Amb nata o sense?

Per afers reials propis de les dates en les que ens trobem, he anat a una botiga de miniatures. Jo hi anava per anar a buscar una cosa concreta, no sóc ni aficionat ni conec ni poc ni molt el món del col·leccionisme de coses en miniatura. No sé quin adjectiu usar per a explicar la quantitat de coses diferents que hi arriba a haver. Naturalment nines representant diferents personatges que si l'àvia, que si la minyona, sillons, taules, ampolles, instruments musicals ...

Mentre atenien el Sr.que anava abans meu, m'he entretingut a badar pels prestatges del local. No prestava cap atenció a la conversa que tenien ell i dependent, ni tan sols m'he fixat en quines peces demanava, senzillament badava esperant el meu torn.

Una de les poques coses que vaig estudiar deia que l'atenció s'activa davant d'un fet totalment inesperat i sorprenent. Així ha sigut. De sobte sento que l'home li diu al dependent: "un tortell de reis però sense nata"

M'he girat de cop buscant la cara del dependent, era evident que aquell home no hi era tot. Com diria en Capri he sigut jo que m'he quedat tot d'una peça perquè el dependent sense ni aixecar una cella s'ha girat amb tota naturalitat i parsimònia, ha obert una vitrineta i ha posat sobre el taulell diferents tortells de reis, uns amb nata i d'altres sense. No sabia si somniava, dos individus aparentment dels que catalogaríem standards  valorant quin dels tortells d'uns 5 mil·límetres de diàmetre s'esqueia més. He de dir que no eren pastissos, coques, no, no, eren tortells de Reis, i n'hi havia de diferents per a poder triar i remenar.

Després d'una breu deliberació el client s'ha mantingut ferm en la seva tria inicial i s'ha quedat un dels que no duia nata. Per la dieta, he pensat jo.

D'aquest tortell sense nata de màxim 5 mil·limetres de diàmetre n'ha pagat més del que pagaré jo el dia de Reis per un d'un parell de quilos.

Però no s'acaba aquí, la història encara em reservava una sacsejada final.

Aquell home ha marxat i aprofitant que he quedat sol a la botiga, quan el dependent m'estava embolicant la tonteria que he comprat jo li he dit: "perdona eh?, quan he sentit que aquell home et demanava un tortell de Reis sense nata, he al·lucinat" a la qual cosa el dependent em contesta amb total normalitat:

"Sí, tens raó, el tortell de tota la vida és el de massapà, però noi, de gustos tots tenim els nostres, i és cert que a les pastisseries ja fan tortells de Reis amb nata"

Naturalment no li he dit res de res, he fet veure que efectivament m'havia contestat correctament al meu comentari, li he desitjat un bon any i he marxat. Ara bé, tot enfilant cap a casa no sabia si era el protagonista involuntari d'un programa de càmera oculta, o sense adonar-me havia entrat a la dimensió desconeguda. Afortunadament quan he arribat a casa i he vist que els llits estaven per fer, que s'havia de plegar un munt de roba i que hi havia una maquinada per estendre, m'he tranquilitzat.

De pares a fills

Avui a Barcelona ha caigut una gran nevada

La justícia de la Justícia

Quan ets un nen, especialment si ets el petit de la colla, et diuen tot sovint que ja ets molt gran. Els ho deixes dir tot i que no t'agrada perquè encara que siguis petit saps identificar ja certs convencionalismes de la teva societat, i a un nen petit se li diu que és gran.

Un dels símptomes inequívocs que ets gran de debò és quan et trobes que sense haver fet res, ni comprat ni venut, ni haver causat cap perjudici a ningú, necessites un advocat. Els adults a vegades necessiten un advocat sense haver fet res d'especial, només ser adults.

Ara mateix a casa estem en una d'aquestes situacions. Hem patit  un greu perjudici i un advocat ens ha d'ajudar a mirar de rescabalar-lo.

Reunions, buscar i aportar documentació, nervis, angoixes, naturalment honoraris ... Arriba el dia del judici. Més de dues hores d'argumentacions, declaracions de testimonis, aportació de proves documentals ... tot plegat resultat d'un expedient que al nostre advocat té en tres carpetes que posades una a sobre de l'altra fan una alçada de ben bé mig metre.

Molt pocs dies després surt la sentència, en contra dels nostres interessos.

Una altra reunió amb l'advocat que ens explica que la jutgessa va dictar sentència el mateix dia del judici per tant no s'havia ni llegit ni mirat la documentació aportada.

