes que se li ha acabat la cultura de l'esforç.

El gol 5.000 que va fer al camp del Racing, apareixent per sorpresa fent un salt espectacular per endur-se una pilota alta, el Messi actual no el pot fer. El gol que fa la temporada passada a la Romareda que es desenganxa materialment per força d'Ander Herrera, inicia la cursa amb un dribling sec a un defensa que se li tira a sobre i després en plena cursa fa dos retalls més a bans de marcar, el Messi actual no el pot fer.

És cert que porta més gols que mai però també ho és que són tots fruit exclusivament de la seva qualitat d'execució, en cap cas ajudats a més per un bon to físic.

El Messi de veritat corria quan tenia la pilota i quan l'havia de recuperar. El Messi d'aquest any, i quan ets a l'estadi es veu molt evident, quan l'acció no és prop seu, camina tota l'estona.

Em fa por que aquell nen tímid, que mirava a terra, humil d'una barriada,  que es deixava la pell exactament igual contra el Milan que contra el Ceuta, estigui marxant i estigui arribant un crack mediàtic idolatrat que se sap el millor, i que de manera inconscient comenci a pensar que això no li pot treure res ni ningú.

Fins la temporada passada tots els jugadors eren iguals per sobre dels quals sobresortia Messi. Enguany ja l'hem posat tots plegats a un altre nivell i fins i tot trobem normal que l'entrenador li demani permís per a substituir-lo, i com que no l'obté substitueixi sempre un altre company amb no tanta qualitat però sí amb el mateix prestigi.

Leo, et demano si et plau que em deixis en ridícul. Que em demostris que tornes a tenir aquella velocitat diabòlica, que tornes a tenir aquella finesa que et permet fer aquells driblings secs en plena cursa que només t'he vist a tu, que em demostris que et tornes a sentir un més de la plantilla, que és això el que et fa ser el millor, és això el que us fa ser els millors.

Al super

Anar a comprar és tan necessari com avorrit. És inevitable per tant trobar elements que ens facin aquesta tasca una miqueta més distreta. Quan camino pels passadissos del super sense ni adonar-me'n miro els carros dels altres compradors i sovint penso: Mira aquest, apa, 20 llaunes de cervesa, mira aquell altre, vinga, només hi ha que galetes, patates de xurrero, i pastisseria, alça aquest, mira tot el que duu, és que la gent no sap comprar.

Ep, aquesta temptació d'afirmar de manera genèrica que els altres no tenen ni idea de comprar, l'hem feta tots, eh. Nosaltres sí que en sabem i comprem coses variades per a poder fer una dieta equilibrada ...

L'altre dia em va sorprendre un carro que era completament ple, absolutament ple fins dalt de sacs d'arròs, no duia res més, arròs i arròs i arròs, la imatge era espectacular. Vaig alçar els ulls perplex, perquè clar al super no mires la cara dels altres els mires només els carros, i aquell carro l'empenyia una xinesa.

Ah! una xinesa.