El que més em va impressionar va ser que ens ho explicava amb total naturalitat, sense escarafalls, sense mostrar ni indignació ni contrarietat. Ens va transmetre que a els jutges van tan saturats que a vegades dicten sentència de seguida per treure-s'ho de davant, i per tant que pot dependre d'una subtilesa d'una declaració, d'un matís, d'un detall ... per tant de la més absoluta arbitrarietat que donen les sensacions del moment.

Sabem que tenim raó, l'advocat i nosaltres, i per tant la decisió de presentar recurs es pren immediatament i de manera unànim. Més temps, més angoixes, més reunions i més honoraris.

En la reunió definitiva on aprovem la redacció del recurs li comentem al nostre advocat que atès que el recurs l'han d'avaluar tres jutges entenem que tenim moltes més possibilitats. Altra vegada la seva resposta em representa una fuetada a l'esquena: "no, no us ho penseu, normalment ho deleguen a un ponent que fa una ullada i dóna als magistrats la seva impressió que en l'absoluta majoria dels casos confirmen, i havent ja una sentència no és ell qui la contradirà" Per tant és pràcticament segur que ni tan sols arribin a veure els 15 folis d'argumentació del recurs.

En conclusió, l'advocat té el convenciment que hem de recórrer però alhora ens diu que el més probable és que es desestimi.

No estic fent o no pretenc fer una crítica als jutges perquè entenc que aquesta situació es dóna per excés de feina i no per desinterès ni deixadesa, però sí que és molt gran la impotència quan saps que tens la raó i que el sistema no te la pot donar perquè no té temps per a avaluar aquella documentació que la conté.

En definitiva has de tirar endavant havent patit un greu perjudici sense que el sistema hagi pogut rescabalar-te'n tal com ho té previst i reglamentat perquè no l'ha pogut avaluar.

Ara ja no cal que m'ho digui ningú, ara ja sé que sóc gran.

Tot imitant Mr. Bean

Un cop em van explicar els diferents estadis per als que passem quan aprenem alguna cosa. Així, comencem en la fase CO IN, COnscientment INcompetent. El següent és el CO CO, el consicentment competent, en el que coneixem el contingut d'allò que estem estudiant. L'objectiu final és esdevenir IN CO, inconscientment competent. Tenim tan interioritzda la matèria que hem estudiat, en tenim tanta experiència, que la dominem perfectament de manera espontània.

Diversos cops m'han dit que tinc facilitat per a les imitacions, podríem dir que les persones que m'ho han dit em consideren CO CO de la imitació. Abans d'ahir però vaig fer una imitació de Mr Bean sense proposar-m'ho per tant de manera totalment involuntària i inesperada, que potser podríem situar-la en IN CO.

Diumenge passat vam fer a casa allò que en diem el canvi de roba. A veure aquesta americana, aquesta camisa encara pot tirar un any més, aquests pantalons ja no m'entren etc. Resultat final, derrota: m'havia de comprar dos pantalons i una americana.

Dimecres doncs em vaig comprar dos pantalons i una americana, i dijous cap a treballar amb pantalons i americana nous de trinca. Tenia un dia complet, després de treballar havia quedat amb una bona amiga que feia anys que no veia, després volia anar a Lluïsos de Gràcia que feien el primer concert d'un cicle per a músics joves. El meu cunyat n'és el president, s'hi està deixant el coll, és una iniciativa collonuda, el concert era de jazz que és el que més m'agrada ... hi volia anar vaja. Finalment havia d'anar a recollir el noi a l'entrenament que el dijous acaba molt tard.

Vaig arribar a Lluïsos que el concert ja anava però abans havia indefugiblement de pixar, per tant vaig anar directe cap al lavabo. Només de descordar-me, el botó va sortir volant dibuixant una vaselina Messiana. Vaig al·lucinar, nous de trinca i el primer cop que els descordo el botó surt volant? Em vaig ajupir mantenint les cames més o menys rectes, baixant el tronc endavant alhora que allargava el braç dret en la mateixa direcció. Quan els meus dits van arribar a l'alçada del botó, es va sentir un soroll sec, inequívoc i automàticament vaig percebre una certa fesca a les cuixes. Un cop incorporat, amb el botó a la mà esquerre, amb la dreta em vaig fer una "palpació" i sense veure'l vaig identificar clarament un un estrip complet. Tota la costura central, tota.

Els primers tres segons van ser d'indignació, però un cop passats la pregunta era òbvia: i ara què collons foto?

L'americana no acabava d'acabar allà on hauria anat bé que acabés, ja ens entenem. Per sort, l'abric sí. Vaig decidir mantenir el pla previst.

Entro a la sala, algunes cadires buides ... vols que t'ho digui? dret, molt millor, i saps què? darrere del tot es veu de conya. Llavors vaig recordar que com que l'entrada era lliure hi havia "el compromís" de prendre alguna coseta per a col·laborar amb l'organització. Així que amb notable estil vaig anar desplaçant-me lateralment per a que l'esquena no perdés mai de vista la paret protectora i com si seguís el ritme de la música sense voler perdre'm detall fins que vaig arribar a la barra. Un Vichy em va semblar prou prudent i altre cop fent discrets cops de cap seguint el ritme vaig recuperar la meva posició refent el camí.

El local no era ple del tot, la majoria de gent seia relaxadament en màniga curta, la jaqueta recolzada al respatller i una birra a la mà. Jo em mantenia dret al final de tot i amb la meva jaqueta ben posada i cordada.

El meu cunyat no parava de fer-me senyals per a que anés a seure al seu costat on hi havia una cadira buida. A primera fila, tu diràs, vol dir massa gent per darrere... jo li feia gests mirant de dir que allà darrere dret, sol, i fotent-me de calor hi estava de conya.

Va arribar l'hora de marxar a l'entrenament. Dalt la moto les cuixes van passa fred, pobretes.

Els pares de l'equip tenim el costum a mesura que anem arribant de seure a la graderia a fer tertúlia quasi es pot dir en cercle, vol dir asseguts uns davants dels altres. Vaig optar per romandre dret, sol, a l'altre córner. Quan el noi va sortir, cap a buscar la moto altre cop mirant de fer passetes curtes.

Permeteu-me la immodèstia, tota una imitació de Mr. Bean IN CO

"Cuando las barbas de tu vecino ..."

No comparteixo gens ni mica la resposta indignada dels polítics catalans front les paraules de l'expresident del Congrés de Diputats de Madrid el Sr. Peces Barba. Jo les trobo sensacionals.

Aquest Sr. diu que si haguéssim anexionat Portugal enlloc de Catalunya, potser ens hauria anat millor.

És definitiu que utlitzi la primera persona del plural. Clar, si nosaltres, els espanyols, haguéssim anexionat ... potser ens hauria, a nosaltres els espanyols, anat millor.

A mi no m'ofèn de cap de les maneres, al contrari, que un expresident del Congreso de los Diputados digui de manera tan clara i espontània que els catalans vam ser anexionats i per tant no som espanyols, és impagable.

No comparteixo les tesis que defensen la independència de Catalunya fonamentant-se en arguments de viabilitat econòmica, o que si fóssim independents disposaríem de tots els nostres recursos i ens seria més fàcil sortir de la crisi. Són arguments efímers en sí mateixos. La independència no l'hem de reinvindicar amb arguments cojunturals i circumstancials.

Molt més primari, l'únic argument per a reinvindicar la nostra independència ha de ser l'identitari. Els catalans no som espanyols, i això no és circumstancial.

Que la part anexionadora comenci a admetre de manera pública aquesta realitat negada tant de temps és una invitació a seure i parlar, no a enfadar-se.

Tot i les ganes no hem de tenir pressa, quan marxes de pressa sempre hi ha el risc que hagis oblidat alguna cosa que t'obligui a tornar enrere. Ja estic disposat a fer-ho a poc per a que no ens deixem de posar res a la maleta i la marxa sigui tranquil·la, pacífica i sobretot definitiva, però si us plau comencem a posar-nos-hi.

4 breus

Explicat, entès

La meva filla d'onze anys m'explicava no sé què i en un moment donat em va anomenar "tiu". La meva dona immediatament la va interrompre per a dir-li que a mi no m'havia d'anomenar "tiu". Amb to de mestre que explica el mateix per setena vegada va respondre: "mare, "tiu" és una forma col·loquial que utilitzem els preadolescents, no té més importància"

Veus? les coses si s'expliquen s'entenen

Cremant etapes

Fa un parell de dies va ser el meu aniversari, el que em van regalar deixa clar que definitivament ens hem fotut grans, recordo perfectament la pena que em feien el meu pare o el meu avi quan rebien aquest regal: dos parells de mitjons

Instantània

Un fotògraf professional em diu que les models surten totes retocades.
Surten totes retocades? bon objectiu, li vaig dir jo

Què ens està passant?

Vaig rebre una carta a la feina d'una empresa que em deia això i allò i el de més enllà. Copio de manera textual el comiat:

"Si tinguessin qualsevol mena de dubte, fiquin's el contacte amb nosaltres sense cap mena de dubte"

Sí que em ve una mena, però no de dubte.

Qatar sí Qatar no

Admeto que deu ser una de les meves obsessions: preservar la identitat. En qualsevol àmbit: empresa, particular, familiar, com a societat, com a país ... allò fonamental és la identitat.

Identitat és aquell conjunt de coses i trets dels que estàs fet que et permeten ser reconegut, distingit entre els altres, que et fan únic. Tots tenim coses i trets comunes als nostres semblants siguin empreses, famílies, societats, països. La identitat la conformen aquelles coses i aquells trets que només tenim nosaltres.

La identitat és el nostre ser més primari, és allò que ens queda quan no tenim res més. És precisament allò que ens fa ser.

Viktor Frankl diu en el seu llibre "El Hombre en busca de sentido" que el que li va permetre aguantar sense tornar-se boig o suicidar-se com feien molts en el camp de concentració nazi on la vida no tenia cap valor i on eren tractats com a bestiar, va ser precisament l'única cosa que no li podien prendre ni humiliar: la seva identitat.

Per tant preservar aquest valor, el més important, ha de ser absolutament prioritari.

Quan la directiva defensa la conveniència de l'acord no dient que encaixa amb la nostra història, amb la nostra manera de ser, que potencia els nostres valors, com sí ho feia Unicef, sinó argumentant que el que es diu de Qatar és demagògic que no respon a la realitat i per altra banda que sense aquest acord no podríem seguir tenint els millors jugadors, em sembla que preservar la identitat no és la seva prioritat.

El que ens fa ser el Barça i no qualsevol altre club molt important del món no són les copes que hem guanyat. Ningú que és del Barça ho és exclusivament perquè és guanyador. Ho és per un sentiment transmès de pares a fills de manera individual i a través de la tradició catalana de l'associacionisme que poden representar les penyes, d'uns valors que venen de molt més lluny que les victòries. Un sentit de pertinença que ha tingut la capacitat de representar valors com la democràcia, la integració, la tolerància, l'esportivitat, el civisme, la catalanitat, i que ha sabut transportar aquesta càrrega indentitària des del principi del s.XX fins, passant per dictadures i privacions, al món globalitzat del segle XXI amb l'acord amb Unicef, la creació d'escoles i mostrant-se al món com un club amb ànima. A més ha sabut també construir un estil propi de joc, un estil que també li dóna identitat al camp, que ens pertany i que tothom reconeix com a nostre.

Els equips bascos de primera divisió ens serveixen de bon exemple.

Amb l'anomenada llei Bosman que va precipitar la lliure circulació de jugadors per Europa, l'Atlètic i La Real ens van plantejar obrir la possibilitat d'incorporar jugadors no bascos a les seves plantilles tement que els equips espanyols amb un mercat de fitxatges molt més gran pujarien el seu nivell, perdent ells competitivitat amb el risc conseqüent de baixar a segona.

La Real Societat va decidir autoritzar fitxar jugadors de fora mentre no fossin espanyols. (per tenir els millors jugadors diria la nostra junta)

L'Atlètic va decidir mantenir-se jugant només amb jugadors bascos perquè consideraven que aquella era la seva manera de ser i que si això els feia tastar la segona divisió, la tastarien essent ells mateixos, però que la seva identitat no estava en venda.

Avui a La Real hi juguen bascos, espanyols, europeus i no europeus i des del punt de vista identitari no els distingeix res llevat que els partits de casa els juguen a Donosti.

Qatar sí, Qatar no és això

Supeditem els nostres trets identitaris de més de 100 anys al nostre rendiment esportiu immediat?

Per mi no hi ha dubte.

Això només pretén ser una reflexió i de cap manera una crítica a la junta que em mereix tot el respecte des del moment que ells tenen la responsabilitat de la gestió i jo no.

Per cert, en aquests anys l'Atlètic no ha baixat, La Real sí. I el millor moment esportiu de la nostra història ha arribat en un dels moments de més potenciació del que som i representem